Espai de Dissidència

Visc aquesta jornada des de la perspectiva d’un dia de grisor històrica. Hi ha un ambient de tardor, lleugerament fred, amb els carrers semideserts, entremig d’un ambient entre tens i tràgic. Al matí he participat en un tall de la Gran Via i en la manifestació del migdia on un miler de persones, d’ampli espectre social i generacional, hem recorregut la ciutat entre persianes abaixades. Algunes episòdicament, altres de manera definitiva.
El guió i les circumstàncies recorden la vaga del 29 de març. L’atmosfera, en canvi, la percebo més crispada. Les sucursals bancàries han estat empastifades. Un grup ha intentat entrar a la Cambra de Comerç, on la policia ha posat cara de sorpresa. En una ciutat on mai no passa res, on les protestes sempre es fan amb to contingut, els guardians de l’ordre s’han vist desbordats, no tant per la testosterona dels manifestants com per la mirada desorbitada de molta gent. Sé que hi havia aturats, que són els qui més por fan, perquè són els que menys tenen a perdre. No sé que devia fer ni pensar el president de la Cambra, l’Espadalé, qui potser deu mastegar l’amargor de les seves inoportunes paraules recents. La gent està transformant la cara d’emprenyat vaguista per la de decidit revolucionari.

Anem a pams. Més enllà de la retòrica, o de la temptació de confondre desig amb realitat, avui copsava el pes de la història. Els empresaris i polítics de pulsió vintage semblen haver vist alguns espectres del passat. Avui alguns se senten qüestionats per milers de persones desarmades. Avui alguns s’han vist assetjats i protegits per una prima línia negra, la d’uns mossos que també tenen motius per sentir-se indignats. Al cap i a la fi, els mossos provenen d’una sociologia equivalent a la dels mestres, les infermeres, els administratius o les fràgils classes mitjanes amenaçades pels bancs.
Avui la vaga és percebuda més com el que hauria de ser: un mitjà. L’objectiu, sembla que comença a dibuixar-se: la revolució. No una revolució feta a partir de tòpics i iconografia revolucionària, no una revolució estètica amb formes èpiques, sinó les que de debò són efectives: les de la mentalitat col·lectiva.
Cada vegada més gent és conscient que el sistema no funciona. El capitalisme financer no resulta convenient. Que el comú dels mortals se sent exclòs. La despossessió col·lectiva arran de l’acumulació individual sembla, per fi, que genera anticossos. Que comença a identificar-se l’enemic com el mal absolut. Un enemic com els Espadalé que sentencien en retorn al feudalisme, com els peperos que reclamen la monarquia absoluta, la dictadura dels mercats, la resignació cristiana respecte a la nova religió dels mercats, la dels sacrificis humans de déus hostils i venjatius, la de l’imperi galàctic que incrementa les files dels rebels disposats a recuperar la força. Ja res sembla que pugui ser igual.
Als carrers catalans, a més, hi ha un altre element encara més pertorbador. Amb una nació al carrer, amb la idea que la força ens podrà permetre canviar el color del passaport, els catalans ens podem sentir amb prou coratge per prendre fermament les regnes de la nostra existència.
No tinc cap ni idea cap a on anirem. Tanmateix, no tenim altre remei que anar plegats. Revoltar-nos contra el gris d’aquesta tarda freda de novembre, empenyent el sol a la recerca de noves primaveres. De què serveix la vaga si no és per bastir una revolució?