Non me ne sono accorta. Voglio che tu sappia che non me ne sono accorta quando sei entrata e ci siamo guardate. Quando, dopo essere passata alla cassa, hai sorriso. Non me ne sono accorta. Solo l’aria. Devi sapere tutto di me. Che bella, Dio. Hai intuito che perdo sei o sette volte all’anno per
Aquela automna un còrb demorava dins lo platan davant mon ostal. Lo platan que filtra la lutz dins ma cambra. A la debuta me fasiá un pauc angoissós, mas après qualques jorns m’i acostumavi e finiguèri per aimar sa preséncia. Dison que los còrbs an una capacitat sensoriala que sonque los primats an. Qu’an una
La veritat, quan surt a la superfície, és incòmoda. Perquè la veritat té més potència que qualsevol sentència de qualsevol jutge. És insubornable, és una manifestació inapel·lable. Absoluta. En aquests dies la veritat conten que és relativa, que no hi ha una sola veritat, que tot depèn dels ulls amb que ho observes. Tanmateix, la
Heus ací la presència eixorca. La claror s’escampa si fas silenci. La claror deixa veure les ombres.
Un casualitat. Una cerca. Les dues coses alhora, d’alguna manera enllaçades amb una sospitosa coherència. Una manera divertida de deixar que totes les ombres grogues es precipiten sobre la terra. I que la raó no tingue patrons, ni actitud, ni un soroll on ancorar. Deixa’m o abandona’m i aferra’t al temps. No caigues amb mi.
Esta fotografia és ben parida. No té filtres ni res d’això. La vaig fer amb iPhone X. Hom pot pensar que jo penjo les fotografies a estall, sense pensar-ho gaire. No és cert. Si una imatge no em diu res, l’esborro i adéu. Jo no en sé un borrall de fer fotografies. Jo sóc arqueòleg