Solcades

I
La Lia plorava, a les tres del matí. Estava al terrat i plorava. Uns gossos, los del prat de ‘Petxina’, bordaven. La meua Lia plorava del terrat estant. Corprenia. Plorava amb tanta força que jo, del pis del baixos estant, vaig despertar-me. Vaig cridar-la. Va baixar. Em vaig llençar amb els braços oberts sobre el seu coll. La meua Lia de Les, de Montenartró, del Pirineu. La Lia de ma filla, la que guanyà un premi en un concurs de pastors a Banyoles, la meua gossa de l’ànima, juntament amb la Lila. La Lia.

D’una revolada em vaig treure el pijama i sortírem a passejar pel poble. Vam anar a la platja a contemplar la lluna, a ser més lliures i i forts que la mateixa aurora. La tristesa de la Lia, que estava en zel, i el fred de la nit em van colgar de llàgrimes les galtes. La meua tristesa i les meues esperances, la meua ventura de guerrer que detesta totes les guerres.

I en la solitud de la platja, en la negror de la nit, vam tornar a rebre la pau, que entra lliurement, sense avisar, a les entranyes i enamora l’ànima amb aquella indescriptible voluntat de viure que només els honestos saben copsar com qui entén que el llenguatge dels silencis és cosa de Déu. I quan arriba el punt àlgid del silenci esperat, desplega les ales, tanca els ulls i flexiona les cames, a punt per emprendre el vol. I és com el vol dels ocells que migren de nit travessant mars i serralades.

II

Aurora que encens en la foscúria la bellesa dels retorns i els renaixements. Aurora, aurora, aurora, aurora. En mostrar als homes el vol dels ocells que migren de nit fas que tot allò que és bo es dignifique i les oliveres de tot lo món canten lloances al temps i a les ànimes que viuen en les seues raïls. Aurora, benaurança dels mariners i refugi dels qui s’han perdut per les marrades dels deserts de la nit. Les balenes i les orques celebren la teua claror, que és llum primigènia, la fe dels solitaris, tot far que de lluny es confon amb un estel.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!