lnterpretant el món àrab i l'islam

Photo: Flag of Saudi Arabia

The latest measure of the Saudi Arabian government to promote the recruitment of local workers has set off controversy among political and economic authorities of the Arab kingdom.

The government of Riyadh has been trying unsuccessfully for years to increase the percentage of Saudi workers in all areas of the economy. Saudi Arabia has a population of 32.6 million people (20.4 million Saudis and 12.2 million foreigners). Regarding the active population, the proportions are reversed: there are 13.5 million workers (5.8 million Saudis and 7.7 million foreigners).

The generous income from oil that has enriched the State for the last decades has allowed a significant part of the Saudi population to enjoy a certain standard of living through subsidies, discounts, fiscal exemptions and the access to jobs in the public sector. But in recent years, because of the increase in population, the economic recession and the prudence in the face of the inevitable reduction in the global demand of fossil fuels as a result of energy transition, the State has launched a plan of economic reforms through the substitution of foreign workers for local staff. At present there are more than 3 million jobless Saudi Arabians and the unemployment rate exceeds 30 percent among the youth.

Until now, the State has encouraged the youth to study and work, and boosted the recruitment of Saudis through plans that were met with relative success. The Saudis are partly responsible for the failure of Saudization in many professional fields because they are reluctant to take lower paid jobs or jobs with less occupational prestige. Besides, the better paid professions require qualifications and experience that, in many cases, only foreign workers can offer.

On this occasion, however, Riyadh has opted for a more expeditious method. It has decided to dismiss the foreigners working in the public sector and to penalize private companies that hire more foreigners than Saudis with new taxes.

(més…)

Imatge: Dues noies passen per davant d’un cartell a Arbela que fa una crida a votar a favor de la independència (Foto d’Alaa al-Marjani)

El 25 de setembre de 2017, el Kurdistan iraquià va celebrar un referèndum sobre la independència que, paradoxalment, ha comportat la pèrdua d’autonomia respecte les autoritats de Bagdad. Sóc de l’opinió que els líders polítics kurds no han tingut en cap moment la intenció de declarar la independència i que tot plegat formava part d’una operació per guanyar més poder personal i pels seus partits, així com legitimar el seu projecte expansionista sobre zones no kurdes i consolidar unes fronteres més enllà de la regió autònoma.

Fa 4 anys ja us explicava que el Kurdistan no seria independent, tot i l’infundat entusiasme que els mitjans de comunicació mostraven per l’anunci del referèndum.

Si voleu conèixer el que anomeno “les quatre grans mentides sobre el Kurdistan” que els mitjans de tot el món han estat escampant des de 2003 simplement perquè s’han dedicat a replicar allò que els dictava una agència de notícies internacional consulteu l’article Partits nacionalistes kurds: la quinta columna del poder central.

El problema de l’actual crisi al Kurdistan rau en el fet que els líders kurds han plantat cara al govern central amb unes determinades promeses i suposats projectes polítics sense tenir la voluntat d’arribar fins al final per a defensar-los. Han empès el país a un combat que no estaven disposats a lliurar. Això se’ls ha girat en contra i ha tingut com a resultat una retallada de la seva autonomia. A continuació us explico com ha anat.

(més…)

Imatge: Diversos grups es disputen el control del nord de Síria fronterer amb Turquia

Els Estats Units utilitzen els kurds de Síria per evitar que el territori guanyat a l’Estat Islàmic acabi en mans del règim de Síria i per afeblir la influència de l’Iran a la regió. És un suport circumstancial que pot finalitzar qualsevol dia per qualsevol circumstància. De fet, el silenci de Washington davant l’ofensiva militar turca a la província d’Afrín indica que no semblen disposats a mantenir el suport als kurds fins a les últimes conseqüències…

(més…)

Al novembre fem una conferència sobre Síria a Cardedeu.

(més…)

Imatge: la ‘sharia police’ patrulla algunes ciutats del Regne Unit i Alemanya amb el consentiment de les autoritats

El procés de radicalització de joves musulmans es produeix d’una forma similar a qualsevol altre procés de captació, ja sigui per una secta o per un grup radical violent de qualsevol altra ideologia.

Alguns experts també comparen l’estratègia dels captadors als moviments d’aproximació a la víctima i d’aïllament del seu entorn que fan els pederastes.

En tots els casos es tracta d’identificar una persona amb el perfil adequat i seguir els passos següents: acostar-s’hi amb un discurs amable, generar confiança, anar endurint el discurs alhora que es genera certa dependència del nou grup, se separa la persona del seu entorn habitual i, finalment, se’l prepara per atemptar o per acceptar l’abús.

(més…)

Imatge: Noies de religió yazidita que es manifesten contra el PDK de Massud Barzani mostren un cartell en àrab que diu “El PDK ens va vendre, el PKK ens va salvar”

El 3 d’agost de 2014 els milicians de l’Estat Islàmic arriben a la ciutat yazidita de Sinjar, al nord de l’Iraq. No hi troben cap resistència. Els peixmergues kurds del Partit Democràtic del Kurdistan (PDK), que tenen totes les armes, han fugit de la regió durant la nit, sense previ avís i abandonant la població civil a la seva sort. Poques hores abans, en resposta a la sospita que els gihadistes s’acostaven, el PDK instava els yazidites a no marxar de casa. Ells els defensarien fins la darrera gota de sang, els deien…

A la regió de Sinjar hi vivien uns 360.000 yazidites. L’agost de 2014, l’Estat Islàmic en va assassinar un 5.000 i va segrestar prop de 7.000 dones i nens. El 90% de la població de la zona va fugir. Encara hi ha unes 3.000 dones d’aquesta religió esclavitzades per l’Estat Islàmic i uns 180.000 yazidites són en camps de refugiats al Kurdistan iraquià.

Per saber més sobre els fets que van precedir l’arribada de l’Estat Islàmic a Sinjar, llegiu:

Les minories de l’Iraq, víctimes i titelles

Els yazidites ja no poden confiar en els kurds de l’Iraq

Des d’aquell fatídic moment, que els yazidites anomenen el 74 intent de genocidi de la seva història, diversos grups amb interessos oposats es disputen el control de la regió:

(més…)

Imatge: Mapa del Pròxim Orient

El conflicte entre l’Aràbia Saudita i Qatar⁽¹⁾ sembla que ha agafat el món per sorpresa. Però el distanciament i la tensió creixents entre aquests dos països veïns i que comparteixen llengua i religió va començar fa dues dècades, amb l’arribada al poder del pare de l’actual emir de Qatar. Als anys 90, el xeic Hamad va impulsar-ne el creixement econòmic i, sobretot, va convertir aquest petit país en un actor polític i diplomàtic de primer ordre.

(més…)

Aquesta és la llista de conferències i debats que he fet o que fa faré durant els mesos d’abril i maig.

(més…)

Imatge: Regió a cavall de les províncies de Diyala, Saladí i Kirkuk afectada per la proliferació descontrolada de porcs senglars

Els principals mitjans de comunicació d’Europa s’han fet ressò de la mort a l’Iraq de tres membres d’Estat Islàmic sota les peülles de desenes de porcs senglars salvatges.

Els fets van tenir lloc el 23 d’abril, però la notícia no va aparèixer fins al 26 d’abril, en tots els mitjans i amb poques hores de diferència, quan en va parlar el diari anglès The Times. [L’estesa pràctica periodística de deixar en mans de les grans agències la decisió de què és i què no és notícia mereix una reflexió. Però aquest no és l’objectiu de l’article].

(més…)

Imatge: Cartell ‘No room for rumors’ editat als Estats Units en el marc de les campanyes de motivació i propaganda de la II Guerra Mundial.

He llegit amb interès alguns comentaris i intents d’anàlisi de l’ofensiva militar que els Estats Units han llençat contra l’exèrcit sirià en represàlia per l’atac amb armes químiques del 4 d’abril a la ciutat de Khan Xeikhun. No se sap del cert qui hi ha darrere l’atac químic perquè no hi ha cap investigació que aporti proves en cap sentit. Però els mitjans de comunicació i els líders polítics d’Occident han donat per fet que ha estat obra del règim sirià i han aplaudit l’atac americà.

He trobat tres tipus d’arguments al respecte:

(més…)

Imatge: Manifestació a la ciutat de Quetta de partidaris de la independència de Balutxistan

El món és ple de comunitats humanes que lluiten pel reconeixement oficial dels seus drets com a poble. Algunes han tingut sort i han estat capaces d’atreure l’atenció i les simpaties de la comunitat internacional, però unes altres es mantenen en l’anonimat més absolut fora de les seves fronteres.

Aquest és el cas del poble balutxi, dividit entre l’Iran, el Pakistan i l’Afganistan i protagonista de constants revoltes que encara no formen part dels titulars de premsa. “La comunitat internacional no sap que existim, tot i que el Balutxistan ocupa el 40% del territori pakistanès i el 30% de l’iranià”, es lamenta Zaman Mukhtar, un jove balutxi que veu molt clar cap a on ha de dirigir-se el seu país. “N’hem d’aprendre dels nostres cosins kurds, seguir les seves passes i lluitar per la nostra independència”, ens assegura.

(més…)

Imatge: identificació bàsica (àrab) del Programa d’identificació visual (PIV) de la Generalitat de Catalunya

Fa un any us explicava en l’article Com s’ha d’escriure Catalunya en àrab? les diverses maneres d’escriure Catalunya en aquesta llengua. L’article exposava les nombroses combinacions de vocals i consonants que ens ofereix l’àrab gràcies a la presència en aquest idioma de vocals llargues i breus, així com de dues consonants ca (ك i ق) i de dos sons que a nosaltres ens sonen igual: ta (ت i ط). Finalment, argumentava la idoneïtat d’adoptar una escriptura o una altra i justificava la meva preferència personal.

(més…)

Cada any DIXIT Girona i la Secretaria d’Igualtat, Migracions i Ciutadania de les Comarques Gironines organitzen una jornada de reflexió al voltant de la immigració adreçada als tècnics d’immigració i els professionals de l’àmbit d’afers socials. Aquesta jornada s’emmarca en el programa d’activitats de divulgació de DIXIT Centre de Documentació de Serveis Socials, que és una iniciativa del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies.

(més…)

Akbar Haixemí Rafsanjaní ha mort el 8 de gener de 2017 als 82 anys. A la TV he sentit que era un líder reformista i el New York Times ha qualificat sense cap mena de vergonya la seva desaparició de “cop pel moviment reformista iranià”. I, és clar, no m’he pogut estar d’escriure quatre línies per explicar-vos qui era Rafsanjani.

(més…)

Hem començat l’any participant en el programa En guàrdia de Catalunya Ràdio dedicat a Lawrence d’Aràbia i el centenari de la conquesta d’Àqaba. Hi vam parlar de la persona i la personalitat de Lawrence, de la revolta àrab i del paper que van jugar les tribus d’Aràbia en la guerra europea contra els turcs, de la caiguda de l’Imperi Otomà, dels acords britànics amb França, la comunitat jueva d’Anglaterra i els àrabs, al capdavant dels quals hi havia el xerif de La Meca…

(més…)