Un dels plaers del juliol consisteix a assistir a la breu moderació del pas del temps, a una discreta desacceleració dels esdeveniments, com el tren que s’aproxima a un baixador desconegut entre un concert de grills. Tot plegat fa que m’agradi aquesta sensació del dolç relaxament d’inicis d’estiu, més propici a la reflexió profunda, a la divagació de la tarda que ens empeny a posar una mica d’ordre en el calaix dels temes pendents, en l’inventari dels neguits acumulats al llarg d’anys entestats a esdevenir interessants.
L’actualitat no sembla tan condensada avui. Els conflictes semblen tenir intencions de pactar algunes treves (malgrat que sospitem que algú conspira a l’ombra per dissenyar travetes). Davant nostre se’ns drecen bones i ingènues intencions. La marinada, entre la xafogor i la renovació de l’aire del mar sembla incitar-nos a un examen de consciència. La nostàlgia, aquest sentiment tan trampós i mentider, ens fa reviure episodis d’altres estius en la seva versió més abellida…
I tanmateix, els escrits allà hi són, carregats dels aromes de juliols pretèrits, quan encara no arrossegàvem el pes de tantes experiències i desencisos, no havíem patit encara les descàrregues doloroses d’aquesta teràpia de xoc a les quals van sotmetre les nostres il.lusions i esperances. Bob Dylan ens il.lustrà en la necessitat d’aprendre a nedar per evitar que el corrent els arrossegués, perquè “els temps, estan canviant”. No ens advertí, en canvi, que de res servirien cursets de natació, car només qui disposa d’un iot de luxe sembla tenir dret a surar en aquesta època tempestuosa. Potser és per això que, per a desmentir el tòpic, avui sento haver experimentat una certa sensació de radicalització política i social. Contràriament al tòpic, ja no val aquella afirmació d’un polític francès que expressava “qui no és anarquista als vint anys, no té cor; qui ho continua essent als quaranta, no té cap”. Avui, el meu pensament i les meves paraules arrosseguen una virulència que em sorprèn, els meus desigs i anhels passen més per una revolució que per una reforma, les meves intencions, passen més per un igualitarisme radical que per un conformisme còmplice. És dur, això, i més tenint en compte que, en realitat, sempre he estat un conservador, poc o gens donat al folklore revolucionari o a la pancarta entusiasta; un conservador i pragmàtic allunyat d’idealismes i litúrgies esquerranoses.
Sospito que no sóc l’únic. De fet, tots els indicis apunten que aquesta mena d’infecció s’estén com la grip espanyola. Potser deu ser, perquè, a la pràctica, els revolucionaris són els altres. Qui subverteix l’equilibri social és qui, des de la profanació permanent del més mínim sentiment moral, imposa l’agenda i el ritme. Qui actua cada dia com a un meteorit de fems contra les vides de qualsevol persona.