Un 7 d’abril va néixer a Filadèlfia la veu i l’artista que més estimo. Totes les meues vespes porten tatuades estes dues paraules: ‘Strange fruit’. Amor.
Los astres han col•lapsat en una conjuntura newtoniana i quàntica que encara cap físic ha resolt. La Terra es mou. Anem de pet cap al túnel. Cuideu-vos.
A les tres de la matinada el sol s’entristí. A les seues mans sentia una lleugera càrrega i la vista se li enterbolia quan mirava enrere. Res de nou, però. Això són els símptomes clàssics de la primavera. Si li digués tresca segur que baixaria a romancejar pels carrers xopats per la pluja. I arribats
En venir la nit, en fer-se més fosc, en fer-se l’hora de dir ‘bona nit’, en aquest aglutini de somnis i somnis que acaben malament en aquest racó de l’hemisferi nord, hom creu que els astres són susceptibles de ser interpretats. Però una cosa és la vida meravellosa de les aus que migren i una
Ara sortirà el sol i al cap d’una breu espera estos núvols que veus a l’oest cobejaran la seua energia sobre natros. Això serà, però, un intent més de xopar tot allò que té ànima i allò que en un temps remot va sucumbir per sempre per esdevenir part d’una cosa meravellosa i a dia
Este bloc no sé on anirà a parar. En desconec lo rumb i lo més esplèndid i lluït és que no rep cap comentari. Sospito que la cosa se’n va de mare, però m’entreté i això és tot i res alhora. Ja és de la família. És com un gos, que te l’acabes fent teu
Hi ha una actitud que em fa cagar: el victimisme. El de qualsevol bàndol. Rere una postura victimista s’oculta quelcom tèrbol. Per això, quan vaig llegir l’opinió de na Txell Partal sobre això dels xarnegos, em va semblar un article excel•lent. Senzillament, perquè és honest i estic segur que és la primera volta que llegeixo
Primer, la música. El silenci. Només les onades que retornen de Delfos trenquen el silenci del cel. Jo diria que l’àguila s’ha adormit. Avui han migrat els seus fills. Aquesta vesprada. Ara la meua àguila dorm. Oh, sent aquesta fredor al bec i es resisteix a plorar. Aquest és el principi d’una fàbula que va
I Tornar. Aquesta era la voluntat. Simplement, tornar. Deixar aquella ciutat, les amistats, els bars. Tornar com tornen els xots a les oliveres. Cap a casa, a mare. Però no va tornar mai. Aquell amor va poder més que la promesa de tornar. Diuen que l’amor ho capgira tot i jo no m’ho penso. Un
Una mà n’acull una altra i lentament apareixen, amb les clarors d’un migdia, els camins del capvespre. I així s’escampa el diumenge per les places i les platges. Als terrats s’eixuguen els draps i els llençols de la bugada. La mesura humana es revolta contra els aparells elèctrics. L’energia s’acumula i es perd per sempre