Solcades

Ma mare em truca per preguntar-me com estic. Les mares sempre pregunten això. No he pensat en dir-li que avui munto a Les Corts, que ja estic de camí, al peatge del Garraf, que mos vorem, que farem un cafetonet al nostre racó de l’Illa, que tinc un dinar de créixens, que tenia pensat passar per casa. La felicitat és aquest ordre i ser-ne conscient. Que tot està bé, malgrat que el món estigue girat com un mitjó brut. Ordre i amor estables, demostrables, segurs. Ma mare sap que no m’agrada el soroll, que la ciutat no és el meu hàbitat. ‘Què diferents que sou, tu i ta germana! Mai t’ha agradat la ciutat’. No m’agrada la ciutat i tampoc m’agrada parlar en castellà. És així. És que no vull fer l’esforç de parlar en castellà. És que en aquestes circunstàncies no vull conviure. És que Barcelona és una ciutat consumida, com totes les ciutats. Ma mare ho sap i ho comprèn de bona gana. Ella, que tant li agrada passejar per la Diagonal i fer cap a Gràcia, o baixar Vallespir avall i arribar a la seua Plaça de Sants, ella ho sap perquè és ma mare i m’ha vist molts anys arrossegant-me de semàfor en semàfor sense dir res, anhelant només la vida que ara tinc la sort de viure. Així i tot, m’estimo el barri i la meua colla. Són les meues arrels, però no són l’olivera, ni l’alzina empeltada en aquest racó de món que ara habito. I tanmateix, des de fa uns anys penso que quan ma filla Aran faça els 30 o els 35, marxaré a morir a Itàlia, a qualsevol indret isolat d’Itàlia, als peus dels Alps, potser. Sento un profund amor per Itàlia i la seua llengua. Itàlia serà el meu darrer refugi, el país ideal per escriure les darreres bogeries. De moment, tot allò que m’ha plagut ho he anat assolint, sempre des del cor i encara no sé gaire el com, si hi penso. Jo sé d’on em ve este amor per Itàlia, perquè tot allò que faig em neix del cor. Tinc la sort de tenir el cap gros, la qual cosa em permet sobreviure des de les emocions grates i anar per la vida com un moixó, com un gos, com una bèstia indòmita, desvergonyida, desacomplexada, sense gaires miraments. M’agradaria morir a Itàlia, gaudir de la complicitat amorosa d’una darrera companya de vida italiana que li abellís viatjar a Catalunya per visitar a ma filla, que ja serà una bona psicòloga i filòsofa, com ella ara vol, i tornar a casa. Tornar a la mare. Com avui, com ara, tornar a Itàlia com si tornés a Les Corts per dinar amb els meus créixens i abans de tornar a Les Cases abraçar a ma mare i anar a prendre un cafè al nostre raconet de l’Illa. No sé si a Déu li plaurà aquesta idea que marxe a Itàlia, però ara, en imaginar-m’ho, em sento esperançat i molt alegre, com si aquest món de cop i volta s’aturés i l’angoixa que té la gent per viure fent coses inajornables s’esfumés per sempre, com si això fos realment possible. Si per amor i entreteniment tinc aquest bloc, no fóra possible també per amor anar a tocar la fava a Itàlia quan m’arribe el capvespre? Fa temps que he decidit que de vell me la fotré cap allà, a xalar, per variar. A viure, a seguir acceptant allò que és bo.

Quan els ulls dels morts deixin de soriejar per mi potser notaré que és l’hora de començar a escriure sobre natros durant una nit completa. Haurem vençut el món de les ombres fent bombolles de sabó perquè sense adonar-nos-en hem après a sabotejar l’enveja dels covards. Caminem cap a la nit, correm cap a l’alba. Estimem la llibertat perquè en vivim. Si ens maten, no morirem. Si ens atenallen, no romandran mai en pau. Vam triar leș muntanyes i la mar i estimar la terra, perquè en ella hi ha la vida i sabem, com hi ha Déu, que és bella.

Torna el capvespre.

A l’agost, plou quan és fosc.

Aviat segarem.