La posta de sol que visc en una vesprada ploranera, em fa sentir a prop teu, però no diré el teu nom. Escric des de l’erm i la roca, esperant que arribe la pluja dels Ports. Espero la nit del cel, llumetes, espero la felicitat a soles, després d’un migdia a l’oceà que he vençut
Avui ma filla Aran i jo hem contemplat un cel taronja, encès, mentres plovien i no plovien unes finíssimes espurnes d’aigua. Jo sortia del corral i ma filla, des de fora, jugava a fer moixaines a la Mia, la gata de la masada. Per uns minuts hem hagut de romandre en silenci, meravellats davant d’aquell
Aturaria el temps així que se senten belar les mares i les cries, que sempre coincideix amb l’hora dels crepuscles. Quan lo cel pren matisos i cada matís du una emoció diferent, una record o un pensament que va amb natros sense ser-ne conscients.
Tinc l’ànima del cel rogent i només l’Esperit em salva: Déu, Jesús, la seua pau que em retorna quan reso i sento que el temps i la joia, la grandesa del Parenostre, s’enlairen al bell mig dels oceans assedegats d’amor i tendresa i de sobte ja no cal témer res. Guaiteu els núvols blancs dels