És precís sempre comptar amb el temps i que les suposicions esdevinguin la fumera que ha cremat de valent per damunt les soques. També és precís esperar el temps de Déu, aquella època que en Xirinacs anomenava Pau i que, segons ell, era la recompensa d’un duríssim embat de nosaltres els febles contra els titans de cartró pedra. L’època que no coneixerà vençuts, ni vencedors.
Per no mentir us diré que la lletra em cansa i que la gola del llop és un indret càlid, però vaporós a causa del contrast entre l’entranya i la nevada de fora. No és pas lluny l’indret on el meu àngel m’esguarda de nit i de dia.
Per un instant, he pensat Goethe cercant l’arbre de la posteritat. Un arbre que li servís d’excusa per deixar que l’ànima suri per damunt de les grans ciutats, dels gratacels de les grans ciutats, vull dir, aquella ferralla immensa.
Que sigui allò que a Déu plague.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!