Ma mare em truca per preguntar-me com estic. Les mares sempre pregunten això. No he pensat en dir-li que avui munto a Les Corts, que ja estic de camí, al peatge del Garraf, que mos vorem, que farem un cafetonet al nostre racó de l’Illa, que tinc un dinar de créixens, que tenia pensat passar
Quan els ulls dels morts deixin de soriejar per mi potser notaré que és l’hora de començar a escriure sobre natros durant una nit completa. Haurem vençut el món de les ombres fent bombolles de sabó perquè sense adonar-nos-en hem après a sabotejar l’enveja dels covards. Caminem cap a la nit, correm cap a l’alba.
Torna el capvespre. A l’agost, plou quan és fosc. Aviat segarem.
El dubte és bo perquè t’allibera i t’apropa a la certesa. Has dubtat perquè prèviament has passat per un moment emotiu. I potser de seguit has deixat de pensar-hi, no has volgut anar més enllà, però el dubte anava fent-se fins que has parit una pregunta concreta just quan maleïes el coi de fàstic dels
L’aigua de l’Ebre ens parla del treball feixuc al llarg dels segles.