I Conten que la felicitat no existeix i ho justifiquen dient que, en qualsevol cas, la felicitat es compta per moments. Per estones. Evidentment, no hi estic d’acord. La felicitat, a voltes, cal sortir a cercar-la. I no em refereixo exclusivament a sortir ‘de casa’ o ‘de l’entorn’, que també podria ser, sinó també a
I Què farem, Toni? ‘I cartes que no lliguen’. Què farem? Demà al dematí, ans d’anar a Vinaròs, tiraré una tractorada de Nutrex cuajo. ‘I cartes que no lliguen’. No lliguen, company. I poc a poquet, esta manera ‘cotxa’ de caminar mos portarà a la nit. ‘Cuerpo a tierra!’ I en arribar a la nit
A voltes sí que ho som, de febles. A voltes callo. A voltes m’aïllo. A voltes deixo que, després de demanar perdó, el silenci m’abrace fort. I reso fins que m’adormo.
I Cauràs de cul: no et fies dels aduladors. De fet, calla. Això m’ho contà ma iaia, que coneixia moltes rondalles. ‘No et fies de la calma, no et fies dels que sempre se’n riuen’. Ma iaia desconfiava. Era desconfiada i orgullosa. Republicana de mena. Com jo. Una persona amb moltes cares no té honor.
L’amic absent des de fa masses dies als blocs, Jordi Martí, de Marçà, m’envia un regal per whatsapp. I jo, que me l’estimo, no li dic res, però faig compte de muntar i que siga lo que Déu vulga, que la cosa va de vins i llibres.
M’estimo tant les meues gosses, la Lia i la Lila, que ja tinc pensat lo puesto on les enterraré. La putada de les gosses és que sovint no et sobreviuen. Jo les colgaré en un lloc molt assenyalat per mi, un lloc on aniré a recordar-les, a plorar com un infant, a fer-les presents al
M’entristeixo si penso que potser un dia moriré al llit d’un hospital o una residència, si hi arribo. Jo vull morir als peus d’una olivera del troç, acompanyat de parents i amics. Que demanen festa a la faena per estar amb mi. Quin final més joiós! I que les meues cendres s’escampen allà mateix i
Amb esta cançó que portes als dits, arriba, munta les escales i fes-me una biòpsia al cor. Allà hi tinc un femer sense palla: només xerrit. Si vols pujar a les golfes, ja coneixes lo camí. Fes dringar les esquelles de mon iaio. Escull, d’entre totes elles, aquella gegant, la dels mascles cabrons. Sacseja-la fins
Una mirada al mar. A la mar. Romandre a la mar, com los pescadors del meu poble. No voldria morir sense tenir la mar a la vora. La mar de mon besavi, pescador de Les Cases, i de ma iaia. La mar de les alegries i les penes. La mar de les grans passions, com
En cap altre gènere literari trobarem tanta saviesa com en els contes. Els contes per a menuts i els contes per a grans. Els contes llargs. Jo també vaig aprendre a llegir amb contes. En cada vida hi ha un possible conte digne de ser llegit. Un conte que faça viure una altra volta aquella
I Els adéus. A voltes només es tracta d’oblidar uns camins traçats contra els pobres d’esperit. Els adéus. Acomiadar-se abans que l’ànima es queixe. I enlairar-se. Sentir que la llibertat es recolza sobre les teues raons i amunt, amunt, més amunt. Adéu! Les vides dels miserables retornen als seus caus amarats d’espines, però tu no
I Maquilleu amb fang los vostres rostres: vencerem els bons perquè els covards estan massa enfeinats en cercar els culpables i mentir en nom de la seua veritat interessada. Arribarà l’hora que mos trobarem i mos adonarem que tenim històries compartides: ‘si mos haguéssem conegut abans, però érem tant lluny l’un de l’altre…’ II Sigues
Per a cercar el meu centre sempre m’acompanyen dos llibres: la Bíblia i la Guia del Cristià. Això no em fa millor persona, però ja he dit que la seua utilitat per a mi és que em recomforten. Sí, la paraula és aquesta: recomfortar. Qui em coneix i ha conviscut amb mi ja coneix aquesta
Esta setmana que entrem en faig 44. Concretament, a les 7.20 hores, i constato que no m’agrada viatjar lluny de casa, malgrat sigue per traslladar-me al barri. De casa al barri, perquè mai he sentit que Barcelona siga casa meua. Al barri on vaig créixer. Al barri on vaig estimar. Al barri que ja no
I Ha estat brutal, ha estat un sotrac, ha estat menys que un accident, però molt més que una mossegada als llavis. O als ous. El sol roman cobert pels núvols, el cotxe segueix aturat allà on encara no vol engegar. Avui, diries, tot és una costera amunt. Ho preveies al despertar, però saps que