A la platja, a l’hivern, s’hi ve a xalar. Collons, mai tant, si s’hi ve a gaudir. Val a dir que visc molt bé, estos dies abans d’obrir de nou jaciment al costat de casa. Però la felicitat no és plena. La felicitat és un estat de l’ànima permanent. Que no em passe el pitjor,
La llum del vespre, per damunt de la serra, ens lliura a l’infinit.
El darrer pastor de la serra del Montsià. Paco, d’Amposta. Aquesta fotografia té forces anys. Paco, d’esquenes, davant dels seus Quatre Mollons. Paco, un gran coneixedor de la geografia de la serra. Havia treballat amb bous i després amb cabres celtibèriques i xais. Sempre pendent del ramat, del benestar del ramat, en un indret poc
Una cabra celtibèrica de Castelló. Mai he vist uns animals més rústics que aquests a la serra del Montsià. Aquesta fotografia té uns set o vuit anys.
Quin goig vore les valls de la serra del Montsià ocupades pels ramats de cabres. Hi ha futur.
Ací tancava el tio Laureano el seu ramat d’ovelles sense pagar un ral.
A elles els agrada travessar tot el Montsià: d’Alcanar fins a Amposta. És una excursió que faig sovint, a voltes per la banda de la Ràpita, per la font del Burgar, i altres pel camí d’Ulldecona a Mas d’en Comú. Fins ara sempre he anat acompanyat de les meues dues gosses, la Lia i la