Bé, aquí s’acaba la sèrie que he anomenat La màgia del celobert. Ha estat una fotografia diària molt breument comentada al llarg d’aquest agost del 2024. Espero que us hagi entretingut. No tenia més interès que aquest. Acabem amb una fotografia de la Lia amb jo a Ares del Maestrat, aquest bell poble del Maestrat
A elles els agrada travessar tot el Montsià: d’Alcanar fins a Amposta. És una excursió que faig sovint, a voltes per la banda de la Ràpita, per la font del Burgar, i altres pel camí d’Ulldecona a Mas d’en Comú. Fins ara sempre he anat acompanyat de les meues dues gosses, la Lia i la
I I de sobte és diumenge i bufa el vent de dalt. Goethe desperta de la seua letàrgia: ‘Sobre la calima de les onades vaig. Sempre avant, sempre! La pau, lo descans, han volat.’ Ai, les meravelloses tardes vora el cel de Godall. Mandroses, lentes al mes de març. Arriben los dies de celebrar i
I La Lia plorava, a les tres del matí. Estava al terrat i plorava. Uns gossos, los del prat de ‘Petxina’, bordaven. La meua Lia plorava del terrat estant. Corprenia. Plorava amb tanta força que jo, del pis del baixos estant, vaig despertar-me. Vaig cridar-la. Va baixar. Em vaig llençar amb els braços oberts sobre
Recordar el centre. Veure volar a l’àguila arran del sol d’Ares.
No caldria publicar res sobre les meues patilles però considero que potser sí, i per bé que ací tothom diu lo que li peta i donat el dubte, l’amollo tant ample: La setmana que ve aniré a la ‘pelu’ a arreglar-me les patilles. Les meues patilles, ben poblades i ben llargues, no son producte del
La Lia va néixer al Pallars Sobirà i s’ha criat a Les Cases d’Alcanar, al Montsià, a ca meua, des de que tenia uns mesos de vida. Ara ja té cinc anys i és una gossa d’atura del país que es defensa prou bé amb el ramat, tot i no perdre mai el bon caràcter