I Salvatge, corrent pels melonars, amb los peus descalços i els pits nus. Enfollírem alhora que mos acomiadàvem, les darreres llunes d’agost. Però allò que mos va quedar van ser els fets d’un setembre immensament indulgent amb les nostres ferides. Fins i tot vas deixar que t’eixugués les llàgrimes amb besades als teus ulls i
Ets salvatge, ets tant salvatge que et menjaria la mirada amb dues mossades. Ets més salvatge que el sol de juliol, més salvatge que la boira que esberla la terra fèrtil de Ponent. Los corbs emmudeixen quan senten la teua presència i cada gota de rosada no regalima al migdia, quan tu hi ets. Quan
I Pasturar un ramat de cabres. II Passar els caps de setmana a qualsevol centre comercial. III Aïllar-se a Montenartró i esperar que neve tot aguaitant per la finestra. IV Ser conscient que tot això és possible en la teua ment.
I De sobte, les paraules ja no expresen res. La fosca ha entrat a dins de casa, però a fora encara hi ha claror. A fora, la claror minva. Voldria escapar a la platja, tornar a fotografiar la mar. La mar, avui, portava llana. L’aigua rogenca i el cel blau, gris a l’horitzó. A Llevant.