Solcades

Jo penso que l’infern existeix, però no sé com deu ser, què deu ser. A voltes penso que deu tractar-se d’un examen de consciència. Un recés. No ho sé. També penso que hi ha persones que viuen un infern quotidià. Vides ben fumudes. Això em fa pensar que tothom, d’alguna manera o altra, passem el nostre propi infern en vida. Ser conscient radicalment d’aquesta evidència em du a la convicció que cal viure, senzillament, estimant i deixant-se estimar. Així de senzill.

Jo també m’alimento d’emocions, com tothom. M’agrada voltar pel país i descobrir els seus racons més antics i les cases antigues. Hi cerco la llum i el seu encant. I la calma. Tot i haver-me criat a Les Corts i Sants, jo no sóc una persona de ciutat. Les ciutats em disgusten. Són, per a mi, una gàbia, un absurd. En canvi, m’abelleixen el pobles i com més solitaris, més m’alegren.

Capaces de desfer en lo sentit d’alliberar, escapar, deseixir i evadir en lo sentit de desbaratar o descompondre lo petit neguit o aquell impàs de després de dinar. De deconcertar els sentits, vaja, de desorganitzar el pensament i destruir o esbordellar un capvespre meravellós i gelat com este.

Per exemple: Indian Summer, Blue Sunday, Little Fluffy Clouds, per començar. About to Walk, Miquel a l’accés 14, Let Us go, The Book of Right-ON, You’ve Made Me So Very Happy…

En potència, capaces. Per exemple, el Concierto de Aranjuez, l’Oberura de Tannhäuser, Satie, Once Upon A Time In Paris, arreu, Arabesque. Les que més t’agraden.

Esta vespra acudirem ací, a Mas de Barberans. ‘Reunió’ de pastors. Quan arribem ja serà de nit i haurà estat bufant un vent gelat durant tot lo dia. No sé en quines condicions arribaré, car ara són les sis i em sento força constipat, però millor que dies enrere a la mateixa hora, sortint de casa.

Tinc ‘frenadols’, però. I ara mateix escaldaré romaní i farigola amb mel i llimona.

Sort que fa temps vaig decidir no fumar. M’hi vaig encabronar de valent i ara me’n sento la mar de satisfet. Maleït siga el dia que hi torni. Amb el tabac no s’hi valen els tractes. Només la boira i l’alè fumejant per la baixa temperatura de l’ambient.

Quan retorno a esta fotografia de Mas de Barberans sento una nostàlgia de no sé ben bé què, però una nostàlgia certa, tot i que imaginada.

És un bancalet amb quatre cavallons, menut. Preciós. Jo diria que sento una nostàlgia per quelcom íntim que no podria expressar ara.

El dia que vaig saber que seria pare vaig somniar que anava a dalt d’un cavall. Després de travessar un bosc, vaig fer cap a un llogarret que es trobava al capdamunt d’un cim. Com si fos Montenartró, però pla. Era un llogarret de poques cases, sens dubte medieval, amb un pou.

En arribar, vaig trucar a la primera porta i una dona vella em digué que era a la casa del costat on havia de preguntar. Tot seguit, em vaig encaminar amb el cavall a la mà fins a la següent casa. Vaig trucar a la porta i em va obrir una altra dona, també vella. No la vaig reconèixer, però em resultava familiar. Va dir-me ‘tot s’ha complert’ i em vaig despertar.

Aquell migdia, mentres llegia unes cotes a un jaciment que aleshores dirigia a Lleida, vaig rebre la notícia. El cor se m’omplí de joia, d’una alegria que no us sabria expressar amb paraules.

I no sé per quina estranya associació de la ment, este bancalet em recorda el somni.