Arran dels camins de l’alba
21 d'octubre de 2023
0 comentaris
Arran dels camins de l’alba borda el gos del pastor. Els àngels jeuen als oliverars. Ara arriba l’hora dels orfes, dels amics de Jesús.
Arran dels camins de l’alba borda el gos del pastor. Els àngels jeuen als oliverars. Ara arriba l’hora dels orfes, dels amics de Jesús.
La fosca de la nit entra pels ulls. La nit arriba i t’acull i tu l’aculls a ella.
L’excel•lència dels canyars, un camí que voreja la mar, una mar calmosa i blava, un desig de ser vaixell que de nit fondeja i a trenc d’alba torna a casa. Oh, la vida dolça! Cerco l’amor fins a trobar-lo en la claror del midgia i la seua finíssima pluja caient sobre els nostres ulls. Oh,
Pren la primera drecera, endreça la vista, recte, aviat hi seràs. Comença a ploure abans d’anar a raure a la Plaça de la Independència. Lo poble de Girona -a partir de les onze- s’arrecera ací: a la Plaça de la Independència. Pren la primera drecera, endreça la vista, tot recte, cent metres.
Ocellet sense nom, t’has aturat a la barana de missa. Ocellet que voles i arribes a tots els racons del poble.
I Sempre parlem d’anar lluny, allà on la fosca és vida, als cors de les balenes i els cors porucs dels humans. Sempre parlem de remar, de viure la nostra fe, d’endinsar-nos als deserts en busca dels oasis, de treballar la terra amb les mans i les arades. El vent, a cau d’orella, em xiuxiueja
Esperava l’arribada tot caminant i l’arribada no en sabia res. Havia passat de llarg.
Cor de soca de roure, de travertí, cor de balena alçant columnes i contraforts i gravitant quieta en la foscúria d’un mar inabastable on l’aire corre, l’aire roent, a més de tres dies de camí de qualsevol indret fresc i de càndides aurores. Ignorada tendresa! Oh, aurora fugissera! vas fent solcs en l’arena, l’arena dels
Cel clar, capvespre a soles. Ei, sortim a passejar en aquesta nit que bressola les angoixes del migdia. Perduts en la boscúria, com dos pardals caiguts del niu, demanem que la terra aculli les nostres esperances i arribats al pic de l’alba, mirarem-nos els ulls i romanguen en silenci fins que el sol del matí
La posta de sol que visc en una vesprada ploranera, em fa sentir a prop teu, però no diré el teu nom. Escric des de l’erm i la roca, esperant que arribe la pluja dels Ports. Espero la nit del cel, llumetes, espero la felicitat a soles, després d’un migdia a l’oceà que he vençut
Quan el vent de dalt escampa la fullaraca de l’olivera pels seus peus i els seus verals i quan plou i l’aigua regalima per les escorces envellides, m’adono que em manca el teu silenci. No em venç la por, ni la ira, no m’entristeix la teua absència. Tanmateix, sento la meua vida com el núvol
Jo enyoro lo ‘bar de la abuela’ d’Almazan i la seua gentilesa i bonhomia. Allí mos obriren un conyac del temps de la República, quan jo era un jove becat de vint anys. Ah, la meua Sòria amiga, Ambrona i Torralba, terra aspra i terra de gent humil, terra de bona gent. A vatros i
Camino a passa lenta per les fondalades. L’esperit dels caçadors m’aguaita i jo m’aturo per reprendre alè. Les rieres han mort, els cèrvols van migrar, el xaman de la nostra tribu va morir assassinat. Ara, quan tanco els ulls, escolto la veu dels vailets, los pastors del poblat. Ara, si tanco els ulls, veig les
M’han dit que has mort, vell angelet, amic meu. Voldria tornar-te a saludar i reviure’t i acaronar-te les mans. Amb els dits traço la teua bonhomia, en aquesta nit ploranera i deserta.
Endinsant-nos al bosc, de nit, escoltarem el reclam de les òlibes i endevinarem aviat que el futur pertany als valents, i a aquells que han renunciat a odiar, a aquells que han decidit endinsar-se al bosc per deixar en cada passa un rastre d’amor. Sense adonar-nos-en, farem cap a la mar, car a la mar