És tant fastuosa la llum i el diumenge és tant solemne que les cames em fan figa així que el sol del migdia llença l’àncora en el meu cap, que és una magrana gegant, i els ulls absents se m’acluquen o moren i ressusciten quan un núvol ho canvia tot per acollir-me l’ànima. El poble,
L’Autan no és del meu estil, però passa que tot i que porto la psoriasi a ratlla les mosques s’hi acarnissen. Hola estiu! Per una altra banda, reconec que alçar la tanca del corral dels marrans no és cosa d’una sola persona, però què hi farem. Bé, me n’he sortit prou bé. Fins i tot