S’ha de complir la normativa de la llengua?
Avui han emès un altre capítol de ‘El llenguado’, a TV3. Fa mesos, els responsables d’aquest programa em van demanar de dir-hi quatre mots. Encara no l’he vist, però és evident que no hi han pogut encabir tot allò que els vaig exposar. I, encara, allò que vaig exposar no era tot allò que hauria volgut dir. Si ho voleu llegir, ací ho teniu.
S’ha de complir la normativa?
Sí. La normativa s’ha de complir. La normativa lingüística catalana és la que va establir Pompeu Fabra, essencialment, amb alguns retocs posteriors de l’Institut. Fabra va observar l’estat de la llengua i hi va veure dos grans perills: la pèrdua de trets propis —per la interferència, sobretot, del castellà— i el distanciament entre els dialectes. Perillaven la genuïnitat i la unitat. La guia de la seva feina va ser lluitar contra aquests dos perills. La normativa, doncs, és una manera de preservar una llengua amenaçada.
Observem això: per què escrivim taronja si a Barcelona la gent diu tronja? Perquè Fabra va donar importància a les raons etimològiques i perquè a la resta de dialectes es deia taronja. I com és que diem haver de i no tenir de o tenir que? Perquè va veure que les locucions amb tenir eren interferències del castellà i que la genuïna (encara viva) era haver de. I com és que no diem busson si és com ho deia tothom a l’època de Fabra? Doncs perquè es va arriscar i va recórrer a la llengua antiga per a recuperar bústia. Si Fabra i els seus successors haguessin pensat que el criteri havia de ser la llengua del carrer de Barcelona avui escriuríem tronja, tenir que i busson.
Per això a VilaWeb som uns ferms defensors de la normativa. Segurament el mitjà més fidel, per més que tinguem alguna petita discrepància amb algun canvi recent. I no ho dic pas amb orgull, això. Penso que aquesta fidelitat a la normativa l’haurien de practicar tots els mitjans, i especialment els públics. Dissortadament, la televisió i la ràdio públiques transgredeixen la norma molt sovint, fins al punt que al seu llibre d’estil es registren centenars de mots, construccions o usos no admesos per l’Institut. Aquesta actitud no té en compte els perills de què parlàvem. Penso que cal rectificar. Potser això és més urgent que no pas canviar la llista de diacrítics.
Sobre els diacrítics
Aquesta és una de les poques ‘desobediències’ de VilaWeb. A VilaWeb mantenim el sistema d’accentuació diacrítica de Fabra, excepte en els derivats, que generalment no accentuem. I això ho fem per tres raons.
La primera és una raó general: no hi havia cap necessitat de fer-la, aquesta reforma. No la demanaven ni els escriptors, ni els periodistes, ni els filòlegs, ni els professors, ni els editors…
La segona raó és que no se sap quin criteri es va seguir per fer la tria de mots amb diacrític. La llista de Fabra tenia tres criteris clars. Els responsables del IEC diuen que n’han mantingut un: l’oposició àton-tònic, és a dir, que quan un dels dos homògrafs és àton, accentuem l’altre (pèl-pel). Però això no es compleix, perquè si es complís no anirien accentuats ni bé, ni déu ni sòl.
I la tercera raó, i principal és, com ha dit el gramàtic Josep Ruaix, que la reforma fa que la llengua sigui més confusa. Fabra va estudiar detalladament casos de possible confusió i els va resoldre amb un accent diacrític. En canvi ara, eliminant els diacrítics, es fa evident la confusió. Això passa quan suprimeixes l’accent de mòlt i et trobes una etiqueta com ara ‘Cafè molt descafeïnat’. O quan elimines l’accent de vénen i no saps si les persones venen o vénen. O bé si elimines l’accent d’ós i confons els ossos amb els óssos. I passa fins i tot que el responsable lingüístic d’un diari, que és alhora membre de la Secció Filològica del IEC, ha escrit públicament que no pensa renunciar a l’accent d’ós.
Per aquestes raons, la reforma ha suscitat resistència. No tan sols a les xarxes. No tan sols d’alguns mitjans, com VilaWeb, sinó també —sobretot— de les editorials. Segons un report de l’Institut d’Estudis Catalans, la major part d’editorials no segueixen la nova normativa sobre els diacrítics, cosa que ens hauria de fer pensar.
Ara, repetim-ho, al costat de les transgressions dels mitjans de comunicació principals, això dels diacrítics no és res. I no sembla gaire just que, precisament als qui som més fidels a la normativa, ens pengin l’etiqueta de desobedients perquè mantenim quatre accents distintius i aclaridors.
Vegeu també:
—És de debò que hi ha cent cinquanta diacrítics?
—Quins diacrítics són útils i quins no?
—No penso escriure cap més article sobre diacrítics (potser)
Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.