La meua tristesa és un trencadís de vidres projectats des de la platja per retornar a l’ànima la candidesa del mar sota el cel i la claror del migdia sobre un món inabastable.
Sabeu què m’agradaria sentir? M’agradaria sentir l’instant de nuesa que el cèrvol passa quan, sacsejant lo cap, s’allibera de la seua cornamenta, un cop cada any, cada hivern.
També m’agradaria sentir l’emoció de la mare balena que, juntament amb la seua cria, emigra de nit per les gèlides aigües atlàntiques. Les balenes, de nit, deuen somniar que d’un salt podrien endrapar-se un bocí de l’univers que compartim.
En arribar la primera claror, la cria de la balena es recolza sobre el ventre de la seua mare. I la mare xiscla: ‘Hem arribat al mar de les tonyines, hem vençut la nit.’
I de la nit, certament, va emergint una tènue claror, l’aurora que penetra les aigües de les vores dels oceans, allà on les grans embarcacions arrenquen els motors, disposades a pessigar la mar, però la mar riu i els rep confiadament sempre que volen.
Heus ací la venjança de la història: Deixar enrere i fer passar per nou allò que ja estava previst perquè és costum.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!