I I estant acabada la lluna, potser m’enfilaré fins el sol del juliol fins a trobar l’entranya celest que em manté en vida. I en acabada la lluna i enfilar fins el sol de juliol que un dia em prengué l’entranya que em mantenia en vida, renunciaré a la felicitat de saber-me lliure en aquest
Ha estat notícia recentment que la Universitat de Barcelona ha atorgat el títol de doctor i doctora ‘honoris causa’ a na Maria del Mar Bonet i a Joan Manuel Serrat, la qual cosa m’ha alegrat pels dos i m’ha servit per repassar una mica l’obra de Serrat, la qual he de dir que no conec
I És un goig conversar amb amics tot enfilant los alls d’enguany. Qui vulgue aprendre a enfilar alls, que passege pel Maestrat i pregunte a quina casa encara en fan, de rastres. II És una altra història assaborir la tristesa, ara que ha tornat a obrir la Marinada. Ara puc seguir el fil de la
I Tinc un racó de paret on recolzar-me i deixar que em vinguen els records fins ancorar en alguna visió del passat. A voltes penso que m’agradaria que coneguesses la meua història i que em sobrevisquesses per contar-la als vells. La vida està feta d’instants preciosos i de moments de sofrença, de dies alegres i de
És allò que mos queda als vençuts: les esperances. Lo temps d’embarcar-se camí d’una altra mort perseguida, intuïda, potser volguda de veres. Lo temps de perdre, de bon matí, amb l’aroma del cafè en acomiadar l’aurora, com sempre fugaç i, tanmateix, sempre servil als comiats. Recordo la notícia de la mort d’Andreu, la veu trencada
La meua tristesa és un trencadís de vidres projectats des de la platja per retornar a l’ànima la candidesa del mar sota el cel i la claror del migdia sobre un món inabastable. Sabeu què m’agradaria sentir? M’agradaria sentir l’instant de nuesa que el cèrvol passa quan, sacsejant lo cap, s’allibera de la seua cornamenta,
Hi ha una salvatjada de maneres de referir-se a l’’asbargenga’. A les terres de l’Ebre i del Sénia en sentireu a dir de diverses maneres, així mateix. Jo ho dic a la manera cansenca, canareva i falduda. La de casa: as-bar-gen-ga. Avui he comprat tres quilos d’asbargenga que ma mare i jo hem torrat al
I La Lia plorava, a les tres del matí. Estava al terrat i plorava. Uns gossos, los del prat de ‘Petxina’, bordaven. La meua Lia plorava del terrat estant. Corprenia. Plorava amb tanta força que jo, del pis del baixos estant, vaig despertar-me. Vaig cridar-la. Va baixar. Em vaig llençar amb els braços oberts sobre
I He somniat que en obrir el meu corral, les cabres s’abraonaven sobre mi, desesperades per sortir al camp. Del terra estant, no podia fer res per no sortir-ne malferit o perjudicat. II Uns minuts abans de començar l’Eucaristia he parlat una estona amb el mossèn sobre tot allò que em preocupa. Els mossens, quan
Declamo en silenci poemes de Goethe i respiro l’aire dels escenaris, l’olor de la fusta i els tapisos de les butaques. Imagino que els llums s’apaguen. La sang no em penetra al cor. Del sostre del teatre pengen uns estels de cartró pedra. Aquesta deu ser la metàfora del meu somni. La sang no em
Hi ha arbres que no son pas de ningú. I arbres, n’hi ha, que son senyals i símbols. L’olivera, per exemple, que el pas dels anys l’ha consagrada com l’ensenya de la pau, la paciència i la saviesa. De l’enteniment. Més: els xiprers. He comprat dos xiprers per a la finca d’oliveres. Els plantaré a
És precís sempre comptar amb el temps i que les suposicions esdevinguin la fumera que ha cremat de valent per damunt les soques. També és precís esperar el temps de Déu, aquella època que en Xirinacs anomenava Pau i que, segons ell, era la recompensa d’un duríssim embat de nosaltres els febles contra els titans
Fa uns anyets me pica José María de la policia local que què passa que allà al de mon iaio estan cremant les oliveres. Mentres m’agarra lo colapso mental, me tiro de cap al volant de la Berlingo i enganxo pel camí del camp de tiro i començo a fer ral·li per dalt de les
Gener, hivern. Durant l’hivern als secans se sembren los cereals més resistents a la calor. Jo, als secans d’Ulldecona, ja no sembro cap cereal. Lo darrer any que vaig sembrar ordi (l’octubre passat va fer dos anys) em va sortir fallat a causa de la sequera. Per això, he destinat la major part de les