En la boira i en la remor del riu Madriu, los meus sentits confonien la geografia de la vall amb les tarteres de la Maiana. Aleshores, en aquell crepuscle solitari, la fredor de la nit es perdia i el somni, una nit i una altra, era estrany i colpidor alhora. No se sentien les aus,
Fa calor però corre l’aire. Agost! En aquestes condicions jo m’amago, m’abandono a la impetuosa canícula de la cambra estant i deixo que el temps passe com vulgue després d’escampar la seua quietud lluminosa. El silenci dels carrers, la cadència de la ràdio dels veïns. No hi ha rastre d’ombres que ara puga endevinar llevat
Doncs sí, estimats lectors, porto dues setmanes acampat amb una colla d’amics i companys arqueòlegs i mestres de la pedra seca a la farga de la vall del Madriu, a Andorra. És la quarta campanya d’excavació i la veritat és que també és la menys dureta, si bé el Madriu és conegut -en part- per
Avui és 7 d’agost. Un 7 d’agost morí Joan Salva-Papasseit, lo poeta que va parlar de l’amor fins a enaltir-lo a l’alçada de la verdor, de les conviccions, de l’esperit. De l’home fet a si mateix i d’una peça, com les soques de les oliveres, que una nit moren de la gelada i cada any
I Ho sento, de veres, voldria que al bloc pogués expresar-me lliurement, però això no pot ser. A banda del bloc, però, tinc un dietari. M’ho van aconsellar i ja fa gairebé deu anys que m’he acostumat a escriure cada nit allò de remarcable que m’ha passat durant lo dia. És un diari personal, però
Ja podeu consultar el vostre pronòstic per a la propera setmana. De res. Àries, amic, en generał bé però procura centrar-te si fas alguna cosa. Taure, has estat esperant un temps, però a la vida tothom fa cua i espera. Cranc, qui ensopega i no cau, avança camí. Gèminis, qui no té cap, té cames.
La matèria es desintegra: estic a punt de despertar. L’aire corre, han passat les hores. La vesprada, la salabror a la meua pell. Em desvetlla el silenci i el xiscle d’unes gavines. Benvingut al món, redell. Aquells miserables amb metralleta només han estat un malson. És curiós que ara, un cop despert, m’adone que jo
Amor. Únicament això. Llegiu i rellegiu l’Antic i el Nou Testament i adoneu-vos que Déu només ens demana amor. Que l’estimem. Només hi ha una manera vera de servir a Déu: estimant-lo. Si jo acudeixo a l’Eucaristia és per estimar a Déu i fins i tot agraïr que es deixe estimar per mi, que sóc
Alguna vegada m’han preguntat per què sóc catòlic i sempre responc el mateix: no ho sé. La veritat última és que no ho sé, però això no vol dir que no ho sapigués vestir. Podria recórrer a filòsofs com Aristòtil i teòlegs com sant Tomàs. Fins i tot podria recórrer a això tant famós en
I Conten que passat sant Jaume la claror del dia comença a minvar. Ho celebro. Seria una mala notícia que a partir d’eixe dia la claror s’escampés encara més. N’hi ha prou, mai tant. N’hi ha prou de pollastre a l’ast i botifarres de ceba. Que arribe l’hora de l’olla i la bajoca amb pataca.
Em demanes que creme la casa tot i saber que no ho faré, ans al contrari: de la casa en faré un graner per a dormir-hi després d’haver baixat de la serra. També em demanes que passe pena per tanta xalera, però també saps que això no és possible, ans al contrari: no deixaré de
No tenim dret a anar de perdedors, els que no mos manca un plat a taula i un sostre. Senzillament, no el tenim, perquè vivim en un món molt polaritzat. Perquè som els privilegiats d’un món cruel i demoníac. Sóc conscient que molts riureu i us pensareu que exagero, que no hi toco de la
I I de sobte esdevé la màgia: la rosada estiuenca. Havies pensat en ella però no esperaves que es manifestés de nit, a la platja, en aquella hora fosca. Tanmateix, els temps de la nit i del gall s’han manifestat. II Els grills de quan era menut i em desvetllaven. Jo acudia als balconets de
La veritat sempre sura. Aquest és un dels ensenyaments dels Evangelis. No hi ha res que no siga descobert. Sempre hi ha el fil que queda ocult i a la fi veu la llum. Com hi ha món. Com hi ha el mal explícit i els temps de Déu i no viuen en pau aquells
I Fonedís, lo migdia s’escurça i gairebé no es deixa sentir. La vesprada s’allarga, la nit passa de puntetes. Lo migdia, quan entra pel menjador, xopa totes les manises. Les manises riuen perquè les manises es fan per a engrandir l’alegria dissimulada. II M’ho digué el Morrongo, lo pastor de Masdenverge, que enguany l’estiu seria