És ben cert que m’has perdut. A mi tant se me’n dóna i diràs que aquest és el meu guany, que no t’estimava tant com te deia. I què? Tant se me’n dóna si he deixat d’estimar-te d’aquella manera o d’aquella altra. Tot muda, no només la pell. Tot davalla i de tant en tant,
A elles els agrada travessar tot el Montsià: d’Alcanar fins a Amposta. És una excursió que faig sovint, a voltes per la banda de la Ràpita, per la font del Burgar, i altres pel camí d’Ulldecona a Mas d’en Comú. Fins ara sempre he anat acompanyat de les meues dues gosses, la Lia i la
La Lila mai ha estat una bona gossa d’atura. Massa tarambana, com jo. Tanmateix, si li dius ‘vine!’, ella ve. Si li dius ‘anem!’, ells es prepara per marxar de casa: mou la cua i comença a fer voltes sobre ells mateixa en senyal d’alegria. Amb la Lila vaig estar pasturant a Pont de Muntanyana,
Un riuet d’aigua arriba a les tomaqueres que ahir vam plantar. No t’ofegaràs i xalaràs com un nen a la basseta. Per damunt del sol vola la papallona i sempre sobreviu. La calor amanseix els bous de la contrada. La tarda aguaita. No es deixen veure les cigales de l’hortet. La
Quan entro a ca teua i és migdia, quan sento com la claror penetra a la meua ment i això em du a acaronar els teus mobles i a refugiar-me en les olors de mansana i oli de les golfes. Oh, iaia, no sabria escriure la millor prosa per resucitar-te i tenir-te amb mi i
De nit tot és diferent. De nit el ressò de les campanes recorden que tot ve a néixer per després tornar a la bonesa de les emocions més universals de les ànimes solitàries, dels bancals solitaris, dels ullastres solitaris, de les carrasques solitàries, de les llàgrimes que xorregen del cor, també solitàries, com les virtuts,