La cosa meravigliosa è intravedere una nuova realtà. Senza precedenti. È ciò che accade dall’alto ed è silenzio in un istante. Un flusso d’acqua versato. Il mio interesse in questa vita è contemplare la bellezza. Se non vibra, non ha importanza. È così che è. Intuire che c’è coscienza nella materia e che sei tu
Aquela automna un còrb demorava dins lo platan davant mon ostal. Lo platan que filtra la lutz dins ma cambra. A la debuta me fasiá un pauc angoissós, mas après qualques jorns m’i acostumavi e finiguèri per aimar sa preséncia. Dison que los còrbs an una capacitat sensoriala que sonque los primats an. Qu’an una
Els Ports és la comarca més bonica del País Valencià. Els Ports, seguit del Maestrat. Això és precís dir-ho perquè aquells principatins que coneixem força el país germà del sud, ens meravella que sigue en el seu conjunt tant ric en bellesa, gent i paisatges. En rei en Jaume va posar la frontera al riu
Un casualitat. Una cerca. Les dues coses alhora, d’alguna manera enllaçades amb una sospitosa coherència. Una manera divertida de deixar que totes les ombres grogues es precipiten sobre la terra. I que la raó no tingue patrons, ni actitud, ni un soroll on ancorar. Deixa’m o abandona’m i aferra’t al temps. No caigues amb mi.
Esta fotografia és ben parida. No té filtres ni res d’això. La vaig fer amb iPhone X. Hom pot pensar que jo penjo les fotografies a estall, sense pensar-ho gaire. No és cert. Si una imatge no em diu res, l’esborro i adéu. Jo no en sé un borrall de fer fotografies. Jo sóc arqueòleg
Avui celebrem la festivitat de sant Magí, tarragoní del segle III i principis del IV, considerat protector de leș dones. Durant 30 anys va ser ermità a una cova de Brufaganya, a l’actual Pontils. Sant Magí mai va abjurar del cristianisme, per la qual cosa el prefecte Dacià, d’acord amb l’edicte de Maximià, el va
Jo penso que l’infern existeix, però no sé com deu ser, què deu ser. A voltes penso que deu tractar-se d’un examen de consciència. Un recés. No ho sé. També penso que hi ha persones que viuen un infern quotidià. Vides ben fumudes. Això em fa pensar que tothom, d’alguna manera o altra, passem el
La sort de viatjar en Vespa és que pots aturar-te on vulgues i quan vulgues. M’encanta recórrer el País Valencià per camins que enllacen pobles. Molta gent del Principat s’omple la boca anomenant el nom de la nació i desconeix la comarca del costat. És una manera de passar el temps, val a dir-ho. Però
Quan hom es mor deixa de tenir por. La por que l’ha allunyat d’una vida autèntica i de gestos que hom recorda però no diu. Per respecte.
Una persona sàvia em va comentar un dia que a França hi tenia un amic que sempre estava trist, però que això, per a ell, era una sort. Aquesta persona sàvia em va dir que jo li recordava al seu amic i em va fer una pregunta: aimes-tu être triste ? Jo li vaig respondre