Alguns anys he preferit trinxar la rama, però he tornat al foc com qui torna a mare.
Em va ensenyar tot el que coneixia. L’amor per la terra, l’amor pel proïsme, l’amor per conservar tot allò que és bo i tenir sempre la predisposició a reconèixer allò que és just d’allò altre que no ateny a la bonesa. M’ensenyà que existeix l’ànima i que aquesta no mor mai. Que Déu és la
Em demanes que creme la casa tot i saber que no ho faré, ans al contrari: de la casa en faré un graner per a dormir-hi després d’haver baixat de la serra. També em demanes que passe pena per tanta xalera, però també saps que això no és possible, ans al contrari: no deixaré de
Atzar. En els nostres dies, marcats pel relativisme, sovint es parla de l’atzar: l’atzar en l’origen de la vida, de l’existència, de l’evolució, etcètera. Hom, despistat, arriba a fer coincidir atzar amb casualitat, i tot plegat ens recorda que dir ‘atzar’ és no referir-se a res perquè, evidentment, atzar no és matèria, ni és esperit,
Vos m’heu donat la vida, mare, la mateixa vida que per vos donaria sense pensar-m’ho gens. El meu amor per vostè és incondional. Ho sabeu, mare, que donaria la meua vida per vos, que m’heu donat allò més preuat que té la família: la vida i l’amor a Déu. Cent mil voltes cauré i cent
I Salvatge, corrent pels melonars, amb los peus descalços i els pits nus. Enfollírem alhora que mos acomiadàvem, les darreres llunes d’agost. Però allò que mos va quedar van ser els fets d’un setembre immensament indulgent amb les nostres ferides. Fins i tot vas deixar que t’eixugués les llàgrimes amb besades als teus ulls i