És ben cert que m’has perdut. A mi tant se me’n dóna i diràs que aquest és el meu guany, que no t’estimava tant com te deia. I què? Tant se me’n dóna si he deixat d’estimar-te d’aquella manera o d’aquella altra. Tot muda, no només la pell. Tot davalla i de tant en tant,
Bé, aquí s’acaba la sèrie de fotografíese que he anomenat La màgia del celobert. Ha estat una fotografia diària molt breument comentada al llarg d’aquest agost del 2024. Espero que us hagi entretingut. No tenia més interès que aquest. Acabem amb una fotografia de la Lia amb jo a Ares del Maestrat, aquest bell poble
A elles els agrada travessar tot el Montsià: d’Alcanar fins a Amposta. És una excursió que faig sovint, a voltes per la banda de la Ràpita, per la font del Burgar, i altres pel camí d’Ulldecona a Mas d’en Comú. Fins ara sempre he anat acompanyat de les meues dues gosses, la Lia i la
I I de sobte és diumenge i bufa el vent de dalt. Goethe desperta de la seua letàrgia: ‘Sobre la calima de les onades vaig. Sempre avant, sempre! La pau, lo descans, han volat.’ Ai, les meravelloses tardes vora el cel de Godall. Mandroses, lentes al mes de març. Arriben los dies de celebrar i