Anem a berenar. Mira els peixets del claustre. Quan érem herois.
Ara pensava en fer un viatge amb ma filla. Es precís que ma filla conegue Girona, el barri vell, on vaig viure tres anys en l’altra vida d’arqueòleg. Arribaríem la vespra del divendres i aniríem a sopar, després de deixar la maleta a la pensió. Després sortiríem a sopar. Un sopar al gust de l’Aran.
Contra tot pronòstic, contra allò que en un primer moment podíem pensar, este passat Nadal, a Ulldecona, el Patronat de la Passió vam fer una representació molt acceptable dels Pastorets, a l’aire lliure del poliesportiu, complint totes les mesures de seguretat. Ma filla Aran i jo vam representar el paper de pastors i vam xalar
Enguany mos ha estat fàcil endevinar quin llibre mos regalarem per Sant Jordi. Ha estat tota una revelació, un amor a primera vista, un ‘me passaria tots los dies mirant-lo’, segons ha esclatat ma filla Aran, de la biblioteca de Vinaròs estant, amb el llibre entre les mans. Es tracta de Carnaval de Vinaròs en
Este matí hem estat al Museu Arqueològic de Barcelona, que ha canviat la fesomia des de no sé quan, però per a bé, sens dubte. La darrera volta que vaig estar va ser amb en Manel Edo, inventariant i catalogant unes peces de la cova de Can Sadurní, de la qual n’és el director. D’això
Amedeo Modigliani forma part del meu imaginari sobre la tragèdia de l’artista perquè el meu coneixement sobre les seues obres i les seua vida és, en el fons, ben pobre. Una pel•lícula i una ullada distreta i innocent a les seues obres ho és tot. Potser per esta creença, entre d’altres de més senzilles d’endevinar,
Avui és lo dia del meu sant, sant Eduard, perquè ma iaia Ramoneta un dia va tenir la pensada de dir als meus progenitors que este nom li abellia. No en conec més detalls al respecte, però tampoc és qüestió ara de donar-li gaires més voltes. Eduard em dic de nom, tot i que alguns
Vam decidir que de cara al bon toc era imprescindible una pilota reglamentària. Del Barça. Però aquella mateixa tarda havíem decidit també que aniríem a descobrir les oques de la Catedral. La meua història de les oques, aquella que diu que amb una paperina de veces i un paquet de maries m’enfilava al pedrís del