Conten que amb els anys et fas més conservador, que la paternitat és un punt d’inflexió, que els consells de casa edifiquen. Està bé. Què voleu que us diga? Doncs que en lo meu cas és així. He arribat als 40 i durant un any m’ha perseguit la idea de la provisionalitat i, sobretot, allò
La claror del sol d’este hivern orfe de plors alegres, després de ploure, cobreix la terra del llentiscle verd. La terra eixuta de l’argelaga, de l’extingit llop de les muntanyes i les llegendes de la contrada, no té misteri. L’hivern és tant breu com un capvespre. Ja no passejo pels verals del
M’enfilo a la golfa, la golfa del panís. Munto les escales, d’esquena a la claror d’un sol que s’enyora i se m’arrepenja. Voldria aturar el temps i acaronar-me els ulls. Ingràvida vida davallant la vespra. Arribarà la nit quan siga l’hora en punt de cremar la golfa.
No a la primavera. No a la calor de la primavera, que ja ve en Pacorro amb la seua acordió i a canvi d’un traguet de vi et dóna conversa fins la nit. Per això, no al sol, no al migdia tornassolat a l’aigua de les basses, que baixen los dels Valentins a ballar amb
Massa cara la nit per negociar una eixida a esta llum embruixada, ara que la neu s’escola terra endins i alego el gebre governarà les raïls i les raïls abrigaran les llombrius i l’ordi poc reeixit malgrat la saó acollirà conills i estornells, però tot plegat ja de cara a la primavera silent, discreta i
Les coses senzilles son les que salven. De salvar, guaita, salven moltes coses. Una cançó, per exemple, salva. Una cançó, de sobte: La rue ne te reprendre pas. Breut. I un record. O uns records. Un record, posem per cas. Un gest en el marc d’una conversa: ‘La vida és això’, i fer el gest
La neu mos porta alegria i una melanconia sana, un recolliment cap a les petites coses i amb les persones que tenim a l’abast. Però per les pastores i els pastors que treballem en extensiu, la neu té una vessant un poc feixuga, sempre en consonància amb l’equipament i el rebost del paller. Per ser