És allò que mos queda als vençuts: les esperances. Lo temps d’embarcar-se camí d’una altra mort perseguida, intuïda, potser volguda de veres. Lo temps de perdre, de bon matí, amb l’aroma del cafè en acomiadar l’aurora, com sempre fugaç i, tanmateix, sempre servil als comiats.
Recordo la notícia de la mort d’Andreu, la veu trencada de sa germana a tres-cents quilòmetres d’on jo esperava el sol, perquè la mort de l’amic va coincidir en una de les meues nits a les vores de Sòl de Riu. En penjar, vaig prendre un còdol i vaig llençar-lo a la mar. I de seguit un altre i un altre còdol. I vaig romandre en aquella desembocadura fins que el migdia m’encegà la vista. No vaig plorar fins a la nit.
En una altra vida Andreu i jo vam ser companys a la universitat. Sempre vam mantenir un vincle verament amistós, com amb en Pocurull o en Gabarró, marcat per la seua afició a viatjar per la Catalunya Nord. Com jo, Andreu sempre va ser un mal estudiant i una persona noble. Alguna volta li havia demanat que m’aconsellés sobre algún assumpte que jo no acabava de vore amb la claredat i la saviesa que a ell li sobraven.
Quan vaig marxar del barri, definitivament, ell s’encarregà de reunir algunes amistats disperses i anàrem a sopar a un libanès de Gràcia. L’endemà al matí, després d’una nit antològica, vam prendre el tren cap a Girona. No havíem dormit i en Ferran duia una ampolla de vi terrallenc, un Barranc dels Closos, si no recordo malament, i passàrem tot lo viatge rient de coses sense importància, de gent que coneixíem, amb la ingenuïtat dels derrotats, però encara no vençuts.
Se m’han mort dos amics de l’ànima i és com si a voltes encara esperés una trucada, les seues trucades. Deu ser que moriren quan jo encara no tenia en ment la idea de finitud, d’acabament. De final de trajecte. Ara, en canvi, tinc la mort ben naturalitzada. No li tinc cap respecte. Ja pot venir quan vulgue i endur-se’m a l’altra banda com sigue.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!