Quan lo misteri del mal et vingue a trobar, és ben senzill allò que has de fer: marxar amb la promesa que pel camí no deixaràs que et seduixe amb la seua mirada. Mantingue’t ferm en les teues conviccions i mai enganyes a ningú, ni faigues caure a ningú, ni desitges que ningú ensopegue, perquè
Atzar i cadència. Estes dues paraules m’han vingut al cap mentre escoltava la banda municipal encapçalant la processó. Atzar, cadència: un silenci trencat per la cadència atzarosa d’una música que no invitava al recolliment. La processó va per dins, com se sol dir, i enguany la meua processó va per dins. Per les entranyes, pels
I Ara mateix que plores desconsoladament des de les entranyes més profundes del teu ésser perquè no pots sofrir aquesta vida que et supera, no cerquis en la brossa que t’assetja, sinó en tu mateix, aquest tresor que un dia morirà, però no per l’angoixa i el pànic tant profunds que sembla que t’haiguen de
I És possible que confongue la tristesa amb les ganes de sobreviure, a seguir endavant amb tot. Sí, tinc uns plans que la Nerea m’ha anat traçant, obligant també a fer-los realitat. La Nerea és la persona que esta volta m’ha salvat. A ella li dec més que l’obediència: li dec el respecte incondicional. II
No temo la mort. D’ençà de la mort del meu millor amic, de l’amic, que tinc la mort molt naturalitzada. Menja fort, caga fort i riu-te’n de la mort. La resta són castanyes. Sóc valent, tinc coratge i els especialistes de la ment també coincideixen a l’hora de destacar una certa intel•ligència que sempre he
I A les 7.20 en complia 43. Esta nit he dormit al maset. Me’n passen tantes, darrerament, que ja cerco una altra volta el refugi que mai em fereix. Solitària, com jo, l’aurora no m’ha desvetllat. Embolcallat dins lo sac tèrmic, de nit he escoltat els xots i les òlibes. Així que la claror m’ha
Ara el sol del migdia cobreix tota la boscúria. La primavera no s’arronsa. Adéu nuvolades, adéu nits on ocultar l’angoixa de les hores desemparades, orfes d’aire i fredor. Los secans s’han cobert de verdolagues i roelles. Les oliveres floreixen i la tímida vesprada aclareix l’ambient i el cant dels moixonets alegra els cors. Hom diria que
I Boscatges d’alzines i argelagues sota el sol de l’abril. La dolenteria s’amaga en estos paranys on antigament s’agafaven malures i s’encenien candeles contra els enemics. Jo me’ls conec, els paranys, i passo de llarg bo i coneixent lo perill de la ignorància de la gent supersticiosa. II Han passat los anys, però, i ara
La casa deserta s’abriga amb llentiscles i figueres al seu interior. Encara conserva alguns rajols, a l’entrada, i algunes canyes a la teulada, lligades amb argila. M’agenollo davant de la porta vençuda. Lo seu dintell ha estat espoliat. Quin amor reuní unes persones per alçar estes quatre parets? Quin anhel amorós i lliure va encanyissar
La meua ànima s’arrossega pels carrers de les ombres ensangonades. En un altre temps, ací van desfilar les legions pulcrament uniformades fins arribar a la plaça. El fàstic de la gent que aplaudia esdevingué temor i tristesa, l’endemà. El silenci va governar des d’aleshores i les converses de carrer van encetar el camí de la
I I de sobte és diumenge i bufa el vent de dalt. Goethe desperta de la seua letàrgia: ‘Sobre la calima de les onades vaig. Sempre avant, sempre! La pau, lo descans, han volat.’ Ai, les meravelloses tardes vora el cel de Godall. Mandroses, lentes al mes de març. Arriben los dies de celebrar i
I de sobte la claror del sol es colga sobre la immensitat dels oceans i els dofins ho celebren fent acrobàcies entre la mar i el cel. La vida esclata al Mediterrani i els humans desperten del seu somni. Les ments es retroben i en sortir dels habitatges és possible que la mort i la
Els heterodoxos. Vegeu com han canviat les coses i les perspectives polítiques al país nostre.
I Lo món són parets recolzant-se les unes amb les altres. En un altre món los arbres no deixen que la claror del sol il•lumine les valls i les fondalades de les muntanyes. I en un altre món la neu afeblida pel nou clima crea icebergs allà on tot pareixia un hermètic glaciar. He tornat.
Veig córrer l’aigua per la séquia mare. En algun moment del vespre m’agradaria deixar-me arrossegar per aquesta aigua fins arribar a la meua bassa. Passar de sifó en sifó, com les serps i els gripaus, i sentir els contorns, els límits dels canals, en la pell. I arribar ferit però feliç al meu hort, al