Hi ha una salvatjada de maneres de referir-se a l’’asbargenga’. A les terres de l’Ebre i del Sénia en sentireu a dir de diverses maneres, així mateix. Jo ho dic a la manera cansenca, canareva i falduda. La de casa: as-bar-gen-ga.
Avui he comprat tres quilos d’asbargenga que ma mare i jo hem torrat al maset. Tres quilos donen per a un tupper de litre. És lo tupper que dinaré demà.
Avui he passat lo dia amb ma mare, que ara torna a estar encantada de viure a Ulldecona. Hem anat al firadet de Sant Rafel del Riu i hem vermutejat als Valentins, al d’Àngel. I hem dinat al maset. Així ha passat lo dia, que encara no ha acabat, però que pel que a mi respecta ja he aplegat a casa amb la música del Mestral per companyia.
Lo Mestral és lo vent més temut, més que el Llevant, que també Déu n’hi do. Lo Mestral t’arrossega a la mar i el Llevant se t’emporta terra endins. Es coneix quan entra el Mestral pels Ports de Tortosa perquè no deixa cap rastre de núvols al cel. De vents, més que els pagesos, qui en domina i els preveu amb solvència són los mariners. En funció del vent que fa o ha de fer, calen per ací o per allà los del tresmall, o llauren per ací o per allà los del bou. Jo només sé copsar si entra de Mestral o ho fa de Llevant, però una altra cosa és que em deleite amb la musicalitat del vent topant per les finestres i les façanes de les cases.
De menut, quan bufava fort lo Mestral, les finestres de casa xiulaven. Pensava: Ara els vidres no suportaran l’embat ferotge del vent, les persianes rebatran i ja haurem fet la nit. Però sempre m’acabava adormint i despertant amb la claror del sol, perquè el Mestral és com un gos rabiós, que borda i borda molt, però en sec deixa de rabiar, així que la foscúria deixa pas al sol i l’ambient, ja de cara al migdia, és assolellat.
Ací rarament bufen altres vents. El Xaloc, que és un vent africà, potser, més de cara al setembre, decantant los dies ja cap a la tardor. El Xaloc és un vent més aviat càlid i que arrossega molta pols. Tot ho empastifa, tant a la terra com a la mar. Per aquelles estranyes associacions que em fa la ment, sempre que bufa el Xaloc, que és fàcil confondre amb el Llevant, em ve al cap aquella cançó dels Stranglers: Golden Brown. No sé per què, però així és.
Apa, que acabeu de passar un feliç domenge i que tinguem una bona setmana.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!