I I de sobte és diumenge i bufa el vent de dalt. Goethe desperta de la seua letàrgia: ‘Sobre la calima de les onades vaig. Sempre avant, sempre! La pau, lo desacans, han volat.’ Ai, les meravelloses tardes vora el cel de Godall. Mandroses, lentes al mes de març. Arriben los dies de celebrar i
Pels camps del bell maig, la papallona roja vola ben arran.
Ara que les campanes voltegen i s’enlairen pels terrats de les cases, en aquesta nit ja encetada, i ara que el desfici em paralitza, sento com l’ànima em puja al cap i el cor batega com si s’acabés i malgrat la tristesa, penso: la vida és més ampla. Les voltes que he anhelat la nit
I de sobte la claror del sol es colga sobre la immensitat dels oceans i els dofins ho celebren fent acrobàcies entre la mar i el cel. La vida esclata al Mediterrani i els humans desperten del seu somni. Les ments es retroben i en sortir dels habitatges és possible que la mort i la
Els heterodoxos. Vegeu com han canviat les coses i les perspectives polítiques al país nostre.
Estic dins la cova. Les ombres crepusculars ja no m’espanten com abans. Ara sento que ja no pertanyo al món dels mortals i cada nit invento grutes que sé que mai exploraré. Massa tard per trinxar el passat i les dreceres que vaig descobrir. Diuen que la vida són cicles, però jo sóc el científic
I Lo món són parets recolzant-se les unes amb les altres. En un altre món los arbres no deixen que la claror del sol il•lumine les valls i les fondalades de les muntanyes. I en un altre món la neu afeblida pel nou clima crea icebergs allà on tot pareixia un hermètic glaciar. He tornat.
Veig córrer l’aigua per la séquia mare. En algun moment del vespre m’agradaria deixar-me arrossegar per aquesta aigua fins arribar a la meua bassa. Passar de sifó en sifó, com les serps i els gripaus, i sentir els contorns, els límits dels canals, en la pell. I arribar ferit però feliç al meu hort, al
I I estant acabada la lluna, potser m’enfilaré fins el sol del juliol fins a trobar l’entranya celest que em manté en vida. I en acabada la lluna i enfilar fins el sol de juliol que un dia em prengué l’entranya que em mantenia en vida, renunciaré a la felicitat de saber-me lliure en aquest
‘Al vestit hi duu les roses i els parracs de les trinxeres, mentre el sol inunda el fàstic dels monuments de la terra.’ Suzanne. Leonard Cohen.
Ha estat notícia recentment que la Universitat de Barcelona ha atorgat el títol de doctor i doctora ‘honoris causa’ a na Maria del Mar Bonet i a Joan Manuel Serrat, la qual cosa m’ha alegrat pels dos i m’ha servit per repassar una mica l’obra de Serrat, la qual he de dir que no conec
No em jutges, amor, quan vulgues tornar enrere, travessar l’espill.
La claror és dolça. Vull vore com entra el sol per la finestra. — Tot ve a néixer. Les fulles cauen del cel. Els arbres creixen.