I De sobte, les paraules ja no expresen res. La fosca ha entrat a dins de casa, però a fora encara hi ha claror. A fora, la claror minva. Voldria escapar a la platja, tornar a fotografiar la mar. La mar, avui, portava llana. L’aigua rogenca i el cel blau, gris a l’horitzó. A Llevant.
Del cel cau la neu. La verdor dels alzinars. L’aigua de la font.
De nit tot és més senzill, talment com el moment de deixar-se anar i posar-se en mans del qui té la solució final per a tu. Heus ací la cortina entre l’existència i el trànsit, l’hora del recés definitiu i més sentit. El somni ens fa créixer ales blanques allà on hi tenim els omòplats
No te n’adones? Sense pensar-t’ho, però gràcies a la teua coherència, has traçat l’eix més depriment de la teua vida. Allò que ara sents, vas intuir-ho abans que passés. I vas escollir. No te n’adones? L’abraçada de l’amic amb qui havies confiat, avui no et consola, però tu calles i fas vore que l’acceptes malgrat
M’aturo, respiro pel nas i omplo els pulmons de l’aire del castell de Cervera del Maestrat, on actualment treballo. Em recolzo sobre el pic. Deixo que l’aire romangue als meus pulmons i poc a poc l’allibero per la boca. Avui estic molt tovet, més que ahir. Avui no he tingut malsons, però l’angoixa persisteix. Tanco
I Ha vingut lo fred i ha entrat pel terrat, amb lo cerç, una mica d’imprevist, una mica així com tot a la vida. I el fred s’ha escolat pels porus de la meua pell i pels meus ulls. Ulls sovit de mirada fixada en les manises blanques i negres de casa ma iaia. Ulls
I quan la claror de la lluna pose al descobert el teu rostre, sortiré de casa per endinsar-me en la fosca de la nit. I en fer-se de dia enyoraré tenir-te lluny, però sentiré que el sol em pertany, també, en este raconec de costa. I aleshores podré imaginar que tu, d’alguna manera obscena, vindràs
Bufa el Vent de Dalt. Xeic, quin cop de ratera! Muntem al solet.