Diuen que pronte estrenaran una pel·lícula que desenvolupa la idea universal i mai caduca del ‘què faries si poguesses tornar enrere?’ Potser la majoria d’éssers humans, o una gran majoria d’ells, en plenes facultats i conscients que ningú els jutjarà per mentiders compulsius, dirien que no, que això de canviar allò viscut mai dels mais,
Ara sé que envelliré prematurament, com fins ara. Jo als sis anys ja estava esgotat de tanta escola i era ben conscient que allò havia de durar una eternitat. Sempre vaig odiar l’escola. I si no fos pels amics i que l’escola tenia bons professors -amb alguna rara excepció- hauria estat insofrible. Però la veritat
Ací, estimats lectors, me podeu vore en primer pla sense patilles. Per a que vos fésseu una idea de com canvia la cosa.
Miro com tremolen les meues mans. No ho sé, jo no entenc per què, però ara he recordat aquell dia ventós i gris que vaig dur-te encara de nit fins la banya del Trabucador i vam passejar per la sorra agafats de la mà i mos anàvem aturant i besant de tant en tant, amb
Ha estat brillant l’exposició del professor Jordi Marín, natural d’Ares del Maestrat, ha fet sobre què és això que el catedràtic Eudald Carbonell anomena ‘col•lapse’. Col•lapse energètic, climàtic i ecològic. Jordi Marín, compromès amb la rigorositat a les aules, ha anat desgranant els motius pels quals pensa que el decreixement és inevitable. Lo torn del
Potser és sobrer, però ara que estava tallant los berdissos de les oliveres amb la ‘cutxilla’ de la desbrossadora, m’ha vingut al cap que fa mesos que no dic res sobre les meues patilles. Perquè la notícia és que torno a fardar de patilles i considero que cal traslladar-ho als meus lectors. Les meues patilles
I L’Eudald Carbonell té raó quan diu que hem col•lapsat. He conegut gent que pensa que l’Eudald hauria de limitar-se a excavar i deixar de banda la política. Jo he tingut la sort de compartir algunes campanyes amb l’Eudald i us asseguro que és un home honest, un comunista conseqüent, un solidari. Com se li
I Ha passat desapercebut, d’esquitllentes, això dels mitjans escrits de preguntar-se si havíem arribat a la fi del Prucés. Això em fa riure, com aquella pregunta que li fa el periodista a l’Eudald Carbonell sobre el quan i el com del col•lapse i aquest li diu que ja hi som. I punt. És a dir, una
Ho vas saber en l’instant en que va preguntar-te l’edat. ‘Trenta-dos’, vas dir-li amb un fil de veu. No era l’indret, tampoc el temps, la cua d’un teatre. Ella havia forçat la pregunta i vas pensar, mentres obserbaves com enrogia i tu senties una feliç pulsió lèsbica que et recorria el cervell fins el cor,
I Recordes aquell setembre del 2004? Aquell final d’agost que vas viure en aquella ciutat de peixets de plata nedant mandrosos pels carrers, travessant semàfors i aparadors. Recorda los núvols blancs i espessos per damunt d’uns murs de formigó i la ferum d’un aire dens a causa dels motors dels cotxes anat i venint. Una ferum que
Ja podeu consultar gratuïtament lo vostre pronòstic general pel 2023. De res. Àries, segurament tens uns projectes al cap com canviar de marca de desodorant o estil de pentinat. Són coses raonables, dins lo que cap al cap. Taure, eguany viuràs experiències que ara no t’imagines. En línia general, tot raonable. Cranc, algunes coses pareixen
‘Quina necessitat tens de complicar-te la vida, Solà?’ En Jordi em formula aquesta pregunta retòrica i jo callo, tanco els ulls, compto fins a deu i tot seguit clavo la mirada en los seus ulls. En Jordi em somriu i jo resisteixo l’embat: ‘No és el moment d’arriscar, ho entenc, en sóc conscient, t’asseguro que
Si no fos perquè a ma filla Aran li agrada i es desviu per l’Illa i el barri i els berenars llargs, ara mateix em sentiria una persona trista. ‘Veus, filla, ací hi havia el Camp de Les Corts’, on ara hi ha un edifici de pisos horrible, espantós, com tots. La meua ciutat -la
I I passà de llarg lo Nadal i els trens continuaven passant també de llarg. Hom confiava que la pluja arribés i el febrer enfarinés los cims. Però els cims també passaren de llarg el dia de la teua partença i l’estació va romandre tancada per sempre més. Escoltes el xot, de nit? De nit
I L’alegria del Nadal va tornar a la casa i volia quedar-s’hi fins ben tard. Fins que l’hora de tornar a Nonantola fos ben passada, fins que del foc en quedessen los encenalls només i fos la primavera qui encengués lo següent foc, que és lo foc que desvetlla la llavor del seu somni dolç