Malalties oblidades
El 1994, quan es va produir el genocidi de Ruanda, vaig poder col·laborar en l’elaboració d’una carpeta de gravats i poemes a favor de Metges Sense Fronteres.
Però quan aquell projecte es va acabar, em vaig adonar que si realment
volia ajudar i no només treure’m de sobre la mala consciència del
moment, era més important una petita ajuda sostinguda que una gran
ajuda puntual, i per això em vaig fer soci de MSF.
Ara ja fa 15 anys que en sóc soci, i a banda d’una aportació
econòmica regular i de participar en la difusió d’alguna campanya no he
fet gran cosa més. Però tot i així paga la pena, perquè el que a
nosaltres ens sembla xavalla té molt valor als països pobres: Amb 100€
es pot tractar amb retrovirals un nen malalt de sida tot un any, amb 20€ n’hi ha prou pel tractament complet de 12 adults que pateixin chagas, 160€ són suficients per comprar els medicaments per tractar un malalt de kala azar, amb 60€ es pot fer el diagnòstic de la malaltia del son a 6 persones, amb 70€ n’hi ha prou per tractar un afectat de tuberculosi durant mig any i només 20€ són suficients per pagar el tractament de la malària a 55 nens.
Alguna d’aquestes malalties, com la sida, ens és familiar, i els
més grans sabem que és la tuberculosi o paludisme i tenim referències
de la malària. La malaltia de chagas, la del son o la de kala azar ens
són, en canvi, desconegudes. Però totes sis tenen una cosa en comú, i
és que per totes sis hi ha tractament però no interessen gaire a les
companyies farmacèutiques perquè són, en la majoria de casos, malalties
amb una incidència molt alta entre les capes de població que no es
poden pagar el tractament. No són malalties rendibles, ho és molt més
investigar sobre la vacuna de la grip A perquè tot i que afecta a menys
població, des dels països rics estem disposats a pagar el que calgui
per tenir-la.
Metges Sense Fronteres crida l’atenció, en la CiberMarató d’aquest any, sobre aquestes malalties oblidades i sobre el fet que tot i que hi hagi possibilitats de curació no es faci res. Per això apel·lo a la capacitat d’ajudar
de cadascú de nosaltres; i ja ho sé que aquestes campanyes es basen en
tocar la fibra sensible o que això pertocaria als governs i
probablement és responsabilitat de les grans companyies multinacionals
-ja m’ho han dit diverses persones-, però es tracta de no amagar-se
davant la gravetat del problema. A aquestes alçades ja hauríem d’haver
après com ens van les coses quan no agafem el toro per les banyes i ens
amaguem darrera la responsabilitat dels altres. Per això, si podem,
deixem-nos de punyetes i donem un cop de mà a qui el necessita!