Declamo en silenci poemes de Goethe i respiro l’aire dels escenaris, l’olor de la fusta i els tapisos de les butaques. Imagino que els llums s’apaguen. La sang no em penetra al cor. Del sostre del teatre pengen uns estels de cartró pedra. Aquesta deu ser la metàfora del meu somni. La sang no em penetra al cervell, però m’alço i de seguit caic de nou a la butaca. ‘La pau, el repòs, han volat’. ‘A través de la tempesta vaig’. Oh, versos que recordo, diferents formes d’una única aurora recorren els meus dits que bressolen les espurnes d’una antiga batalla de cèrvols. I en el silenci providencial, obro els ulls i em palpo el ventre. ‘A través de la pluja, de la neu, a través de la tempesta vaig’. Ara endevino que Déu em vol així, ben bé com el xai que espera i no entén el llenguatge dels humans. Oh, càndida misericòrdia dels meus somnis, la més càndida de totes les promeses traïdes! És segur que només l’espera farà que de la roca regalime l’aigua de la metzina que m’ha d’abatre contra el faristol de la vida. Càndida felicitat, la meua, la de saber empènyer quan tot esdevé un miratge als ulls dels covards, car desconeixen tant com saben. Oh, càndida son, càndid retorn al món, al teatre, a la butaca, a l’olor dels tapisos i el so de les fustes de l’escenari així que els llums s’apaguen i reneix Wagner a l’hora justa en que els estels de cartró pedra esdevenen foc.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!