Sempre que no ens apartem de l’ateisme i abraçem el nacionalisme, la pàtria i l’ anarcopujolisme. A veure, Díez, els reis macs eren els pares i tres quartes parts de l’independentisme (obligatori) és CIU.
Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Nota: Article publicat a Barret Picat
No m’he dedicat a revisar l’agenda ni a portar una comptabilitat, tanmateix és molt probable que 2012 hagi estat l’any on he viscut més vagues, actes cívics, marxes, concentracions i manifestacions. He participat a dues vagues generals amb impressionants assistències i espectaculars consignes, una vaga sectorial d’ensenyament, actes amb la PAH on vam impedir un desnonament i propiciar un avergonyiment públic a Bankia, he fet xerrades a pobles, viles i ciutats on he contribuït a explicar el guió pervers de la despossessió col·lectiva a què ens condemnen la casta dirigent de Barcelona, Madrid, Brussel·les o Zurich; …
…he anat marxes a la recerca de dignitat; assemblees d’indignats; grans manifestacions concloses amb el cant comú, compartit i emocional de Els Segadors i L’Estaca; he estat en concentracions de milers o desenes de milers de persones en una ciutat benestant i tranquil·la, com Girona, que no ultrapassa els 100.000 habitants, tot compartint una ràbia continguda amb grans i petits, treballadors, petits empresaris i aturats; he dictat conferències públiques sobre el nostre passat més recent; he fet sentir la meva veu en actes de l’Assemblea Nacional Catalana, tertúlies professionals, debats anònims, radiofònics o televisius on la gent normal, com ara jo, hem defensat l’enderrocament del sistema capitalista (i sense que ningú no s’hagi sorprès ni es preocupés sobre la meva salut mental), he donat explicacions en anglès i francès sobre la nostra situació a Londres i Montpellier, he parlat clar i català a qui estigués disposat a escoltar-me, i finalment, he gaudit de l’honor històric d’haver estat a la manifestació més multitudinària de la història de Catalunya, un més entre el milió i mig de ciutadans del país reclamant, no només la independència del nostre país, sinó la voluntat de participar, en peu d’igualtat, en la forja d’una nova nació més lliure, més pròspera, més desvetllada i feliç.
Certament, com el comú dels mortals, no sóc immune a l’onada de pessimisme i desolació que estreny la nostra ànima. Malauradament, disposar de més informació que la mitjana no contribueix precisament al meu optimisme. És més, per primera vegada en molts anys, he decidit, de manera voluntària, moderar el consum de premsa escrita (no per estalvi, sinó per salut). Tanmateix, i precisament per la meva formació, sóc conscient de la transcendència (i perills) de l’actual situació. I precisament, per la meva formació, també sóc conscient que el pitjor error en situacions com l’actual, consisteix a abaixar els braços, a esperar que altres estrenyin les regnes del present, a renunciar a reclamar la nostra obligada participació en la construcció del futur.
Som en allò que tècnicament es podria definir, com a “cruïlla històrica”, un d’aquests moments en què sembla que els esdeveniments s’acceleren, i les petites accions individuals posseeixen major transcendència de la que podríem imaginar, que la suma de petits gestos poden suposar la força col·lectiva d’una revolució. Malgrat que corrents tel·lúrics voldrien arrossegar-nos vers els esculls de la globalització, malgrat que, ni individualment ni col·lectiva semblem viure els nostres millors moments, som en dies decisius, i és obligació nostra nedar amb tota la força possible contra la força de la marea, i cercar palmeres en l’horitzó. Les petites accions, els petits gestos, els nostres pensaments i fets, al cap i a la fi, són els que marquen, el paisatge que tots voldríem dibuixar i hauríem de pintar de colors. En moments com aquests, malgrat que costi un món sisífic sobreposar-se a tanta pressió, és quan hem d’aprendre a actuar amb transcendència. Perquè, potser el que passa és que entrem en una nova dimensió, una nova fase històrica, potser única, almenys per a una generació. Som en una Transició vers el desconegut en uns temps interessants. Potser massa i tot.
-
-
Es que iguales les mobilitzacions socials amb una manifestació nacionalista com la de 11-s carregada de tòpics, encapaçalada per Vila d’Abadal, amb totes les bases convergents i del nacionalisme de la Catalunya Vella (tu això ho tens més a mà i ho coneixes millor) i que vol en la gran majoria construir un estat (no els parlis gaire de construccions de societats més lliures). Això és anarcopujolisme de manual. Però tranquil que els dogmàtics mai sou vosaltres.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!