Des de la perspectiva actual, qui es dedicava a l’educació pública a la Girona de fa vint anys deu recordar com de fàcil resultava resoldre problemes amb l’administració. La seu del Departament d’Educació, unes oficines atrotinades, permetia l’accés de qualsevol que requerís un tràmit o una consulta, i, més enllà d’un taulell, no hi havia
Douglas Murray, La guerra contra occidente, Península, Barcelona, 2022, 408 pp. En els darrers anys he arribat una polèmica conclusió: la nova dreta, estudia filosofia; la nova esquerra, estudia religió. És com si s’haguéssin invertit els papers tradicionals. Sense un marxisme viable, amb el motor de la lluita de classes desmantellat. Amb un anarquisme concentrat
El 1977 el sindicalista britànic Roger Charter publicava un informe comptable sobre la situació econòmica del moment al Regne Unit. I, tot fent referència al drama de Shakespeare Ricard III, el va titular Winter of discontent. L’informe va ser premonitori del que es va denominar exactament així: l’hivern del descontentament, un dels períodes més conflictius
Christophe Guilluy, No society. El fin de la clase media occidental. Taurus, Barcelona, 2019, 163 pp. La idea de decadència de les societats occidentals, vinculades al projecte dels estats del benestar, i de destrucció dels nexes col·lectius a Europa i Nord-Amèrica és una constatació cada vegada més òbvia. El fenomen és sobretot visible a
Aquest mes s’ha commemorat el 45è aniversari del cop militar que a l’Argentina va trinxar la seva societat. Era un més de la cadena de cops que van destruir les democràcies de Xile, l’Uruguai o el Brasil, i que van interrompre dècades de creixement econòmic i desenvolupament social. No van produir-se casualment, sinó que, si
Ben segur, hem assimilat la lògica de la comunicació de la pandèmia. Dia rere dia, els informatius ens transmeten xifres escruixidores. Els mitjans audiovisuals ens passen imatges de persones passant per una terrible agonia a l’UCI. Entre drama i la inevitable opinió d’expert, algunes imatges de gent que desafia les indicacions de les autoritats, amb
Si ja de sèrie vivíem en la incertesa i la ficció, amb l’excepcional situació del virus global, la cosa es complica i s’acosta a les distopies més pessimistes. Malgrat que l’experiència del confinament rigorós va tenir un impacte molt negatiu en l’economia i la moral col·lectiva, allò que en diuen recuperació (eufemística) de la “nova
Berlín va viure ahir una manifestació prou gran per als estàndards alemanys: entre 18.000 i 40.000 assistents, segons diverses fonts. Es tractava d’una protesta que qüestionava les restriccions -individuals i col·lectives- imposades per les autoritats arran de la pandèmia. Seria fàcil traçar una caricatura sobre els manifestants. De fet, les diverses cròniques periodístiques ho intentaven.
Finalment, el Congrés espanyol va acabar aprovant l’anomenat ingrés mínim vital (IMV), una prestació per pal·liar una pobresa que no ha deixat d’expandir-se des que José María Aznar va ocupar La Moncloa. Objectivament, es tracta d’una bona notícia, una necessitat per a famílies que viuen en una situació desesperada i tan ben acollida per la
Nota: article publicat a l’edició nacional de El Punt Avui Des dels inicis del capitalisme, el rendisme s’ha considerat una activat improductiva i tòxica, una mena de rèmora del passat feudal, que dificulta el desenvolupament econòmic. En bona mesura, la propietat urbana, i la manipulació artificial del seu valor sobre la base d’una posició de
Certament, el moviment feminista emergeix amb força en aquests darrers anys. Encara cal certa perspectiva històrica per conèixer l’abast d’aquest ressorgiment, així com els motius que indueixen aquesta expansió. També cal revisar de quina manera corre el risc d’esdevenir una moda controlada i neutralitzada pel poder. De fet, allò que sembla positiu (avui la premsa
Montse Solé Truyols, La flexiseguretat com a política laboral, Fundació Josep Irla, Barcelona, 2018, 124 pp. Les polítiques laborals de la Unió Europea des de Maastricht ençà es caracteritzen per una retòrica de modernitat i una pràctica de regressió. La burocràcia de Brussel·les és capaç de generar grans informes amb recomanacions, que en el fons,
Les eleccions andaluses del passat 2 de desembre han causat un calfred profund arreu, especialment a una Europa cada vegada més conscient de la seva descomposició, i sobretot a Catalunya, fonamentada políticament en els valors de l’antifeixisme i amb una relació intensa, amb lligams històrics, amb aquest territori del sud d’Espanya. La qüestió és complexa
Sospito que s’ha acabat la treva. Si el Govern ha decidit no implantar la República, i comportar-se com a un ens autonòmic, la pau tàcita que tenien agents socials i societat civilitzada, la societat civil organitzada es veu prou legitimada per donar-la per finida. Penso que, a banda del malestar social acumulat al llarg d’aquesta
La més fosca de les pel·lícules de Pier Paolo Pasolini és, sens dubte, Salò, o le 120 giornate di Sodoma. El film, que en la seva estrena de 1976 escandalitzà tota Europa, relata la història de perversió d’un grup de feixistes a la fantasmagòrica República de Salò, al Nord d’Itàlia, on Hitler instal·la Mussolini en