Un altre país

Hi ha tristesa darrere 
les paraules, lents carros
en corrua que porten
runa de tu, molt tedi
de tarde de diumenge,
temor de dany.

Ahir un amic em va enviar l’enllaç a aquest vídeo, no l’havia vist mai. A mi em va emocionar molt, espere que a vosaltres també.
Llàstima que no recita el meu fragment preferit:

Perquè ens perdoni la guerra, 
que l’ensagna, que l’esguerra,
abans de passar la ratlla,
m’ajec i beso la terra
i l’acarono amb l’espatlla.

Me’n vaig a Castelló, bon cap de setmana a tothom.

És desolador veure com els meus dos països cada volta es pareixen més.

Nosotros, los de entonces, ya no somos los mismos.
P. Neruda

N’hi ha diverses raons, no només el temps que passa i passa, algunes les sé massa bé, d’altres no, però tot a Castelló és, cada volta que vaig, més diferent, menys igual. Supose que no hi puc fer res, el temps i la distància fan pagar i, tot i que sovint penses que a tu no et passarà, un dia te n’adones que ja t’ha passat. 

Una volta vaig escriure que jo sabia que quan em comprava els bitllets m’estava comprant tornada i tornada. Com més temps passa, a Castelló hi vaig més que hi torne. I fa mal.

Me’n vaig uns dies a Castelló, una setmaneta, en tornar, temps d’un parell de rentadores i marxarem a Nova York. He descobert que estan quasi a la mateixa alçada, propet dels quaranta graus nord. Seguint la ratlla imaginària de la longitud cap a l’est i imaginant el viatge, passaríem per Nàpols i per Tessalònica, després deixaríem una miqueta al nord Istanbul, travessaríem Armènia i, deixant una miqueta al sud Samarcanda, entraríem a una terra desconeguda i que mirant el mapa sembla deserta…, la Xina.
Bobaetes que pensa una mirant el mapa del món. 

Ahir al matí anant a la faena vaig veure a un mur a un carrer per on passe cada matí una pintada que no estava la setmana passada, diu: IBERIA LIBERTARIA, l’A amb el cercle al voltant i està firmada C.N.T. (amb els punts després de cada lletra).
Com pot haver arribat a Via del Porto fluviale de Roma aquesta pintada és un misteri que segurament no resoldré mai, algun nostàlgic italià? algun turista despistat? vés a saber.

En veure la pintada he recordat el senyor Miquel i que fa poc vaig saber que havia mort l’1 de gener. El senyor Miquel, el de la dreta de la foto, el vaig conèixer fa molts anys, havia deixat Castelló quan van mobilitzar la seua quinta al 38 i es va estrenar amb la batalla de l’Ebre, va passar per diversos camps francesos, va participar a la resistència i va col·laborar amb els maquis catalans. Després d’una vida de militant i de lluitador incansable, ací l’expliquen, va tornar a Castelló per primera volta a principis dels 80s, va començar a tornar periòdicament i en un d’aquells viatges el vaig conèixer. Amb un company de la universitat que el coneixia bé li vam fer una llarga entrevista que va durar tres dies i durant un període ens vam veure cada volta que tornava. M’agradava la seua manera de no cedir ni un mil·límetre, venia des de França en cotxe fins a Castelló sense agafar l’autopista perquè aquests principis que li havien marcat la vida li impedien de pagar per usar un tros de terra (la terra és de tots). Sempre m’han impressionat les persones sense dubtes, amb aquesta seguretat en les coses que només he trobat en algunes persones religioses, en algun comunista i en molts anarquistes.
Miquel, a més, tenia un altre tresor: la llengua. Parlava un valencià de Castelló (congelat des de fa 70 anys) que era una meravella, una mica afrancesat, però havia conservat un fum de paraules i de maneres de dir les coses que sempre em van fascinar. Discutíem molt de política i ho feia amb una energia que desmentia el cansament i la vellesa evidents al seu rostre i al seu cos, arreu excepte als ulls, al seu esguard claríssim i líquid, que et clavava quan t’escoltava obligant-te a triar molt bé les paraules.
Tenia una relació d’amor-odi amb la ciutat que no vaig entendre massa bé aleshores i que crec que ara entenc i un amor a la seua terra que el va dur a triar una vida molt difícil. Una volta el vaig acompanyar amb el cotxe a passejar pel terme, on estaven els horts on ell havia treballat de xiquet i vaig veure com, d’alguna manera, tornava xiquet, com al camp es movia sense la lentitud que l’edat havia imprés als seus moviments, fins i tot m’ajudava a mi en els trams més difícils, amb una satisfacció que no podia amagar.
Miquel era una persona d’aquelles que a voltes es té la sort de conèixer, un home d’una peça.

La meva ambició, ara mateix, és de resoldre conflictes de la ‘reality’ amb rigor formal, amb la fórmula que calgui per fer productiu, útil, el furor creatiu; perquè la seva força (horça) no es perdi en salves. Per conduir, amb l’esforç que calgui tot allò que el viure produeix cap a la banda lluminosa: el domini de les paraules. Perquè l’expressió dels anhels, de la tristesa, de les esperances, dels batecs, del degotall que fa la lluna damunt el vernis de la fosca, de les il·lusions que si no tenim ens hem de fabricar o no tiraríem endavant … perquè l’expressió d’allò bell, d’allò trist, d’allò que hi ha, generi energia alliberadora i mostri el sentit de la vida i aplegui alegries per als qui estan més tristois, dolçors per als qui tot ho havien tastat aspre, oportunitats per als qui no n’han tingudes mai, i ganes de cantar i de ballar i de nedar a la mar, que és de tothom que hi confiï i a l’abast dels qui no tenen doblers. A la mar no fan pagar … Crec que el sentit de la vida de tothom és trobar algun motiu, encara que sigui nimi, per estar content; és trobar un raconet, un plec, per poder-hi estotjar una alegria. Per a posar dol al món no cal tanta recerca ni tant d’esforç, ja ho sé que el dol ve sol. Trob que paga la pena produir coses més alegres. No ho penses, tu també?

Rellegint alguns dels comentaris que la Xesca em va regalar he trobat aquest fragment. Miraré de trobar el raconet, el plec on estotjar una alegria i de trobar l’alegria (res de plorim).

M’arriba el missatge de la V. amb la notícia, com una ganivetada, la Xesca (cara Ics) és morta. No sé què escriure, ella em deia sempre que havia de ser més ambiciosa escrivint, ara no tinc “horces” ni ambició.
Quantes paraules m’ha regalat! totes belles, totes justes, totes perfectament esmolades per fer l’efecte que havien de fer, si tocava com ganivets i, si no, com seda, com un bes. Sovint sentia el seu esguard darrere l’esquena mentre escrivia, dient-me ‘així no’, i jo l’escoltava i esborrava, era esplèndida renyant-me.
Tots els amics són un tresor, però alguns et fan un llegat que no t’esperes i que segurament no mereixes. Servaré totes i cada una de les seues paraules, les faré servir, segurament no tan bé com ella, però, humilment, serà el meu homenatge a la dona que escrivia com un allau, com una torrentera. Deia que per fer novel·les només cal asseure’s i mirar la vida passar, ai, cara Ics, si fóra tan fàcil! i jo ho sé que també per ella suposava un esforç enorme, un esforç al que es lliurava com qui es lliura a un amor o a una missió.
Servaré memòria dels dons que em va fer, i servaré memòria de la sort que he tingut de coneixer-la i d’estimar-la. Aquesta nit em pense engatar, per plorar amb soroll i amb sanglots, com ploren els embriacs i els xiquets, com és ‘natural i municipal’ plorar quan es mor una amiga.

Correu! aneu a l’Hidroavió i llegiu, llegiu, llegiu.

Com Vicent, propose jo també un text de la Xesca: Amb les paraules, molta coqueteria.

Ahir quan vaig arribar a casa, tranquil·lament vaig anar a mirar a quin canal de pagament feien el partit i horror!! No el feien enlloc (tranquil·la, respira, tranquil·la), a l’ordinador corrent, buscant la manera de poder veure’l. Em van passar un enllaç d’ETB i em vaig veure la prèvia allà però en començar el partit es va interrompre. A la pàgina de TVE n’hi havia una columneta de facebook on la gent que estava fora de l’estat es passava informació, al final, poc abans de l’inici vaig aconseguir connectar-me amb una pàgina que passava les imatges de TVE, així que em vaig mirar el partit còmoda còmoda al sofà amb el portàtil i amb Puyal a les orelles.
Mentre el mirava recordava la final de la copa del 98, jo ja estava a Roma però eren altres temps, no vaig poder veure el partit i em va tocar (i encara sort) escoltar-lo a Radio Exterior de España, amb un arradiet que tenia que agafava onda mitja i que m’obligava a moure’m per l’habitació amb la ràdio a la mà per no perdre el senyal, com si estiguera fent tai xi. Pareix mentira en deu anys com han canviat les coses.
Ahir vaig estar molt contenta de no perdre’m res, va ser molt emocionant, les dues aficions esplèndides, em vaig commoure amb Puyol amb les dues banderes, Eto’o amb la bufanda de l’Athletic, amb els aplaudiments mutus i amb el bon rotllo que va haver entre els dos equips i les dues tifoserie (que jo al Athletic li tinc un afecte especial, vaig crèixer amb un pòster d’Iríbar al cuarto de jugar).
A més, en acabar-se el partit se sentien coets i pitades de cotxe dels laziali que havien guanyat la copa ací, perfecte, com a casa (tot i que em vaig preocupar una mica, no fóra cosa que els veïns pensaren que jo era laziale, però a aquestes alçades no crec que tinguen dubtes).

És estranya la memòria dels sentits, com funciona, una volta ja vaig explicar com l’olor de cosir que vaig reconéixer en entrar al sastre marroquí de baix de casa a Roma em va evocar la infància. Cada volta que entre al metro pense en Barcelona, perquè una de les que, per a mi, són les olors de Barcelona és l’olor del metro i a Roma fa la mateixa olor. A voltes, quan cuine coses del lado de allá, l’olor que deixa a casa és quasi com una abraçada. Les olors i els sons són potentíssims provocant curt-circuits, provocant moments-porta, estats alterats, sobretot quan em pillen distreta i confiada, quan no m’ho espere, en un segón, obrin una esquerda en la realitat, és l’efecte de l’àcid pròustic. 
Una telefonada normal a casa de ma mare es pot convertir en un altra cosa perquè per telèfon he sentit el rellotge que tocava, el rellotge que durant els primers vint anys de la meua vida m’havia tocat els quarts, les mitges i les hores. L’altre dia a casa, a Roma, estava mirant-me un partit del Barça a Sky amb el Puyal a la ràdio i de moment vaig sentir el que em van paréixer dolçaines i automàticament vaig mirar cap a la finestra, en veure el gasòmetre, clar, vaig tornar.

Aquest matí estic intentant fer com si res, com si no fóra el primer dissabte de la Magdalena, com si a les 12 no n’hi haguera cap mascletà, com si Castelló no existira. Estic fent les coses normals d’un dissabte normal, però m’estic morint de ganes de sentir soroll de petards i olor de pòlvora i d’escoltar a la banda municipal tocant Rotllo i canya. Hui voldria no estar a Roma…

En el passat és on es troben els llocs intactes. Erri de Luca

Hi ha un cantonet al taulell d’una taverna de Castelló que em coneix de tota la vida. És un lloc on he passat molt, molt de temps. Des que era molt joveneta ha segut sempre territori amic, casa. Segurament és el lloc del món on més he ballat i on més he rigut, on més partits del Barça he vist i on més partides d’escacs i de guinyot he jugat. On vaig (anava?) quan vaig a Castelló, a veure cares amigues, a les dues bandes del taulell. Fa dos caps de setmana vaig passar a prendre una cerveseta i m’ho van dir, L’Ovella negra tanca, la taverna tancarà el mes que ve, després de la Magdalena. 
Des que estic fora, era el lloc on trobar-me a Castelló com si res (o quasi). Hi ha un Castelló que se m’acaba si L’Ovella tanca, per a mi la ciutat no serà la mateixa, cada volta és menys la mateixa. 
Ahir escoltava una entrevista a Erri De Luca* a la tele i parlant sobre la seua relació amb Nàpols, deia que ell se n’havia anat i ja no era de Nàpols, ell venia de Nàpols, que ja no pertanyia a la ciutat, tot i que era la que li havia transmés l’educació sentimental, la que li havia organitzat el sistema nerviós, que li havia ensenyat la còlera, la compassió, la vergonya…
I té raó Jesús quan diu a ca Vicent que “patria est, ubicumque est bene” o que “no se es de donde se nace, sino de donde se pace” però jo, escoltant De Luca pensava en el lloc on he rebut l’educació sentimental de la que parlava,  que en bona part fa que siga la que sóc. I pensava  que quan et costa reconéixer els llocs, o simplement desapareixen, la sensació d’estranyesa és terrible (i sovint no cal ni anar-se’n, a molts llocs deixar les ciutats irreconeixibles és un servei municipal).

Aquesta cançó va ser durant molts anys la que T., l’amo de L’Ovella negra, posava quan volia que marxàrem a casa, sovint molt molt tard i, segons el grau etílic, després de cantar-la all together un parell de voltes, que les cançons mexicanes tenen eixa gràcia. És la cançó perfecta per a tancar aquesta entrada que ja sabia jo que m’eixiria coenta, però és que em tanquen L’Ovella negra. 

Canci?n Mixteca – Ry Cooder

*Ací l’entrevista a Erri De Luca