‘El llaütista i la captaire’ de Jordi Llavina
Amb la lectura ja reposada, em ve al cap el Marc de El llaütista i la captaire. Fa uns dies que l’he deixat enrere, però de la lectura d’aquesta novel·la d’en Jordi Llavina me’n queden les llargues confidències que he tingut la sensació que em feia el seu personatge principal, confidències necessàries per distanciar-se d’un mateix i alleujar el neguit que el rosega cada vegada que s’adona que no li és fàcil estimar la dona que estima. En Marc, com passa a molts homes, viu un pèl desemparat en el món de les emocions i les relacions sentimentals, i és aquesta mateixa desemparança i una certa incapacitat de ser per sí mateix el que l’empeny a festejar les dones que poblen la novel·la.
Les festeja i ens explica la mena de relació que hi té sense gaires embuts. I ho fa des d’una mena de calidoscopi temporal en el qual passat i present es barregen, de la mateixa forma que se’ns poden barrejar les figures de la Clara i la Bel, alhora tan diferents però en les quals en Marc hi cerca igualment alguna mena de salvació, un encaix en el món que en el cas de l’Emma ni tan sols es planteja perquè inabastable com li és, sap que no serà possible.
En Marc viu una mica a la deriva buscant el recer que l’ajudi a sentir-se estimat de la mateixa manera que ell creu que estima. Sovint, però, els sentiments el confonen i se li fa difícil distingir si el que més pesa en cada cas és l’amor o el sexe. No ho sap, i potser tampoc calgui deslligar una cosa de l’altra; el que sí sap, però, és que és el desig allò que el mou i l’ha empès una vegada i una altra a mirar de salvar-se en les successives relacions que ha viscut.
Tot plegat passa entre dues trobades amb en Joan, un personatge que pot semblar circumstancial però que no ho és tant, ja que ajuda a donar a la novel·la el punt de dramatisme en el qual vivim instal·lats a partir del moment que descobrim que la vida no és allò que il·lusòriament ens prometíem. Dit això, no puc amagar que en aquesta novel·la d’en Jordi Llavina hi ha una ferma voluntat de reflexionar sobre algunes de les veritats que ens neguitegen quan adquirim consciència que no som joves.
A partir, doncs, de la narració de les complexes relacions que en Marc estableix amb les parelles que li fan de mirall, Llavina retrata un home perdut en una modernitat en la qual hi suren les desil·lusions com icebergs que cal esquivar. Això és el que a mi més m’ha interessat de El llaütista i la captaire juntament, és clar, amb tota l’aportació que Llavina hi fa en forma de narració, o de narracions fins i tot encastades en la història principal, per convidar-nos a reflexionar sobre les maneres de sobreviure a les nostres pròpies incapacitats i al dolor amb què la malaltia, la mort o el desamor ens condicionen la mirada i el pas inexorable dels dies.