Borrasca
Prou que els coneix, els senyals. I quan encara la borrasca no s’intueix en l’horitzó, alguna cosa que duu encastada molt endins l’avisa que el canvi és imminent. Com avui de matinada, que abans de tornar-se’n al llit ja se n’ha adonat. Descalç a la cuina, mentre es bevia un got d’aigua amb la nevera oberta, ja ha notat alguna cosa estranya que l’ha fet malpensar que avui no, que el d’avui no seria un bon despertar. Potser ha estat la fredor de l’aigua que li glaçava l’esòfag o la llum irreal de la nevera o el silenci fosc del passadís el que l’ha inquietat. Tant és, però quan s’ha posat al llit ja estava tot perdut. Com punys desbocats, trossos de vida li pressionaven la boca de l’estómac provant de sortir cap a no se sap on. I s’ha espantat, una vegada més s’ha espantat conscient que en ell hi viu algú altre amb una força que no és capaç d’aturar si no és, descavalcat durant unes hores del món, mirant d’apartar l’ànima del cos, quiet com qui espera pacient que es fongui el dolor.