-Tinc les mostres. -No són vàlides. -Sí que són vàlides. -No, no ho són. -Ets dolent. -No ho sóc. -Sí, sí que ho ets. -No. -Les mostres són bones. -Escolta, aquesta vegada no tens raó.
Al llarg de la meua vida d’arqueòleg i fins avui, el que més em va marcar va ser el seguiment i excavació que vaig fer a alguns parcs eòlics de la Terra Alta. Sobretot, el de Vilalba dels Arcs, on vaig tenir el privilegi de documentar forces línies de trinxeres, diferents tipus de bateries antiaèries,
I arribats a l’estació, lo cel s’il•luminà perquè les estrelles s’encongiren en un acte desmesurat de germanor i humilitat. Ella veia com s’apropava. Era la seua promesa. Sant Celoni. Quan quedaven pocs metres per abraçar-se i petonejar-se, lo tren partí cap a la seua fi. Lo cel va romandre encès pel foc d’aquell amor crepuscular.
Quan la nit passe per ta casa a passar comptes, no et preguntes si vas plorar fort o vas fer-ho com sempre. Si la nit vol passar de llarg, no poses cara de circunstàncies: obre la porta de la teua cambra, prega-li que s’ajoque al teu llit i de seguit, abans no tanque els ulls,
Acceptar la malaltia, acceptar la victòria, acceptar la derrota, acceptar la tristesa i la felicitat. Acceptar. El progrés es recolza, en certa mesura, en l’acceptació. En aquesta societat, accepta que néixer ric et fa més suportable la càrrega de la competència i la lluita pels recursos. Accepta, allibera’t. Accepta fins i tot que tot això
I Li calia un gest, una paraula amable, un somriure, una mirada de complicitat. Li calia alguna cosa d’estes per a fer-lo plorar. Aquella vida apareguda li pareixia aliena. Jo ho sabia perquè també m’hi havia trobat: un diàleg breu, com si fos a un gos de casa, com en una fàbula d’ocells càndids que
La meua solitud és com la meua tristesa, un poc de sucre, un poc de naixement. És una solitud que a la matinada no cerca remei, però a voltes m’esforço en creure que tot plegat està bé. Està bé sentir la plenitud en cada carrer del Barri Vell de Girona. Està bé fer plans que
La majoria de les meues amistats es sorprenen que em declare catòlic. És clar, no ser ateu, encara, o ser teista, doncs bé, però ser catòlic ho troben un escàndol. Tant se val, el que jo vull referir-me ara és la pau que comparteixo amb els fidels que sovint, sovint, acudim a l’Eucaristia. La gent
L’Eucaristia a la Basília de Sant Feliu és preciosa. Ara que mos hem instal•lat a Salt, no hi acudeixo tant com unes setmanes enrere. Esta setmana passada només hi he anat una vegada. Lo bus L4 t’hi porta i t’hi torna. I sempre ve de gust deixar-se seduïr pels carrers del Barri Vell, fer el
A voltes oblidem. Potser no podríem viure sense oblidar. Oblidem allò que ens ha perjudicat. A voltes m’agradaria oblidar certes vivències. Tanmateix, no puc. I per a res voldria oblidar el record que guardo d’en Salvori, del seu somriure, del seu tracte, fins i tot de la seua grandesa física i d’alguna de les seues
Aquesta matinada s’ha mort en Salvori Villar, un homenot de Tarragona, pastor evangelista a l’església del carrer Caputxins. Un home bo, entranyable, d’una gran humanitat i saviesa. El recordarem amorosament, amb estima, tal i com ell va viure i ensenyava a viure. Descansa en pau, amic.
I Recordo els banys a la séquia mare. Mos deixàvem arrosegar per la corrent de l’aigua. De presa en presa, de passarel•la en passarel•la. A voltes vèiem una presa sense cadenat i contàvem los gripaus i les granotes absorvides, vençudes per la corrent de la séquia que regava los camps de la foia, corrent avall.
En arribar la nit de la seua vida s’adonà que havia passat l’existència teixint mentides que ara li feien feixuga l’existència. No sentia, no tenia remordiments, però ara se li feia més penosa una vida irreal. Que els jutges fins i tot havien dubtat del seu relat, però a la fi sempre havia sortit vencedor.
I La meua ànima fa la migdiada després de llegir aforismes de Nietzche. Al cap d’un parell d’hores em desvetlla i em poso a caminar cap a la dalt de la serra per divisar el paisatge desert on els homes sembren per a treure’n quatre rals al cap del juny. Aleshores recordo que si he
A voltes jo mateix oblido la meua ombra, una ombra corbada com una pena que hom arrossega i amb els anys ja no és possible d’adreçar. Així i tot, quan hi penso, faig que l’ombra siga altiva, recta. Normal. Quan hi penso. M’estimo la llibertat i parlar sobre ella. Què és la llibertat? Consciència? Silenci?