Abans de fer cap al cor hi ha un bon tou de greix i múscul. Aquesta caixa toràcica sembla una altra cosa. Planteja un tall, però abans d’obrir dibuixa-hi un traç blau que assenyali la marrada més curta. Obre la finestra, que l’aire penetre i la claror també. Avui cal fer-ho a la teua manera,
La superfície és plana. Caic i m’hi recolzo i penso que esdevinc Beckett entre el moment que assumeixo la paralitzant frustració i les ganes de tornar-hi. Superar la frustració és allò que m’ha fet més humil. La frustració m’ho ha ensenyat tot, excepte a acceptar l’alegria de vèncer, de tenir raó, d’haver transformat aquesta merda
A quina altitud respecte el meu front deus viure? És possible que no es pugue mesurar amb paraules. És possible que sigue improvable d’estimar amb mesures. Ara l’instant sembla endinsar-se fins el final del vas i evaporar-se com una gota. Direm que la gravetat ha perdut el nord i les seues merdoses avarícies? Perdre implica
També migrarà aquesta idea juntament amb el nervi que va encendre la seua creació. I migrarà la calor de l’estiu i la percepció que el silenci esguarda una certa desconfiança. El silenci és complexitat, però la complexitat és un bosc de noms insalvables. A conveniència, segons la seua potència. A voltes passo hores assegut a
Enllaços de suport (opcionals). A. B.
El meu amic carnal-animal, en lo sentit d’ànima, m’envia aquesta burrada. Amor. Això és amor i va directe al bloc. Què ho fa que mos estimem des dels 6 anys, mano?
Hi ha certesa en les pel.lícules perquè hi emocions filtrades i compartides. Què avorrides, però, la gran majoria de les històries, sense misteri, sense lateralitats, com un tren de la bruixa o un menú del dia. Principi, final, desenllaç. I els crèdits. Tot justet. Tanmateix, mos entretenen i emocionen.
A vore qui la ballarà fins les quatre o les cinc, abans de dormir amb la nit encara entre les dents. Demà, en llevar-te, ves i fia-te’n d’allò que la IA et conte si vols explorar res. A mi, plim, que a l’habitació entrarà l’aire del capvespre i a l’iPad sonarà Max Richter mentres ho
El paisatge es trasllada, alegre i de matinada, cap a la ciutat on vas néixer.
Quan vulgue morir serà perquè la veu d’una sirena del Mediterrani m’haurà seduït. Jo vull que aquesta sirena es digue com la dona que mai hagi conegut, però que hagi estimat des de la meua més profunda solitud. La solitud causa tendresa. La tendresa és fugissera. És una forma difusa i d’un color qualsevol que
No vulgues escapar: si no m’atrapes, tinc un got per a la vesprada. Ací no hi ha pau, enlloc hi ha pau. Som motius per a un silenci relatat amb somriures que no són fàcils d’interpretar. No poden. Això mos ha salvat sempre. Follem? Per compassió, per matar aquesta merda. Massa evident per parlar. Massa
‘Ara Pujol’ podria ser l’eslògan que la pana trenque a unes eleccions. Ara -ara mateix- la rufianada ja somriu i ho celebra. Enhorabona, Catalunya. Som insuperables.