I És ben just a la fi del dia proclamar-se derrotat pel sol i la càndida bonesa de l’estiu. Però ara puc dir amb certesa: – He vençut la canícula anant de camí en camí, solitari com una rabosa! Als peus de les oliveres m’agombolo com un conill i passo els dies d’agost com una
Lo Mestral de la vespra, fa bona hora, muntem al Mirador. La tristesa s’endinsa pel costat de l’esquena, però jo me l’estimo així que se m’abraona i remunta el braç, lo cor, de seguit pel coll. La verdor dels tarongers, lo blau del Mediterrani. La conversa és lenta, fumem, mos alcem del banc, i passen
És tant fastuosa la llum i el diumenge és tant solemne que les cames em fan figa així que el sol del migdia llença l’àncora en el meu cap, que és una magrana gegant, i els ulls absents se m’acluquen o moren i ressusciten quan un núvol ho canvia tot per acollir-me l’ànima. El poble,