Ara pensava en fer un viatge amb ma filla. Es precís que ma filla conegue Girona, el barri vell, on vaig viure tres anys en l’altra vida d’arqueòleg. Arribaríem la vespra del divendres i aniríem a sopar, després de deixar la maleta a la pensió. Després sortiríem a sopar. Un sopar al gust de l’Aran.
Guaitar al paradís és jaure al marge del bancal, encara vestit d’estiu, i observar com les cabres mengen l’esbarzer després de ploure i després d’haver plogut. I témer una mort prematura, però sense capficar-se en los detalls.
Heus ací, amiga, la nostra vida trenada calidoscòpicament per fer-la possible sense plorar, per deixar que a voltes estiga trist, més trist que mai i més ferit que mai. Va ser un metge qui em digué que era fort, que pertanyo al grup dels supervivents i que ja mai més estaria sol fent front a