La meua presa a la séquia mare. Nell 56: ‘Duatis’. La passarel·la és de fusta. L’aigua fa un llarg recorregut fins arribar a l’hort: des de la Pobla de Benifassà fins a Ulldecona. Fins a la Foia. Tot això ve d’antic. Tot pleat és d’una rusticitat que espatarra. Per això, potser, quan veig l’aigua de
Tardoreja i vespreja a la bassa del Montsià. No us emociona? Us parlo com a xamà, us parlo des de l’emoció de ser poble que mira a l’Ermita.
L’hora bruixa sempre arriba. Per mi sempre arriba quan la música de la Pietat acaba i el món comença. No puc dir massa coses sobre les festasses que ens fotem a l’Ermita, a dalt de la bassa, a la serra de Godall, però tot allò em fa feliç. Parlo com a xamà, evidentment.
A l’hort dels Arenals, a la Foia d’Ulldecona, els migdies hivernals són pura poesia. Ja us he dit que vendria la primavera i l’estiu per cinc cèntims d’euro? No us ha quedat clar, fans sacrificats del Solcades, que el sol m’esborrona, que em mortifica les neurones? Per això sóc una bèstia de la vespra i
Quan arriba el setembre cal estovar la terra i esperar que les pluges no triguen. Mai reguéssiu les bajoqueres o les faveres després de sembrar la llavor. Aquestes plantes volen saó i terra retovatada. Un cop es sembra la llavor cal esperar a que aquesta germine ben bé quatre o cinc dits. Aleshores ja està
Un riuet d’aigua arriba a les tomaqueres que ahir vam plantar. No t’ofegaràs i xalaràs com un nen a la basseta. Per damunt del sol vola la papallona i sempre sobreviu. La calor amanseix els bous de la contrada. La tarda aguaita. No es deixen veure les cigales de l’hortet. La
I Ara en plena claror del migdia celebro que m’encomanes la teua angoixa. Vine! Vull acomiadar-me d’aquesta cala on aprenguí a pregar. Ara arriba l’onada ferotge i l’aigua no em diu res, però celebro vore’t. I alço la copa. I brindo a soles, ara que sé que m’has encomanat la teues malures i la teua