Un altre país

Fa 75 anys un grup d’escriptors, intel·lectuals i membres d’institucions culturals valencianes, es van reunir a un casal del carrer Cavallers de Castelló per donar una normativa (o les bases per una normativa ortogràfica) als valencians.

Ara, amb la llengua en la situació dramàtica en què es troba, amb una societat com la valenciana, on qualsevol persona capaç de posar tres paraules una darrere de l’altra ja és un filòleg i s’atreveix a opinar (i a pontificar) sobre qüestions que haurien de pertànyer a l’àmbit estrictament acadèmic. On hom pot ser jutjat políticament i moral, per un subjuntiu o un demostratiu. Deia, que vist des d’ací, el fet que aquelles persones, que pertanyien a àmbits polítics tan diferents, aconseguiren posar-se d’acord per fer el que van fer, pareix un miracle.

Ha plogut molt des d’aleshores (i molt malament), moltes coses han canviat irremeiablement, diuen, fins i tot, que al 1932 Castelló era una ciutat bonica.

A voltes l’opció d’escoltar cançons casuals de l’ipod em fa brometes pesades, i  m’amolla cançons que m’envien, d’una patada al cul, al lamentable estat de jo-vull-anar-a-casa. Una estava tan traquil·la passant el motxo i escoltant música i, de moment, El meu carrer o les Albaes d’Al Tall.

I no és que jo vulga anar-me’n, jo ací estic molt rebé, i ma casa està ací. Però mentre jo estic ací, allà (del lado de allá) naix i mor gent i jo no hi sóc, i Lluís Llach s’ha retirat i jo fa més de deu anys que no vaig a un concert seu, i quan el Barça va guanyar la Copa d’Europa els veïns es van queixar del soroll (i a Castelló segur que tiraven traques) i jo ara me n’aniria a l’ovella negra a fer-me uns quintets i després una torraeta al Roca. Uff

I jo tinc Ryanair i, total, no estic molt lluny, estic a ca els veïns, i torne sovint. Quan pense en la gent que està a l’altra banda del món de sa casa, que només hi pot anar de tard en tard, o la gent que no pot tornar, els exiliats, desterrats (quina paraula terrible). No puc ni imaginar el dolor d’aquestes persones. Recorde que a un documental sobre la Pasionaria, explicava que quan anava a França durant l’exili, sempre que podia anava al  Bidasoa, i es mirava el País Basc des de l’altra banda. La imatge d’aquesta dona vella (i bella) vestida de negre, mirant-se el seu país on no torna des de fa més de trenta anys, em commou molt.

Se’n diu mal du pays, homesick, saudade, morrinha…en català no hi ha una paraula tan exacta. A mi, sovint, em donen atacs els caps de setmana. 

Aquesta setmana volia escriure algun post "italià", però no he pogut. És una setmana atabaladíssima a la feina i a casa. Demà passat marxem…

Les maletes ja estan quasi preparades, òbviament part de l?equipatge són encàrrecs que els parents argentins ens han fet: llibres,  parmigiano, pecorino, una cafetera i recanvis per fer-la durar bona cosa, cafè en gra, regalèssia (!) i coses així. Jo no dic res, no puc. Les meues maletes cada vegada que torne de Castelló també van plenes de coses per l?estil (a més dels llibres): sobrassada, pernil, llonganissa, tres o quatre botifarres per fer un arròs al forn, pebre roig, poliol, actrón i gelocatil (ja ho sé que és una tonteria, però ací no hi ha actrón per a la ressaca, de fet per a la ressaca no tenen ni paraula), i perquè encara no he trobat la manera de portar-me orxata, doneu-me temps.

Supose que si preguntem als parents argentins si allà no troben les coses que ens han demanat la resposta seria la mateixa que done jo quan algú riu de les meues maletes: ?no és el mateix?.

És veritat que les comunicacions modernes ajuden a vèncer l?enyorança (gràcies Vilaweb), però no hi ha res com una llesca de pa amb tomata i llonganissa en arribar a casa, i això no hi ha internet que t’ho solucione. Recorde que quan era xicoteta ma mare sempre tornava de Barcelona carregada de moixernons per al fricandó i de llegums cuits (?a Castelló no saben coure els llegums com a Barcelona?). Ara ho entenc: no és el mateix.

Estarem allà tres setmanes, espere poder fer algun post argentí. A reveure!

Ahir va començar la primavera a Buenos Aires i jo hi aniré la setmana que ve. Anar a Amèrica Llatina és sempre una emoció especialíssima (per a mi serà la tercera volta). A Buenos Aires no he anat mai, però estic tornant, són molts llibres i moltes cançons.

Les ciutats de les novel·les es coneixen amb un coneixement dels cinc sentits tot inventat, jo conec Buenos Aires (i París i Alexandria i Nova York). Jo sé quina olor fa a Boedo, i conec els colors del riu i sé com mulla l’ànima la garúa i sé perfectament que veinte años no es nada i con vida los llevaron con vida los queremos i bajame la lámpara un poco más i  

Estic rellegint els relats de Cortázar, les novel·les les he anat rellegint més o menys periòdicament, però els relats feia anys que no els llegia. He començat pels darrers, en edicions d’Alfaguara, aquelles grises i morades, comprades fa anys a una llibreria de Castelló que, com quasi tot a Castelló, ja no existeix.

A l’Argentina coneixeré, a més, una Itàlia que no conec encara. Com toca estadísticament, part de la família siciliana viu allà (quasi tres milions d’Italians van emigrar a l’Argentina, als Estats Units quasi sis milions). Quan vaig arribar a Itàlia vaig descobrir que moltes coses i paraules que jo pensava que eren argentines, en realitat eren italianes. Curiosament F., que ha estat a Buenos Aires vàries vegades, la primera vegada que va estar a Barcelona em va dir que li recordava a Buenos Aires, potser jo també hi trobaré alguna cosa de Barcelona (de la viscuda o de la llegida).

La meua versió preferida del meu tango preferit. El Polaco Goyeneche i Astor Piazzolla fan Sur (de la banda sonora de la peli de Fernando Solanas): 

http://www.goear.com/listen.php?v=137f4ad

Sempre pense que la vista que tenim des de casa em recorda a Barcelona. En realitat no se pareixen, però a mi me la recorda.

Quan jo era xicoteta els meus universos de les vacances eren el poble i Barcelona. A Barcelona hi anava sovint a estar a casa de la meua iaia. La casa estava (està) al carrer Dos de Maig, als Encants. Era una casa molt gran, amb la botiga, el magatzem, i un terrat, enorme. El terrat era el centre del món, però també s’estava molt al carrer, els Encants començaven allí, i quan jo era xicoteta tothom em coneixia.

El que més m’agradava era acompanyar a la meua tieta a la plaça, anàvem a un mercat que no recorde com es deia (o es diu) a l’altra banda de la Meridiana. Hi havia moltes paraules de Barcelona que m’agradaven molt, una era "canalla" que era com ens deien als xiquets i que a mi em sonava als tangos de Carlos Gardel que escoltava ma mare. Un altra era "olivaire", no crec que tinguera res a veure amb la paperina d’olives que em regalaven, era una paraula que m’encantava. Però el que més m’agradava del mercat era que la tieta i jo ens assèiem a una taula del bar i ens preníem un "xuxu" (com s’escriu? no ho he trobat a cap diccionari) amb un cafè amb llet, ella, i amb un cacaolat (amb palleta) jo. A Castelló no hi havia cacaolat.

Com més passa el temps més em convenço que la imatge que conservem, i evoquem, dels llocs on ja no hi som tenen molt poc a veure amb la realitat. Ni amb aquella que els llocs tenien quan nosaltres hi érem. El paisatge urbà, diguem-ne industrial, que jo veig des de la finestra, és probable que es parega a una Barcelona, però és una Barcelona on jo no he estat mai. L’he llegida.