L’aigua de l’Ebre ens parla del treball feixuc al llarg dels segles.
Estic a Vinaròs, esmorzant, i ara comença a ploure. Què ho faça amb força mentres vaig fent-me a la idea que estic més cansat del que havia previst. Mandrosament, vaig fent amb una certa tristesa. Avui estic enamorat de la cambrera. Això és tot. Un escàndol.
La llum del vespre, per damunt de la serra, ens lliura a l’infinit.
M’estimo aquest sol que es lliura a les flors dels horts com l’enamorat.
Bé, aquí s’acaba la sèrie que he anomenat La màgia del celobert. Ha estat una fotografia diària molt breument comentada al llarg d’aquest agost del 2024. Espero que us hagi entretingut. No tenia més interès que aquest. Acabem amb una fotografia de la Lia amb jo a Ares del Maestrat, aquest bell poble del Maestrat
El darrer pastor de la serra del Montsià. Paco, d’Amposta. Aquesta fotografia té forces anys. Paco, d’esquenes, davant dels seus Quatre Mollons. Paco, un gran coneixedor de la geografia de la serra. Havia treballat amb bous i després amb cabres celtibèriques i xais. Sempre pendent del ramat, del benestar del ramat, en un indret poc
‘No us pervertiu, doncs, fent-vos estàtues amb la figura de qualsevol ídol: imatges d’home o de dona, imatges d’animals terrestres o d’ocells que volen pel cel, imatges de bestioles que s’arrosseguen per terra o de peixos que viuen a les aigües d’aquí baix. Quan aixequis els ulls al cel i contemplis el sol, la lluna
La meua presa a la séquia mare. Nell 56: ‘Duatis’. La passarel·la és de fusta. L’aigua fa un llarg recorregut fins arribar a l’hort: des de la Pobla de Benifassà fins a Ulldecona. Fins a la Foia. Tot això ve d’antic. Tot pleat és d’una rusticitat que espatarra. Per això, potser, quan veig l’aigua de
Una dolorosa realitat per a molts: la diàspora ebrenca nord enllà.
Una cabra celtibèrica de Castelló. Mai he vist uns animals més rústics que aquests a la serra del Montsià. Aquesta fotografia té uns set o vuit anys.