La meua presa a la séquia mare. Nell 56: ‘Duatis’. La passarel·la és de fusta. L’aigua fa un llarg recorregut fins arribar a l’hort: des de la Pobla de Benifassà fins a Ulldecona. Fins a la Foia. Tot això ve d’antic. Tot pleat és d’una rusticitat que espatarra. Per això, potser, quan veig l’aigua de
Tardoreja i vespreja a la bassa del Montsià. No us emociona? Us parlo com a xamà, us parlo des de l’emoció de ser poble que mira a l’Ermita.
Ací tancava el tio Laureano el seu ramat d’ovelles sense pagar un ral.
L’hora bruixa sempre arriba. Per mi sempre arriba quan la música de la Pietat acaba i el món comença. No puc dir massa coses sobre les festasses que ens fotem a l’Ermita, a dalt de la bassa, a la serra de Godall, però tot allò em fa feliç. Parlo com a xamà, evidentment.