Ha estat notícia recentment que la Universitat de Barcelona ha atorgat el títol de doctor i doctora ‘honoris causa’ a na Maria del Mar Bonet i a Joan Manuel Serrat, la qual cosa m’ha alegrat pels dos i m’ha servit per repassar una mica l’obra de Serrat, la qual he de dir que no conec tant bé com la de na Bonet sense que això tingue a vore amb les collonades de país acomplexat en que vivim capaç de fer el mec amb en Serrat pel fet que part de la seua excel•lent trajectòria hagi estat en castellà.
Si bé molta penya de la meua generació, la del vuitanta, va conèixer a l’Estellés gràcies al geni de l’Ovidi i el seu inseparable Toti Soler, no és menys cert que també vam conèixer el poeta valencià Miguel Hernández gràcies al colossal disc que en Serrat li va dedicar i que és fàcil de trobar a les biblioteques públiques. Un treball entranyable, d’una qualitat i una delicadesa a l’altura del no menys poeta valencià que l’Estellés, en Miguel Hernández Gilabert, mort el 1942 de tuberculosi i enterrat al cementiri d’Alacant.
L’he plorat força, aquest disc d’en Serrat, des de la primera vegada que vaig escoltar ‘Menos tu vientre’, un poema dedicat a la seua parella, de bell nou embarassada després d’haver sofert la mort del qui va ser el seu primer fill. Se’m fa molt difícil no emocionar-me escoltant aquest poema musicat per en Serrat. És el poema, de rima assonant i mètrica heptasílab, que jo mai sabré escriure, d’una senzillesa i alhora una complexitat en les hipèrboles (‘polvo sin mundo’) que només Hernández sabia travar, maridar. I és que en el conjunt del seu poemari, l’esperança no s’anticipa mai a la tristesa dels anys i les vivències que va viure el poeta, sinó que queda com al que pròpiament és: l’ensenya del futur.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!