Alguns anys he preferit trinxar la rama, però he tornat al foc com qui torna a mare.
Em va ensenyar tot el que coneixia. L’amor per la terra, l’amor pel proïsme, l’amor per conservar tot allò que és bo i tenir sempre la predisposició a reconèixer allò que és just d’allò altre que no ateny a la bonesa. M’ensenyà que existeix l’ànima i que aquesta no mor mai. Que Déu és la
Em demanes que creme la casa tot i saber que no ho faré, ans al contrari: de la casa en faré un graner per a dormir-hi després d’haver baixat de la serra. També em demanes que passe pena per tanta xalera, però també saps que això no és possible, ans al contrari: no deixaré de
Atzar. En els nostres dies, marcats pel relativisme, sovint es parla de l’atzar: l’atzar en l’origen de la vida, de l’existència, de l’evolució, etcètera. Hom, despistat, arriba a fer coincidir atzar amb casualitat, i tot plegat ens recorda que dir ‘atzar’ és no referir-se a res perquè, evidentment, atzar no és matèria, ni és esperit,
Vos m’heu donat la vida, mare, la mateixa vida que per vos donaria sense pensar-m’ho gens. El meu amor per vostè és incondional. Ho sabeu, mare, que donaria la meua vida per vos, que m’heu donat allò més preuat que té la família: la vida i l’amor a Déu. Cent mil voltes cauré i cent