Cercant coses d’un servidor per la xarxa me n’adono que l’Ajuntament d’Alcúdia va reproduïr un article del 2013 al meu bloc -de fet, un gest en solidaritat amb Carles Mateu Blay- a causa d’una entre tantes agressions lingüístiques a la nació. Llegiu-lo ací.
Diuen que passen més cotxes rere els vidres del capvespre i que els versos m’oprimeixen, però de seguit passa un tren i em causa la mateixa alegria que si passés un carro d’alfals i això val la pena de dir. Escric això mentre rego les oliveres. La terra va engolint l’aigua i les gosses juguen
Ara quan somrius em fas pensar. Abans de tot quan somreies mos feies somriure, però ara les històries dels bars ja no tenen aquell regust dolç de la camaraderia. Han passat los anys i los rostres han abandonat la innocència de la joventut. I ara sospito que vam perdre massa pronte tres i quatre partides
Tenir gelosia i no poder dissimular-ho és certament patètic. Jo conec una persona que sent gelosia i sent una ràbia que la delata fins i tot davant de la seua parella. I la seua parella, és clar, avorreix aquella criatura que li suscita aquesta penosa emoció. L’enveja, la gelosia, denoten una manca de sarisfacció important, alhora
Quan plogue, que els migdies al terrat tornen al juliol i fem foc nou al desert de les grunetes. Ja sé que no t’agrada llegir històries insòlites i inversemblants, però és precís que entengues que no escric per seduir, sinó per sobreviure, ànima càndida, cor salvatge, amiga de la tardor i l’hivern. Volíem pujar els
‘’L’aire del cel és tan reconfortant, que hom planaria de bon grat durant molt de temps per damunt de cims i d’arbres. Cal davallar, tanmateix, al trist sòl per a donar una llambregada al conjunt o allò que no és el conjunt. Gran criatura de Déu! Obra de tres continents i gairebé sis mil•lenaris! L’arrel
He d’admetre que sempre he estat un conservador, un carca, com se sol dir. Los que este món mos desagrada i tenim la sort de fer i desfer a la nostra manera, al marge de la barbàrie, no tenim un altra alternativa que esdevenir un merda, un carca de colló de mico, passant de l’opinió
T’espero i quan surtes, punkie, em fereix el somriure dels ulls que portes. Anem a La Cava, a dinar anguila amb suc. Avui, divendres per a les ànimes. Escoltarem lo cant dels lledoners i la vespra viatjarà sense natros. Vine ara, mort, comença pels versos.