Espai de Dissidència

El text següent és el capítol que publico en el llibre Episodis del Moviment Obrer als Països Catalans, Vol. 3, Edicions del 1979, Barcelona, 2024, pp. 89-112

No obstante, aquella última oportunidad se constituyó, pese al 14-D, en la antesala de las futuras derrotas históricas del movimiento obrero.

Sergio Gálvez Biesca: La Gran Huelga General: el sindicalismo contra la modernidad socialista

Éste es el país donde se puede ganar más dinero a corto plazo de toda Europa, y quizá uno de los países donde se puede ganar más dinero de todo el mundo

Carlos Solchaga, ministre d’economia, 4 de febrer de 1988 en una conferència davant un grup d’empresaris.

El 14 de desembre de 1988 va esdevenir-se la vaga més massiva, de caràcter estatal, del règim del 78. Ben segur, va ser la que va tenir un major impacte des de la vaga de la Canadenca, set dècades enrere. Ara bé, aquell esdeveniment, que aquells que ho vam viure en primera persona formen part de la memòria individual i col·lectiva com a un d’aquells dies transcendents que podem recordar i reconstruir amb certa nitidesa, que va tenir coetàniament un important ressò, passa avui, mirant enrere, força desapercebut com a episodi històric. I això succeeix perquè, en el fons, malgrat l’espectacularitat del moment, va tenir mínimes repercussions sobre l’evolució històrica posterior. Podríem considerar-ho, doncs, com a un episodi fallit que no va aconseguir corregir el rumb, encetat durant els anys setanta, de la imposició de polítiques neoliberals globals amb forts accents locals, com a una mena de cant del cigne d’una tipologia de mobilitzacions socials, participatives, públiques i enquadrades en un moviment de protesta social més sòlid aleshores que en l’actualitat.

I tanmateix, per a qualsevol persona que hi participés, tant com a manifestant anònim com en posicions de rellevància política i sindical, va arribar a sorprendre l’èxit de l’aturada, amb carrers deserts, ciutats sense cotxes, persianes abaixades, tancaments generalitzats a la indústria i els serveis, i fins i tot, de manera prou simbòlica, amb el tancament de Televisió Espanyola, aleshores pràcticament un monopoli informatiu, abans que apareguessin les cadenes privades, quan un grup de treballadors van entrar a la sala d’emissió i els repetidors i, just a la mitjanit, van tancar el senyal que va passar a ésser substituïda per una carta d’ajust.

Com es va arribar fins aquí? Més enllà dels propis fets, un seguiment de vaga espectacular, alguns ferits i detinguts, i una demostració de força sindical amb un punt de sorprenent, què es dirimia en aquest esdeveniment? Quines partides simultànies d’escacs s’estaven disputant? Per què va reeixir? Per què no va reeixir? Quines conseqüències va tenir tot plegat? Els Països Catalans de la dècada de 1980 encara no han estat prou historiats, i sovint la mirada envers aquella època, massa mediatitzada pel present, va farcida de llocs comuns, idealitzacions o simplificacions. Era l’època d’hegemonia socialista a Espanya, de pujolista a Catalunya, i, de la mateixa manera que la llegenda de la Transició pacífica mantenia el crèdit entre la majoria de l’opinió pública i publicada, hi ha una tendència a pensar que aquella va ser una època relativament tranquil·la. El propi èxit de la vaga general és un exemple de com d’errat pot resultar-ne aquesta anàlisi, i si fem una mirada amatent als conflictes socials de l’època trobarem violència, repressió, reconversió industrial, autoritarisme governamental, enfrontaments oberts entre sindicalistes i policia, espionatge, guerra bruta i contaminació mediàtica. I l’episodi de l’anomenat 14-D conté tots aquests ingredients.

La gestació del 14-D

Dijous, 28 d’octubre de 1982. El PSOE, comandat pel tàndem Felipe González i Alfonso Guerra, el PSOE arrasa en les eleccions generals convocades anticipadament. Obté 10,1 milions de vots (48,11%), i 202 dels 350 escons en disputa. La majoria més gran de la història del règim del 78. El lema, “por el cambio”, feia referència implícitament a la necessitat d’impulsar un gir social envers un país que sorgia de les misèries franquistes. La majoria de la classe treballadora, en un context en què identificar-se com a tal mantenia encara un cert sentit de pertinença i orgull a un determinat col·lectiu, aspirava majoritàriament a una convergència europea respecte a condicions de treball i nivells de benestar i seguretat respecte a la classe treballadora europea. En una època sense massa mitjans de comunicació independents, amb una població amb majoritàries carències culturals i sense tradició política o sindical, desconeix que el tàndem Felipe González – Alfonso Guerra, que es van fer amb el control del vell PSOE el 1974 al Congrés de Suressnes, tenia contretes algunes hipoteques amb alguns dels seus avaladors –sembla que la diplomàcia nord-americana de la Guerra Freda i la socialdemocràcia alemanya– entre les quals, una agenda social oculta on elements d’alineament atlantista, de desregulació neoliberal i contenció pressupostària han d’aplicar-se en les diverses legislatures (GRIMALDOS, 2017).

I, de fet, pràcticament des del primer moment, passada ja l’eufòria de la victòria electoral històrica d’octubre, en un dels primers consells de ministres (14 de març de 1983) es proposa incrementar la contractació temporal, que és una de les maneres mitjançant les quals, l’empresariat, al voltant de la CEOE, aspira a desfer-se de les proteccions laborals fruit de la legislació franquista. Plantejar l’acomiadament lliure, tal com coetàniament havia anat succeint gràcies als programes neoliberals impulsats durant les dictadures de Xile (1973) o l’Argentina (1976) són la seva aspiració, tanmateix la difícil construcció de la democràcia espanyola podria haver implicat un seguit de xocs socials de conseqüències imprevisibles. Venim d’una etapa d’una elevada agitació obrera (1976-1980), amb un nombre de vagues important i gran capacitat de mobilització que no feia prudent emprendre aquesta mena de mesures.

En aquest sentit, la temporalitat permetia aplicar la desregulació per la porta del darrere. Es tractava d’evitar d’acomiadar treballadors amb antiguitat, i tanmateix aplicar, a la porta d’entrada al món laboral, una contractació precària als nous treballadors a qui no era precís d’acomiadar perquè en el seu contracte ja disposava d’una data de caducitat, i així s’anaven desactivant els conflictes col·lectius, a banda d’anar trencant la solidaritat interna de les empreses en base a la doble escala salarial i doble nivell de protecció. Els joves que entraven amb contractes temporals, amb una esperança de vida laboral efímera, amb una rotació important, no sempre s’afiliaven al sindicat o no participaven de la vida laboral o de relacions de camaraderia informal respecte els seus companys més veterans. S’anava covant, així, l’ou de la serp de la precarietat en el sistema, i del deteriorament de la solidaritat de classe en els esperits.

És així com apareix el “dogma de la fleixibilitat”, segons el qual, els empresaris tenien carta blanca per disposar a voluntat del nombre de treballadors desitjat, de procurar nivells de submissió i d’absència de protesta tot renovant periòdicament els treballadors (la dècada anterior havia estat de gran agitació obrera), i, com ja hem dit, impossibilitar tota acció col·lectiva en base a doble escales salarials  (paradoxalment, la llei incentivava la contractació temporal perquè els salaris eren més baixos) i doble nivell de protecció. En certa mesura, aquesta idea, tan preada per a un empresariat que, majoritàriament havia gaudit d’un estatus privilegiat durant el franquisme, va resultar una catàstrofe econòmica i una hipoteca sobre la viabilitat de moltes empreses. En realitat, el PSOE proporcionava una normativa que permetia nivells profunds d’explotació i precarietat, i sobretot, treballadors barats i sense pràcticament drets als empresaris. I aquests darrers consumien  compulsivament assalariats barats en base a aquests avantatges comparatius que generaven diners fàcils. En termes de l’època, el PSOE esdevenia el camell de la droga (precarietat) a la qual l’empresariat havia esdevingut un addicte sense consciència del problema, i per tant, sense cap clínica de rehabilitació on poder-se tractar.

Les conseqüències no es van fer esperar: baixa productivitat, predomini d’activitats econòmiques d’escàs valor afegit, escassos incentius a la modernització, innovació o renovació tecnològica, i l’extensió de treballadors pobres, de baixos ingressos, amb una baixa capacitat de consum intern, desmotivats, sobrequaliticats i infrapagats, amb escassa lleialtat i compromís vers l’empresa. Aquesta circumstància també explicaria la facilitat amb què creixeria el nombre de treballadors estrangers, sense drets, en l’extensa economia submergida, en un país amb uns estàndards de vida interiors a les economies europees centrals. A tot això, s’afegia el fet que la Transició va mantenir aquest estatus de privilegi respecte la classe empresarial –sovint amb elements que podien recordar costums feudals– que, pràcticament no pagaven impostos, mentre que el Ministeri d’Hisenda, i posteriorment l’Agència Tributària, resultava implacable amb els assalariats, sobre els quals es va establir un control implacable.

Així, ens trobem amb una economia desequilibrada en què la participació dels salaris en la renda nacional és baixa –i per tant, es recapten pocs impostos, malgrat que el nivell impositiu dels assalariats és elevat– mentre que, entre el frau generalitzat dels empresaris, o els mecanismes per evadir impostos de les grans fortunes, o l’elevat percentatge d’economia submergida es trasllada també en un subdesenvolupament de polítiques socials o en mecanismes de l’estat del benestar (NAVARRO, 2006). A més, la majoria de la temporalitat requeia damunt de les generacions més joves, que s’iniciaven en el món laboral amb elevades dosis de precarietat i explotació laboral, i que sovint tenia com a reacció certa manca de compromís i desafecció. Hi havia altres conseqüències transcendents. Les creixents taxes de temporalitat impedien, a diferència de les generacions anteriors, experimentar qualsevol cosa que s’assemblés a una carrera i trajectòria professional més o menys coherent, que sovint es traduïa en el retard a l’emancipació juvenil. La precarietat, juntament amb les elevades taxes de desocupació que patia aquest col·lectiu, els salaris baixos o les incerteses sobre el futur, es va traduir en què els joves espanyols marxaven de casa cap als 25 anys de mitjana, el 1980, mentre que el darrer informe de l’Institut Nacional d’Estadística indicava que el 2020 es feia cap als 29. Tot plegat, va tenir com a conseqüència una reducció de la natalitat, amb un nombre de fills per dona en edat fèrtil, a Catalunya, de 2,72 el 1975 a 1,14 el 1995, just vint anys després (Idescat).

Tanmateix, tornem al primer govern socialista de la Transició, amb ministres d’economia com Miguel Boyer, artífex, per posar un exemple, de la desregulació del mercat immobiliari (Llei d’Arrendaments Urbans de 1985) que va impulsar les successives bombolles especulatives de l’habitatge que han caracteritzat la història econòmica d’aquest país. Després de les mesures de 1983, l’any següent es va aprovar una de les diverses reformes laborals que van servir per desregular el mercat de treball. La Llei 32/1984 va permetre una veritable revolució liberal amb una extensió sense límits de la contractació temporal, que va estar vigent i inalterada durant deu anys, fins que el 1994, arran de la crisi posterior a la celebració dels Jocs Olímpics, es va tornar a empitjorar, que va propiciar un canvi cultural de les empreses que possibilitava, a la pràctica, l’acomiadament lliure i la dependència de sectors de baix valor afegit.

Certament, un dels problemes fonamentals de l’estat, en iniciar-se l’any 1988 era la desocupació. Les successives crisis del petroli van generar una taxa d’atur elevada, que durant la dècada de 1980 va arribar a ser espectacular. De fet, aquell mateix any, la desocupació global oficial a l’estat era del 20%, dels quals només un 29% rebia alguna mena de prestació. S’estimava al voltant de 8 milions de pobres mentre que el percentatge de despesa en protecció social, a nivell estatal, era d’un 34,7 %, en comparació amb el 43,9% que destinava la Comunitat Econòmica Europea (GALVEZ, 2017)

Mentrestant, la taxa de temporalitat, impulsada a partir de les reformes de 1983-1984 va començar a estendre’s pel sistema econòmic. El 1987 representava el 18,2% dels assalariats. El 1988, l’any de la vaga, va passar al 23,3%. L’any següent, va enfilar-se al 27%, i ja el 1992, en una època de bonança econòmica i de reducció de l’atur, aquesta ja afectava al 33,5% dels assalariats. L’abús de la temporalitat s’havia instal·lat plenament entre l’empresariat (amb el suport entusiasta del PSOE) de tal manera que l’any de la vaga general, el 93,2% dels contractes que se signaven arreu de l’Estat eren temporals.

Com ja hem suggerit, els principals perjudicats per aquesta situació eren els joves, els quals patien, com comenta Sergio Gálvez al seu llibre sobre la vaga general, un veritable Apartheid laboral, fonamentat en l’exclusió, les dificultats per accedir a qualsevol mena de feina, i l’encongiment del nombre de treballadors. Així, mentre l’any 1976 l’edat mitjana d’entrada al món laboral era als 18,1 anys, una dècada després, el 1986, aquesta va passar als 23,7 anys, fet que comportava que es reduïa la vida laboral mitjana al conjunt de l’Estat dels 47,3 anys als 38,3 (GÁLVEZ, 2017). I això tenint en compte que per aquests anys l’economia submergida s’estimava en un 30 % de l’ocupació. En bona mesura, la generació boomer, nascuda durant la dècada de 1960 van esdevenir veritables cobaies humanes del que va representar el neoliberalisme radical aplicat per les empreses.

I això va tenir els efectes lògics pel que fa a segmentació i dualització laboral, en què sovint les empreses substituïen treballadors fixes per temporals, i que va representar, a moltes empreses, certa ruptura de la solidaritat interna, amb unes baixes taxes d’afiliació sindical entre els més joves (d’altra banda sotmesos a elevades taxes de rotació laboral) i un creixent individualisme que xocava amb les pràctiques tradicionals d’uns treballadors més veterans que, d’altra banda, els contemplaven amb certa angoixa que els poguessin substituir. De fet, és també durant els anys vuitanta que en sectors com la banca o la indústria, es va propiciar una onada de jubilacions anticipades, o en el pitjor dels casos, acomiadaments massius (especialment dramàtics en el context de l’anomenada “reconversió industrial” de la dècada de 1980) que enviaven a persones més grans de cinquanta anys a la desocupació de llarga durada, o directament a la pobresa.

El cert és que aquest context de creixent precarietat, elevades taxes d’atur i polítiques neoliberals amb desindustrialització generalitzada (especialment com a contrapartida a l’entrada a la Unió Europea, el gener de 1986) va comportar un panorama social ben agitat. El nombre de vagues i conflictes laborals va arribar a ser prou dur i contundent en els anys previs a 1988. De fet, el primer trimestre de 1984, amb importants conflictes derivats de la reconversió industrial, en va haver aldarulls importants. El 20 de juny de 1985, a més, es va produir una vaga general important contra la reforma de les pensions (una reforma consistent a abaixar-les, a la pràctica, en base a noves formes de càlcul i la promoció del plans de pensions privats). Malgrat que no hi va haver unitat sindical (la UGT se’n va desmarcar, encara que sí la van convocar CCOO, USO, CNT, ELA-STV i INTG) es van produir importants actes de violència i repressió policial. Segons xifres oficials, hi va haver 128 detinguts (la meitat dels quals a Catalunya), i milers d’acomiadaments. Malgrat que les xifres de participació van ser baixes (s’estima que al voltant del 10%) i que hi va haver un gran esforç mediàtic per desautoritzar els vaguistes, en molts casos, els detinguts i represaliats havien entrat a la presó amb càrrecs difícils de demostrar o se’ls havien imposat multes, en una línia de continuïtat de les pràctiques pròpies de la dictadura.

Paral·lelament, aquell mateix any, el tercer de la primera legislatura socialista, havia congriat bona part de les decepcions socials. Contràriament a les promeses electorals, no s’havien creat 800.000 llocs de treball, la Llei de l’Avortament promesa, i finalment aprovada, anava plena de restriccions i contemplava un nombre limitat de supòsits que impedia, a la pràctica, l’aspiració a un avortament lliure i gratuït (malgrat que, paradoxalment, era possible avortar en clíniques privades en base a una interpretació “creativa” de la llei), o el referèndum sobre l’OTAN (en la qual Espanya va entrar per la porta del darrera, poc després del cop d’estat de 1981), en què el gabinet socialista va pressionar fortament, sovint amb importants dosis de manipulació mediàtica, a fi de ratificar la decisió. A tot això, aquell 1985 s’havien afegit alguns episodis que no feien sinó desacreditar un govern que suposadament havia estat elegit per ser d’esquerres. Es va destapar una xarxa d’espionatge policial dirigida des del Ministeri de l’Interior en què es vigilava i controlava dirigents de partits, de sindicats, de moviments socials, i fins i tot de la maçoneria, en una clara línia de continuïtat de la dictadura franquista, a càrrec dels mateixos policies i jutges que ho havien anat fent en les dècades anteriors. Simbòlicament, les vacances del president Felipe González a l’Azor, el iot on el dictador Francisco Franco passava tradicionalment els mesos d’estiu, va suposar un important impacte polític.

Si bé el 1986 va baixar la conflictivitat, el primer trimestre de 1987 es va tornar a incrementar, molt derivat del procés de desindustrialització, amb conflictes regionals –especialment a Astúries, Galícia, el Pais Basc– així com en sectors estratègics com el professorat (amb una llarga vaga per dignificar uns salaris baixos). Ara bé, bona part d’aquests conflictes, sovint amb ocupacions de fàbriques, concentracions, tancaments, i episodis de violència (i dura repressió policial), ja no tenien aquell caràcter de lluita per l’ampliació de drets de la dècada anterior, en ple epicentre de la Transició, sinó que mantenien un caràcter més defensiu, d’intent de preservació dels llocs de treball en perill i per evitar una pèrdua constant de poder adquisitiu dels treballadors (-3,44% el 1984).

En qualsevol cas, entre 1983 i 1988 es van comptabilitzar 7.645 vagues, amb pèrdua de 329.415.000 milions de pessetes (segons el Ministeri de Treball) o de 15.550 vagues i 642.571.000 milions de pessetes, segons la CEOE). Tot això, en un difícil context internacional, caracteritzat per la introducció de polítiques neoliberals i unes guerres antisindicals que van tenir negatives conseqüències per als grans sindicats occidentals. És el que va succeir –culminat en una agra derrota– en el conflicte, als Estats Units, amb els controladors aeris (1981) o amb els miners britànics al Regne Unit, després d’una vaga de mesos de durada, el 1985 en què el govern de Margaret Thatcher esclafà implacablement els ben organitzats sindicats del país. És una època, a més, en què s’estableix un relat de criminalització de les organitzacions obreres, i de fet, contra el mateix concepte de classe social.

En certa mesura, l’antisindicalisme propi del tsunami global neoliberal, va fer que les variants locals, malgrat les seves diferències, seguissin amb la mateixa lògica. Amb l’impuls d’uns mitjans de comunicació la majoria dels quals vinculats estretament des dels cercles de poder, omplien les ones radiofòniques, els aparells de televisió i els diaris amb termes com a “terrorisme”, “vandalisme” i aldarulls. En una societat com la catalana, amb un consum de premsa escrita per sota de la mitjana europea, el paper de les imatges, especialment a les televisions, resultava decisiva, i la presentació dels sindicats com a elements anacrònics, antimoderns, démodés -i en un moment, com els vuitanta, en què s’admirava el consumisme i es retia culte a la jet-set, els famosos i als ultrarics (amb personatges com ara Mario Conde, Javier de la Rosa, Jesús Gil y Gil,…), caracteritzats per l’obtenció de diner fàcil amb procediments foscos, presentava tota reinvindicació obrera com a un element extemporani, criminalitzable. Tant és així que es va arribar a acusar de sedició als treballadors en vaga del metro de Madrid. S’assimilaven els piquets vaguistes a la kale borroka, o, com en l’episodi de Reynosa (1987), en el context d’una vaga contra la reconversió industrial, la intervenció de la guàrdia civil va produir un mort, 15 ferits greus, 128 de diversa consideració -alguns dels quals amb ferides de bala-, centenars de de detinguts i van arribar a ocupar la població càntabra amb 430 efectius. En altres paraules, la repressió del govern socialista contra els treballadors, malgrat un ferri control del discurs i la imatge en base a la submissió de la majoria de mitjans de comunicació, va ser propi de governs autoritaris.

Tampoc va ajudar un panorama fonamentat en la divisió sindical. Durant aquests primers anys de govern socialista, el sindicat UGT, que des de la seva fundació, cent anys abans (1888), havia mantingut una relació orgànica amb el PSOE, havia fet tot el possible per fer una política de contenció obrera. Certament, la UGT servia sovint de pedrera política per al partit socialista –bona part de diputats i ministres socialistes, especialment del de Treball, hi provenien del sindicat–, participaven plegats en actes públics, mobilitzaven milions de vots i existien estretes connexions personals i emocionals que, a partir de la dura realitat de les polítiques dels ministres neoliberals Miguel Boyer (1982-1985) i Carlos Solchaga (1985-1993), es van anar deteriorant. Un deteriorament que es va arribar a pesonalitzar en la creixent enemistat entre el secretari general del sindicat socialista, Nicolás Redondo, i el president del govern, Felipe González.

No obstant això, la UGT, en un context de dura competència amb l’altre gran sindicat d’àmbit estatal, CCOO, durant els primers anys de mandat socialista havien fet una política de contenció respecte als diversos moviments vaguístics ja esmentats, cosa que va ser premiada pel govern espanyol amb la LOLS (Llei Orgànica 11/1985 de Llibertat Sindical), que reforçava el paper dels grans sindicats en la negociació col·lectiva i assegurava la seva viabilitat representativa i econòmica, i d’altra banda, procedia al retorn parcial del patrimoni sindical que havia estat espoliat durant el franquisme. Tanmateix, era obvi que les reformes laborals de 1983 i 1984, fonamentades en la ja esmentada precarització del treball, les decepcions per les polítiques involutives del PSOE i els diversos conflictes desenvolupats durant l’època, van refredar cada vegada més les coses i van motivar una aproximació envers el seu principal rival, CCOO, a la recerca d’una unitat sindical que permetés fer un front contra el govern a fi de propiciar el que aleshores anomenaven un gir social.

Les tensions entre UGT i el PSOE van esclatar precisament l’any del centenari de la seva fundació, i va tenir com a detonant el Plan de Empleo Juvenil (PEJ), del qual parlarem més endavant, encara que el podríem resumir com a la gota que fa vessar el got dels sindicalistes de la UGT, i que van propiciar un gir radical en la seva orientació en el sentit d’un canvi d’aliances: passen de considerar el seu amic polític, el PSOE, com a enemic, i de considerar el seu adversari sindical, CCOO, com a un potencial aliat.

Tanmateix, anem al XXXIè Congrés del PSOE, sota el lema “guanyem el futur), celebrat a Madrid els dies 22, 23 i 28 de gener de 1988. Entre els discursos dels convidats i dels ponents, els autors de les resolucions, més enllà de retòrica benintencionada, la realitat és que no es va produir cap autocrítica per la deriva involutiva en matèria de drets laborals. Això fa que Nicolás Redondo, secretari general de la UGT, convidat obligat en un esdeveniment d’aquestes característiques, fa un discurs extremadament crític per les polítiques econòmiques i socials del govern. Un discurs que cau malament entre un partit que ja se sent incòmode amb el terme “Obrer” que resa la seva denominació. Uns dies després, el 4 de febrer, el ministre d’economia Carlos Solchaga, per acabar-ho d’adobar, s’expressa davant d’un grup d’empresaris: “Éste es el país donde se puede ganar más dinero a corto plazo de toda Europa, y quizá uno de los países donde se puede ganar más dinero de todo el mundo”. Són unes declaracions que cauen com una bomba entre bona part dels treballadors, perquè simbolitzen el que coetàniament es denomina La cultura del pelotazo, segons la qual diversos empresaris o persones pròximes als cercles de poder s’enriqueixen fàcilment, no pas en base al talent o l’esforç, sinó a l’oportunisme i l’especulació, amb nombrosos exemples de persones, com els assenyalats Mario Conde, Jesús Gil o Javier de la Rosa que, anys després d’haver estat reverenciats, acabaran a la presó per causes relacionades amb la corrupció i l’enriquiment il·lícit.

Tanmateix, mentre bona part dels dirigents socialistes es deixen fotografiar al costat d’aquesta mena de jet-set, amb epicentres com Marbella, mentre que les víctimes de la reconversió industrial són atonyinats per la policia, generen una indignació creixent que arribarà al seu clímax amb la el Plan de Empleo Juvenil (el PEJ), presentat públicament el 5 de maig d’aquell any. Es tractava d’un nou tipus de contracte laboral, adreçat a aquells joves entre 16 i 25 anys que no haguessin cotitzat més de tres mesos, que podrien tenir un contracte entre 6 i 18 mesos, per al qual els treballadors contractats no rebrien més que el salari mínim mentre que les empreses veurien bonificades la totalitat de les cotitzacions socials. A més, es contemplen subvencions estatals per pagar salaris. És una veritable provocació que només pot satisfer aquells empresaris que podrien disposar de mà d’obra pràcticament gratuïta.

Poc després, UGT i CCOO, que, des de la discreció, ja porten un temps aproximant posicions, rebaten punt per punt el document presentat pel PSOE amb arguments exhaustius. No són els únics a criticar-ho. El Consejo de la Juventud es va manifestar en contra i va ser objecte de pressions, amenaces, i finalment represàlies (en forma de pèrdua de subvencions i marginació política). El 9 de juny Nicolás Redondo torna a trobar-se amb Felipe González, una reunió incòmoda on el president espanyol, amb formes suaus, deixa clar que no pensa cedir. Això impulsa cada vegada vers la unitat d’acció sindical amb CCOO. Durant aquest mateix mes, si bé la relació amb el govern sembla suavitzar-se, els posicionaments no fan més que radicalitzar-se. El Ministeri d’Economia presenta un Libro Blanco del Empleo, un informe elaborat per “experts” farcit de receptes neoliberals on es defensa la precarietat com a via única per rebaixar les taxes d’atur. Una més de les respostes tecnocràtiques que avorta qualsevol indici de gir social que esperaven bona part dels sindicalistes i votants d’esquerres.

Per la seva banda, el govern no mostra cap interès per negociar res. Han passat ja cinc anys i mig amb majories absolutes i acostumats a passar el corró davant l’oposició, sigui aquesta institucional o la del carrer. Malgrat que els índexs econòmics semblen anar bé (el PIB creix un 3,3% el 1986; un 5,5% el 1987 i un 5,1% el 1988), que hi ha abundància pressupostària (certa persecució del frau fiscal comença a donar resultats i els fons europeus inunden les arques públiques), el govern manté la seva agenda oculta de desregulació laboral, més per convicció ideològica que per resultats pràctics (la desocupació es manté elevada mentre s’estén la temporalitat, i associada a això, la baixa productivitat, l’obsolescència tecnològica i una preocupant absència d’innovació). Mentrestant, des de l’estat major de la Moncloa es persisteix amb campanyes de desprestigi contra els sindicats, que inclouen alguns estudis d’opinió esbiaixats que promouen la idea de l’obsolescència del sindicalisme. Bona part dels intel·lectuals i acadèmics vinculats al poder, a més, i des de plataformes oficioses com El País, no deixen de reiterar fins a la sacietat que la resistència dels sindicats (i dels treballadors) a assumir el nou paradigma neoliberal és anar contra el corrent de la història i contra la modernitat.  Per escalar la tensió, el govern, tot ignorant les dues principals centrals sindicals, signen un acord amb CSIF (Confederació Sindical de Funcionaris, de caràcter conservador) i una associació minoritària de pensionistes alguns acords sobre  dret a la negociació col·lectiva dels treballadors públics, increments salarials i revalorització de les pensions. Finalment, el PEJ es presentarà públicament al Consell de Ministres del 28 d’octubre.

És per tot això que, finalment, i després d’una negociació relativament fàcil, UGT i CCOO van acabar acordant el que van denominar com a paro nacional –van esquivar el concepte “vaga general” per les connotacions històriques de caràcter revolucionari que podia recordar– i la van fixar per al dimecres, 14 de desembre. Es va presentar una plataforma reivindicativa amb els següents punts:

(SOLA: 119)

Jorge Sola, en la seva tesi doctoral sobre la història de la desregulació laboral a Espanya (SOLA, 2014) identifica tres idees principals que explicarien els motius del rerefons d’aquesta vaga que serien a), la lluita entre el govern i els sindicats per definir l’espai i la posició de cadascun en la democràcia; b) La lluita contra la política econòmica i social del govern; i c) el xoc de cultures polítiques entre la idea d’economia moral i solidària entre el món tradicional del treball i l’enrichez-vous! del món econòmic que sorgeix durant la dècada de 1980 (SOLA: 120). Malgrat la victòria, com veurem, en la batalla del 14 de desembre dels primers, el resultat final de la guerra ideològica i econòmica determinarà la victòria dels segons.

El 14-D, una victòria sorprenent

Evidentment, en la dura confrontació de les setmanes anteriors a la vaga convocada, hi va haver una divisió profunda en la societat del moment. Al costat del govern es va posicionar pràcticament tot l’arc parlamentari, els partits polítics conservadors, els nacionalistes bascos i catalans, la CEOE i la resta de patronals, i, per descomptat, els grans mitjans de comunicació que actuaven com a corretja de transmissió, entenent que la defensa de la “liberalització” laboral esdevenia un objectiu estratègic que anava, fins i tot més enllà, de les fronteres polítiques entenent aquest moviment de fons com a part de la globalització. A la banda dels sindicats convocants, altres organitzacions com ELA, la CNT, alguns (pocs) partits com Izquierda Unida alguns altres grups d’esquerra, els consells de la joventut, organitzacions de la societat civil, o entitats com Caritas, Cristianos por la democracia i altres espais d’una dispersa constel·lació de moviments socials, que van rebre importants crítiques des dels mitjans de comunicació. Les crítiques no anaven dirigides en contra del contingut de la reivindicació, sinó, i a fi de desdibuixar el debat sobre la creixent precarietat laboral, contra els propis sindicats. S’anunciava una més que probable jornada de violència (que, irònicament va contribuir a l’èxit de la vaga en el sentit que va fer decidir a molts treballadors a romandre a casa, i a molts petits comerciants, a abaixar persianes). Es va fer un gran esforç per deslegitimar els sindicats, i alertant dels perills, via xantatge emocional, que en cas d’èxit, això podria implicar un desgast del govern que podria concloure amb una convocatòria anticipada d’eleccions i la victòria electoral de la dreta. També es va fer servir el clàssic argument que era una vaga auspiciada pels comunistes –en una època on la guerra freda encara era ben present–, de presentar els sindicats com a corporatius, decidits només a defensar els treballadors protegits i abandonar els joves aturats, en una mena de perversa lògica de conflicte entre insiders / outsiders. Fins i tot Alfonso Guerra va jugar la carta personal, tot acusant el secretari general de la UGT, Nicolás Redondo, d’haver tingut un atac de gelosia i provar de revenjar-se d’un Felipe González que li va prendre la victòria en la disputa per la secretaria general del PSOE en el Congrés de Suresnes de 1974.

Tanmateix, a mesura que s’aproximava la data, les enquestes d’opinió dia rere dia assenyalaven un increment de suport de l’opinió pública respecte al possible seguiment de la vaga i la simpatia respecte als seus objectius (SOLA: 125), de manera que el govern, veient que aquesta tenia moltes probabilitats d’èxit, va anar suavitzant el to.

Finalment, el dia va arribar. Com dèiem a l’inici del capítol, el fet que s’apagués el senyal de RTVE a les 12 de la nit va acabar tenint un important impacte psicològic a l’hora d’assegurar-ne un èxit de participació que realment va existir. L’actuació d’alguns piquets, de matinada, tancant bars, restaurants i locals nocturns, també va tenir efectes. A nivell estatal, d’11,7 milions d’ocupats, la vaga va ser seguida per 10,7 milions, és a dir, un 84,8 %, segons un sondeig d’aquella mateixa tarda (AGUILAR I ROCA: 17 / SOLA: 118). A Catalunya, segueixen la vaga 1,7 milions de treballadors segons els convocants, i 1,3 milions segons fonts oficials (Avui, 15-XII-1988). En qualsevol cas, si hi ha alguna cosa que tenen en comú les imatges i les notícies difoses, tant des de la premsa convencional com des dels propis sindicats convocants, és el caràcter festiu i pacífic de la jornada. Es vol subratllar “festiu i pacífic” precisament per desmarcar-se de les vagues generals de l’època republicana, i perquè els convocants no es plantegen enderrocar l’Estat, ni fer cap revolució, sinó que tractaran de generar un anhelat gir social en la direcció d’una economia moral. Aquest serà un model –vaga general d’un dia que busca un canvi d’orientació en les polítiques econòmics– que serà reproduït, amb menys èxit, en altres moments del règim del 78 (1992, 1994, 2002, 2003, 2010, 2011, 2012). Tanmateix, si acostem la lupa als esdeveniments, la cosa no és ni tan festiva, ni tan pacífica.

A Barcelona es va produir una manifestació de 200.000 persones, segons els convocants, i 120.000 segons la guàrdia urbana. El manifest final va ser llegit per Lluís Llach, en una època en què era de les poques figures públiques capaç de dissentir amb el discurs oficial de la Transició com el millor dels móns possibles. El cas és que la majoria dels assistents van arribar a peu perquè, des del primer moment, de matinada es va impedir la circulació del transport públic (sabotejant la sortida de vehicles a les cotxeres o tancant amb silicona algunes estacions de metro), i diversos piquets van tallar les principals vies d’accés. La ciutat estava pràcticament deserta, com un dia festiu, amb la majoria de comerços tancats, pocs cotxes i, pràcticament, cap autobús. Tanmateix, hi va haver força incidents. A davant del Corte Inglés, on la direcció va amenaçar amb acomiadar als treballadors que volguessin seguir la vaga, es van produir diverses topades en què la violència policial va deixar alguns ferits i un periodista agredit amb la càmera trencada. A la Ronda de Sant Pere hi va haver una persecució on cinc policies, pistoles en mà, van perseguir a una quinzena de sindicalistes que llençaven octavetes. Es van produir diverses detencions, una quinzena, segons el diari Avui, la majoria per participar en piquets o interrompre el trànsit. Per la seva banda, la Creu Roja va informar d’haver assistit a 19 ferits. Cap a la nit, hi va haver corredisses i agressions policials al voltant del Passeig de Gràcia amb Diagonal i pels voltants de la Delegació del Govern espanyol a Llúria amb Mallorca. També hi va haver manifestacions espontànies davant algunes casernes de la policia on hi havia indicis de la presència de detinguts. Fora de la capital, hi va haver un fort seguiment, especialment a l’àrea metropolitana i les zones industrials, amb talls de vies de circulació, sabotatges i més incidents. A Tarragona es van arribar a manifestar unes 10.000 persones, unes 7.000 a Girona, unes 4.000 a Lleida, i es va produir un interessant patró d’enfrontaments per tancar grans superfícies comercials com el Pryca a Tarragona o l’Hipercor a Girona. Al País Valencià tampoc no es van complir els serveis mínims, i es va estimar en un 90% el seguiment de la vaga, i a Mallorca, un 80%. En qualsevol cas, la policia va actuar menys del que s’esperava, perquè probablement el govern no volia empitjorar encara més la situació. Com a anècdota ben significativa de la jornada, tant el Barça com l’Espanyol van secundar la vaga i no van anar a entrenar-se.

Com a balanç del dia, es podia considerar la mobilització com un gran èxit. Probablement, per damunt de les expectatives dels convocants. Fins i tot, les reaccions posteriors de les autoritats van ser suaus, tractant de reconduir el cop que havien rebut. El mateix president de la Generalitat, Jordi Pujol, va reconèixer en unes declaracions que “l’alta participació ens obliga a tots a reflexionar, començant pel mateix president de la Generalitat, encara que, més que ningú, al Govern de l’Estat, que és qui més competències té” (Avui, 15-XII-1988). El mateix Felipe González va haver de reconèixer l’èxit, malgrat que també avançava les limitacions pressupostàries per evitar haver de materialitzar el gir social que se li havia reclamat (SOLA:126).

I tanmateix, es va perdre

Certament, hi va haver gestos posteriors per tractar de rebaixar la tensió i desactivar la mobilització tan extraordinària que s’havia aconseguit. Es va convocar una taula de negociació on es van tractar alguns temes encara pendents, com ara el dret a la negociació col·lectiva dels treballadors públics, l’equiparació de les pensions contributives al Salari Mínim Interprofessional, l’ampliació de la cobertura als desocupats, certs nivells de recuperació del poder adquisitiu de funcionaris i pensionistes i millores en la cobertura sanitària pública. Paral·lelament, el Plan de Empleo Juvenil es va deixar, com tants d’altres projectes, a un calaix d’on ja no va sortir. No calia, la cultura de la temporalitat i la precarietat ja s’havia introduït com un virus en el sistema operatiu del mercat de treball que feia alentir la productivitat i produïa nombroses disfuncions de caràcter econòmic, fiscal i social.

Tanmateix, malgrat les bones paraules i els gestos, la vaga, en termes generals, va resultar un fracàs. L’objectiu tàcit, acabar amb la precarietat instal·lada en el sistema no va ser revertida, i es va anar intensificant a mesura que passaven els anys. També avui, fins al punt que les pròpies institucions europees consideren la temporalitat com a uns dels principals problemes endèmics de l’economia espanyola. És difícil rehabilitar un drogoaddicte, i la realitat és que el PSOE va esdevenir un camell que oferia precarietat a bona part d’un empresariat que va esdevenir un ionqui del treball barat i temporal, a qui no havia de formar ni buscar la seva complicitat.

En aquesta deriva neoliberal, que a Espanya tenia un plus d’arbitrarietat i autoritarisme, les negociacions obertes a principis de 1989 van fracassar. No hi va haver concessions significatives ni rectificació de rumb. L’abril d’aquell any, es va encetar una nova ronda de negociacions en què les organitzacions sindicals reclamaven discutir repartiment del treball (en un país acostumat a no respectar la jornada màxima ni a pagar hores extres) i un control sobre la contractació temporal. Tanmateix, la CEOE va sabotejar qualsevol conversa sobre aquestes qüestions, i les negociacions es van trencar quan els sindicats van exigir un pla d’inspecció en les contractacions temporals on els seus delegats hi tinguessin participació. (SOLA: 127). La cosa va acabar en simples engrunes, com ara incentius fiscals o subvencions per a la contractació fixa per a determinats col·lectius, un sistema que posteriorment es va utilitzar en altres negociacions i que es va caracteritzar per la seva escassa o nul·la eficàcia.

Aquella tardor es van celebrar noves eleccions generals. El PSOE va tornar a guanyar-les, tot i que va perdre la majoria absoluta (175 respecte als 176). El desgast electoral era obvi (havien perdut cinc punts percentuals respecte a 1986 i nou respecte a 1982, i passaven a representar el 39,6% dels vots. En els primers mesos de la nova legislatura, es va tractar de fer alguns nous gestos, com un increment de la despesa social del 20 al 22,5% del PIB, retallant distància respecte a la Comunitat Econòmica Europea, o incrementant la cobertura de l’assegurança de desocupació del 25,8% (1988) al 62,2% (1992). També hi va haver alguna concessió interessant, com ara un acord sobre el control de la contractació (1990) pel qual els sindicats obtenien una còpia del contracte de cada nou treballador cara a evitar el frau en les contractacions. D’aquesta manera, els representants dels treballadors obtenien el dret a sol·licitar informació sobre els contractes i s’establia una col·laboració entre els comitès d’empresa i el cos d’inspecció. Tant CCOO com UGT van vendre aquesta novetat com a una gran fita, tanmateix, i per manca de capacitat tant de la inspecció com de les centrals sindicals, els efectes eren irrellevants. Tot plegat era inútil. La llei permetia fer contractes temporals i que aquests s’apliquessin tan arbitràriament, que pràcticament cap magistrat era capaç d’imposar una relació fixa entre empresari i treballador (SOLA: 133)

En resum. Aquella jornada del 14 de desembre fou un èxit organitzatiu, on diversos factors (la intransigència governamental, la moralitat de la causa, la necessitat d’expressar un malestar, la nova política d’unitat sindical) van propiciar una participació extraordinària. Tanmateix, l’èxit de convocatòria va esdevenir un fracàs polític. El procés de precarització del sistema laboral estatal va incrementar-se, de la mateixa manera que les polítiques neoliberals es van anar instal·lant (amb una acceleració, pocs anys després, a causa dels acords de Maastricht de 1991, que van propiciar retallades públiques, control pressupostari i contenció salarial). D’una banda, l’empresariat va veure clar que, governés qui governés, mantindrien una gran capacitat d’explotació laboral quant a condicions de treball, salaris baixos i facilitats per contractar i descontractar. De l’altra, les centrals sindicals no van saber o no van poder buscar noves estratègies més enllà de diverses altres vagues generals, amb un esperit més de processó cívica, de ritual on canalitzar la indignació que d’una capacitat real de poder propiciar un canvi radical d’orientació política. Això va contribuir, sens dubte, al seu desgast institucional i a una creixent pèrdua d’influència entre bona part dels treballadors. Uns treballadors que, en una era neoliberal d’individualització, també van acabar, en molts casos, interioritzant aquestes formes d’explotació, o buscant-ne alternatives sindicals teòricament més combatives (malgrat que, també, més minoritàries, més reprimides i sense èxits destacables), o, en determinats àmbits laborals globalitzats, buscant millors condicions laborals en altres països. Tanmateix, la dura i la crua realitat és que la temporalitat, el motiu pel qual es va organitzar la vaga més massiva  (en termes quantitatius) als Països Catalans de tot el segle XX encara segueix instal·lada, com un llosa feixuga, com una addicció patronal que difícilment es pot resoldre per canals convencionals.

BIBLIOGRAFIA

Aguilar, S. y Roca, J.  Epileg: La vaga general del 14-D, Fundació Jaume Bofill / Fundació Volkswagen, Barcelona, 1991.

Astudillo, J. (2001), “Without Unions, but Socialist: The Spanish Socialist Party and Its Divorce from Its Union Confederation (1982-1996)”, Politics and Society, 29 (2): 23.

José Babiano i Javier Tébar (Coords.), 14-D: historia y memoria de la huelga general. El día que se paralizó España. Catarata, Madrid, 2018

CCOO, 20J: No al recorte de las pensiones. Documentos de la Huelga General del 20 de junio de 1985, Fundación Primero de Mayo, Madrid, 2015

Sergio Gálvez Biesca, La gran Huelga  General: el sindicalismo contra la modernidad socialista. Madrid, Siglo XXI, 2017

Alfredo Grimaldos, La CIA en España. Espionaje, intrígas y política al servicio de Washington. Península, Madrid, 2017

David Luque Balbona, “La forma de las huelgas en España, 1905-2010″, a Política y Sociedad, Núm. 50, Març 2013, pp. 235-268.

Bernat Muniesa, Dictadura y monarquía en España. De 1939 hasta la actualidad. Ariel, Barcelona, 1996

Bernat Muniesa, Dictadura y Transición. La España lampedusiana, Publicacions de la Universitat de Barcelona, Barcelona, 2005.

Vicenç Navarro, El subdesarrollo social en España. Causas y consecuencias, Anagrama, Barcelona, 2006.

Jorge Sola, La desregulación laboral en España (1984-1997). Tesi Doctoral inèdita. Universidad Complutense de Madrid, 2014

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!