Vull escriure si plou
12 d'abril de 2021
0 comentaris
Més sagrat que el blat és lo calostre de la mare. Rostres estranys que vetllen de nit. Vull escriure si plou.
Més sagrat que el blat és lo calostre de la mare. Rostres estranys que vetllen de nit. Vull escriure si plou.
Les meues patilles hi son. Estan presents. Estan allà on vaig, només faltaria. Patilles son patilles. I ara ja sí han quedat assimilades al paradigma de la meua realitat, irreversiblement. Passaran les hores, passarà fins i tot este post, però les meues patilles no passaran de qualsevol manera ordinària. Sempre a punt, tant com puc.
He estat molt feliç mentres recorria el passadís fins arribar on soc, escrivint que he estat molt feliç mentres recorria el passadís fins arriba ací per escriure que hi ets en la meua vida d’aguna manera crepuscular, avinguda, original o primària. Demà comprarem cabres de llet, ja he rebut la guia del Departament.
La regadora du l’aigua que fecunda la terra de les oliveres que em sobreviuran i et sobreviuran.
La lluna es projectà a la paret. L’auditori estava en silenci. Ningú entenia el motiu de tot plegat. A fora, un migdia marcava les hores. Qui havia de parlar va ser el primer en marxar. Vingué la tarda i el capvespre.
Desapareguda i trobada reeixida, en esta garriga d’ullastres i llentiscles, la Lluna es vesteix amb seda i lli. Estimo la vida en llibertat, sense tu. Allà, allà on m’encamino a soles, l’àguila no coneix la mort i el cel obert es dóna a la pena i la pena es dóna a l’angoixa i la por
Sempre m’ha sapigut greu que un simple ajudant de moliner que, a diferència de jo, no té ni el títol oficial de Mestre d’almàssera, una volta que jo estava fent cua al molí per entrar una parada d’olives em tractés d’artiste des de la tolva estant. ‘Tu espera, artiste!’ Los artistes com jo sovint, sovint,
Esta miquiua de llum mos serveix per sopar als dos a redós de l’estufa i a redós de la ràdio. No dic astracanades i no dic cap xonada si dic que arriba l’estiu. No vulgues ser tant modern, que la tardor tornarà i pla mos trobarà dormint, qualsevol dia i vespre.
Si seguiu este bloc meu esteu al dia de l’estat de les meues patilles. Doncs bé, ahir ma mare Angelineta em va dir que les patilles que duia no m’afavorien, que eren massa extravagants, massa poblades, massa invasives en lo sentit de gruixudes. Em va dir que hi poses un remei urgent i, és clar,
No podia acabar pitjor. Esta setmana han entrat a robar al corral i han mort i tallat en rodó dos bancals més abaix les tres ovelles xisquetes de casa. El culpable? La fam. La desesperació. No hi vull pensar. Evidentment, he denunciat l’escomesa a la policia local, els quals l’han tramès als Mossos d’Esquadra. A
Em caldria escriure sobre l’aigua, sobre l’escuma de les platges i el blau marí dels inabastables oceans vistos des de les finestretes dels avions. Em caldria escriure sobre la mar dels pescadors del tresmall o escriure sobre els moluscos que habiten als bancals d’ametlers. Em caldria plorar i no puc. Jo sé que l’angoixa m’ha