Rastres del passat. Una finestreta als Ports. La gent de la vall.
Los migdies folls. Quan l’estiu romansegi. D’ací a sant Jaume.
Quan lo sol se’n va i l’olivera desperta del seu somni etern.
La lluna es projectà a la paret. L’auditori estava en silenci. Ningú entenia el motiu de tot plegat. A fora, un migdia marcava les hores. Qui havia de parlar va ser el primer en marxar. Vingué la tarda i el capvespre.
Desapareguda i trobada reeixida, en esta garriga d’ullastres i llentiscles, la Lluna es vesteix amb seda i lli. Estimo la vida en llibertat, sense tu. Allà, allà on m’encamino a soles, l’àguila no coneix la mort i el cel obert es dóna a la pena i la pena es dóna a l’angoixa i la por