La llum del vespre
5 de setembre de 2024
0 comentaris
La llum del vespre, per damunt de la serra, ens lliura a l’infinit.
La llum del vespre, per damunt de la serra, ens lliura a l’infinit.
Jo també m’alimento d’emocions, com tothom. M’agrada voltar pel país i descobrir els seus racons més antics i les cases antigues. Hi cerco la llum i el seu encant. I la calma. Tot i haver-me criat a Les Corts i Sants, jo no sóc una persona de ciutat. Les ciutats em disgusten. Són, per a
A l’hort dels Arenals, a la Foia d’Ulldecona, els migdies hivernals són pura poesia. Ja us he dit que vendria la primavera i l’estiu per cinc cèntims d’euro? No us ha quedat clar, fans sacrificats del Solcades, que el sol m’esborrona, que em mortifica les neurones? Per això sóc una bèstia de la vespra i
I Et negues la pau a canvi de la semblança d’una transgressió i en acabat, passat el temps i llur matèria, ets capaç de rendir-te a la moda que et fa indiferent i igual a la resta del món. Quina ventura, quin deixar-se perdre, quin abandó de la comèdia que hagués estat esdevenir original enfront
La posta de sol que visc en una vesprada ploranera, em fa sentir a prop teu, però no diré el teu nom. Escric des de l’erm i la roca, esperant que arribe la pluja dels Ports. Espero la nit del cel, llumetes, espero la felicitat a soles, després d’un migdia a l’oceà que he vençut