Tot té un origen. En la llengua, els orígens no són sempre evidents i quan no ho són la feina dels recercadors és essencial: cal trobar pistes per a explicar-nos on neixen els mots i per quins camins arriben. Si parlem de cercar orígens de paraules de seguida ens ve al cap Joan Coromines, el nostre gran etimòleg. També hi ha un home que es va ocupar dels orígens d’algunes frases fetes o expressions. Aquest home, en Joan Amades, de fet, no era lingüista, sinó folclorista. Hi ha qui diu que el senyor Amades, quan no ho sabia s’ho inventava. Però voleu que us digui una cosa? A mi m’és igual: si s’ho va inventar ho va fer magistralment. Al capdavall –permeteu-me un joc frívol– de recercador a recreador hi ha ben poca distància. Escoltem el mestre Amades…

—A la taula d’en Bernat, qui no hi és no hi és comptat. Ja sabeu quan es fa servir, oi, aquest refrany? Que encara dieu allò de Quien va a Sevilla pierde su silla? Home, doncs ja és hora que us normalitzeu una mica, a veure si us confondran amb un diguioiga… I d’on prové aquest refrany? Doncs es veu que ve dels costums dels bernats, és a dir, els monjos cistercencs, que es posaven a taula a una hora fixa. I el qui no hi era no menjava, ras i curt. De passada, sabeu per què es diuen bernats els monjos cistercencs? Doncs perquè el reformador de l’orde va ésser sant Bernat de Claravall.

—Alt com un sant Pau. És una comparació d’origen molt curiós, perquè resulta que l’apòstol sant Pau, segons la tradició, era molt petit, lleig i desnerit. I doncs, com lliga, això? Ve’t ací que fa molts anys, potser abans del segle XV, a les festes públiques de Barcelona, s’hi exhibien tots els gremis de la ciutat. El gremi dels espasers tenia per patró sant Pau, i com que volien lluir una espasa ben llarga i pesant havien de menester un portador que fos ben alt i fornit i que –si podia ésser– fes molt patxoca. El sant Pau d’aquestes processons no era, doncs, com el veritable, sinó que es destacava per l’alçada i la fortitud. I cal reparar en un detall: no diem alt com sant Pau, sinó alt com un sant Pau, perquè, com que l’espectacle durava una estona i l’espasa pesava tant, de sants Paus se’n veien uns quants a cada desfilada. Tots eren alts com un sant Pau, això sí.

—Peix al cove. Ah, quina expressió! Quanta llevada que ha arribat a fer, gràcies al president Pujol. Temps era temps, hi havia una modalitat de pesca en què el pescador se servia d’una mena de cove i esperava que hi entressin els peixos bo i sols. Que hi entressin? Com? Doncs d’una manera molt fàcil. El pescador es posava el cove entre les cames i, així com podia, començava a caminar riu amunt. Si en aquell indret hi havia abundor de peixos –que nedaven cap avall, és clar–, el cove s’omplia en un tres i no res i amb tota seguretat. Facilitat i seguretat, aquestes són les dues característiques de peix al cove. Hi ha una variant d’aquest sistema de pesca, que també ha deixat una frase: Granota, fica’t al cove. I més endavant s’hi va afegir, per completar la cantarella, Gripau, fica’t al cau.

—Poca-solta. No hi ha gaire gent que sàpiga que quan diem que algú és un poca-solta parlem de fils i madeixes. Si un fil té solta vol dir que és suau, flexible, que es deixa plegar o cabdellar bé. Per als filadors és molt important, aquesta característica, perquè la poca solta fa que el fil s’encalli, s’entortolligui o es trenqui. Tot això que es diu d’un fil es pot dir també de la intel·ligència humana, oi? Ara, la frase dels filadors era més llarga, i de segur que també us sona: No tenir solta ni volta ni centener. Quan un fil no té volta no és pas apte per a fer-ne madeixes, perquè no pot voltar, no es pot doblegar ni cabdellar. I el centener? És la lligada que es fa al final de la troca, on es nua el cap perquè no s’embulli. Si un pensament no té ni solta ni volta ni centener vol dir que és mancat de totes les condicions per a poder-lo aprofitar.

—De cal Déu. És una expressió viva i genuïna, que vol dir ‘molt gran’, ‘desmesurat’. Sobre l’origen d’aquest modisme, hi ha tres teories. La primera diu que és una variant de de Déu. Ben segur que tots heu sentit frases com ara ‘Tenia una alçada de Déu’; amb aquest mateix sentit, també hi ha les variants de Déu lo Pare o de tots els déus. Segons la segona teoria, de cal Déu prové concretament de la fàbrica de licors Déu i Mata, de les Corts de Sarrià. Diuen que l’expressió ‘se’n va armar una de Cal Déu’ té origen en l’enrenou que hi havia pels carrerons de les Corts quan venien els carros a carregar bótes de licor que duien al port de Barcelona. I, finalment, Joan Amades elabora una tercera teoria relacionada amb aquesta: ens explica que a cal Déu feien un aiguardent exquisit, i d’ací ve la intensitat de l’expressió. Amades –ves quin un– va trobar un romanç vuitcentista per a demostrar la seva tesi:

Uns cafetins hi veureu
que podem dir ambulants,
que si són petits són grans
perquè amb poc calé beureu.

Si voleu llet, llet tindreu,
munyida i per munyir;
molt bon te per fer pair
i aiguardent que és de cal Déu.

PS: Sigui com vulgui, la victòria ha estat de cal Déu. Deixeu-los que diguin missa. I que ens vagin al darrere amb un flabiol sonant.

Podeu veure també ‘Sabeu quan fou l’any de la picor?‘

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat.

Suposo que ningú no se sorprendrà si diem que, a la ciutat de Barcelona, comparant els resultats de les eleccions del 2012 i els de diumenge, les forces polítiques independentistes hi han guanyat  més de 57.000 vots. Potser ja és una mica més sorprenent que a Santa Coloma de Gramenet diumenge hi hagués més de 2.200 votants independentistes nous. Però al capdavall, podeu pensar, com que ha augmentat la participació, això no té dita: hem de mirar el percentatge i no pas el nombre total de votants de cada bloc.

La por que molts teníem diumenge era que si a l’àrea metropolitana de Barcelona sortia més gent a votar, el percentatge de vot espanyolista es dispararia i això repercutiria fatalment en el resultat de tot el Principat. Però no va passar. En absolut. Sí que hi va augmentar el vot espanyolista, però també l’independentista, i encara més. Diguem-ho clar i somrient: a l’àrea de Barcelona el percentatge de vots independentistes hi ha crescut.

«Diumenge teníem por que si a l’àrea metropolitana de Barcelona sortia més gent a votar, el percentatge de vot espanyolista es dispararia i això repercutiria fatalment en el resultat de tot el Principat. Però no va passar. En absolut.»

Us proposo que observem què ha passat a les quinze ciutats més poblades de Catalunya i fem comptes.

Si simplement sumem els resultats de CiU, ERC i CUP del 2012 i els acarem amb la suma de Junts pel Sí i la CUP del 2015, veurem que pràcticament enlloc no hi ha hagut variació. En alguns casos ha pujat el percentatge d’independentistes i en alguns altres ha baixat, però la variació és quasi sempre insignificant.

Ara, si fem els càlculs ben afinats, la diferència és, en alguns casos, engrescadora. Per començar, a les eleccions del 2012 hi hem de sumar el percentatge de Solidaritat Catalana per la Independència, que a tot Catalunya va obtenir més de 46.000 vots. Però, per una altra banda, hi hem de restar els vots de la gent d’Unió. I com podem saber qui hauria votat Unió el 2012 si es va presentar coalitzada amb Convergència? No ho podem saber, però hem de suposar que, si més no, el percentatge que ha votat Unió ara també l’hauria votada fa tres anys i, per tant, aquest és el tant per cent que s’ha de descomptar dels vots independentistes del 2012.

Fent els càlculs d’aquesta manera (teniu les dades ací), podem veure que, de les quinze ciutats més grans de Catalunya, l’independentisme ha crescut a totes menys a dues –Tarragona i Reus–, que precisament no són de l’àrea de Barcelona. Enumerem aquests creixements:

—Barcelona:  +2,71%
—L’Hospitalet de Llobregat: +1,59%
—Badalona: +0,18%
—Terrassa: +2,82%
—Sabadell: +1,15%
—Lleida: +3,01%
—Tarragona: -0,15%
—Santa Coloma de Gramenet: +1,58%
—Mataró:  +0,79%
—Reus: -1,6%
—Girona: +1,87%
—Cornellà de Llobregat: +1,51%
—Sant Boi de Llobregat: +0,83%
—Sant Cugat del Vallès: +2,65%
—Manresa: +0,87%

I si afinem encara més l’anàlisi veurem que a tot arreu el partit que realment ha crescut ha estat la CUP. A tots aquests municipis, el resultat de Junts pel Sí és inferior a la suma de CiU i ERC del 2012. El factor d’equilibri (o fins i tot de superació) és la CUP.

«Fa pocs mesos, les enquestes ens deien que en Pablo Iglesias ens aixafaria la guitarra, que impediria la majoria absoluta independentista. Doncs podríem dir que, en part, la CUP ha parat el cop»

És difícil de treure conclusions encertades d’aquesta anàlisi. I encara més aventurar-ne propostes derivades. Però deixeu-me que provi d’exposar tres idees:

1)      A la majoria de municipis del Principat, l’independentisme ja no pot créixer gaire. (A Callús, per exemple, la suma de Junts pel Sí i la CUP passa del 73%!) En canvi, on pot créixer i ha de créixer és a les ciutats grans. En primer lloc, perquè hi viu molta gent. En segon lloc, perquè en pot sortir el mínim del 3% que ens falta per a guanyar un referèndum (voluntari, imposat, d’independència, constitucional… tant se val). I, en tercer lloc, perquè: quina república tindríem amb tantes ciutats girades d’esquena al propi futur?

2)      Si la CUP és el partit independentista que creix més a les àrees més difícils, deu ésser perquè fa un discurs que connecta més amb la gent que hi viu: rupturista, anticapitalista, jove, de carrer, de base, de defensa dels més desvalguts… Un discurs que pugna amb el de Podem. Fa pocs mesos, les enquestes ens deien que en Pablo Iglesias ens aixafaria la guitarra, que impediria la majoria absoluta independentista. Doncs podríem dir que, en part, la CUP ha parat el cop.

3)      Cal confiar més en la CUP. Perquè ells poden arribar allà on no pot arribar el president Mas. Potser també Súmate, però la potència organitzativa i mobilitzadora de la CUP no es pot menystenir ni, sobretot, instrumentalitzar. Els masistes hem de saber escoltar el fons d’aquest discurs de la CUP sense prejudicis. Que els cupaires facin coses que no ens agraden (o que no entenem) no vol dir que no tinguin mai raó. I després, si algú els vol jutjar, que pensi més en els fets i no tant en els gests: ja no ens en recordem qui va fer costat al president per salvar el 9-N?

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat.

Els escrits d’Eugeni Xammar (1888-1973) ens ajuden a reflexionar en un dia com avui. Ell, com molts que ens han precedit, va somniar un camí. Nosaltres ja l’hem recorregut gairebé tot. Demà podem entrar a la recta final.

Heus ací set fragments que ens descriuen un personatge, que ens fan de mirall i que ens encoratgen a assolir la victòria.

«Em plau imaginar que un dia —com més aviat més valdrà— Catalunya tornarà a viure com el que és, els catalans tornaran a viure com el que són, com el que han de voler ésser inflexiblement. Com una nació civilitzada. Com uns homes civilitzats.»

«Sóc català de soca i arrel, nascut per atzar a Barcelona d’un pare vallesà i d’una mare del pla de Llobregat, aquestes terres que són el reducte de la fortalesa catalana voltada de forasters i enemics, i l’orgull de sentir-me satisfet de mi mateix només el tinc quan veig i sento que sóc tan català avui com el dia que vaig sortir de casa, que els quaranta anys passats fora de Catalunya s’han esquitllat com l’aigua entre la roca, que demà, o d’ací a deu anys, o d’ací a vint anys, si encara sóc viu, que en dubto, tornaré a Catalunya i tot serà, però jo sobretot, com si mai no me n’hagués mogut.»

«És catalanista el que posa, per damunt de tot, la llibertat de Catalunya. Per damunt de tot, de tot, de tot. Per damunt de la vanitat i l’interès. Per damunt de les malvestats dels temps. Per damunt dels disbarats i de les febleses dels homes. Qui no vol la llibertat de Catalunya per damunt de tot, no és catalanista. Si diu que ho és, comet un delicte d’usurpació»

«Amb República o sense República, Espanya és Espanya; sense llibertat, Catalunya no és Catalunya»

«Deixat en una platja d’on no sortien vaixells per anar enlloc… Una impressió de solitud infinita. Tenia prou mitjans per a viure, tenia una casa, tenia una dona, un gat i un gos, però al voltant meu no hi havia res. Absolutament res. La soledat era total. Cap llum a la llunyania que em pogués orientar. Catalunya perduda. Jo em llevava i sabia d’una manera certa que durant tot el dia no hauria de fer res, no tindria res per a fer.»

«Català: recorda’t que ara fa quatre anys Lluís Companys moria afusellat als glacis de Montjuïc al crit de “Per Catalunya”. Que les nostres vides no desmereixin de la seva mort […]. Els catalans que hem estat testimonis de la passió i mort del President Companys portem damunt de les espatlles un pes de plom. Ell va caure amb el nom de Catalunya als llavis i ens va deixar a nosaltres amb la sort de Catalunya a les mans. […] Què volem que sigui el President Companys a la Història de Catalunya, un exemple fecund o una estela funerària al mig del desert? […] No han afusellat Lluís Companys, han afusellat el President de Catalunya. […] I ara s’acosta el 15 d’octubre de 1944 […] se sent la remor d’un missatge. Un missatge molt alt i molt breu. Dues paraules: Catalunya viu.»

«Quan es tracta de les coses de Catalunya, jo no prenc mai precaucions.»

Si voleu saber més coses sobre Eugeni Xammar i llegir-ne fragments interessants, us recomano el llibre «Periodisme? Permetin», de Quim Torra, o la sèrie que vam publicar en Pere Cardús i un servidor l’estiu del 2013: «El món de Xammar».

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat.

Vull la gent rient. Vull les estelades als balcons. Vull els crits com punys al vent. Vull la gent que s’uneix. Vull els qui volen anar junts. Vull els qui volen que ens governem. Vull aquestes ulleres de Gramsci. Vull aquesta closca elegant. Vull els qui ens han dut fins ací. Vull saber que confies en els qui ens han dut fins ací. Vull els qui ens duran on lliurement vulguem anar. Vull les masses. Vull els individus. Vull sentir-te al costat, vibrant moderadament. Vull recordar-te llegint Harry Potter a la Meridiana. Vull abraçar-te amb aquella juguera de sempre. Vull saber que admires aquell encara que votis l’altre. Vull emocionar-me de saber que heu vingut d’Anglaterra a votar.

Vull la gent del poble. Vull la gent de la comarca. Vull la gent del país. Vull la gent de la nació. Vull banderes a les torres. Vull estelades a la Meridiana. Vull estelades a la Meridiana. Vull estelades a la Meridiana. Vull sorprendre’m de descobrir nous independentistes.

Vull saber que encara no parles català però que votaràs que sí. Vull que saltis i que ploris. Vull enviar fletxes de suport. Vull enviar fletxes de conhort. Vull enviar fletxes d’esperança. Vull enviar fletxes de dignitat. Vull que vulguis un país net. Vull que vulguis un país avançat. Vull tenir el cap alçat. Vull les mestres. Vull la cultura. Vull aquesta llengua. Vull aquesta llengua. Vull aquesta llengua. Vull anar més lluny. Vull deixar de ser independentista.

Vull canviar el món. Vull que ens deixin canviar el món, catalanament. Vull la diferència. Vull la tolerància. Vull urnes. Vull paperetes. Vull veure’t la força als ulls. Vull saber que no et fan por. Vull saber que no et fan por. Vull saber que no et fan por.

Vull aquest país que bull.

Benvolgut David:

No sé què has tingut a veure amb el vídeo ‘Anaven lents perquè anaven lluny’. Tothom sap que no ets actor, però et vull felicitar –a tu i tots els qui hi sortiu– per la idea.

Tanmateix, no puc donar-te l’enhorabona per la manera com hi tracteu la llengua catalana. Si fa pocs dies ens exclamàvem de la quantitat de les errades lingüístiques d’un full de propaganda de Catalunya Sí que es Pot, avui he de dir, i em dol, que sembla que hi vulgueu competir.

Ja de bon començament, en el diàleg entre tu i en Quim Arrufat, hi ha una bestiesa de les grosses, de les que no haurien de passar el nivell elemental. Sou tots dos al costat d’una furgoneta avariada i en Quim et diu:
—Què li passa?

I tu li respons:
—Que alguna cosa s’ha trencat.

Però tu no vols pas dir que s’hagi trencat res. De fet, no has ni obert el capó i no ho pots saber. Només pots saber que el cotxe no va, no rutlla, no funciona. És a dir, que alguna cosa del cotxe s’ha espatllat.

És clar que ‘trencat’ té més força que ‘espatllat’ per al joc de paraules que cerqueu, però això no justifica que facis servir un verb que no toca. Perquè ‘trencat’, amb aquest ús, és un castellanisme flagrant. La culpa és del castellà romper. Quan en castellà rompen, nosaltres trenquem, o espatllem, o estripem, o esquincem, o malmetem, o fem malbé… segons què vulguem dir!

(Dos incisos. Primer. Avui, al Telenotícies de TV3, sense miraments, han dit que havíeu fet un espot «amb una furgoneta trencada»: que bèsties! Segon. Fa una vintena d’anys, quan treballava al departament comercial de Televisió de Catalunya, em va arribar el text d’un anunci d’una cadena de joieries. L’eslògan, en espanyol, deia ‘Todo el mundo estará pendiente de ti’. Mentre se sentia aquesta frase a la imatge es veia una arracada. És evident que en català el joc ‘pendent-arracada’ no funciona i en espanyol, el joc polisèmic del mot ‘pendiente’ és excel·lent. Doncs a aquest trencat del vostre vídeo li passa exactament igual.)

Després d’aquesta escena inicial, rebem fiblades de tota mena: sintàctiques, lèxiques, ortogràfiques (en el text sobreimprès) i, sobretot, fonètiques. Afegim-hi encara els ‘vale’, ‘joder’, etc., que deuen fer molta gràcia, però que són clatellots immerescuts a aquesta nostra pobra, bruta i dissortada llengua.

Tinc tota la llista d’errades –una vintena llarga!– desadeta al meu ordinador. Te la faré arribar quan vulguis, allà on em diguis. Però amb això no resoldrem el problema. Això serà un pedaç i prou.

Això ho hem d’encarar bé. Escolta’m, David, et faig un tracte que no podràs refusar: et faré classes de franc. Com que visc a Callús i tu em sembla que no, haurem de trobar la manera de comunicar-nos (l’Skype ens hi ajudarà, de segur; per això no cal patir). Tampoc no et faré desplaçar, perquè sé que no tens carnet.

A veure si ens espolsem aquestes caces que han de ser cases i aquestes coces que han de ser coses. I a les escoceses no els sobrarà cap essa. I t’asseguro que quan parlis de les lleis i de la llengua faràs servir el paladar com Déu mana.

Confio molt en vosaltres, David. La feina que vau fer durant la legislatura passada va ser magnífica. I el teu paper en concret, extraordinari. Et dic de debò que no us he votat mai, però que aquesta vegada m’ho rumiaré. Naturalment, això del vídeo no em farà decantar per vosaltres o pels altres. És clar que no. Però sí que et vull demanar un favor: preneu-vos la llengua seriosament, si us plau.

Una abraçada,

Jordi Badia i Pujol
jbadia16@xtec.cat
@jbadia16

Del 9-N al 27-S, del parc Güell a la Meridiana, amb en Celdoni al pensament

La imatge que més em va impressionar és la dels balcons de la Meridiana plens d’estelades. Ja ho veus, Iglesias: els fills i néts d’extremenys i d’andalusos saben què han de fer, com ho sabria en Paco Candel si encara fos viu. El problema no és que tu no hagis entès res. El problema és que els qui t’haurien d’assessorar, hereus d’aquell PSUC del «Som un sol poble», s’hagin enlluernat en la teva vèrbola tan suada i tronada i no t’hagin dit que això no es diu, que això no es fa, que això no és. Ja us ho trobareu tots plegats.

Ahir vaig anar a la Meridiana encara amb el record de l’olor neta de pluja de la veu d’en Celdoni Fonoll, que va tenir la gentilesa de trametre’m els seus Haikús del Parc Güell i altres versos (Cossetània, 2015). És un llibre captivador, que de cap a cap traspua natura, amor a la natura (amor a la terra, fet i fet). En aquest llibre tot s’aprofita, com diria en Calders. Començant pel pròleg del gran poeta Carles Duarte, que arrenca així:

«Llegir Celdoni Fonoll és retrobar l’alè fresc i lluminós d’una llengua vital que ens configura com a comunitat humana en què ens reconeixem i que s’hi expressa amb tota la seva capacitat de transmetre coneixement, d’evocar emocions, de desvetllar sensacions essencials.»

Continuant pels haikús, nascuts de les seves passejades i corregudes quotidianes pel parc, com ara aquest «Febrer gelat»:

«Quan febrer emigra
amb xurriaques fredes,
ens fueteja.»

Prosseguint en els altres versos, com aquesta «Cassolada 9-N»

«Repic d’atuells,
sorollada insigne,
contra els males pells
de l’Espanya indigna.»

O bé aquell «27-S», al final de l’apartat:

«Cap vot en fals!
Cap vot en fals,
bona gent de la Terra!
Cap vot en fals!»

I acabant, és clar, amb aquell epíleg, que ens hauria de fer obrir els ulls i les orelles:

«En català polit
escric sempre els meus versos.
En català polit.
 
El que parlava el pare
i l’avi i tots els seus,
i cantava la mare
amb claríssima veu.
[…]
Malgrat que allò que impera
en places i carrers,
i en aules i teatres
de la bruta Lavínia,
i allò que promocionen
més d’una i més de tres
televisions i ràdios
que, en lloc de llum, fum donen,
és espanyol d’Espanya
i català podrit.»

Gràcies, Celdoni.

Variacions sobre un tema de Pau Vidal (5)

M’he indignat aquests dies mirant la televisió, escoltant la ràdio i llegint diaris que feien servir ‘registre’ i ‘registrar’ a l’hora d’informar dels escorcolls de les seus de CDC i ajuntaments. És un cas de servilisme lingüístic fomentat pels mitjans de comunicació de més difusió. Vegem-ne uns quants exemples, de procedència diversa: «La Guàrdia Civil registra la seu de CatDem, fundació vinculada a Convergència»; «Comença el registre a la seu de CDC, cinc hores després que hi arribés la Guàrdia Civil»; «Els responsables de CDC asseguren que estan tranquils davant del registre de la seu»; «Última hora dels registres a CDC i CatDem»…

Quina necessitat hi ha d’un calc com aquest? Per ventura la gent no entén ‘escorcollar’ i ‘escorcoll’? És massa diferent de l’espanyol, oi? És clar, i amb una societat tan ignorant com la nostra, si les parauletes que fem servir no són ben semblants a les de la llengua important, la gent s’hi perd. I ja se sap que, en la comunicació, això és catastròfic. És així com convertim ‘escorcoll’ en un arcaisme. El pas següent serà demanar a l’Institut d’Estudis Catalans que admeti el significat espanyol de ‘registrar’. Amb quina excusa? Que la gent ho diu així. És clar, la gent ho diu així perquè no fan per manera que ho digui altrament.

La semblança amb l’espanyol, el pànic d’allunyar-se de la mare que ens dóna seguretat, passa per damunt de tot. Fins i tot per damunt de noses tan importants com l’ambigüitat. És ambigu ‘registre’ amb el significat de ‘escorcoll’? I tant. Per una raó molt òbvia: perquè ‘registrar’ ja vol dir una altra cosa, i quan un mot ja té un significat, si li’n donem un altre ens podem embolicar.

I això m’ha passat avui. Després de tants dies de perforar-nos els timpans amb ‘registres’ a les seus i ajuntaments de CDC, aquest matí he tingut un dubte. Un diari deia això: «Hongria té l’obligació de registrar totes les persones que volen entrar al país.» I he pensat: els registren o els escorcollen? (Per als tanoques, ho diré d’una manera més entenedora: els registren o els registren?)

«És clar –poden dir els defensors del calc–, però els espanyols bé se’n surten, bé s’ho enginyen per diferenciar aquests dos conceptes, per construir les frases de manera que se sàpiga de què parlen.»

Jo els respondré d’una manera molt simple: si fóssim partidaris de la independència lingüística, si no tinguéssim sempre l’espanyol entaforat al cervell, sabríem que cap idioma del nostre entorn no confon aquestes dos significats. Ni el francès (‘enregistrer’ – ‘fouiller’), ni el portuguès (‘registar’ – ‘revistar’), ni l’italià (‘registrare’ – ‘perquisìre’), ni l’anglès (‘register’ – ‘rake’)…

I després pontificarem i donarem lliçons de genuïnitat lingüística.

Aquest cas tan lamentable, aquesta condescendència amb el pobrissó lector que no pot arribar a capir paraules gaire diferents de les de la llengua forastera que a tots ens agermana, m’ha fet pensar en un fragment de El bilingüisme mata, de Pau Vidal. El copio ací i de seguida hi veureu el paral·lelisme. És a la pàgina 123, quan parla del català del carrer:

«L’obsessió perquè l’estàndard reculli la manera de parlar de “la gent del carrer” és més intensa com més profund és el desconeixement sobre el tema. Més enllà de l’encertat estirabot (que ja no sé qui va encunyar) de preguntar-li a l’interfecte “De quin carrer?”, aquesta pretensió no delata sinó la perversió moral dels temps post-LOGSE.»

I ara ve la part més inspirada d’en Vidal:

«Com que jo sóc tan curt de gambals que no sóc capaç d’aprendre a dir “tant se val”, doncs que la normativa accepti “dóna igual”. I si el del costat encara és més babau que jo i “un refredat de collons” li sembla tan sofisticat que s’estima més dir “trancasso”, doncs au, trancasso al diccionari.»

__________________________________________

Vegeu també:
—Els ‘diguioiga’ (variacions sobre un tema de Pau Vidal, 1)
—La prova (lingüística) del cotó fluix (variacions sobre un tema de Pau Vidal, 2)
—Com que ‘estamos en ello’? (variacions sobre un tema de Pau Vidal, 3)
—Que no hi ha conflicte lingüístic? (variacions sobre un tema de Pau Vidal, 4)

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat.

El català té una colla de mots i expressions adients per a les dates que vénen. N’hi ha que els fem servir amb naturalitat, n’hi ha que els hem sentits, però no els emprem i n’hi ha que no sonen gaire o gens. Avui mirarem de treure la pols d’aquesta part del nostre cabal lèxic.

«El qui fa un vaitot posa tots els recursos i tot l’esforç en un objectiu o una empresa.»

Fer un vaitot, per exemple, és una expressió molt gràfica; no s’entén que els mitjans no la facin servir més. Prové de «va-hi tot», és a dir, «hi va tot», l’exclamació del qui s’ho juga tot a una carta. El qui fa un vaitot posa tots els recursos i tot l’esforç en un objectiu o una empresa. Això que farem aquest setembre no serà pas simplement un desafiament: farem un vaitot, ho arriscarem tot.

Tenim locucions semblants, la majoria nascudes dels jocs de cartes: jugar-se el tot pel tot, jugar-s’ho tot a una carta, jugar fort, posar tota la carn a la graella (que a mi sempre m’ha semblat que feia pudor de socarrim). I, encara parlant del risc que implica el nostre gest, hi podem afegir jugar-s’hi la pell, jugar-s’hi el cap, jugar-s’hi la camisa…

«Pit i fora!, Amunt i crits!, Endavant les atxes!… El català té una munió d’expressions d’encoratjament, incloent-li la més vulgar: Pit i collons!»

Però si volem fer un vaitot hem de menester coratge. En un poble com el nostre, que ha hagut d’alçar-se tantes vegades, han florit ací i allà les fórmules d’encoratjament, com ara Pit i fora!. De fet, pit és sinònim de valentia i coratge, i per això forma part d’algunes altres interjeccions, com veureu. Hi ha més expressions sinònimes: Amunt i crits! (o Crits i amunt!), Endavant les atxes!, Som-hi!. I també en tenim una versió vulgar, molt coneguda: Pit i collons!

A més de les interjeccions, per a encoratjar podem recórrer a una munió de verbs i locucions verbals. En voleu exemples?: agafar pit, alçar la cresta, agafar ales… N’hi ha algunes que han caigut en desús, però que es podrien ben recuperar. Per exemple, lligar-se bé les espardenyes o cordar-se les calces. Són ben gràfiques, no trobeu? Ens cordem bé les calces i ens lliguem bé les espardenyes abans d’agafar embranzida. És clar que avui dia de les calces en diem pantalons i les espardenyes només les fem servir a les caramelles, a l’esbart, a les sardanes i a més manifestacions de la cultura popular, que també han d’agafar ales…

Molt sovint per a animar algú diem Ànim! (o Ànims!), una expressió que n’ha arraconada una de ben genuïna: Coratge!

Potser també és el moment de recordar que el crit de guerra dels almogàvers abans de començar qualsevol atac era Desperta, ferro!, amb què feien referència al metall de les armes. Així ho explica al segle XIV el cronista Ramon Muntaner: «E com cascuna de les hosts se vaeren, los almugàvers del comte Galceran e de don Blasco cridaren:—Desperta ferres!—e tots a colp van ferir dels ferres de les llances e dels darts…»

«Afegir falta gent! al final d’una frase és un recurs que hem de tenir present, ara més que mai: L’11 de setembre, a la Meridiana falta gent! I el 27, a votar falta gent!»

Les expressions de coratge de la nostra llengua són molt nombroses i variades. No ens les acabaríem mai. Voldríem recordar-ne una de molt singular: falta gent! L’afegim al final d’una frase per indicar el lloc on volem anar, o, més ben dit, on creiem que cal anar. Amb aquest recurs acabarem l’article d’avui: L’11 de setembre, a la Meridiana falta gent! I el 27, a votar falta gent!

_____________________________________________

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat

L’univers del «sí que es pot» va construint un llenguatge propi. És un codi lemàtic, nascut dels lemes, dels crits, de les manifestacions… Per això «els i les» membres d’aquest corrent ideològic no fan acció social ni ajut social, sinó que fan rescat ciutadà o rescaten persones. Tampoc no volen suprimir ni eradicar la privatització, ni cap de les males pràctiques dels capitalistes, sinó que tot ho volen revertir. En l’univers del «sí que es pot» tot és transversal i inclusiu…

En fi, és un codi propi de gent potser més avesada a frases cridaneres que no a discursos ben articulats. Per això no ens hauria d’estranyar que la batllessa de Barcelona expel·leixi frases tortuoses com ara aquesta:

«Demanaria als partits de l’oposició que no facin declaracions irresponsables, sobre situacions sensibles, que afecten fenòmens vulnerables, que no haurien de ser objecte de declaracions partidistes i oportunistes.»

En fi, ja veurem si té gaire futur, aquest nou llenguatge. De moment, això sí, constatem que la relació d’aquest nou codi amb la llengua catalana és més aviat… torturada.

Per començar, això de sí que es pot és una traducció maldestra, precipitada, d’urgència, del sí se puede, original i castís. En català genuí, el verb poder va seguit d’un altre verb, i encara més en l’ús pronominal i impersonal: «Es pot anar més de pressa», «Es pot fer bé o malament», «Això no es pot acceptar de cap manera»… Però dir es pot i prou grinyola.

Per fer-se una idea clara de la poca pràctica que tenen els del «sí que es pot» a escriure en català, només cal veure la llista de faltes greus del quadre amb què pretenen comparar-se amb la candidatura rival. Aquest breu text, que teniu corregit a l’encapçalament, no passaria un examen de quart d’ESO. Per a entendre bé la magnitud de la tragèdia, ací teniu la traducció d’aquestes frases a l’espanyol:

EL CABEZA DE LISTA ÉS EL PRESIDENCIABLE
¿EL PRESIDENCIABLE ÉS EL QUARTO DE LA LISTA?
PLENA SOBERANÍA DEL PUEBLO CATALÁN DALANTE DE NINGÚN OTRO MARCO
REGALAN LA SOBERANÍA A LAS GRANDES INDÚSTRIAS CON LA APROVACIÓN DEL TTIP
PROGRAMA SOCIAL INEXISTENTE CON VISTA DE UNA SOLA META
REVERTIR LA PRIVATIZACIÓN DIRECTA O ENCUBIERTA DE LOS SERVICIOS PUBLICOS

És a Alba del vespre i altres poemes, de Carles Duarte i Montserrat, amb il·lustracions d’Aurora Valero (Edicions Tres i Quatre, 2015). No sé si és el poema que n’hauria destacat, de tants de bons com n’hi ha. Però, essent qui és el prologuista, no la voldria errar.

La teva mort, la meva

La teva mort ja té deu anys
i arrela en mi com si es tractés d’un arbre,
un tamariu imposant d’escorça càlida
que em va eixugant la llàgrima dels ulls.

La teva mort es va eixamplant dins nostre,
com un hivern.

Escric un nom a les parets de l’aire.

La teva mort conviu
amb altres morts
que m’afeixuguen les mans
i que m’habiten.

L’alba del vespre alena solitud.

Endreça de l’autor:

«La teva mort, la meva és per a l’Elisa, la meva mare, que mira el món des dels meus ulls»

Fragment del pròleg de Jaume Pérez-Montaner:

«És el poema dedicat a la seua mare, Elisa, “que mira el món des dels meus ulls”, com ens diu Carles Duarte en la secció d’”Endreces”. Els seus versos constitueixen un dels moments més emotius i càlids de tot el llibre, “un tama­riu imposant d’escorça càlida”. El mateix títol associa les dues persones: el tu, la mare, i el jo, el fill, inseparables per la mort. És el que desenvolupa la primera estrofa, amb dues imatges impressionants: la de l’arbre que arrela en el subjecte líric, i la de les llàgrimes eixugades per l’escorça del tamariu. El vers següent, tanmateix, dóna entrada al nosaltres, ampliant l’abast d’aquell arrelament: “La teva mort es va eixamplant dins nostre,/ com un hivern”; per a tornar, finalment, a la intimitat d’un jo que, tanmateix, pot convergir amb la presència del tu i dels altres:

La teva mort conviu
amb altres morts
que m’afeixuguen les mans
i que m’habiten.

No és fàcil de parlar de la mort dels propis pares: el pe­rill d’un sentimentalisme excessiu hi és sempre present. Ja ho va escriure Horace Gregory parlant d’uns poemes d’E. E. Cummings dedicats als seus progenitors: “Pocs po­etes han escrit poemes memorables com a tribut als seus pares. Cal tornar al segle XVIII i als versos de William Cowper en My Mother’s Portrait per trobar-hi quelcom de comparable.” […] En només dotze versos Carles Duarte ha aconseguit de transmetre una profunda emoció, plenament relacionada, a més a més, amb el sentit de tot el poemari. Un cert distanciament, potser —”la teva mort ja té deu anys”—, i, sobretot, una ajustada creació en les imatges, com també el pas a penes perceptible del jo i el tu al nosaltres i als altres contribueixen a fer de “La teva mort, la meva” un poema memorable, excepcional probable­ment en la lírica contemporània.»

Els qui treballem en un mitjà de comunicació sabem que avui tot són presses, tot és immediat, efímer. Les coses, sovint, es fan barrip-barrap. El sentit comú i –ai, las– el sentit del ridícul trontollen o són engolits per una mar d’informació que es produeix sense condícia i es consumeix sense exigència.

Però tot té un límit. I avui us presento una transgressió d’aquest límit. La funció comunicativa de la informació s’hi desvirtua tant que esdevé caricatura. La notícia va ser explicada pel presentador del Telenotícies Migdia de TV3, divendres de la setmana passada, dia 17 de juliol.

«La principal hipòtesi amb què treballa la policia local de Cambrils és que hi va haver una doble imprudència, del conductor i de les vianants, en el doble atropellament mortal d’ahir a la tarda. L’accident va passar en aquesta via [es veu a la imatge] quan les àvies, veïnes de Navarra, travessaven pel pas de vianants i un cotxe les va envestir. El conductor va donar negatiu en les proves d’alcoholèmia i drogues. La policia ha immobilitzat el vehicle del conductor, que està pendent de passar a disposició judicial per un delicte d’imprudència greu en la conducció.»

 

[Vegeu-ho i sentiu-ho en aquest vincle (minut 34).]

Podríem dir-ne moltes coses, d’aquesta redacció, però en destacarem les tres més estridents:

—La primera frase és un desgavell, un desori total, un atemptat a la lògica discursiva. I un atemptat a l’empatia, perquè el públic —consumidor de la notícia— no entén res. Si aquesta primera frase ens ha d’introduir el missatge, incompleix manifestament la funció encomanada. De resultes d’això, fins a la tercera línia no saps què ha passat («doble atropellament mortal»). I què és això tan important que ens expliquen abans del què? Doncs algunes circumstàncies, com ara el lloc de l’accident (que hem de deduir que és Cambrils), la causa («doble imprudència», per bé que encara no sabem qui ha estat imprudent, car no ens ha estat revelat) i la investigació sobre els fets (que, repetim-ho, encara els ignorem).

—Fins a la segona frase no saps qui ha estat mort («les àvies, veïnes de Navarra»). Vejam: si dues dones han estat mortes en un accident, no hem de començar explicant això? És que ja se n’havia parlat el dia abans, em direu. Entesos. Però si volem donar informació nova que enllaci amb una de coneguda, primer de tot no hauríem d’apuntar —ni que fos apuntar— la informació coneguda, perquè l’espectador se situés?

—Només de començar ens expliquen la principal hipòtesi de la policia: «una doble imprudència, del conductor i de les vianants». Però la notícia no ens n’aclareix pas gran cosa, d’aquesta hipòtesi. Del conductor, ens en diu que no anava drogat. I res més. Quina va ser la seva imprudència, ho hem de suposar: si va envestir dues dones i no s’havia drogat, devia anar mig adormit o distret (telefonant, mirant per la finestra…). Però i de la responsabilitat de les víctimes, què me’n dieu? Només en sabem que eren «àvies» (presumptament, és clar: vol dir que eren dones grans), que eren de Navarra i que van travessar per un pas de vianants. Em podeu dir on carai és, la imprudència d’aquestes dues pobres dones?

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat.

Un tast de «La memòria del sabor»

L’escriptor Joan Garí (Borriana, 1965) ha fet un llibre que és un monument. O, més ben dit, uns quants monuments: a sa mare, a son pare, a la cuina dels Països Catalans, a la gent i la història d’aquest racó de món. I a la llengua, molt singularment.

Es diu La cuina del sabor. Les receptes de ma mare i és una meravella completa. Per una banda, per la intensa recerca en la pròpia memòria, amb un exercici lingüístic, sociològic i antropològic verament impressionant (un exercici cultural, en definitiva, perquè palesa ara i adés la ferma connexió entre la cuina de la seva contrada i la de la resta del país, és a dir, les arrels comunes de tota la gastronomia d’ací). Segonament, per la bellesa de les fotografies que acompanyen el text, fetes per Ramon Usó (de la mateixa ciutat i del mateix any que l’escriptor).

El llibre, que apareixerà al setembre, és acuradíssim en tots els aspectes i Garí s’ha ocupat que no hi fallés res.

Allò que —a parer meu— el fa sorprenentment diferent és el cúmul de referències i reflexions sobre el temps i el lloc, sobre les olors d’abans i les d’ara, sobre l’hort del pare i les mans de la mare, sobre la gent. Sobre el país, que vol dir tot això. I sobre ell mateix, com diu al pròleg:

«Aquest llibre és un autoretrat. Un autoretrat amb aliments, o a través dels aliments, que és una manera civilitzada de definir-se.»

Dissortadament per a mi, no vaig poder fer-ne la revisió lingüística, perquè quan va arribar el text tenia un excés de feina; se’n va encarregar el filòleg, traductor i poeta (i gran gurmet) Àlvar Valls, que hi va xalar de bon de veres, en tots els sentits i amb tots els sentits. Però sí que vaig poder fer una ullada a la maqueta, abans d’anar a impremta (justament per excés de feina de l’Àlvar). I va haver-hi una correspondència veloç i fecunda amb en Joan Garí.

Amb el permís de l’autor i de l’editora (la Laia Climent), us en voldria transcriure un fragment. No serà cap recepta, no patiu: no us faré venir salivera física. Si de cas, espiritual.

Em va captivar una referència a la societat moderna, concretament el retret a la incultura general sobre la nostra tradició cristiana.

Fa quinze anys, quan treballava a l’institut, vaig fer de crossa (gairebé de cadira de rodes) d’un grupet d’alumnes de batxillerat que havien de llegir Josafat i no entenien ni un borrall de les descripcions de Prudenci Bertrana. És així: el jovent no entén ni l’art ni la literatura de fa un segle perquè el progrés li ha escatimat els referents i els coneixements bàsics per a entendre’ls. S’hi ha interferit, encara, una confusió entre laïcitat i desmemòria, una barrija-barreja carregada d’esnobisme.

En fi, són coses que he dit i sentit moltes vegades, però no sé de ningú que ho hagi escrit com en Joan Garí, amb gust de mandonguilles de bacallà.

_____________________________________

«Anem a les mandonguilles, però. Aquest és el plat estrella de la cuina quaresmal. La quaresma és el període de quaran­ta dies abans de Pasqua. En el calendari litúrgic cristià, és un temps de penitència que comença el Dimecres de Cendra, al mes de març, i conclou el Diumenge de Resurrecció, entre finals de març i abril, se­gons la data en què caiga Pasqua. L’objectiu d’aquest lapse temporal és rememorar els dies en què Jesucrist va dejunar al desert i també els seus patiments durant la Passió. Algun lector, perfectament informat sobre aquestes qüestions, em retraurà que siga tan explícit i detallat. En realitat, no està de més en absolut: com tantes coses relatives a la cultura cristiana, ha passat a hores d’ara a constituir un remot arcà per a les noves generacions, com si fóra obligatori creure en Déu per a respectar i honrar els mil detalls en procés d’esmicolament i oblit (la història de l’art, el calen­dari litúrgic, el santoral, la lectura de la Bíblia…) que haurien de formar part del bagatge de qualsevol ciu­tadà occidental, independentment del seu nivell de credulitat pel que fa a la visió transcendent de la vida.

Ma mare és una persona de ferma observança cristiana. Dissortadament, no ha pogut transme­tre’m aquesta devoció amb el fervor que hauria de­sitjat. Sóc un ferm partidari de la laïcitat de la vida pública i de la reclusió de les creences religioses –amb tots els meus respectes– en l’esfera privada.

A casa, això sí, s’han seguit amb diligència les observacions pròpies de la religió majoritària entre nosaltres, i el nostre paladar se n’ha beneficiat a partir d’això que s’anomena cuina quaresmal.

Encara recorda ma mare el temps en què cada divendres de l’any s’evitava menjar carn. Després, aquest costum es va circumscriure només als set divendres de quaresma. I així seguim. Un d’aquests dies de Venus sabies que et tro­baries a taula un superb potatge de cigrons i, de segon, mandonguilles d’abadejo.

[…]

Sovint em sorprenc –jo, tan descregut– desitjant l’arribada dels divendres de quaresma. La meua es­cassa afició a la carn com a plat exclusiu es comple­menta perfectament amb l’horitzó d’expectatives d’una taula parada amb el potatge i les mandon­guilles que ara glosse. El fill d’un déu va haver de morir i ressuscitar perquè la nostra cuina ho cele­bre, àvidament compassiva, amb aquesta delícia de luxuriosa melositat. Us assegure que hi ha maneres de pecar infinitament menys satisfactòries.»

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat.

Variacions sobre un tema de Pau Vidal (4)

Una de les grans virtuts d’El bilingüisme mata, de Pau Vidal, és que les engega tal com ragen, defuig les marrades i abomina el discurs políticament correcte. S’agraeix. Perquè, acarant-nos a la realitat, fa un exercici de dignitat lingüística.

Els sociolingüistes ja fa anys que s’esgargamellen per donar-nos entenent una cosa: si dimitim, si canviem de llengua cada vegada que ens trobem algú que ens parla castellà, el català no se’n sortirà. Aquesta fase, en Pau Vidal, ja la té superada. Ell va més enllà.

Però de primer situem-nos. Per començar fa xixines aquest fals concepte de pau lingüística:

«Que aquí no hi ha conflicte lingüístic? Com que no? Ja ho crec que n’hi ha! Conflicte lingüístic no vol dir estomacar-se per les cantonades al crit de catalufos o xarnegos. Conflicte lingüístic vol dir simplement no poder viure de manera espontània experiències quotidianes en què el paper de la llengua hauria de ser completament invisible.

[…]

Però també n’hi ha de l’altre, de conflicte, del que es percep distintament i ens complica (injustament) la vida quotidiana. N’hi ha cada vegada que demano un cafè amb gel i me’l duen amb llet; n’hi ha cada cop que truco a Telefònica i pitjo el 2 perquè m’atenguin en català i em contesten igualment en castellà; cada vegada que agafo un taxi i, després de donar l’adreça, el taxista ja no m’escup l’odiós “¿Cómo dice?”, perquè els taxistes franquistes ja s’han jubilat (quasi) tots, però em diu el mateix perquè és panjabi i ningú l’ha obligat a fer un examen de llengua abans de concedir-li la llicència; quan a la facultat el professor ens fa la classe en castellà perquè dos erasmus francesos s’han queixat que no l’entenen; n’hi ha quan m’apunto a un curset de fotografia i el profe, catalanoparlant igual que el noranta per cent dels alumnes, ens anuncia que l’impartirà en castellà perquè un dels inscrits és de fora…»

Pau Vidal s’endinsa sense por en un altre espai sobreprotegit pel discurs políticament correcte. Ho diu sense pèls a la llengua: els castellanoparlants són més agressius i els catalanoparlants més discrets.

«El bonisme a ultrança de la correcció política té això, que confon el món com hauria de ser amb el món com és. A tots ens agradaria que les coses fossin boniques, però no sempre és així. Que els hooligans anglesos siguin famosos perquè s’engaten i munten uns sidrals de primera no vol dir que tots els aficionats anglesos s’engatin però sí que vol dir que els aficionats que s’engaten més segurament són els anglesos. De la mateixa manera, que els espanyols siguin famosos perquè alcen la veu no vol dir que tots els espanyols cridin, però sí que els qui més criden segurament són els espanyols. Mireu què diu una persona tan poc sospitosa de xenofòbia com Jesús Tuson a Històries naturals de la paraula:

“D’una joieria, en un carrer qualsevol paral·lel al Nil, en surten dues persones indignades i una crida, literalment:

—¡Mira que son burros, estos árabes! ¡Les hablo en castellano, alto y claro, y no me entienden!

I l’altre, amb veu més controlada, hi afegeix:

—Es que no te quieren entender.”»

D’aquesta diferència de manera de ser, se’n deriva una conseqüència sociolingüística fonamental: el nombre de monolingües castellans és aclaparador i el de monolingües catalans, residual. Les xifres ho demostren: només un 12% dels catalanoparlants manté sempre el català en les converses. Per contra, un 20% canvia de llengua i (atenció!) un 40% ja les comença directament en castellà.

Però, com us deia, en Pau Vidal ens convida a superar la fase del bilingüisme passiu. Ell fa un pas més: exercir el monolingüisme. Ço és: no solament parlar sempre en català, sinó demanar que ens hi parlin. I per això ens proposa uns exercicis sociolingüístics molt interessants. N’he triat un, que he pogut provar amb una eficàcia total. Quan us telefonin per vendre-us qualsevol producte parlant en castellà, responeu-los en anglès: «Can you speak catalan?» I, com que us diran que no o no us diran res, afegiu-hi, abans de penjar: «If you want to speak to me, you must speak catalan.»

Proveu-ho. No falla mai!

__________________________________________

Vegeu també:
—Els ‘diguioiga’ (variacions sobre un tema de Pau Vidal, 1)
—La prova (lingüística) del cotó fluix (variacions sobre un tema de Pau Vidal, 2)
—Com que ‘estamos en ello’? (variacions sobre un tema de Pau Vidal, 3)

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat.

De vegades, no saps com, una paraula castellana s’instal·la en el català i, a còpia de sentir-la, ve un moment que sembla que no puguem passar sense. Però, pensant-hi fredament, potser no ho és tant, d’imprescindible…

‘Carinyo’, per exemple, té un significat ampli, i per això ha suplantat tot de mots propis, amb matisos diferents. Vet aquí com, manllevant de les altres llengües, empobrim la nostra.

Ah, però no hi ha res irreversible. Com diu la dita, el catalans de les pedres en fem pans. Per tant, si ens ho proposem, podem girar la truita, bandejar el ‘carinyo’ i envigorir paraules genuïnes.

Som-hi, doncs.

Quan parlem del ‘sentiment d’amor o de delicadesa cap a algú o alguna cosa’ en podem dir afecte. Però si ho trobem massa formal o massa fred, fem servir tendresa, amor, estimació (o estima), cura, compte… (Ha posat afecte en les plantes. Li demostra tota la tendresa del món. Mira-t’ho amb estimació. Tracta el llibre amb cura.)

«Mireu si en tenim, d’alternatives: moixaines, carícies, afalacs, carantoines, manyagues, festes, amoretes…»

A vegades, amb el sentit de ‘carícies o paraules de tendresa’ es fa servir el plural, ‘carinyos’ (també he sentit, amb aquest significat, ‘mimitos’). Mireu si en tenim, d’alternatives: moixaines, carícies, afalacs, carantoines, manyagues, festes, amoretes… (No para de fer moixaines a la nina, com si fos un nadó. És un home fred, no sol fer carantoines als néts. Ella li deia amoretes a cau d’orella.)

Un derivat que s’ha escampat molt és l’adjectiu ‘carinyós’, que podem canviar fàcilment per afectuós, dolç, tendre, amorós, festós… (Va tenir un gest afectuós. M’ha fet una abraçada molt dolça. Li ha dit unes paraules tan tendres… És un gosset molt festós: sempre vol carícies.)

L’ús que potser s’ha difós més és l’apel·lació directa a un ésser estimat. Aquí hem de dir que la televisió, ‘la nostra’, no ens hi ajuda gens, a eradicar aquest castellanisme. Bé, doncs en comptes de ‘carinyo’ podem dir amor, amor meu, vida meva, rei (reina)… (Ja vinc, amor meu. No pateixis, vida meva. Sí, reina, ara t’ho porto.)

Creieu que són carrinclons, xarons, aquests termes? Potser sí, però no em digueu que no ho sigui ‘carinyo’, eh?

«Quan era petit el meu pare sempre em deia xerric, que trobo que té una sonoritat extraordinària. I jo, encara ara, als meus fills sovint els dic moixonets»

Encara en aquest apartat, hi ha les paraules que fem servir per adreçar-nos als infants. N’hi ha un reguitzell: marrec, xic, vailet, barrufet… Ah!, i si els nens són molt petits: cuca, puça, nina….

De segur que tots sabeu mots o expressions que us han dit, que heu dit o que heu sentit i que no són ‘carinyo’. (Quan era petit el meu pare sempre em deia xerric, que trobo que té una sonoritat extraordinària. I jo, encara ara, als meus fills sovint els dic moixonets; no em digueu que no és tendre…)

Estimats, com que l’amor activa la imaginació, cadascú sabrà trobar els mots d’afecte que més li plaguin. N’hi ha que en tenen molta, d’imaginació. Per exemple, un programa que es deia ‘Malalts de tele’ va difondre el mot torronet, que durant un temps es va sentir força. També hi ha qui és tan melindrós com en Lluquet de ‘Els Pastorets’, que quan s’adreça a la Isabeló li diu ‘gerricó de mel ensucrada’…

«Si vols parlar malament parla malament. Si vols grapejar la llengua grapeja-la. Però, si us plau, no diguis que ‘carinyo’ és imprescindible, perquè això és insultar el català»

En fi, tornem al començament. N’hi ha que ens volen fer creure que ‘carinyo’ és imprescindible perquè ho diu tothom. No siguem carallots: això és fals. Si alguns mitjans potents no haguessin començat, fa tants anys, a servir-nos la parauleta per esmorzar, dinar i sopar potser ara ja la tindríem mig enterrada. Però emprar (o acceptar a ulls clucs) ‘carinyo’ es veu que fa modern. I a alguns tanta ‘modernor’ els perd. Posen més punt a fer el modern que no pas a fer la feina que els pertoca, que és ajudar a falcar aquesta llengua malmenada i amenaçada.

Clar i català. T’ho dic a tu, siguis qui siguis, responsable de propagar ‘carinyo’ a tort i a dret. Si vols parlar malament parla malament. Si vols grapejar la llengua grapeja-la. Però, si us plau, no diguis que ‘carinyo’ és imprescindible, perquè això és insultar el català i, de retop, insultar els qui el parlen.

I dic ‘carinyo’ per dir alguna cosa, és clar.

______________________________

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat.

Sempre he pensat que el llenguatge dels polítics té una importància notable. És clar que en té el de qualsevol que es dediqui a una feina pública. Però quan es tracta de personatges que són escoltats (o poden ser escoltats) per una gran quantitat de gent alhora, la importància es multiplica. El cas és que, darrerament, hi ha paraules o expressions que els nostres polítics fan servir més sovint que no pas abans. I com més parlen, més deixen veure quin nivell de coneixement de la llengua tenen. Podem sentir cada dia personalitats que diuen, per exemple, puestos de treball en comptes de llocs de treball (o llocs de feina) o crissis en comptes de crisi.

Al nostre país, tots sabem com parlen segons quins consellers i conselleres, i fins i tot com parlava algun president de la Generalitat. Penseu que a cap altre país del món es consideraria normal una anomalia com aquesta?

«Tots sabem les confusions de Joan Clos, batlle de Barcelona durant anys, que fins i tot es va equivocar quan va jurar el càrrec de ministre i va dir “Justícia” en comptes de dir “Indústria”»

En la nostra història, hi ha hagut casos de personalitats que, segons com t’ho miris, fan riure i tot. Tots sabem les confusions de Joan Clos, batlle de Barcelona durant anys, que fins i tot es va equivocar quan va jurar el càrrec de ministre i va dir «Justícia» en comptes de dir «Indústria».

Però el cas més pintoresc i famós dels polítics catalans és el de Joan Pich i Pon, un polític del temps de la República que també va arribar a ser batlle de Barcelona. Les seves pífies van ser tan conegudes, que fins i tot rebien un nom: les piquiponades. Vegem-ne unes quantes.

Explicava que un polític amic seu es volia presentar per la «circumcisió» de Barcelona, i parlava, amb tota naturalitat, del conflicte «nipo-japonès” o de la guerra «anglo-britànica». Al mig de l’estiu, deia «estem en plena calígula», i en una tertúlia va deixar anar que, per a ell, el pitjor tirà no havia estat ni Calígula ni Neró, sinó «Tirano de Bergerac».

En un discurs des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona, feia mostres d’alegria per un guardó que li acabaven de concedir però, en comptes de dir que «per fi li havien fet justícia» va exclamar: «Per fi m’han ajusticiat!»

«Que cadascú visqui a la seva terra: els francesos, a França; els anglesos, a Anglaterra; els murcians, a Múrcia; els belgues, a Belgrad»

En la inauguració d’unes obres se li va escapar: «Aquestes obres m’han costat un ou…» I, quan va voler-ho arreglar, afegí: «…de la cara!». Una altra vegada, va assegurar que la proclamació de la República fou una jornada «sense infusió de sang». En un discurs xenòfob va declarar que caldria «que cadascú visqués a la seva terra: els francesos, a França; els anglesos, a Anglaterra; els murcians, a Múrcia; els belgues, a Belgrad». També diuen que un dia el director del zoològic va demanar-li una góndola per al parc. Pich hi va assentir amb entusiasme: «Sí, però no una, sinó dues: un mascle i una femella. Que criïn, que criïn!»

La més famosa, aquest diàleg:

—I m’acompanya el meu nebot, que es sifilític.
—Filatèlic, tiet, filatèlic ­—va respondre, aterrit, el nebot.

Com que aquest personatge va crear llegenda, molts d’aquests lapsus no són autèntics, sinó atribuïts. En Tísner, per exemple, va reconèixer haver inventat moltes piquiponades i, com a dada, ens fa saber que la revista El Be Negre les pagava a tres pessetes.

En Pich i Pon, per a defensar-se dels qui es burlaven de la seva incultura, deia: «Jo no sé signar, però sé fer molts diners.»

A vegades, ingènuament, penso que ja no en queden, de batlles com en Pich i Pon.

______________________________

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat.