En cada vers que escric m’apropo més i més a la mort, escalo marges a quatre grapes, m’adormo a l’ombra de l’albercoquer i quan em desvetllo m’enfilo a les oliveres i de nit, a dos quarts de tres, l’enyor em du el plor. Quan clareja i arran de la terra corre l’aire, em consola saber
Cada onada, cada volta que l’aigua de la mar ve a espetegar a la platja. Cada dia que escolto el teu silenci en l’Eucaristia, em retorna la plenitud de la teua absoluta bondat. Perquè el silenci acull totes les preguntes possibles, l’esperança de totes les llars, tots los anhels de cada vida. Sense tu, moriria
Era bella. És molt bella. Vam fer l’amor cada dia que vam estar junts, a Les Cases. Cada dia, en despertar, en tornar de la platja, en acabar de dinar, en anar a dormir. Mos passàvem lo dia fornicant. Ella se’n va tornar a Itàlia i jo vaig tornar a la feina. Això és tot.
No hi ha solució. No compto per ningú. És inútil lluitar. Estic cansat, no puc més. El sol em molesta. No puc sofrir més aquesta angoixa. No vull viure així. No hi ha sortida possible. Estic fart de tanta tristesa. No ho superaré. La justícia ha estat injusta amb mi. No mereixo això que em
I Amigable arlequí, jove comediant, dins la maleta que recorre el meu camí hi portes l’anric i un paraigües per a l’hivern. La veu, amic arlequí, se t’ha enfosquit. Fa tants anys que camines sol que ja has oblidat lo teu passat o allò que podria salvar-te d’una vida a la ciutat. Mai tant, ets
Et pense com el cetaci enamorat que sota el mar del crepuscle, amb el sol partit en dues meitats precipitant-se sobre els deserts, fa pensaments d’anar a morir allà on va néixer. Ah, presència! Ardit perdedor! Aviat cauràs en l’oblit de les proses infames i en arribar la lluna de la tardor beuràs tota una
Plorava al terrat, sola, sota el sol d’aquell migdia imaginant el jove poeta escrivint, malalt, al llit o a la taula d’una modesta cambra, aquell poema lluminós, ple de serenor i saviesa. Sense voler-ho, sense pensar-ho, d’una revolada corregué escales a baix fins arribar al carrer amb les ulleres de sol posades. Volia llegir tot
La idea principal és que facis el que facis, comptat i debatut, la realitat i la veritat dels fets seran interpretats en la seua justa mesura. Com si es tractés d’un anàlisi clínic, un examen tipus test o una fórmula matemàtica: el temps encaixa les peces i l’assassí acaba pres o mort. Darrera d’aquest raonament,
Mon cosí Ricardito és un animal de barri, un home solter del barri que va ser Sants quan estudiavem al Montserrat-Xavier abans que aquest s’anomenés Joan Pelegrí, l’entranyable i estimat dr. ‘Pele’, qui mos ensenyà als dos a jugar a les dames i als escacs i a fer-nos més catòlics que bons estudiants. Sengles alcaldes i
Sant Jordi és una diada que sempre fa mandra. Per això i per variar, jo m’escapo de les masses escodrinyant paradetes com si no hi hagués un demà pel futur del llibre. Pots comptar, tanta senyera i tanta punyeta amb les signatures. I aquell que porta el títol anotat a un paper i es passa lo
‘Després de tot plegat ara hi ha frases buides que agrairies.’ Laura Casas Quan l’editor de Ganzell, l’amic Eduard Boada, em va regalar els Cinquanta còdols al mar, de la periodista tarragonina Laura Casas, recordo que estava rellegint a Miguel Morey, Deseo de ser piel roja (Anagrama), una lectura que em marcà durant força temps, així
Quin gust té este odi que encara et fereix i et fa plorar? Quina nit t’espera després de tantes derrotes seguides? T’estimo, escolta’m. Ara he arribat a ca teua per recordar-te que sempre t’estimaré, però no alces lo vol, encara. Demà serà pitjor i lo futur esdevindrà més incert que el d’avui i el d’ahir.
Quan vaig tornar ací, feia mercats de verdura i horta. Dijous, a Alcanar, divendres, a Ulldecona, en dissabte, a la Sénia, en dissabte, a Godall. Los dies ingenus eren los dilluns, dimarts i dimecres; cosa d’anar regant i collint i comprant a este pagès i l’altre. Més enllà, el dol dels migdies. I encara més
I Retorno a la terra mare. Dormiré sobre la terra i de nou escoltaré els sorolls de la nit, el cant del xot i de l’òliba i el rastre dels conills i els llangardaixos. Estic preparat per adreçar-me de nou al cel curull d’estrelles i a fixar l’atenció en les tristeses que m’han dut a