Lo sol se’n va, però demà tornarà (malgrat los núvols, la boira, etc.)
19 de febrer de 2021
0 comentaris
Avui ma filla Aran i jo hem contemplat un cel taronja, encès, mentres plovien i no plovien unes finíssimes espurnes d’aigua. Jo sortia del corral i ma filla, des de fora, jugava a fer moixaines a la Mia, la gata de la masada. Per uns minuts hem hagut de romandre en silenci, meravellats davant d’aquell
Aturaria el temps així que se senten belar les mares i les cries, que sempre coincideix amb l’hora dels crepuscles. Quan lo cel pren matisos i cada matís du una emoció diferent, una record o un pensament que va amb natros sense ser-ne conscients.
Tinc l’ànima del cel rogent i només l’Esperit em salva: Déu, Jesús, la seua pau que em retorna quan reso i sento que el temps i la joia, la grandesa del Parenostre, s’enlairen al bell mig dels oceans assedegats d’amor i tendresa i de sobte ja no cal témer res. Guaiteu els núvols blancs dels
Però ara veig l’escletxa i m’encomano a Déu, com un retorn pendent o una sortida al buit que em faça reposar. Aquesta és la tardor que junts ens hem promès: Embriagada de vi i xopada d’oli. Això em diu l’escletxa i la seua claror de pell de mançana.
Que la nit encengue la terra i un Migjorn remogue les copes dels arbres i els moixons s’enlairen i canten de joia, en llibertat.