Marga alçà el seu vas de vi i exclamà ‘sort, mercader!’ Damià pujà a la furgoneta i marxà cap al mercat de Batea, plorant i sanglotant perquè portava una bona cosa d’hortalisses que hauria de malvendre per fer quatre cèntims. I pensava amb la mare, amb la seua feinada, i també pensava amb els malparits
Jo només vull gaudir de la nit i també vull gaudir de la derrota que m’han preparat per demà els quatre malparits de sempre que volen que em pose a treballar. I jo només vull dormir de dia per gaudir de tota la nit i també vull gaudir de la derrota que es pensen que
Pintada, no vacía, pintada está mi casa. Miguel Hernández I Mai coneixeré els propòsits del poder. Per això mai em seduirà la justícia que malde per fer-me costat. No sentiré el cant amorós de l’alosa i no sentiré com a propi l’amor dels metges que procuren que siga feliç. I, tanmateix, el meu silenci es
Nit, desperta, sortim a voltar pels carrers encesos pel vent. Nit, penetra’m pel cor, fes-me sofrir davant la immensitat dels carrers. Per la meua banda, deixaré que l’evolució del temps es torne desfavorable i les forces m’abandonen. Ah, dolça lluita. Dolça solitud que em pararàs lo llit amb vistes al mar. Quina barbaritat, quina barbaritat,
Considera este buit que lentament respiro i que és l’alè que m’allibera. Recordo els anys de solitud. Ara penso que és precís d’anomenar-te Pare. Tu que em vas voler de gran com un fill vertader i en arribar la nit em cobrires de les clarors del sol sobre les oliveres i endut per l’escletxa d’un
I Panxacontents i vençuts, més perduts que mai en l’ambició i la candidesa dels aplaudiments sords. Així acabarà la xerrada. II És fosca la nit. La nit té llums just allà on es troben les hores. Des de l’amor t’ho dic: No temis mai per l’absència. Riu, respectuosament, i respecta altres criteris. III T’odien? No,
Veus? No hi seré. M’estimo més la solitud a la publicitat. Veus? Temen. M’estimo més el silenci a l’escarni. M’estimo més l’espera sense pensar-hi gens. Veus? Camins per recórrer. La seua arrogància, el seu negoci amb la terra.
A la calor de la xemeneia les llumetes de les tardors van morint abans de fer el cim i lliurar-se a la intempèrie gèlida, a la gloriosa nit serena, amigable, disfressada d’adúltera i embruixada. I passada la mitjanit tornen los xiscles dels xiquets que dansen les corrandes i les cançons dels feligresos, unes cançons santes
La meua vida és mel, és l’esbarzer que alimenta les cabres a darrera hora i el seu repòs a la pleta. És la tardor, la recerca d’una drecera que dugue al bell mig del misteri que em retorna a la pau de Déu. I Déu, que sempre hi és, em retorna al meu centre i
Les paraules s’arrosseguen, lentes, fins esdevenir absurdes. De seguit, noto la candidesa de la peresa, una punta de tristesa, una fibló antic clavat en la mirada meua, feixuga, com vençuda. Això no solventarà pas lo fred de la vesprada, ni la claror opaca dels núvols que no entenc com graviten o rarament cauen pels carrers
I quan la foscúria del novembre s’arromangue les mànigues i em trobe pels racons d’Ulldecona, jo deixaré que em prengue les mans i em llance a terra i vulga Déu que plogue per fer del gest un altre episodi on la culpa siga definitivament meua. Així serà el principi de la primavera, un daltabaix a
M’alço dematinet i em prenc un got de llet. Me vestixo rapidet mentres escolto la radiet. Surto de casa i munto a la furgoneta, que la voldria més neta. Arribo al corral i canta el gall. Surto pasturar, que és cosa de xalar.
Ara pensava en fer un viatge amb ma filla. Es precís que ma filla conegue Girona, el barri vell, on vaig viure tres anys en l’altra vida d’arqueòleg. Arribaríem la vespra del divendres i aniríem a sopar, després de deixar la maleta a la pensió. Després sortiríem a sopar. Un sopar al gust de l’Aran.