Pos bueno, pos sí: Diràs que les festes se van acabant, però ancà han de començar les d’Ulldecona. Pos sí, pos la xalera continua. I en acabat les festes d’Ulldecona, a sembrar per a quan torne el maig, que mal assunto que torne el maig perquè voldrà dir que arromanga’t, mano, que arriba la calor.
La setmana que ve començarà una altra estació. És l’estació que comença quan acaben les festes de Les Cases i s’allarga fins el solstici de la tardor, el 22 de setembre. I si és certa l’estació, no és menys cert que no té nom i això està bé. N’hi ha prou en gaudir-la, en tornar
Migdia. Fa uns dies vaig somniar amb una melodia. Mai abans m’havia passat. En faig despertar encara amb la música al pap, però aviat és va esmicolar fins a l’oblit. Aleshores, no vaig pensar en enregistrar-la. Em faria gràcia ara escoltar-la. Això ho dic perquè de tant en tant, tot pasturant, m’abelleix de recuperar les
Ma mare m’ha demanat que la despertara pronte, que vol prendre el bus de tres de cinc, el primer del dia que l’ha de du fins a Tortosa, on avui han fet la nit ma germana i son fill -el meu nebodet Pau, de poc més d’un any-, a l’Hospital, a causa d’una gastrointeritis que
Este estiu és de notícia a causa de la seua bonança. Què fa calor? Escolte, que no estem al novembre! Diuen que si per sant Jaume plou, la tardor és prepara. I diuen la veritat, perquè per sant Jaume mos va ploure i de seguit la pastura, a partir de les quatre, no és una
I El coi de psoriasi. Ara, quan ma filla dorm, m’he untat tot jo d’una crema que du corticoides. He anat col•leccionant pots d’aquesta crema durant el que portem d’any i ara en tinc cinc. De tant en tant me’n poso, però ves, no puc tractar de soca-rel la meua psoriasi perquè tinc els triglicèrids
Fa temps que no escric gaire al bloc. No sé per què, la veritat, perquè la vida de pastor que porto ara mateix em permetria escriure volums i més volums sobre la meua vida, lo meu pensament i les meues patilles. Les meues patilles son un tema recurrent al bloc i en lo seu dia
Baixant amb les mans a les galtes i el record dels somnis que avui he tingut mentres les cabres pasturaven potser em fotré una llet que em farà rodar escales avall. Baixant les escales. Un record trist, un somni trist, però un cel blau en despertar m’ha fet pensar en la bondat de Déu i
No recordo si vaig despertar a la meua habitació i vaig fer cap al llit dels meus pares o vaig despertar entre el meu pare i ma mare. Mon pare duia els cabells llargs i jo, amb els dits, els hi enredava. El cert és que jo estava ben despert. A l’habitació de la peixera,
Este estiu que passarem, jo el passaré entre la serra de Godall i els plans de la Galera. Si pregunteu per mi, pel pastor, lo del mono blau, segur que més prontet que tard algú vos en donarà les referències, potser fins i tot les coordenades. Estic content. Torno a la serra, però no a
No vull dir que no m’agrada la primavera. Senzillament, la meua sístole i la meua diàstole casen més amb els núvols i els ruixats. No vull dir que no m’agrada la primavera, senzillament durant estos mesos radiants de llum que ara tot just comencen, busco en l’ombra dels arbres un nou compàs vital (un alè
Les meues patilles hi son. Estan presents. Estan allà on vaig, només faltaria. Patilles son patilles. I ara ja sí han quedat assimilades al paradigma de la meua realitat, irreversiblement. Passaran les hores, passarà fins i tot este post, però les meues patilles no passaran de qualsevol manera ordinària. Sempre a punt, tant com puc.
Sempre m’ha sapigut greu que un simple ajudant de moliner que, a diferència de jo, no té ni el títol oficial de Mestre d’almàssera, una volta que jo estava fent cua al molí per entrar una parada d’olives em tractés d’artiste des de la tolva estant. ‘Tu espera, artiste!’ Los artistes com jo sovint, sovint,
Si seguiu este bloc meu esteu al dia de l’estat de les meues patilles. Doncs bé, ahir ma mare Angelineta em va dir que les patilles que duia no m’afavorien, que eren massa extravagants, massa poblades, massa invasives en lo sentit de gruixudes. Em va dir que hi poses un remei urgent i, és clar,
No podia acabar pitjor. Esta setmana han entrat a robar al corral i han mort i tallat en rodó dos bancals més abaix les tres ovelles xisquetes de casa. El culpable? La fam. La desesperació. No hi vull pensar. Evidentment, he denunciat l’escomesa a la policia local, els quals l’han tramès als Mossos d’Esquadra. A