Espai de Dissidència

En iniciar la meva recerca doctoral, centrada en el món cultural anarquista, em va sorprendre trobar a les biblioteques d’Ateneus i antics militants, un nom que es repetia. Es tractava d’Edmundo d’Amicis, i molt especialment la seva novel·la més cèlebre, Cuore. D’Amicis era un vell conegut de la infantesa. Qui no havia plorat amb Marco, l’adolescent genovès, amb l’única companyia del seu inseparable Amedio, a la desesperada recerca de la seva mare pels ports argentins i els camins polsosos dels Andes?

Dels Apenins als Andes era una narració inscrita en el sí d’aquesta famosa novel·la per entregues que retratava, amb una certa sobredosis de sentimentalisme, la vida de tres nens de primària. Amb un profund sentit de moralitat, D’Amicis materialitzava la seva evolució des de la seva primerenca condició de militar que abandona les armes per esdevenir periodista, i que, a partir de qüestionaments ètics, realitza una íntima singladura personal des del nacionalisme propi del Rissorgimento fins  a adoptar unes idees socialistes que el porten a denunciar la perversió del capitalisme i les seves tràgiques conseqüències humanes. Potser és per això que, també tocats per un sentit tan elemental com sofisticat de justícia social que caracteritza al moviment llibertari, Cuore no faltava a les biblioteques anarquistes, al costat de les grans novel·les de Tolstoi, Balzac o les obres teatrals d’Ibsen o Àngel Guimerà.

Alguns anys després, a mitjans noranta, en una estada acadèmica a l’Argentina, entre mate i mate,  al voltant d’una espessa boira de tabac, vaig mantenir una conversa amb un escultor d’origen asturià sobre d’Amicis, un altre escriptor argentí d’origen italià, Alberto Ghiraldo, i nombrosos autors de lletres de tangos. Manuel m’alliçonà sobre el ròssec implacable de l’emigració. L’emigració, aquesta gran trinxadora de carn humana… Precisament en aquella estada, sufragada pel Ministeri d’Afers Exteriors per a un inacabat projecte de recerca sobre l’emigración española en Argentina, els papers que m’anava mirant em parlaven d’allò que, com a mestre, aniria comprovant al llarg dels anys següents: històries d’explotació, de dol migratori, de dissolució i trencament de famílies, d’abusos, de frustració, de prostitució, de desarrelament, de suïcidis, i de fracàs com a la norma que amb prou feines tapava l’excepció d’èxits parcials, efímers i precaris.

Tots els emigrants fracassen. Encara que alguns resultin hàbils en l’art de l’autoengany. Encara que molts dissimulin en benestar material la buidor espiritual que acaben patint. No es tracta de coses etèries. Si fem una anàlisi de balanç comptable entre guanys i pèrdues, l’habitual és un empobriment. Un empobriment que va més enllà de béns tangibles, car resulta un terrorífic error considerar les coses a partir de tècniques comptables. Es perden les relacions i contactes bastits al llarg dels primers anys de vida, els més essencials i determinants. Es perd una vida hipotètica al propi entorn. Es perd l’esperança de felicitat al lloc de referència. Es perden amistats i amors, anhels i records. I tractar de buscar desesperadament compensacions materials no alleuja el dolor profund, la humiliació d’ingressar en una nova societat al graó més baix, de viure al voltant dels corbs de les societats receptores, sempre sotjant la vulnerabilitat dels nouvinguts, o l’esforç a refer un altre món en una nova societat amb regles del joc invisibles de regions inexplorades.

Per això, quan sento que des dels mitjans de comunicació, des dels propis responsables governamentals, des de les instàncies empresarials, que s’inciten les noves generacions a cercar noves oportunitats a milers de quilòmetres del nostre país, em vénen ganes d’agafar un bat de beisbol i contribuir a la millora ecològica planeta i la sostenibilitat dels recursos.

L’emigració beneficia només als explotadors dels països receptors, i a les porugues, caciquistes  i defensives elits de les regions exportadores. Resulta una manera d’alleujar tensions internes… per poder continuar mantenint els privilegis dins d’un país arruïnat per la seva cobdícia, incompetència, corrupció i males pràctiques. La responsabilitat com a país, és que les nostres joves generacions, les més ben formades de la història, no vagin a servir cafès a Londres. Si cal, el que convé és cuinar els nostres explotadors, els nostres responsables d’aquesta misèria planificada. Cal quedar-se aquí per treballar de l’única manera possible: repartir una riquesa pèssimament distribuïda. Ser aquí per incomodar. Que sentin que som una amenaça, una amenaça poderosa, disposada a no resignar-nos en sortides individuals. Que deixin de dormir en veure com sotgem al voltant dels seus bancs, els seus luxes, les seves mansions i les seves corrompudes institucions. Que tinguin constància que sabem on viuen, i que estem disposats a fer pagar els deutes que han contret amb nosaltres. Que tinguin la certesa de la nostra renúncia a la resignació, de la nostra aposta per una ardida determinació per aterrar el cim de la piràmide on es van instal·lar amb nocturnitat i traïdoria.

Marco, després d’innombrables vicissituds, després d’un llarg peregrinatge per terres desconegudes, ajudat per compatriotes i sortejant mil perills, no fa altra cosa que seguir el mite de l’odissea, del viatge iniciàtic. A la fi del camí, troba la seva mare, terriblement malalta. Malalta fins al punt que els metges ja s’han resignat a perdre-la. Tanmateix, l’arribada del noi la fa revifar. La narració s’acaba amb una frase del metge que, adreçant-se al protagonista: «ets tu qui has salvat la teva mare». S’entén que, amb aquest final feliç, la mare torna i la família, trencada pel drama de l’emigració, es recompon al seu indret. L’únic final feliç de qualsevol emigrant és el retorn, si és que no passa massa temps a fora. Quan els anys han passat, i com narra magistralment Narcís Oller al seu conte “el transplantat”, quan un home ja gran, després de fracassar al seu intent d’instal·lar-se a la gran ciutat, retorna al seu poble i es troba com un nou estrany, algú que ja ha perdut les arrels fins que mor de desil·lusió.

Era ja tard. L’alegria és una saba que, si es perd a certa edat, ja no es recobra. En Daniel l’havia perduda per sempre. i, si en retornar a la seva terra pogué per un instant creure-la reconquerida, aviat en tocà el desengany.

Ell ho havia dit: era un arbre vell transplanta. I  l’arbre vell, un cop arencat, és inútil replantar-lo en el lloc primitiu: ja mai més farà brotada.