Jo penso que l’infern existeix, però no sé com deu ser, què deu ser. A voltes penso que deu tractar-se d’un examen de consciència. Un recés. No ho sé. També penso que hi ha persones que viuen un infern quotidià. Vides ben fumudes. Això em fa pensar que tothom, d’alguna manera o altra, passem el
Jo també m’alimento d’emocions, com tothom. M’agrada voltar pel país i descobrir els seus racons més antics i les cases antigues. Hi cerco la llum i el seu encant. I la calma. Tot i haver-me criat a Les Corts i Sants, jo no sóc una persona de ciutat. Les ciutats em disgusten. Són, per a
Capaces de desfer en lo sentit d’alliberar, escapar, deseixir i evadir en lo sentit de desbaratar o descompondre lo petit neguit o aquell impàs de després de dinar. De deconcertar els sentits, vaja, de desorganitzar el pensament i destruir o esbordellar un capvespre meravellós i gelat com este. Per exemple: Indian Summer, Blue Sunday, Little
He creuat lo riu del carrer mentre la pluja baixava amb pressa, fent fressa -el brogit de l’aigua dels terrats- tota avall, tota fresca, esta vespra, avui ja sí i per fi, perdent-se per sempre, malaguanyada, morta, perduda, inútil, regalada, lliure, correns, arreu. Com si no manqués per a viure i fer viure i riure.
Esta vespra acudirem ací, a Mas de Barberans. ‘Reunió’ de pastors. Quan arribem ja serà de nit i haurà estat bufant un vent gelat durant tot lo dia. No sé en quines condicions arribaré, car ara són les sis i em sento força constipat, però millor que dies enrere a la mateixa hora, sortint de