La llum del vespre, per damunt de la serra, ens lliura a l’infinit.
El darrer pastor de la serra del Montsià. Paco, d’Amposta. Aquesta fotografia té forces anys. Paco, d’esquenes, davant dels seus Quatre Mollons. Paco, un gran coneixedor de la geografia de la serra. Havia treballat amb bous i després amb cabres celtibèriques i xais. Sempre pendent del ramat, del benestar del ramat, en un indret poc
Una cabra celtibèrica de Castelló. Mai he vist uns animals més rústics que aquests a la serra del Montsià. Aquesta fotografia té uns set o vuit anys.
Quin goig vore les valls de la serra del Montsià ocupades pels ramats de cabres. Hi ha futur.
Ací tancava el tio Laureano el seu ramat d’ovelles sense pagar un ral.
A elles els agrada travessar tot el Montsià: d’Alcanar fins a Amposta. És una excursió que faig sovint, a voltes per la banda de la Ràpita, per la font del Burgar, i altres pel camí d’Ulldecona a Mas d’en Comú. Fins ara sempre he anat acompanyat de les meues dues gosses, la Lia i la
El Senyor va comunicar encara la seva paraula a Zacaries. Li digué: –Això havia demanat el Senyor de l’univers: ‘Judiqueu amb justícia, tingueu els uns amb els altres un tracte lleial i compassiu. No oprimiu les viudes i els orfes, ni els immigrants ni els pobres. No maquineu el mal els uns contra els altres.’
Entre margallons, alla on viu la garriga, neix la coveta.