El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

Arxiu de la categoria: morfologia

Les pluges, les verdures i les seves cases: plurals que no calen

0

En un piulet de fa més de cinc anys, el físic Eliseu Vilaclara, actualment director del Servei Meteorològic de Catalunya, s’exclamava: “No abusem dels plurals en la informació meteorològica. Parlem de la pluja, la temperatura, el vent, i no de les pluges, les temperatures, els vents.”  Li va respondre de seguida Jem Cabanes* (mestre de correctors, de periodistes, de meteoròlegs…): “Gràcies, Eliseu. M’agrada que ho diguis tu. Aquests plurals són d’una altra manera de parlar, no de la nostra.” I ell li retrucà: “Crec recordar que ho vaig aprendre de tu.”

“D’una altra manera de parlar, no de la nostra.” Cabanes té tota la raó. La pluja, tant si cau en una vila com si cau en tot un continent, tant si cau tota de cop com si cau de mica en mica, tant si és roina, com si és un ruixat com si és una barrumbada… és, en general, pluja, en singular. Per què? Doncs podríem dir que perquè és incomptable, però sobretot perquè dir “les pluges” correspon a “una altra manera de parlar”, a un català interferit pel castellà, si més no en l’expressió quotidiana. Algú pot adduir que tenim testimonis antics de l’ús de pluges. Efectivament, fins i tot al Tirant n’hi ha un exemple (“E més encara com eren en la entrada de l’hivern que los frets e les pluges los començaven de enujar”). Però això no vol dir que aquest plural, llibresc i no gens popular, fos predominant: ni al segle XIV ni al segle XX. Era, podríem dir, una mena de llicència literària sense arrelament (freds, un altre plural ben estrany, ho delata). Hi ha, naturalment, més excepcions: per exemple, expressions com ara estació de pluges, que és una construcció fixada. I, naturalment, en un estudi de les classes de pluja, per exemple, també l’hi podem trobar: “Del maig a mig juliol totes les pluges contenen pesticides” o bé “Hi ha pluges escasses i pluges abundoses” són frases possibles. Però ara no parlem de casos específics. El cas és que no ha estat fins que en castellà no s’ha començat a difondre “las lluvias” –sobretot als mitjans de comunicació– que en català no s’ha generalitzat “les pluges”. I ací potser caldria demanar a la nostra televisió pública quin paper hi ha fet i quin hi hauria de fer.

Tot això serveix també per a les temperatures. Per què hem de dir la temperatura? Potser més que demanar-nos això ens hauríem de demanar per què no, és a dir, per què hem de pluralitzar un nom injustificadament. La temperatura puja, baixa o es manté. No és més natural, dir-ho així? Afegim-hi encara els vents i els cels. Una frase com “Tindrem vents forts i cels poc ennuvolats” és un calc evident (o ja no tan evident, ai las!) de “Tendremos vientos fuertes y cielos poco nublados”.

Si deixem de banda la meteorologia, en trobem més, de plurals indeguts, en mots que van començar a canviar el nombre quan va canviar en castellà. Per exemple, no hauríem de parlar de fruites quan sigui un nom col·lectiu. En una botiga, hi venen fruita, anem a collir fruita, hi ha un camió carregat de fruita…  El diccionari, sense explicar-ho, ens posa aquests exemples: “Menjar fruita”, “La fruita seca és molt rica en àcid oleic” (fruita seca, no pas fruits secs), “Les nous i les panses són fruites seques”. Observeu que en els dos primers exemples parlem del col·lectiu i en el tercer no, és a dir, volem especificar que són dues fruites seques. Aquesta és la diferència que no hauríem de perdre.

I això encara més amb verdura, que, amb el sufix que duu (-ura) ja ens indica que és un nom col·lectiu: com musculatura (‘conjunt de músculs’), nervadura (‘conjunt de nervis’), nomenclatura (‘conjunt de noms’), armadura (‘conjunt de peces’), arboradura (‘conjunt d’arbres’), granadura (‘conjunt de grans’), judicatura (‘cos de jutges’)… Comprem verdura (i no pas ‘verdures’), fem verdura a la planxa, la verdura és molt sana…

També hauríem de fer referència a la por. En pocs anys s’ha escampat un plural que no teníem –ni trobàvem a faltar. Per què diem les pors? Per què diem “tinc moltes pors”, si fins ara dèiem “hi ha moltes coses que em fan por” o bé “tinc por de moltes coses”? (I marco por de perquè cada vegada se sent més el castellanisme por a.) D’on surt aquest plural si por és incomptable? La por és un ‘torbament de l’ànim’, és a dir, un sentiment, i això no es pot comptar. És clar que la por pot tenir moltes causes, però no es compta. Si algú se sent trist per molts motius alhora, no direm pas que “té moltes tristeses”, sinó que sent tristesa per coses diverses. Darrerament també sentim a parlar de violències, en compte de “violència de menes diverses”, etc.

Per acabar, tres exemples extrets de mitjans de comunicació. Són exemples d’un plural més “estructural”, gens popular, segurament copiat de les llengües que ens envolten. El primer: “La normativa estableix que els diputats perdin els seus escons si promouen o donen suport a la independència.” Vegeu si no és més simple de dir-ho com ho havíem dit sempre: “…estableix que els diputats perdin l’escó si promouen…” Dient l’escó tothom entén que diem “l’escó de cadascú” i, per tant, el plural hi és superflu.

Segon: “Les nostres vides s’han transformat.” Si tenim una vida i prou –que puguem demostrar–, d’on surt aquest plural? Ah!, que ens referim a la vida de cadascú? Però això ja ho diem amb el possessiu nostra, que és plural, no? “La nostra vida s’ha transformat” és com ho havíem dit sempre (o potser “La vida se’ns ha transformat”, sense el possessiu). Hi aporta res, el plural?

I el tercer exemple: “Es recomana que els habitants de la Cerdanya no surtin de les seves cases.” Ací el plural ha engegat a rodar una construcció genuïna (casa seva) i ha fet més evident el calc. Si hi pensem una mica, veurem que ho havíem dit sempre així: “…que els habitants de la Cerdanya no surtin de casa seva” (o, encara més simple: “no surtin de casa”).

Hem posat exemples de mitjans de comunicació, però el cas és que, sense adonar-nos-en, aquest plural espuri se’ns ha escolat en la parla habitual. No fa gaire, quan una colla d’amics entrava en una casa, a l’hivern, l’amfitrió els deia: “Pengeu l’abric allà” (cadascú el seu, se sobreentén). I avui no fóra gens estrany de sentir: “Pengeu els vostres abrics allà.”

És una altra manera de parlar, no pas la nostra.

*A Jem Cabanes li he d’agrair, com Eliseu Vilaclara, que fa anys em fes adonar d’aquests plurals; i, més ençà –la setmana passada–, que em proporcionés un parell d’exemples d’aquest article.

 

PS. Vull agrair les respostes que ha rebut aquest article, tant als comentaris dels subscriptors com a Twitter, com per correu electrònic. Fent un arreplec d’aquestes observacions, és evident que podem ampliar la llista de plurals indeguts. Per exemple, Pilar Gispert-Saüch recorda que diem les vistes on sempre s’havia dit la vista (d’un paisatge, per exemple). També hi ha lectors que ens recorden aquest costum importat de dir bones en compte de bon dia, per exemple. A Twitter ens recorden que no és rodalies, sinó rodalia. Parlant sobre fets meteorològics, hi ha també les boires que han d’ésser boira. En Josep M. Virgili ens fa avinent article de Gabriel Bibiloni que enumerava una bona llista de plurals no genuïns.

Entre els subscriptors, Joan Anton Sagols ens recorda aquesta moda deplorable de dir Nadals en compte de Nadal. I Jordi Miralda ens parla del paraigua que, efectivament, no s’ha de pluralitzar (llevat que n’hi hagi més d’un, és clar). Ismael Calvet ens recorda que els dies de la setmana tampoc no cal dir-los en plural: el divendres, que ja vol dir ‘cada divendres’, fa innecessari els divendres. Rafael Torner precisa que els freds i les pluges del Tirant citades en l’article són justificats, perquè es refereixen a ‘diversos episodis’ de pluja o de fred; hi coincideixo. El doctor Albert Rossich diu, molt oportunament, que també hi ha casos de singulars que haurien d’ésser plurals, com ara els cabells (en compte d’el cabell). Té tota la raó; i hi podríem afegir el postre (és a dir, les postres). Núria Rajadell-Puiggròs ens diu que potser no cal dir estatuts si amb estatut ja passem. I Joan Santanach i Soler ens explica que a Cerdanya es diu meva casa, seva casa en compte de casa meva, casa seva. Certament, i en alguns indrets la meu casa i també ma casa.

Gràcies a tothom per aquestes aportacions.

L’espanyolam i la borbonalla: la força creativa dels sufixos

0

L’estiu del 1999, el gran Ramon Barnils (1940-2001) va publicar un article al setmanari el Temps titulat ‘El País (El País – Espanya)‘, que era una ressenya sucosa sobre un estudi de Josep Palou. En un punt del text, Barnils enumera tot de temes del llibre i escriu dos mots que, per poca sensibilitat lingüística que tingueu, us deixaran admirats i, alhora, us faran esbossar un somriure: ‘la borbonalla i l’espanyolam‘. Són dos mots que no trobareu a cap diccionari, però que de segur que tots heu entès: són noms col·lectius, però, evidentment, no són neutres. Quan diem espanyolam no diem ‘conjunt d’espanyols’ i prou, sinó que hi afegim un pessic de familiaritat, si no d’irreverència. I quan diem borbonalla parlem, és clar, de la família Borbó, però amb una càrrega irònica que ens fa vorejar la falta de respecte, si no l’insult. Quin un, en Barnils! Ell sí que no escrivia mai a la babalà. Sabia sempre què deia, per què ho deia i amb quina intenció ho deia. Per això –i per més raons– era un periodista extraordinari.

Ací Barnils se serveix d’un recurs magnífic per a crear mots nous: la sufixació, o derivació amb sufix. El català en té molts, de sufixos: si us abelleix, consulteu els cinquanta-cinc més usuals en aquesta pàgina de la Viquipèdia. Dissortadament, amb l’empobriment de les llengües, ens trobem que aquest recurs també cau en desús. En el nostre cas, a més, la interferència del castellà fa que tot un seguit de sufixos que havien estat molt ‘productius’ durant segles ara perillin.  Avui n’he triat tres que trobo especialment expressius.

-am

El diccionari de la Gran Enciclopèdia Catalana (el DIEC no conté sufixos) el defineix així: ‘sufix […] que significa “conjunt o gran quantitat de”, sovint usat en to despectiu’. La gràcia d’aquest sufix és, efectivament, el to. Mirem, per exemple, mossam (derivat de mosso o de mossa). Podem dir que és, ‘simplement’, un sinònim de jovent? O femellam: és una ‘multitud de dones’ i prou, com diu el DIEC? De cap manera! I el to? I la intenció? Això mateix podem dir de fraram lladregam, per exemple. El sufix -am aplicat a persones hi afegeix aquest matís burlesc, de mofa. I com que té aquest to informal, s’aplica molt sovint a conjunts d’objectes. Hi ha el cadiram, l’einam, el finestram, el paperam, el runam, el trastam… També, per aquella superioritat que exhibim sempre els humans, l’apliquem als animals. I parlem de l’aviram, del conillam, de l’ocellam i fins i tot del xinxam, que sembla un personatge de dibuixos i és una munió de xinxes. Les plantes o parts de plantes també són aptes per a aquesta sufixació: hi ha l’herbam i el brossam o bé, en un bosc, l’arrelam, el brancam i el fullam. Fins i tot l’apliquem a parts del cos, d’animals o de persones: una fera ben proveïda de banyes té un bon banyam. I d’una bèstia escorxada se’n treu el budellam. I ara, atenció: les mamelles voluminoses formen el mamellam, però si voleu assuaujar l’impacte teniu el sinònim pitram. Heu vist, quina gradació tan precisa? Els sufixos permeten floritures com aquesta. O com aquesta altra: el diccionari diu que fullam fullatge poden ésser sinònims, però si n’haguéssiu de triar un per a un poema o un llibre de text, no triaríeu el segon?

-alla

El sufix -alla té, si més no, dos significats: un de formal i un d’informal. Per una banda, vol dir ‘acció i efecte de’. Per això, de riure formem rialla, per exemple. I així tenim deixallaendevinallarevifalla, troballa, etc. Però també vol dir ‘conjunt o gran quantitat de’ i aquest és el significat que m’interessa, perquè ací el sufix és d’una gran plasticitat. A qui se li devia acudir, per exemple, que una colla de peixos menuts, tots movent el morro de por, se’n digués morralla? El sufix -alla  el fem servir també per a plantes o parts de planta: la ramalla, per exemple, és el conjunt de rames, sobretot tallades. Quan parlem de materials, la cosa ja es va degradant: o són molt menuts o són de rebuig. La ferralla, posem per cas, és el conjunt de ferros vells o per a llençar. La granalla i la llimalla també són metall, però reduït. En general, els noms d’objectes acabats amb -alla ens parlen de molta quantitat i poc valor. Vegeu, si no, la menudalla i la xavalla. O la xicalla, també aplicat a nens. Quan aquest sufix l’apliquem a les persones, entrem en un món que ens pot semblar inacabable. Si comencem pels que tenim més a prop, els parents, toparem de seguida amb la cosinalla i la nebodalla. Després, com ens passava amb els objectes, tenim les persones menudes, és a dir, els infants: la xicalla i la quitxalla (que n’és una deformació). A mesura que van creixent i es fan més ganàpies –però encara no adults–, trobem la jovenalla i la fadrinalla. I quan són adults, ens els trobem aplegats en col·lectius de gent que fa el mateix ofici, que pertany al mateix estament, etc. Hi tenim la comerciantalla, la pagesalla i també la carlinalla, la forasteralla, la senyoralla... Sembla evident que en aquests casos la denominació té un to burlesc, amb una certa intenció de marginar el grup. Però els autèntics marginats són els pobres i similars. El diccionari ens forneix mots tan políticament incorrectes com ara la pleballa, la gitanalla i encara la pobretalla o pobrissalla. Podem baixar un graó més avall? I tant, fins als rebutjats socialment: la belitralla (un belitre és un home dolent), la bordissalla, la bretolalla, la brivalla, la purrialla i uns quants més. Fins i tot canalla, que avui es fa servir com a sinònim de mainada, però que de primer volia dir ‘conjunt de cans o gossos’ i ‘gent menyspreable’.

-dissa

I per acabar, un sufix dringadís com pocs. Curiosament, no el trobareu a la llista de la Viquipèdia ni a gaires manuals de llengua. Vol dir, aproximadament, ‘acció intensa i repetida’, ‘multitud de’, ‘confusió de’… sempre amb la idea de ‘persistència’. Molt sovint els mots amb aquest sufix ens indiquen confusió de moltes coses: una barrejadissa o una escampadissa, o una esgarriadissa, una mescladissa i una remenadissa, posem per cas. També tenim accions ràpides com ara la corredissa i la voladissa. De vegades, són mots que no podem classificar, però sempre amb la idea de repetició persistent. Una demanadissa, una fregadissa, una ploradissa… Moltes vegades trobem aquest sufix en mots referits a crits o sorolls d’animals: la bramadissa de l’ase, la bordadissa de la gossada, la piuladissa o la refiladissa de l’ocellam, la udoladissa de la llopada. Però també serveix per a designar crits o sorolls de persones: la cantadissa, la cridadissa, la roncadissa, la xiscladissa, la xiuladissa… I, més civilitzadament, l’enraonadissa, la xarradissa o xerradissa... Així mateix, apareix referit a actes comesos amb més o menys força pels humans: una aixafadissa és una ‘aixafada de molts (Els gossos han fet una aixafadissa de flors!). I així mateix tenim l’arrencadissa, la cremadissa, la repicadissa, la rebregadissa… i la més coneguda: la trencadissa. Quan la violència ja augmenta tenim la llampegadissa i la tronadissa, per exemple. Però la violència de debò, implacable i cruel, és la humana: la degolladissa, la matadissa, la penjadissa, mots que si són als diccionaris vol dir que de tant en tant s’han fet servir.

Deixem-ho ací, amics. Una darrera cosa: si els nostres avantpassats ens van deixar recursos com aquest, tan dúctils, tan creatius, amb tantes possibilitats, fem-lo servir. Fem com Ramon Barnils: sufixem, si us plau.


Article publicat a VilaWeb el dia 31-10-2020


Podeu llegir tots els articles de ‘Ras i curt’


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Per què diem ‘la Covid-19’ i no ‘el Covid-19’?

3
Publicat el 10 de maig de 2020

Covid-19 és un acrònim, és a dir, una sigla pronunciable com un mot ordinari. És format amb els caràcters subratllats de ‘Coronavirus disease 2019, que vol dir ‘malaltia del coronavirus 2019’. Cal no confondre la Covid-19 amb el virus que causa la malaltia, anomenat amb un altre acrònim: SARS-CoV-2.

El gènere de les sigles

En aquest terreny, fa molts anys que s’ha establert el criteri següent: el gènere de les sigles, tinguin l’origen que tinguin, és el gènere del primer mot o el mot principal de la denominació sencera en català. Aquest criteri, que apliquen pràcticament tots els mitjans de comunicació, fou recollit a la nova gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans i, abans, a la Gramàtica Normativa Valenciana. Vegem com ho expliquen acadèmies i mitjans:

Gramàtica de la llengua catalana (p. 146) i GEIEC: ‘Les sigles prenen la categoria, el gènere i el nombre del nucli del sintagma nominal que abreugen.’

Gramàtica Normativa Valenciana (6.3.3): ‘[En les sigles] El gènere i el nombre coincidix amb el gènere i el nombre de la primera paraula de l’expressió representada.’

Viquipèdia: ‘Quan una sigla ha d’anar precedida d’un article, aquest ha de concordar en gènere i nombre amb la primera paraula del nom català sense abreujar.’

Llibre d’estil de la UOC: ‘Les sigles prenen el gènere i el nombre del primer mot significatiu de l’enunciat.’

Llibre d’estil de la UB: ‘El gènere i el nombre de les sigles d’origen estranger es correspon, generalment, amb el gènere i el nombre del primer mot del nom català sense abreujar.’

Llibre d’estil de la UPF: ‘El gènere de les sigles coincideix generalment amb el de la denominació completa.’

Llibre d’estil de la CCMA: ‘El gènere d’una sigla coincideix amb el gènere de la paraula que constitueix el nucli semàntic de la seva denominació completa.’

En coherència amb aquest criteri tan clar i tan consolidat, avui pràcticament tots els mitjans de comunicació dels Països Catalans diuen ‘la Covid’. Ho podeu veure a TV3À PuntIB3Catalunya RàdioVilaWebEl TempsDiari de BalearsEl NacionalNació DigitalRegió 7El 9 NouDiari de Girona… Afegim-hi encara el Ministeri de Salut d’Andorra i les conselleries de Salut dels tres governs restants.

Arguments i contraarguments

Alguns filòlegs han volgut defensar que el gènere de ‘Covid’ havia d’ésser masculí, principalment amb tres arguments. Vegem-los:

1) Com que ‘disease’, en anglès, no és ni masculí ni femení, l’hem de considerar neutre i, per tant, ‘traduir-lo’ com un nom masculí.

Aquest argument contradiu el criteri general que hem exposat abans i, doncs, una pràctica consolidada durant molts anys. Si això fos cert, les sigles provinents de l’anglès serien totes masculines, cosa que no passa. Heus ací uns quants exemples de sigles no traduïdes que en català tenen gènere femení, seguint el criteri general:

—La UNESCO (United Nations Educational, Scientific and Cultural Organization: Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura).

—La FAO (Food and Agriculture Organization: Organització per a l’Agricultura i l’Alimentació).

—La UEFA (Union of European Football Associations: Unió d’Associacions Europees de Futbol).

—La CIA (Central Intelligence Agency: Agència Central d’Intel·ligència).

—La NBA (National Basketball Association: Associació Nacional de Basquetbol).

—Una PCR (polymerase chain reaction: reacció en cadena de la polimerasa).

—La RAM (random access memory: memòria d’accés aleatori).

—La LAN (local area network, xarxa d’àrea local).

És cert que, aplicant aquest criteri, hauríem de dir ‘la radar’ (Radio Detection And Ranging: detecció per ràdio i mesura de la distància) i ‘la làser’ (Light Amplification by Stimulated Emission of Radiation: amplificació de llum per emissió estimulada de radiació). I és probable que n’hi hagi alguna més, d’incoherència com aquestes. Què va passar en el moment que es van introduir aquests mots en català, ara fa de mal esbrinar. Però això no justifica que, ara que hi som a temps, no ho fem ben fet.

2) Diem ‘el Covid’ perquè els parlants ‘assimilen inconscientment’ la terminació ‘-id’ (i ‘-it’) a mots masculins, com ara ‘cabrit’, ‘mosquit’ i ‘polit’.

Els qui defensen que ‘Covid’ ha d’ésser masculí insisteixen molt en una pretesa ‘intuïció’ dels parlants, que els fa masculinitzar un nom desconegut per la terminació que té. Com que -id (o -it) sona masculí, el nom nou el veurem masculí.

Per a rebatre aquest argument no cal sinó mirar sigles, traduïdes i no traduïdes, en què el parlant no manté aquest capteniment ‘intuïtiu’:

—UNESCO —femení— hauria de ‘sonar masculí’. No hi ha cap mot català acabat en -co que no sigui de gènere masculí (vegeu, per exemple, romesco, fiasco, coco, conco, eco, macaco, maco, micaco, mico…).

—IRA sona femení. De fet, el substantiu ira ho és. Però la sigla no, simplement perquè vol dir ‘exèrcit republicà irlandès’.

—ESO (Educació Secundària Obligatòria) sembla masculí, com qualsevol nom acabat en -sogriso, ganso, pinso, sonso, verso, quisso, mosso… No n’hi ha cap de femení.

—ISO també té aparença masculina. Però el fem femení, perquè vol dir ‘Organització Internacional per a l’Estandardització’.

I, encara, si prenem per guia l’acabament, ens trobaríem que GIEC (gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans) hauria d’ésser considerat masculí, com marrec, espetec, xiribec… (i com DIEC).

I potser no podríem dir ‘els EUA’, perquè aquesta sigla no té cap tret que pugui convèncer la nostra intuïció que és un plural. Caldria dir-ne, doncs, ‘l’EUA’.

I OMS? No sembla per ventura un plural masculí? (Ho és, de fet, l’homòfon oms, plural d’om.)

A propòsit d’aquesta ‘intuïció’ dels parlants, fins i tot s’ha arribat a adduir que el mot grip (provinent del francès) ‘popularment’ és dit en masculí, perquè sona com tip esgarip, per bé que la normativa dóna preferència a l’ús del femení. Cal corregir aquesta apreciació. Grip és femení —també popularment— a la major part del domini lingüístic. Certament, és masculí a les Illes i en unes quantes comarques del català central (Bages, Berguedà, Solsonès, Osona, Anoia, Ripollès…). Però els parlants diuen ‘la grip’ a la resta, que inclou tot el català nord-occidental, tot el País Valencià i la part més poblada del català central (amb ciutats com ara Girona, Barcelona i Tarragona).

3) Google ens demostra que majoritàriament els catalans diuen ‘el Covid’.

És molt sorprenent que a l’hora de defensar el gènere masculí de ‘Covid’ es faci servir d’argument la recerca a Google. Per exemple, amb frases com ara: ‘Buscant en Google “el covid”, i acotant la consulta a l’idioma “català”, […] m’han eixit 390.000 resultats, mentre que buscant “la covid” el resultat és de 97.’ Permeteu-me de dubtar que aquests 390.000 resultats siguin tots de pàgines en català. Si feu una cerca a Google marcant l’idioma català i, tot seguit, en repasseu el resultat, ensopegareu immediatament amb pàgines escrites en espanyol. Però, ultra això, de debò que podem prendre decisions sobre morfosintaxi catalana ‘a cop de Google’? És xocant d’observar que es faci servir d’argument aquesta pràctica tan acientífica. Francament, no crec ni que calgui contraargumentar-ho (us imagineu que les autoritats acadèmiques decidissin si s’ha de considerar correcte ‘Tinc que fer’ a cop de Google?).

Potser la qüestió és una altra

Personalment, diria que, a l’hora de decidir si cal dir ‘el Covid’ o ‘la Covid’, el pes principal dels dubtes de molts parlants (i, ara com ara, d’un nombre molt minoritari de lingüistes) està en la influència del castellà. Això també explica que la pronúncia majoritària, popularment, no sigui aguda —/kovít/ o /koβít/ (en català central, /kuβít/)—, sinó plana —/kɔβit/—, que és com s’ha popularitzat en espanyol.

Un dels defensors de l’ús de ‘el Covid’ expressa el rerefons del seu argument amb una frase molt aclaridora, a propòsit del pretès ‘argument Google’: ‘Estos resultats —tots ho sabem— estan condicionats per la influència que exercixen els mitjans de comunicació castellans en el nostre àmbit cultural. Però eixa és la nostra realitat, que no podem defugir.’

Eixa és la nostra realitat, que no podem defugir, o eixa és una realitat que podem canviar? Potser és aquesta la qüestió.


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Llengua i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

‘Boicotejar’ o ‘boicotar’?

0

boicotar

És probable que alguns lectors se sorprenguin de llegir a VilaWeb blocar en lloc de bloquejar, o bé sondar en lloc de sondejar. Però el cas és que tant blocar com sondar són als diccionaris, i en algun (com al de la Gran Enciclopèdia Catalana) hi tenen preferència: bloquejar remet a blocar sondejar a sondar.

D’on ve la confusió?

La qüestió dels sufixos és un terreny relliscós, però si hem de fer cas del diccionari de la Gran Enciclopèdia, el sufix -ejar té dos significats: 1. ‘fer una acció relacionada amb’; 2. ‘ésser tirant a’. El significat 1 ens serveix per a formar verbs partint de noms: de braçbracejar; de guerra, guerrejar; de fantasia, fantasiejar, etc. Però això també ho podem fer amb el sufix -ar: de camí, caminar; de planta, plantar; d’arrel, arrelar, etc.

En castellà també hi ha verbs acabats en -ar i verbs acabats en -ear. Ara, d’acabats en -ear, n’hi ha més que no pas en català. Per exemple, a diferència del castellà, no diem *telefonejar, sinó telefonar; ni bombejar (amb el significat de ‘treure o transportar amb una bomba’), sinó bombar; ni *formatejar, sinó formatar. I també hauríem de dir gasar (amb el significat de ‘intoxicar amb gas’), metamorfosar… Podem veure fàcilment, doncs, que molts verbs que en castellà acaben en -ear en català acaben en -ar.

Tanmateix, el diccionari accepta uns quants verbs amb tots dos acabaments. Per exemple, blocar-bloquejarboicotar-boicotejar i boxar-boxejar. En aquests casos, el diccionari de la Gran Enciclopèdia Catalana dóna preferència a la primera forma i el DIEC a la segona.

Estudis exhaustius i comparatius

Alguns lingüistes, com ara Lluís Marquet (p. 32) i Gabriel Bibiloni, demostren que formes com les que acabem d’esmentar acabades en -ejar (bloquejar, boicotejar i boxejar) són calcs del castellà. Tan solament cal observar què fan el francès (bloquer, boycotter, boxer) i l’italià (bloccare, boicottare, boxare).

Afegim-hi encara una raó d’analogia. Agafem, per exemple, el cas de boicot (mot d’origen anglès) i comparem-lo amb uns altres verbs derivats de mots estrangers acabats en -ot. Sembla lògic que si d’escot en surt escotar i de complotcomplotar, de boicot n’hagi de sortir boicotar. I encara ho veurem més clar si mirem verbs no manllevats: d’assotassotar; de clot, enclotar; de brot, brotar; de ribot, ribotar; d’esquellotesquellotar

Quan és genuí l’acabament en -ejar?

El doctor Bibiloni, després d’haver-ho estudiat a fons, proposa quatre significats del sufix -ejar:

—acció reiterativa: espurnejarfuetejarbracejarcuejar

—acció en què s’imita algú altre o alguna cosa: pobrejar (‘actuar com un pobre’), sagarrejar (‘escriure com en Sagarra’).

—començar a adquirir un color, una qualitat o una tendència: groguejarverdejaragrejar, fluixejar.

—verbs amb un cert valor despectiu: badoquejarrebostejarmenjotejar

Els verbs que no s’encabeixin dins aquests criteris, no haurien de terminar en -ejar, sinó en -ar. Hauríem de dir, per exemple, bombardar (i no bombardejar), escannar escanar (i no escanejar), piratar (i no piratejar), sabotar (i no sabotejar) i xatar (i no xatejar). Amb això, a més de respectar la genuïnitat morfològica, el català s’arrengleraria amb el francès (bombarder, scanner, pirater, saboter chatter) i amb l’italià (bombardare, piratare, sabotare i chattare).


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

‘Boicotejar’ o ‘boicotar’?

1

boicotar

És probable que alguns lectors se sorprenguin de llegir a VilaWeb blocar en lloc de bloquejar, o bé sondar en lloc de sondejar. Però el cas és que tant blocar com sondar són als diccionaris, i en algun (com al de la Gran Enciclopèdia Catalana) hi tenen preferència: bloquejar remet a blocar sondejar a sondar.

D’on ve la confusió?

La qüestió dels sufixos és un terreny relliscós, però si hem de fer cas del diccionari de la Gran Enciclopèdia, el sufix -ejar té dos significats: 1. ‘fer una acció relacionada amb’; 2. ‘ésser tirant a’. El significat 1 ens serveix per a formar verbs partint de noms: de braçbracejar; de guerra, guerrejar; de fantasia, fantasiejar, etc. Però això també ho podem fer amb el sufix -ar: de camí, caminar; de planta, plantar; d’arrel, arrelar, etc. Final del formulari

En castellà també hi ha verbs acabats en -ar i verbs acabats en -ear. Ara, d’acabats en -ear, n’hi ha més que no pas en català. Per exemple, a diferència del castellà, no diem *telefonejar, sinó telefonar; ni bombejar (amb el significat de ‘treure o transportar amb una bomba’), sinó bombar; ni *formatejar, sinó formatar. I també hauríem de dir gasar (amb el significat de ‘intoxicar amb gas’), metamorfosar… Podem veure fàcilment, doncs, que molts verbs que en castellà acaben en -ear en català acaben en -ar.

Tanmateix, el diccionari accepta uns quants verbs amb tots dos acabaments. Per exemple, blocar-bloquejarboicotar-boicotejar i boxar-boxejar. En aquests casos, el diccionari de la Gran Enciclopèdia Catalana dóna preferència a la primera forma i el DIEC a la segona.

Estudis exhaustius i comparatius

Alguns lingüistes, com ara Lluís Marquet (p. 32) i Gabriel Bibiloni, demostren que formes com les que acabem d’esmentar acabades en -ejar (bloquejar, boicotejar i boxejar) són calcs del castellà. Tan solament cal observar què fan el francès (bloquer, boycotter, boxer) i l’italià (bloccare, boicottare, boxare).

Afegim-hi encara una raó d’analogia. Agafem, per exemple, el cas de boicot (mot d’origen anglès) i comparem-lo amb uns altres verbs derivats de mots estrangers acabats en -ot. Sembla lògic que si d’escot en surt escotar i de complotcomplotar, de boicot n’hagi de sortir boicotar. I encara ho veurem més clar si mirem verbs no manllevats: d’assotassotar; de clot, enclotar; de brot, brotar; de ribot, ribotar; d’esquellotesquellotar

Quan és genuí l’acabament en -ejar?

El doctor Bibiloni, després d’haver-ho estudiat a fons, proposa quatre significats del sufix -ejar:

—acció reiterativa: espurnejarfuetejarbracejarcuejar

—acció en què s’imita algú altre o alguna cosa: pobrejar (‘actuar com un pobre’), sagarrejar (‘escriure com en Sagarra’).

—començar a adquirir un color, una qualitat o una tendència: groguejarverdejaragrejar, fluixejar.

—verbs amb un cert valor despectiu: badoquejarrebostejarmenjotejar

Els verbs que no s’encabeixin dins aquests criteris, no haurien de terminar en -ejar, sinó en -ar. Hauríem de dir, per exemple, bombardar (i no bombardejar), escannar escanar (i no escanejar), piratar (i no piratejar), sabotar (i no sabotejar) i xatar (i no xatejar). Amb això, a més de respectar la genuïnitat morfològica, el català s’arrengleraria amb el francès (bombarder, scanner, pirater, saboter chatter) i amb l’italià (bombardare, piratare, sabotare i chattare).

Article publicat originàriament a VilaWeb el dia 1-2-2020


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.