Solcades

Fa uns anyets me pica José María de la policia local que què passa que allà al de mon iaio estan cremant les oliveres. Mentres m’agarra lo colapso mental, me tiro de cap al volant de la Berlingo i enganxo pel camí del camp de tiro i començo a fer ral·li per dalt de les granges d’Urquizu, volantada a la dreta, dreça a l’esquerra i agarra’t fort que lo lligallo pareixen les muntanyes russes, anem a morir. I en un pic arribo m’adono que lo que cremen són les oliveres de la finca de dalt perquè lo sòmines del veí que li tinc dit que m’ha de vendre el tros, que el necessito i ell només lo té per hobbie, per fer créixer les argelagues. Però en arribar se’m tira el coll com si l’hagués de salvar del Mossos, los bomberos i la local, que li fan un test per saber si és que és un piròman o és que està més bobo que jo. I jo que els dic que és una bona persona i que no ho ha fet amb mala jeia, que no sap que l’argelaga s’encén més que la gasolina. Lo paio està molt afectat i la veritat és que quan lo veig fet un valle de làgrimas sóc jo qui el pren per l’esquena, l’aparto de les autoritats i li dic que no passa res, que es relaxe que no és la primera vegada que a algú li ha fotut metxa al mono i la cosa se n’ha anat de mare. ‘Aquí no se ha muerto nadie, hombre!’ Relájate!‘ Aconsegueixo calmar-lo prou i de seguit los Mossos li diuen que no tenia lo permís per cremar. Lo paio ja es veu a Alacalà Meco; em mira suplicant un miracle. Aleshores, li dic al mosso que això li pot passar a qualsevol i que lo que ha fet és una salvatjada, però precisament perquè està despistat i no és de l’ofici, que el paio ha de marxar a Tenerife a viure, que està passant un mal moment, que jo el perdono, que sempre la paguem los pobres per partida doble, xà! No sé per què però sempre he tingut simpatia pels Mossos. I en este cas diria que se’n fan al càrrec. Un bomber m’emprèn pel coll i em diu que si allò és meu. De ma’n germana, li dic. No el maregeu que el foc no ha tocat cap olivera mil·lenària. Baixo la mirada i ‘Xà! Fixeu’vos! Este és lo camí que sempre deia ma iaia! Xà, caguenlamar! Mireu! Un camí fondo! Un camí més vell que el cagar a baix d’un arbre!
I conte, contat, ja s’ha acabat!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!