Si bé resulta inacceptable el que fa Israel amb la població civil de Gaza, resulta sospitós el doble tracte internacional practicat contra Jerusalem. A pocs quilòmetres del territori palestí, Turquia, tot violant de manera objectiva la sobirania de Síria, ha estat practicant una neteja ètnica als territoris kurds de Rojava. Mentre el Tsahal israelià feia incursions als territoris palestins, Ankara ha bombardejat població civil kurda. Només al districte d’Afrin, entre el 2018 i el 2020 s’estima que es va produir l’expulsió de 180.000 kurds i la seva substitució per població àrab siriana (bona part de la qual de simpaties del Daesh) i turcomana. Poques setmanes abans dels atacs del 7 d’octubre a Israel, entre 100.000 i 150.000 cristians armenis van haver de fugir a una mort pràcticament segura després que l’Azerbaidjan envaís l’Alt Karabakh. Hem assistit muts a la pràctica desaparició de la minoria zaidita, la majoria de la qual o va ser exterminada pels islamistes finançats per les petromonarquies, o bé han hagut de fugir de les terres que habitaven feia més de 5.000 anys (s’estima que ja se n’han exiliat 400.000, més de la meitat dels que hi havia a principis de segle). Certament, la indiferència internacional per bona part de les comunitats no islàmiques a l’Orient Mitjà constitueix un escàndol de primer ordre, un indicatiu de com està canviant la correlació geopolítica mundial.
En l’ordre posterior a la Segona Guerra Mundial les coses estaven clares. Hi havia una legalitat internacional que mirava d’evitar qualsevol catàstrofe política que pogués ressuscitar les tragèdies de la primera meitat del segle XX. Per descomptat, hi havia classes. Amb països amb dret de vet que evitaven qualsevol condemna als seus protegits. Amb múltiples imperfeccions, es van evitar catàstrofes i es va anar instal·lant la idea que fins i tot els estats havien de sotmetre’s a uns límits de dret internacional. Hi havia també certa (hipòcrita) diplomàcia del boicot, com el propiciat pels Estats Units als Jocs Olímpics de Moscou del 1980 (correspost pel soviètic al de Los Angeles 1984). I certa gestualitat occidental que implicava un cert rebuig als règims autoritaris (tot i que mirant cap a l’altre costat amb Turquia o Espanya).
Ara vivim en un món multipolar molt diferent. Els antics consensos sobre els drets humans són creixentment qüestionats. De la mateixa manera que a darrere de la demanda sud-africana hi ha probablement la mà de les petromonarquies, tant des d’instàncies internacionals com des de determinada esquerra a la qual li han inoculat el virus del postmodernisme i el pensament descolonial, hem entrat en una perillosa dinàmica de relativisme cultural segons el qual la Declaració Universal dels Drets Humans seria un invent occidental, una mena de “privilegi” blanc. Certament, i com ja s’ha expressat en aquest article, hi ha hagut força inconsistències i contradiccions del 1945 ençà, tanmateix estem assistint a un planeta on les potències emergents són o bé sistemes il·liberals com la Xina o Rússia, o bé democràcies de castes com l’Índia, o bé teocràcies perilloses com l’Iran, Qatar o l’Aràbia Saudita.
Són potències amb grans capacitats estratègiques (reserves d’hidrocarburs), tecnològiques i financeres, amb gran capacitat d’intervenir (i col·lapsar el mercat) i de comprar voluntats, a més de practicar una diplomàcia de l’exhibicionisme de poder (el recent mundial de Qatar). Són potències on als seus sistemes legislatius és permesa la poligàmia, l’esclavitud, la pederàstia (matrimonis infantils), la inferioritat jurídica de les dones o es legitima l’assassinat dels “infidels”. I, des de fundacions, universitats, adquisició de mitjans de comunicació, compra i venda d’intel·lectuals i infiltració en espais polítics, estan propiciant la idea que els drets humans no són universals, sinó un invent colonial. Estem assistint a un qüestionament (i devaluació) dels drets humans entre un silenci eixordador.