Obre’m la porta del matí. Que la nit acabe en un sospir i l’alè de l’aurora m’eixugue el rostre al moll de la gelor i de la rosada. Ara vull banyar-me a la mar i pregar a Déu per aquest amor que un dia es perdrà per sempre. Obre’m la porta del migdia, que la
Jo tinc un pensament de la mida d’una llàgrima, i un desig com un granet d’arròs. Si aquesta nit em vingués la mort li faria un racó al meu jaç i l’abraçaria de bon grat.
Obre’m la porta del matí. Què la nit acabe en un sospir. Què l’aurora m’eixugue el rostre al moll de la boira i la rosada. Ara vull banyar-me a la mar i pregar a Déu per aquest amor. Obre’m la porta del migdia, què la llum penetre per tota la casa.
Cremo. Això és tot. Cerco en va una pregària que engoleixi el meu desordre. Penso pels carrers, recorro camins sota la pluja. Mai he conegut la derrota. Vull aprendre a respectar. Vull recuperar el silenci.
Marins, oceànics, camps d’oliveres cobertes d’arítjols al sol de l’agost i sota el sol, l’esperança dels assedegats. He deixat de banda la mirada del pobre, l’oli que m’empasso no és brut, ni és vell, els camins m’acompanyen a la felicitat.
Alça el vol, alça el vol, alça el vol! I quan sigues lluny oblida-ho tot i regala’t el present més esplèndid.
Una mà n’acull una altra i lentament apareixen, amb les clarors d’un migdia, els camins del capvespre. I així s’escampa el diumenge per les places i les platges. Als terrats s’eixuguen els draps i els llençols de la bugada. La mesura humana es revolta contra els aparells elèctrics. L’energia s’acumula i es perd per sempre
Nosaltres diem poemes entre el mar i la terra; raons per seguir estimant en un món inhòspit a les nostres mans.
Este cràter esdevingut al migdia t’ha conegut al bus del capvespre. Llum del migdia que encega, t’anomeno amb lo nom del meu àngel. Los teus ulls m’embriaguen, aquest nit, i la roca on m’assec a escriure acull lo sol. L’òrbita del meu cor canvia, si et veia. Segueixo enamorat de tu, tu que sempre cures.
Obre’m la porta del matí, que la nit acabe en un sospir i l’alè de l’aurora m’eixugue el rostre al moll de la gelor i de la rosada. Ara vull banyar-me a la mar i pregar a Déu per aquest amor que un dia es perdrà entre els bancals. Obre’m la porta del migdia, que
Damunt l’asfalt crema la nit i cremarà fins que surte el sol a l’horitzó estrany de la terra estranya. La vida s’abraona sobre el manillar i la maneta del canvi, massa lluny per tornar enrere, massa pau al cor per pensar en tornar així que el motor repose en la benzinera on haurem quedat per
Quan la tarda neix, allà on reneix el migdia, les flors s’enamoren de les virtuts dels homes. En aquest hemisferi les roelles dancen la dança dels vents. Jo, des de les golfes, faig dringar les esquelles, esperant el miracle. Tot és bonic i ingenu, tot ve a raure als carrers encegats per tant de sol.
Avui que estic a punt de marxar sento que la balança es decanta pel costat de la calma. Se’m fa una muntanya dir-vos que no tornaré. La prosa que he ideat aquesta nit, la prosa més embriagada i delicada, com un migdia plujós, mai serà proclamada, mai serà recitada en cap auditori. Restarà el silenci,
Vas alçar-te abans que l’amor convertit en una vall pirinenca s’abraonés sobre les parets que esguardaven només ombres. El teu alè d’home lliure abraçava tota paraula i cada síl·laba d’aquella presó. El silenci, al pic del migdia, esguardava la teua hora, la del coratge embriagat, la de la metralla que fecunda màgics boscatges
Queda’t una eternitat als meus braços i quan el migdia entre pels porticons del terrat deixa que les llàgrimes es mesclen amb la pols que acompanya el Xaloc i deixa també que marxe tot sol més enllà de la tristesa que el sol del capvespre ens regala. Res no ens separarà si no ens oblidem