Jo també m’alimento d’emocions, com tothom. M’agrada voltar pel país i descobrir els seus racons més antics i les cases antigues. Hi cerco la llum i el seu encant. I la calma. Tot i haver-me criat a Les Corts i Sants, jo no sóc una persona de ciutat. Les ciutats em disgusten. Són, per a
Capaces de desfer en lo sentit d’alliberar, escapar, deseixir i evadir en lo sentit de desbaratar o descompondre lo petit neguit o aquell impàs de després de dinar. De deconcertar els sentits, vaja, de desorganitzar el pensament i destruir o esbordellar un capvespre meravellós i gelat com este. Per exemple: Indian Summer, Blue Sunday, Little
He creuat lo riu del carrer mentre la pluja baixava amb pressa, fent fressa -el brogit de l’aigua dels terrats- tota avall, tota fresca, esta vespra, avui ja sí i per fi, perdent-se per sempre, malaguanyada, morta, perduda, inútil, regalada, lliure, correns, arreu. Com si no manqués per a viure i fer viure i riure.
Esta vespra acudirem ací, a Mas de Barberans. ‘Reunió’ de pastors. Quan arribem ja serà de nit i haurà estat bufant un vent gelat durant tot lo dia. No sé en quines condicions arribaré, car ara són les sis i em sento força constipat, però millor que dies enrere a la mateixa hora, sortint de
Quan retorno a esta fotografia de Mas de Barberans sento una nostàlgia de no sé ben bé què, però una nostàlgia certa, tot i que imaginada. És un bancalet amb quatre cavallons, menut. Preciós. Jo diria que sento una nostàlgia per quelcom íntim que no podria expressar ara. El dia que vaig saber que seria
No es diu ‘tatano’, sinó tatà. I heus ací un tatà que no es paga amb diners, sinó amb somriures.