Aquests dies s’ha parlat molt d’en Johan Cruyff. Es veu que jugava tan bé a futbol i que fou un gran entrenador. Si ho diu tanta gent, m’ho creuré. Però a mi el futbol no em fa ni fred ni calor, més aviat trobo que és una poca-soltada a què es destinen molts milions que podrien servir per a moltes coses útils.

Bé, deixem-ho. El cas és que aquests dies ens han presentat en Cruyff com un heroi, gairebé com un heroi nacional, un home que ens va inocular l’autoestima que no havíem tingut mai. Hi ha un abans i un després, com se sol dir. Bufa…

Aquest home va arribar aquí, es va acabar de fer ric aquí i, en agraïment al país que el va encimbellar, durant quaranta anys llargs no va dir ni una sola paraula en català. I encara hi ha qui el justifica recordant-nos que, amb una gran tenacitat, va posar Jordi al seu fill (un fill a qui tampoc no he sentit dir ni un mot en català). Uns altres diuen que si no parlava la nostra llengua era perquè no la volia fer malbé. I aquí hi ha gent que s’ho creu i fa una rialleta cofoia. Sincerament, si hagués decidit de parlar en català –en mal català, en català matusser– creieu que hauria passat a la història com un lingüicida? No us sembla que hauria estat una gran notícia, un gran exemple, que hauria fet la volta al món i hauria prestigiat la llengua?

Bé, ho diré ben clar per si de cas: el meu heroi no és en Johan Cruyff.

Els meus herois són en Pepe i la Dolores, tots dos nascuts a Andalusia. De joves van aprendre a parlar català malgrat que la gent –molta gent, massa gent– se’ls adreçava i encara ara se’ls adreça en castellà. Potser gràcies a aquests dimissionaris se’ls nota, que no són d’aquí. Van tenir dues filles i no els van pas posar noms catalans: Patri i Rocío. Eren els noms que els agradaven. Alguna cosa van saber transmetre’ls, a les filles, perquè totes dues són essencialment catalanoparlants unilingües. La Patri, a més, fou una de les portaveus de Callús Decideix, organitzadora de les consultes del 13 de desembre de 2009. Viu amb en Ferran i tenen dues filles: la Laia i la Txell. Són els noms que els agraden.

La meva heroïna és la dona del taulell d’informació de l’Instituto Nacional de la Seguridad Social de Manresa. Tant si ets negre com si ets blanc, tant si ets jove com si ets vell, el primer «bon dia, què voldreu» te l’engega sempre en la llengua del país. I després pot semblar que canvia de llengua, però no te n’adones que ja ha tornat al català. I als cartells de l’oficina, gràcies a ella, guanya de llarg la llengua d’aquí. Hi ha uns quants cartells només en català. No hi ha cap cartell monolingüe en espanyol: cap.

Els meus herois també són els homes i dones de les oficines de la policia espanyola de la mateixa ciutat. Així que has travessat la barrera de l’home uniformat, inflexible, amb cara de pomes agres i llengua (espanyola) única, entres a la sala llarga del fons i sents quasi una única llengua vehicular: el català. I això, a la policia espanyola, no em digueu que no tingui mèrit.

Les meves heroïnes són mestres de l’escola bressol de Callús. Molts dels nens que hi entren, a casa només senten castellà. Però –vejats miracle!– quan arriben a l’escola dels grans ja entenen perfectament les frases de comunicació bàsica en català. La llengua amb què et canten, la llengua amb què t’amoixen i et renyen, la llengua amb què et canvien el bolquer és –mira-t’ho com vulguis– també la teva llengua. Forma part del teu món, és casa teva.

I si hem de cercar un heroi holandès també en tinc un: l’enginyer Joep van der Laan. Quan en Joep va arribar a Solsona ja feia temps que compartia la vida amb la Mercè, amb qui havien viscut un parell d’anys a prop d’Amsterdam. Una vegada establerts ací, van tenir un nen i una nena. A diferència d’en Cruyff, els van posar noms neerlandesos: el noi, Henk i la noia, Aniek. Eren els noms que els agradaven. En Joep, com en Cruyff, tampoc no té facilitat per a aprendre una llengua neollatina, per bé que sap anglès, alemany i, és clar, neerlandès. Però, a empentes i rodolons, amb esforç i amor, va anar agafant destresa en la llengua d’aquest país. I amb això, a Solsona, n’hi ha prou i de sobres. Allà ningú, mai, no li va fer veure la necessitat d’aprendre cap més llengua que no fos el català. Tanmateix, a còpia de baixar a Barcelona, de seguida es va adonar que la cosa no era igual a tot arreu. Malgrat això, en Joep, tretze són tretze, va parlar i parla català a tot arreu. L’espanyol el va aprendre –a la força els pengen!–, però no el fa servir. Els fills –tot i no dir-se ni Jordi ni Núria– parlen català de Solsona, és clar. Ah, i neerlandès.

Potser trobeu que he parlat només de llengua. Doncs sí. He parlat només de llengua. Perquè, una pregunta: tot aquest moviment o procés o com se’n digui no el fem (sobretot) per la llengua?

________________________________

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Curiositats lingüístiques de les caramelles

«I només en un instant,/ pel misteri de la festa,/ els cors es van enlairant/ al compàs de la ballesta», diu la sardana Caramelles a Callús, d’en Pere Fons i Vilardell. Aquests versos, amb què cada any s’emocionen centenars de callussencs, potser avui dia no farien ni fred ni calor a un foraster. És normal. Les caramelles, com tots aquests vestigis de costums i tradicions, s’han de viure. M’estaré de dir que s’han de portar a la sang, que s’han d’haver mamat, perquè cada any veig casos que ho desmenteixen, veig nouvinguts que s’adhereixen a la festa i a l’emoció amb una facilitat corprenedora.

Si us animeu a venir a Callús, podreu veure i sentir caramelles tot el Dissabte de Glòria a la tarda per les cases de pagès i les colònies i tot el dia de Pasqua pels carrers del poble. La música envaeix tot l’espai, perquè el terme és petit i s’hi aboca mig poble, repartit en dues colles: la dels petits i la dels grans.

Si voleu informació sobre l’origen de les caramelles, us recomano les seixanta pàgines que hi dedica el Costumari català de Joan Amades, que aplega tota mena d’explicacions, costums, cançons i danses, i ens assabenta que abans era una festa escampada per tota la Catalunya Vella i el nord de la Catalunya Nova.

Sembla que el nom ve de caramella (‘flauta gran’) i té variants locals, com ara camarelles, camilleres, camigeres, camarleres. La gent gran de Callús encara en diu camilleres. I dels cantaires, camillaires. I sembla també que les caramelles van néixer dels goigs que es cantaven per Pasqua, que es van popularitzar i estendre.

A Callús, els caramellaires van guarnits amb totes les peces necessàries: espardenyes de set vetes, barretina, armilla i faixa els nois. Moltes noies porten el ret (el mot té origen castellà, però amb el gènere canviat, com les postres), el cosset (corpinyu, en diuen), les mitenes, les faldilles de flors…

Entre els caramellaires, hi ha els encarregats d’arreplegar diners per les cases. Com que abans recollien ous, s’anomenen lloques. Quan jo era petit, eren sempre dones. Avui són nois i noies, però continuen essent les lloques.

Però el vestigi més curiós de les caramelles de Callús és la ballesta.

A Callús, la ballesta és tot un símbol. Fins al punt que té una plaça dedicada. És un estri compost de llistons encreuats i articulats, que s’estiren i s’arronsen, com aquells estalvis de taula amb moviment acordiònic, però amb llistons de fusta. Quan la ballesta és plegada es pot dur còmodament agafada amb la mà, sota el braç. Quan s’estira pot assolir set metres o vuit d’alçària, de manera que és ideal per a arribar del carrer estant fins a un balcó. Els ballesters tiren la ballesta perquè els veïns, des del balcó, posin cèntims en una bosseta que hi ha en un cap i n’agafin, en bescanvi, un clavell. El Costumari explica i il·lustra aquesta pràctica:

«Cada colla sol portar una alta perxa i al capdamunt una cistella ben guarnida amb flocs de cintes, flors i picarols. Aquesta cistella, un cop feta la cantada, l’acosten a la finestra de la casa obsequiada per tal que hi posin el present destinat als caramellaires. Un parell o més d’aquests van proveïts de ballestes (mena d’estri plegable i extensible, format de llistons), per mitjà de les quals fan arribar flors a les finestres de la casa en agraïment al present rebut; aquest obsequi de flors s’intensifica en les cases on hi ha donzelles joves. Els fadrins que trameten les flors reben el nom de ballesters.»

Però per què se’n diu ballesta? És només pel mecanisme –extensible– i la capacitat de disparar, d’arribar lluny? Podria ésser. Però, sigui com sigui, Amades ens parla d’una lluita en l’origen de les caramelles, una lluita entre gojaires i «caramelles», mot metafòric que no sabem exactament a què es refereix. Els cantaires de goigs deien:

«Caramelles van darrera
tot ens ho volen robar;
nosaltres som valents homes
que tots ens defensarem.»

I Amades fa, més avall, aquesta especulació:

«És interessant d’advertir que, encara avui, els caramellaires del Penedès porten ballestes amb les quals fan arribar a les donzelles que surten a la finestra ramellets de flors, que reben de mans d’una nina posada al cap de la ballesta. A jutjar pel que hem transcrit, aquesta ballesta, avui inofensiva, ahir devia tenir tot el caràcter propi de l’arma i deu recordar uns temps en què les colles anaven armades per defensar-se d’uns lladres enemics, que la cançó anomena caramelles i que avui resulta molt difícil de saber qui eren.»

Les ballestes d’avui, a Callús, no són armes defensives, sinó símbol d’un cant bell i joiós. Quan s’alcen ningú no pot resistir l’emoció, sobretot en la cantada final davant el cafè, mentre l’orquestra i els cantaires fan sonar les notes més vibrants de la sardana o del vals.

Voleu veure ballestes en acció? Les teniu en aquest vídeo (al minut 1.30).

I, com diem a Callús per Pasqua: «Felices!» (que prové de «Passeu-les felices!»).

PS: Alguns amables lectors, suriencs —amb un xic de sorna— m’han dit: «Molt bonic, però la fotografia és de les caramelles de Súria.» Valga’m Déu, em desterraran! Bé, ja l’he canviada.

_________________________________

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Del doll de mossèn Ballarín, n’he aplegat vint-i-quatre gotes al vol. Parlen del país i de la llengua. Clar i català.

La nació

«El poble. Els polítics parlen, garlen i xerren. El poble només espera el matí d’un dia que sigui seu.»

«El Pi és mort. Però aquesta ossada és i serà viva mentre algú cregui en aquesta pàtria. Mort, el Pi és senyal que els pobles ressusciten.»

«Confessar-se català, fill d’aquests rostolls i d’aquesta gent no és fer política, és ser fidel a la pròpia mare, fidel a la llengua amb els planys de la qual em va treure al món. Una pàtria, sobretot per a nosaltres, és una llengua.»

«Sóc un ciutadà del món, però sense fer-me trampa. No ho sóc buidant-me les tripes per oblidar on vaig veure la llum per primer cop, quina és la meva llengua. Única. Quina és la meva llenca de terra i la meva mar.»

«Així com cal acceptar els pares, siguin com siguin, també cal fer-nos nostra aquesta terra, sabut o no sabut, tan nostra com els pares, que ens afesomia tant com el mas.»

«La nostra llenca de terra és una xarxa de pescador penjada als Pirineus, que s’allargassa i s’esprimatxa fins a Guardamar. La xarxa es fica mar endins per fer eixir, a flor d’aigua, mitja dotzena d’illes. Sense la divina i mesurada grandesa, som grecs d’espardenya.»

«Aquest és un país de gent calmosa i peu segur, on de tant en tant surt un tractor. Ronca, arrenca i no hi ha qui el pari.»

«Com cap altra de la Mediterrània, som una terra pobra. Les feixes del pagès s’engarristen quers amunt; cal treure pa de les pedres.»

«Segles i segles de migradesa no han pogut matar l’olor de les places. Encara som. L’alfals dels conreus, la vidalba dels boscos, la pólvora de les ciutats, el fum de les passions ocultes i «lo somni» amagat. Rebrotat misteriosament.»

«Nosaltres som una nació ja en els temps medievals. Érem tant a l’estil medieval que mai no fórem un regne, fórem un comtat, i així vam continuar fins a la carallotada de dir-nos «Principat», que encara tirava aigua al vi.»

«Cada país té el seu tipus representatiu: el coronel anglès, la francesa chic, el tenor italià. Nosaltres tenim el garneu assenyat.»

«Aquest país és com és gràcies als pagesos de rostoll, als pastors de flabiol i paraigua, als rectors amb prou fe per descuidar-se Déu.»

«Els afraus d’ací fan gent de pas de bou, senalla, escó, torrada amb all i caliu. Però, de tant en tant, surt algú esverat a pas de cabra, bossot, catau, trabuc i flamarada.»

La llengua

«He de confessar que, sentint el català d’alguns de la televisió o de la ràdio, fent gàrgares amb les vocals, em dic que si allò és català jo sóc suec. Però m’ho giro a les bones. Aquella bona gent parlen un dialecte del gosolà.»

«Tinc un gran respecte per mestre Pompeu, però, més que ell, els filòlegs de sabata ciutadana oblidaren l’ample terrer.»

«Vaig començar a parlar barceloní. Després vaig anar a parar a Matadepera. Fins que vaig arribar al Seminari de Solsona. Urgellencs, segarretes, piteus, solsonins, cardonins, berguedans […]. Cada contrada amb el seu color fonètic. Moltes de llurs paraules no són al Fabra. Moltes dites són rodones com la saviesa del poble. Algun cop estrafan els sons, mai no erren la sintaxi.»

«Visc en una contrada que parla un català àgil com els esquirols.»

«El menorquí és la més musical de les nostres llengües.»

«La jovenalla de per ací ha perdut el deix de muntanya i engeguen les horribles vocals de qualsevol xerraire amb català light.»

«Amb mossèn Cinto, la poesia trobà la llengua del poble, la parla directa i l’ample lèxic de les pairalies de Vic, amb ressons de la plaça de Balaguer, les hortes de Sueca i les pinedes de Formentor.»

«Amb mossèn Cinto, la llengua del poble trobà la poesia, aquella flama colgada des de Llull i Ausiàs March.»

«En la litúrgia de missa, el traductor del llatí sempre tria el mot més proper al castellà.»

«Aquest idioma de missa no és català rodó. A la curta, val més això que res. A la llarga, si seguim per ací, se’ns abarnegarà l’idioma.»

«La més bella obra de Déu fou una pageseta de poble. No parlava la llengua fina dels de Jerusalem, parlava galileu com Pere o Andreu. Si hagués nascut als nostres verals, no hauria pas parlat el català finet de Barcelona, sinó el pintoresc de Fondarella.» 

Extret de Mossèn Ballarín per ell mateix (Ed. Pòrtic),
amb permís exprés del curador, en Jaume Huch

 __________________________________

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

La mort de Josep M. Ballarín, mossèn Ballarín, hauria d’ésser una avinentesa per a llegir-lo. I per a llegir-ne alguna cosa que no fos Mossèn Tronxo. Perquè aquest home duia dins seu un doll de vivències i un doll d’humanitat. I era un doll de paraules.

No us en diré pas gran cosa. Penso que els escriptors no s’han de comentar, s’han de llegir, que per això escriuen. Només tres apunts. Primer de tot, encara hi ha algú que diu (i aquests dies de segur que algú ho publicarà) que mossèn Tronxo era ell mateix. En Ballarín no podia ésser mossèn Tronxo, sobretot perquè ell era de ciutat i no pas «del tronxo», és a dir, del terròs, de pagès. El mossèn Tronxo de la novel·la s’inspira en Ramon Anglerill, el capellà que ja hi havia a Gósol quan ell hi arribà, provinent de Queralt (no em vull estendre sobre les causes del trasllat de Queralt a Gósol, perquè ara no toca). No em sé estar de dir-vos que conec en Ramon Anglerill i que no és estrany que en Ballarín hi connectés i el volgués literaturitzar. No és veritat, doncs, que mossèn Ballarín fos un «capellà de poble». Era, com he dit, ben ciutadà. Nascut a Barcelona en una família benestant, tot i que es va arruïnar. Fou, si de cas, un capellà «del poble».

Segonament, tenia Déu sempre al cap. El Déu cristià, el Pare i el Fill. I l’Esperit, que esmentava ara i adés. Ballarín era amic de Déu, veia Déu com un amic. I per això el feia sortir pertot arreu, parlés de què parlés. I per això també li sabia greu que molts atacs contra la jerarquia eclesiàstica (uns atacs que ell solia compartir) anessin acompanyats d’un menyspreu a la idea de Déu i, de retruc, als creients de bona fe (com molta de la gent —bona gent— amb qui ell tractava).

En tercer lloc, era un català de pedra picada. No cal estendre-s’hi. Només, això sí, s’ha de remarcar una idea que repeteix: Catalunya ha sabut sobreviure, però no sap viure. Al primer text que teniu tot seguit ho explica d’una manera magistral.

Us deixo, doncs, tres lectures triades. Si no transcric cap fragment de Mossèn Tronxo no és perquè cregui que no paga la pena de llegir la novel·la. És perquè crec que paga la pena de llegir-ne més llibres.

 _____________________________

DUROS A QUATRE PESSETES

Després de voltar per aquests mons de Déu, el retorn a casa sempre és una sorpresa. I no parlo d’allò inexplicable de sentir-se a casa de bell nou.

És la sorpresa de veure aquest país, el més pobre d’Europa. La nostra terra és secanera, cal fer-hi pujar les feixes ròssec amunt, plou quan plou i gairebé mai no plou quan hauria de ploure. Al costat de la Champagne o de Suffolk, Vic i Olot semblen rabasses; en recordar la Picardia i les pollancredes del Po, els nostres pagesos fan tendresa. Han tret pa de les pedres, literalment.

Hi ha una altra sorpresa encara més sorprenent. Aquest país és l’únic d’Europa que ha salvat una llengua i una cultura normals dintre d’un estat d’altra llengua i d’altra cultura. D’Occitània en resta ben poc, Bretanya és un enyorament, Borgonya història passada, Escòcia unes faldilles, Gal·les uns versos. Potser cap d’aquests pobles no pot llegir Sòfocles traduït a la llengua pròpia, si és que els resta llengua pròpia.

Tornant de fora, aquest país emociona, et sents cofat de pertànyer-hi. Al cap de segles ha estat capaç de sobreviure. Ai. El mal és que no ha estat capaç de viure, de viure respirant a pler.

Aquest país té més virtuts que no sembla. Malgrat que el Dant parla de la nostra «avara povertà», la gent d’ací sap ser generosa quan cal. La nostra bescantada burgesia, amb tots els defectes, ha estat molt més generosa que el «señorito» andalús.

Aquest és un país de bona cultureta, amb pobles tan vius que els d’Igualada van al Kilimanjaro amb moto, els de Manresa pugen l’Himàlaia i els de Sant Feliu de Codines estudien les plataformes fluvials del Nil.

Però aquest país de belles jeies no viu.

Sobreviu i no viu. Vés a saber per què. Potser la resposta és a la plaça de Vic, la plaça que explica tantes coses nostres.

Diu que el Rusiñol i el Casas van posar parada al mercat de plaça. Hi venien duros a quatre pessetes. No en van vendre ni un. Cap dels pagesos, curials, majordones, botifarrers, capellans, menestrals, xerraires, sans i beats de la ciutat levítica no es va fiar del qui venia duros a quatre pessetes. No es van fiar d’aquell barret de rialles del Rusiñol, però tampoc no s’haurien fiat de ningú que els fes un do gratuït. El nostre pecat és la malfiança.

Sobrevivim perquè mai no ens fiem ni de la mare que ens va parracar. No vivim perquè no ens fiem ni de la dida que ens va alletar.

La vida d’un poble, el caminar d’un poble avant, és una lligada de confiances mútues. Sense confiança, l’home es torna un musclo. Sense confiança en el veí, aquest país nostre, tan bell, tan treballat, tan fidel, només serà una musclera. Només serà un poble de pobles, mai no arribarà a poble.

Òbviament, no faig política. I ara provaré de fer teologia.

Aquest país nostre és un dels més vells països cristians. Almenys a les terres velles, els moros no van tenir temps de treure-hi verol. Requi a qui requi, tenim cristià el rerefons del rerefons de l’ànima. Tenim virtuts cristianes, però ens costa de ser cristians. Mentre d’altra gent es trenca per una altra banda, la nostra fe se’ns trenca perquè, en no saber confiar en els homes, no sabem confiar en Déu, en la seva gratuïta paternitat.

Déu meu. Déu sempre ven duros a quatre pessetes, sempre. Sovint sentim dir que no podrem entendre Déu perquè és infinit. Infinit, rai. El que ens costa entendre d’Ell és que sempre, sempre, sempre ven els duros de la gràcia a quatre pessetes de desgràcia. I quan fa un capmàs, dóna els duros sense canvi.

Déu és un ésser de gratuïtat. Mai no dóna a tants per cent.

Si un poble és la resultant de totes les confiances dels uns en els altres, l’església és la comunió de totes les esperances confiades en Déu i en la bondat humana. Malgrat tot. Malgrat que morin infants innocents, malgrat que el veí ens la faci coronada. Malgrat tot.

Més val que ens pengin la llufa cent vegades per massa confiats, que mancar un sol cop a la confiança d’un amic que se la mereix.

Direu que amb aquest codi és impossible de viure econòmicament, i que ningú no podria fer bancs. No és cert. Un banc amb caixes per a ficar-hi dinerons també és una confiança. I si no que ho digui la borsa.

Sense confiança no podríem ni fer banc. Més. Sense confiança no farem un país. Sense confiança en Déu i en els homes mai de mai de jamai no serem bellament cristians.

Escolta, avara pobresa de la meva terra beneïda.

Aprèn, aprèn a comprar duros a quatre pessetes.

Vent sense paraules 
(Publicacions de l’Abadia de Montserrat), 1982

 ____________________________

LA GALLEGA I EL «JEREZANO»

El primer record que tinc no serveix per a cap recalada. Nevava, el meu pare em va dur a veure la palmera i el cedre del jardí de ca l’avi, que eren tots florits de blanc. Hi havia estrelletes que es deixaven llepar als vidres, fresques.

Sempre més he estimat la neu, no puc dir que aquella neu em fes pensar en Catalunya. Però alguna cosa havia començat; els primers mots, amb la primera neu, ja eren en català. Per sempre més no tenia altra parla.

Entorn de l’infant es va fent un univers. De primer petit, després s’eixampla, fins que hi trobes persones com tu que es mouen. Si he de dir la veritat aquest primer univers meu no fou fet ni de cançons d’en Llongueres ni de cançons psicomotrius. Era una univers de dides. Per aquells anys havíem nascut cosins i cosins, cada cosí amb dida. La meva tenia una piga a la galta i es deia Carmen, era gallega. Les altres eren totes del mateix tirat, ufanoses, molsudes, generoses de pit i de llet, engarlandades de farbalans, puntes, randes, còfies, arracades de marqueteria de plata i pas d’oca feixuga. Dides i dides i dides, i algun cosí escanyat de llet. Ve-t’ho aquí.

Vaig creure en els Reis, i això sí que val la pena, encara hi crec. No podré deixar mai de creure  que de dalt i de lluny arriben camells amb joguines. Ep. I amb carbó, perquè no se’l descuidaven mai. També he cregut sempre més en el carbó, que no tot són flors i violes. I jo menys.

L’oncle solter era l’únic que parlava de política a taula, els altres se l’escoltaven. El meu pare va morir sense deixar-me saber per on les veia. La mare i l’àvia tenien feina i massa a sargir mitjons per a perdre el temps.

L’oncle, en els monòlegs, parlava d’un tal Primo. No en sabia cap afegitó del nom, era el Primo. Ara resulta que es deia don Miguel Primo de Rivera i no sé què més. Durant anys només fou el Primo, el «jerezano».

El Primo havia enllestit la guerra d’Àfrica, a la guerra d’Àfrica hi havia hagut la batalla del Gurugú. Mai més no he sentit parlar de la batalla del Gurugú. Pel que fa al domicili nacional, el Primo feia córrer el sabre.

L’oncle, davant meu, se’n callava més d’una. A mitges i mitges vaig saber que el Primo era borratxo, fatxenda, gall de panses i que «ni catalanes, ni vascongados, ni ni castellanos». No ho vaig entendre gaire, sembla que una tal Niní Castellanos era amiga del del sabre. A mi em va semblar molt bé que el del sabre tingués alguna amiga. Amb el sabre tot sol s’hauria avorrit molt. No sabia que això d’amiga vol dir més que amiga, tant se val.

Em sap molt de greu haver-ho de confessar. Abans de saber res de Catalunya vaig ser del Barça. No puc confessar quan va ser, em temo que ja hi vaig néixer.

Una minyona que es deia Remei em deia «Catalunya està trista, vestida va de dol», per la mort del Guimerà. També cantava «Rosó, Rosó, llum de la meva vida» i se li posaven els ulls en blanc.

La Remei em deia que tots els castellans eren com el Primo. Els cosins de Vic venien a dir el mateix i es fumien de mi perquè em deien Pepe. L’oncle Lluís no anava tan lluny, només em deia que no em fiés massa dels castellans.

Un cop que, fent sonar un plat esquerdat, vaig dir que el plat parlava castellà, el meu pare em va ventar un bolet, em va recordar que tenia un avi de Madrid, que em deia Pepe i que no era cap vergonya dir-se’n.

No m’ho puc saltar.

Vaig fer la primera comunió a set anys. Set anys. Tenia un Culapi, el pare Valentí Soler, que era un geni de la pedagogia, tant que no ho semblava. No sé com s’ho va fer, només sé que tota la meva vida ha sigut una recerca d’aquell parenostre de la primera comunió. Encara el duc, marcit i polsós, encara espero que se m’avivi i se’m desempolsegui.

Quan sento parlar dels catequistes d’ara, no els entenc. Si una criatura no pot fer la primera comunió a set anys no serà pas per ruc ell, els rucs seran els catequistes. O potser els rucs són els que fan aquests catecismes.

Torno a la meva primera comunió. Solemnement: no fou el dia més feliç de la meva vida. Després dels silencis a la capella de col·legi, em vaig atabalar. No vaig ser ni feliç ni desgraciat.

El país deuria fer la seva, jo no en sabia gairebé res. Però ja començava a dur cançons de mossèn Cinto. Mossèn Cinto havia donat la primera comunió al meu pare, en guardava un vers dedicat que no va ensenyar mai i que perdérem amb la guerra.

No puc dur gaire res més sobre el país i els seus homes. Fins que va marxar el Primo i va morir al cap de poc a París. Ves com el món: em van dir que el Primo havia mort desafiat pel Duc d’Alba. Sigui com sigui, em sembla que tothom va trobar bé que marxés el Primo. Tots menys l’àvia Carmen, la Ballarín, que tenia un retrat del Primo dintre de l’«escaparate» de la marededéu del Carme voltat de flors.

Van deixar de parlar del Primo i ara parlaven del Cametes. El Cametes era el Rei, tots els volien treure menys l’àvia Carmen. Sense dir-ho, el meu pare tampoc no n’estava, del Cametes.

Més d’un dia de mil anys
(Club de Butxaca), 1989

 _________________________

LA CALÀNDRIA

La Renaixença té noms amb renom.

De nom, però, només en té un. Mossèn Cinto.

És un fill del tronxo i potser la seva vida tràgica li venia d’això, mai no va ser capellà de marina, molt menys limosnero de cal Comillas, encara menys futur canonge.

Entre goigs, passió i glòria, sempre va ser ànima d’espardenyes i barretina.

Els companys capellans, gent de molt seny, li van fer vores, el bisbe, que l’havia llorejat de poeta nacional, li va treure la missa. Els menjacapellans del Diluvio se’n van aprofitar. Va morir sol i vern a Vil·la Joana.

Els savis d’avui se’l salten, no sé pas quin banastre d’institut l’entafora entre la culivada de poetes de la «restauració d’Alfons XII». Que vagin fent. Aquest país té bons poetes de rajolí, algun bell poeta de raig, només el te a ell amb la torrentada poètica dels genis.

Aquell noi de Folgueroles que, sense haver vist mai el mar, va somniar Atlàntides, se sabia el Canigó pas a pas i greny a greny.

Tan seu, el poble no n’ha oblidat pas els virolais.

Sap que és el poeta més gran que ha donat aquesta terra.

Catalunya, terra de mar menuda. Història de quatre barres i quatre barruts
(Planeta), 1998

 __________________________________

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

La gran Empar Moliner es posava les mans al cap l’altre dia perquè en una sèrie de TV3 una actriu havia dit: «No has acabat de treure la taula.» «Treure la taula, no! Desparar!», exclamava l’escriptora, que se’n feia creus. Empar Moliner deia això en un programa de ràdio presentat per Sílvia Cóppulo. Tan excitada es va notar pel disbarat lingüístic que va demanar un calmant a la presentadora («Dóna’m la píndola!»). I tot seguit inquiria, atemorida: «Tots dieu treure, ja?» Quan les companyes de taula li van dir que no, encara hi insistí, compungida, com si la resposta li pogués fer mal: «I els fills adolescents, diuen treure?». Sílvia Cóppulo ho demana al públic, nois i noies d’una escola. I se senten veus que responen: «Parar i desparar.» «Ah!», respira, alleujada, la Moliner.

Paga la pena d’escoltar l’escena, ací [minut 3.37].

Aquesta seqüència, tan ben interpretada, tan valuosa, m’ha fet pensar en l’evolució de la nostra llengua, és a dir, en l’empobriment accelerat que tant ens espanta. Barrinant sobre desparar i més espècies en perill d’extinció, m’ha vingut al cap un mot molt popular al Principat i que els grans mitjans sembla que s’entestin a fer invisible i inaudible. Parlo de pas, aquest reforç de les oracions negatives: «No m’esperis, no vindré pas», per exemple. I dic que perilla perquè ho he comprovat. Agafo un diari fet a Barcelona i escrit –se suposa– directament en català. Marco tots els «no» de la pàgina 2, la primera pàgina de notícies. Quants n’hi ha? Tretze. Quants es reforcen amb el mot pas? Ni un. Us en poso exemples, perquè vosaltres mateixos pugueu veure si hi esqueia un pas o no:

—Però no és això, no cal [pas] dissimular.

—No es retirarà [pas] sol.

—[…] conscients que no sabíem [pas] ben bé què fèiem allà.

—[…] som quatre homes que no sabem [pas] què signem.

—Aquí Sánchez ja no és [pas] un fracassat, sinó la víctima.

Però i si ha estat casualitat? I si és una mania del diari? Escolto TV3: no pas una sèrie, sinó un informatiu. Aquest és el resultat de quinze minuts de Telenotícies: Oracions construïdes amb «no»: nou. Reforçades amb pas: zero. Exemples:

—El Banc Central Europeu intenta reactivar l’economia europea, però no se n’acaba [pas] de sortir.

—[…] es proposa un pressupost no [pas] inferior a deu milions.

—Els que treballen amb els més desafavorits no volen [pas] que es parli únicament de pal·liar emergències.

—Ha dit que anar a eleccions [sic] seria un fracàs, però que això no pot [pas] ser una excusa per continuar fent el mateix.

—No és [pas] una facultat qualsevol.

Quantes vegades hem sentit dir que la llengua dels mitjans de comunicació ha de ser un reflex de la llengua viva? I com és que als grans mitjans es bandeja un element com aquest, tan viu, encara, i tan genuí?

Una darrera reflexió: aquest mot, avui dia, només és viu al Principat. El Diccionari català-valencià-balear ens ho explica així: «L’ús de pas és desconegut en el llenguatge viu del País Valencià i de les Illes Balears.» Tot amb tot, a la mateixa entrada pas hi trobem una munió d’exemples antics, de tot el domini lingüístic: de les Homilies d’Organyà a Ramon Llull, de la Crònica de Jaume I a Bernat Metge. Això vol dir que abans es feia servir a tot arreu i en alguns indrets ja s’ha perdut.

També passarà al Principat? Si depèn de mi, no recularem pas ni un ‘pas’.

 __________________________________

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Dia 3 de març, dijous. El Telenotícies migdia de la nostra ens ofereix aquest bonica notícia, sobre l’empresari modèlic dels Països Catalans, l’home que fa de les pedres pans, que dóna feina a la gent del país, el gran empresari que no para d’obrir botigues on pots comprar de tot bo i bé de preu.

La presentadora ens explica que l’any passat Mercadona va abaixar preus i, a desgrat d’això, va obtenir un benefici rècord: 611 milions d’euros, un 12% més que el 2014.

I com ho va fer? Fa miracles, aquest home? No ho sabem, de moment. Però n’Agnès ens assabenta que l’empresa va augmentar vendes i va donar feina a un miler de desocupats, dels quals 400 a Catalunya, on va obrir 26 supermercats. L’empresari Juan Roig —continua— ha creat un «clúster agroalimentari»: 240 fàbriques treballen en els seus productes. I afegeix, com de passada: «Entre els agricultors hi ha queixes, perquè Mercadona exigeix preus molt baixos. Però Roig ha promès que el 2020 tothom hi guanyarà.»

No pot ser que hagi dit això: si el 2020 tothom hi guanyarà vol dir que l’any passat i enguany, i durant tres anys més, hi perdran cèntims, els pagesos (d’això, a Callús, en diem treballar per a les putes). Vols dir que pot ser? N’Agnès es deu haver confós.

Calla, calla, que surt el senyor Roig en persona: 

Tradueixo per als qui no entenguin l’espanyol:

«Sabem que no tots els llauradors que avui venen als proveïdors de Mercadona guanyen diners, però ens hem compromès —i això per a nosaltres és molt important— que el 2020 tots els llauradors i ramaders i pescadors que venguin a la gent que treballi per a Mercadona guanyaran diners. Ara, per arribar ací han de fer allò que jo dic en valencià: “el que faça falta”»

Bé, amics. Ho veieu clar, no? Si feu bondat, si feu allò que mana l’amo Roig (el que faça falta), si pagueu sous miserables, si exploteu el personal… el senyor Roig està disposat a guanyar només uns 600 milions d’euros l’any perquè tothom hi guanyi.

Sabeu on no compraré mai, oi? Justa la fusta: ho heu endevinat.

________________________________

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat.

Fa vint-i-cinc anys que es va morir, a Palma, Francesc de Borja Moll i Casasnovas, un dels més grans lingüistes dels Països Catalans. A ell devem el gran ‘Diccionari català-valencià-balear‘, que va començar a elaborar mossèn Antoni Maria Alcover i Sureda l’any 1900 i que Moll no va acabar de publicar fins el 1962.

Enlluernat per Alcover
Moll, nat a Ciutadella el 1903, va estudiar al seminari de la seva ciutat. Fou allà on, a l’edat de catorze anys, va conèixer mossèn Antoni M. Alcover, que hi havia anat per estudiar sobre el terreny el parlar de Menorca. Aquesta coneixença tan primerenca va portar un autèntic trasbals en el jove Francesc de Borja Moll –que fins llavors no havia tingut cap contacte acadèmic amb la seva llengua– i va inspirar la seva trajectòria. L’admiració pel mestre el va dur a escriure-li una carta en sortint del seminari (a disset anys) i, de seguida, a establir-se a Palma per treballar al seu costat en l’elaboració del diccionari que Alcover ja tenia ben embastat.

Tot i no cursar cap carrera universitària, l’estudi de Moll fou profund, rigorós i exhaustiu, no tan sols per l’exigència i els coneixements que requeria l’elaboració del diccionari, sinó també perquè Alcover el va enviar a formar-se a Alemanya i el va posar en contacte amb experts en lingüística romànica com ara Meyer-Lübke, Leo Spitzer i Bernhard Schädel.

La responsabilitat de redreçar i culminar el diccionari
Quan es va morir Antoni M. Alcover (l’any 1932) s’havia publicat solament un volum del ‘Diccionari català-valencià-balear’, que havia començat a aparèixer en fascicles el 1926. Per què no s’avançava més en aquesta publicació? Un dels impediments era que no arribaven ajuts del Principat, especialment perquè el caràcter d’Alcover havia estat una barrera en la seva relació amb l’Institut d’Estudis Catalans. A banda el caràcter, l’impediment més gran era que Alcover no acceptava les normes ortogràfiques del IEC. Aquest fou l’entrebanc que va tombar Francesc de Borja Moll poc abans de la mort d’Alcover. Ho explica ell mateix en la introducció del diccionari:

«El problema ortogràfic continuava perjudicant l’acceptació del Diccionari. Jo proposava a Mn. Alcover de renunciar al seu sistema ortogràfic personal; ell no s’hi decidia, però em digué que, de mort ell, jo fes el canvi d’ortografia així com volgués. Per tenir garantia pública d’aquesta bona disposició seva, li vaig demanar d’editar, com a publicació anexa al Diccionari, un tractadet d’ortografia, que jo redactaria, segons les normes de l’Institut. Ell hi vingué a bé.»

Havent mort Alcover, Moll va adquirir els drets del diccionari i s’encarregà de revisar-lo i anar-lo publicant, fins que fou completat, trenta anys més tard.

Què és el ‘diccionari Alcover-Moll’?
El ‘Diccionari català-valencià-balear’ (DCVB), més conegut per ‘diccionari Alcover-Moll’, és un diccionari descriptiu i etimològic que recull tot el cabal lèxic del català des d’un punt de vista molt ampli: de totes les èpoques històriques i de tots els dialectes. El DCVB és una gran font per a qualsevol professional de la llengua i, en general, per a qualsevol usuari interessat en la varietat i l’etimologia dels mots catalans. A banda Alcover i Moll,  en aquesta obra magna hi van contribuir una munió de ‘corresponsals’ repartits per tot el país, que hi aportaren fitxes lexicogràfiques.

El diccionari és format per deu volums, un total de 9.850 pàgines que inclouen més de 160.000 articles i una gran quantitat d’il·lustracions. L’any 2003 l’Institut d’Estudis Catalans el va informatitzar i de llavors ençà s’ha pogut consultar per internet.

La tasca editorial
El 1933 va fundar l’Editorial Moll, continuadora de l’Editorial Alcover. S’hi van destacar la biblioteca ‘Les Illes d’Or’ i, més tard, la ‘Biblioteca Raixa’, on publicà més d’un centenar de volums. Amb l’ajut dels seus fills i la col·laboració de l’escriptor Josep M. Llompart, aconseguí d’arrencar i mantenir l’empresa, que fou l’única editorial de les illes Balears amb una llarga continuïtat i un catàleg considerable.

La crisi del sector va portar els responsables de l’editorial a anunciar-ne el tancament l’any 2014. Tanmateix, fa poc, es va impulsar la institució Francesc de Borja Moll per a salvar l’empresa.

Un home compromès, sense fer soroll
L’obra de Francesc de Borja-Moll no s’acaba pas en aquest impressionant diccionari, sinó que comprèn gairebé una trentena de llibres i estudis monogràfics de tota mena: des d’una imprescindible ‘Gramàtica històrica catalana‘ fins a dos llibres de memòries, passant per diccionaris escolars, exercicis de gramàtica, cursos d’espanyol, estudis dialectològics, etc.

Fou nomenat doctor ‘honoris causa’ per diverses universitats, entre les quals Barcelona, València, Palma i Basilea. Fou membre de l’Institut d’Estudis Catalans i vice-rector de l’Estudi General Lul·lià.

Així mateix, va tenir una vida pública notable i va fer una tasca extraordinària en la difusió de la cultura catalana a Mallorca. Fou un dels fundadors de l’Obra Cultural Balear (1962) i pronuncià conferències a tots els Països Catalans. Entre els reconeixements més importants, hi ha el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1971), el premi Ossian de la RF Alemanya (1978) i la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (1983).

Malgrat que el seu caràcter era reservat i mostrava poca tirada a fer-se veure, va concedir algunes entrevistes als mitjans de comunicació, entre les quals es destaca aquesta en el programa ‘Personatges’ de TVE-Catalunya, dirigit i presentat per l’escriptora Montserrat Roig.

Francesc de Borja Moll es va morir el 18 de febrer de 1991, ara fa vint-i-cinc anys.

[Publicat a VilaWeb el dia 19 de febrer de 2016.]

L’Institut d’Estudis Catalans ha incorporat noves eines a la versió en línia del ‘Diccionari de la llengua catalana‘ (DIEC2), de manera que es poden consultar fàcilment la resta de diccionaris del IEC. Ara ja no cal cercar una mateixa paraula en tots aquests diccionaris per a obtenir-ne els resultats. Des de la web del DIEC2, després de fer la cerca d’un mot, hom pot accedir directament als resultats del ‘Diccionari descriptiu de la llengua catalana‘, del ‘Diccionari català-valencià-balear‘ (DCVB) –conegut per diccionari Alcover-Moll–, del ‘Diccionari de sinònims‘ d’Albert Jané i del portal Terminologia de Ciències i Tecnologia (CiT).

Quan un usuari cerca una paraula al DIEC, immediatament li apareix el resultat de la cerca, juntament amb quatre botons que fins ara no hi eren, corresponents als quatre diccionaris que s’hi han vinculat. Aquesta nova eina té una gran utilitat per a qualsevol usuari de la llengua, però especialment per a lingüistes, professors, periodistes i escriptors, que d’ara endavant s’estalviaran passos i temps a l’hora de fer consultes i cerques terminològiques.

Les quatre obres que ara es poden consultar des del ‘Diccionari de la llengua catalana’ (DIEC2) són aquestes:

Diccionari Alcover-Moll
El ‘Diccionari català-valencià-balear’ (DCVB), més conegut per ‘diccionari Alcover-Moll’, és un diccionari descriptiu i etimològic que recull tot el cabal lèxic del català des d’un punt de vista molt ampli: de totes les èpoques històriques i de tots els dialectes. El DCVB és una gran font per a qualsevol professional de la llengua i, en general, per a qualsevol usuari interessat en la varietat i l’etimologia dels mots catalans. La direcció i l’elaboració principal de l’obra anaren a càrrec de mossèn Antoni Maria Alcover i Sureda i el seu col·laborador principal, Francesc de Borja Moll, que és qui va poder-la culminar el 1962. Però en aquesta obra magna hi van contribuir una munió de ‘corresponsals’ repartits per tot el país, que hi aportaren fitxes lexicogràfiques.

El diccionari és format per deu volums, un total de 9.850 pàgines que inclouen més de 160.000 articles i una gran quantitat d’il·lustracions. L’any 2003 l’Institut d’Estudis Catalans el va informatitzar i de llavors ençà s’ha pogut consultar per internet.

Diccionari de sinònims
El Diccionari de sinònims d’Albert Jané, obra de referència de la lexicografia catalana, es podia consultar en línia des del desembre passat. Conté 27.542 articles i ofereix diverses opcions de cerca.

Cada article consta d’una entrada (el lema, que és la forma que la identifica i encapçala) i d’una llista de sinònims o més d’una, disposades per accepcions, és a dir, per significats. A més a més, també s’hi dóna informació sobre la categoria lèxica i gramatical de cada mot.

Diccionari descriptiu de la llengua catalana
El ‘Diccionari descriptiu de la llengua catalana’ (DDLC) presenta els mots des del punt de vista del contingut i de l’ús. El concepte de diccionari descriptiu s’oposa al de diccionari normatiu, perquè intenta reflectir els usos lèxics reals i no únicament els que són considerats admesos per la normativa lingüística establerta o convinguda.

El DDLC és una obra en elaboració permanent. Forma part del Diccionari del Català Contemporani (DCC), un projecte lexicogràfic de gran abast desenvolupat al IEC des del 1985, que té per objectiu general d’aplegar sistemàticament les dades sobre el lèxic català. Els articles del DDLC es difonen per internet durant el procés de redacció de l’obra a mesura que vagin assolint un nivell d’elaboració prou avançat.

Terminologia de Ciències i Tecnologia
El portal Terminologia de Ciències i Tecnologia (CiT) conté essencialment tres apartats: una biblioteca en línia d’obres terminològiques (BiblioCiT), un motor de cerca avançat i la interfície ContextCit, amb informació de revistes especialitzades.

La biblioteca BiblioCiT aplega un total de 170.000 unitats terminològiques catalanes. A més, les 58 obres que formen part de la biblioteca poden ser consultades individualment.

El motor de cerca CercaCiT, permet de consultar totes les obres de la biblioteca BiblioCiT simultàniament o per grups temàtics.

Finalment, la interfície ContextCiT ens presenta contextos d’ús de termes apareguts en les revistes especialitzades recollides en l’Hemeroteca Científica Catalana.

Un cas pràctic: cercar la petjada
Si entrem al DIEC i escrivim ‘petjada’ a la casella ‘Entrada a cercar’, obtindrem un resultat simple, la definició del mot, amb dos exemples:

«Senyal que deixa el peu d’una persona o d’un animal a la terra per on ha passat. Es veien les petjades d’un ós. Seguint aquestes petjades, arribarem segurament a alguna cabana de pastors.»

Des d’aquesta mateixa pàgina, damunt el resultat, podem consultar el diccionari Alcover-Moll pitjant el botó DCVB. La informació que en resultarà serà molt més completa: definició, traducció a l’espanyol, exemples literaris (de ‘Lo Somni’ de Bernat Metge, per exemple), locucions, refranys, transcripció fonètica i possibilitats etimològiques.

Tornant a la pestanya inicial, podem consultar sinònims de ‘petjada’. No tan sols obtindrem la llista que cerquem (‘petja’, ‘rastre’, ‘pas’, ‘senyal’, ‘empremta’), sinó els sinònims de tots els mots que contenen ‘petjada’ com a sinònim. I encara més: fent doble clic damunt qualsevol mot de qualsevol llista anirem a parar a una pàgina amb tots els sinònims del mot clicat. És molt fàcil de navegar-hi i molt difícil de no trobar-hi el sinònim exacte.

Si retornem a la pestanya del DIEC, premem damunt el botó DDLC i demanem ‘Mostrar l’article’, obtindrem la informació del ‘Diccionari descriptiu de la llengua catalana’. Ací hi ha definicions detallades, informació estatística, variants, etc., però sobretot una gran quantitat d’exemples d’ús, essencialment contemporanis. Per exemple, en el sentit de ‘Senyal que deixa el peu d’algú o d’algun animal en un terreny o en una superfície’, hi trobem exemples de Marià Manent, de Rubió i Tudurí, de Vicens Vives i de Pedrolo; són exemples que ens ajuden a entendre el significat del mot i el contextualitzen. És un diccionari molt complet i útil especialment per a comprovar si el sentit que volem donar a un mot ha estat usat pels autors seleccionats.

Finalment, clicant damunt CiT, podem comprovar que ‘petjada’ forma part del ‘Vocabulari forestal’ i que és un terme emprat en l’àmbit de la caça; així mateix, trobem informació del ‘Diccionari de geologia’, que ens diu que ‘petjada’ és un terme de paleontologia i de sedimentologia, concretament de petrologia sedimentària. Ens presenta la definició i traduccions a l’anglès, a l’espanyol i al francès.

[publicat a VilaWeb el dia 1 de febrer de 2016]

De tant en tant, els fets de l’actualitat tenen contingut lingüístic. Ahir i avui n’hem vist un cas.

Resulta que ahir, després de l’incendi catastròfic en una estació de Renfe abandonada, el programa d’en Jordi Basté, de RAC-1, va publicar aquest piulet: «L’incendi l’hauria provocat un grup d’indigents. Els bombers han trobat matalassos a l’estació abandonada»

Diuen que la diputada de la CUP Eulàlia Reguant es va indignar i va respondre amb uns quants piulets, entre els quals aquest:

.@elmonarac1 El llenguatge no és neutre. Per mi utilitzar “provocar” indueix a voluntat. Compartim indignació. @jordibaste

— Eulàlia Reguant Cura (@aramateix) 9 febrer, 2016

És més que probable que el piulet de RAC-1 volgués dir una cosa que no deia. Vaja, a mi no em sembla que els responsables volguessin dir que els sense-sostre haguessin calat foc expressament a casa seva per originar el caos que es va originar.

Però, en el fons, l’autor del piulet de RAC-1 va ser víctima d’un abús lingüístic (un entre tants). El verb provocar, originàriament, vol dir «excitar a lluitar o a fer alguna cosa indeguda o inconvenient». En un sentit ampli, també pot arribar a significar «suscitar (alguna cosa)», però sempre partint del significat inicial, és a dir, contenint la idea d’incitació («provocar les rialles», per exemple). Tanmateix, la banalització i la influència de l’espanyol han escampat aquest verb en comptes de originar, causar, motivar…

I d’aquí ve que sentim frases com ara aquestes:

—«El partit admet que la votació per investir Mas pot provocar fractures internes»

—«Els tornados provoquen més de quaranta morts» (provocar un mort: ens podem imaginar una cosa més desagradable, de més mal gust?)

—«El conductor que va provocar un accident a Girona conduïa sense carnet» (podem saber que el va causar, però com se sap que el va ‘provocar’, és a dir, que va fer alguna cosa deliberada perquè passés?)

Sempre ho dic: el llenguatge és com les drogues: cal saber-ne fer un ús responsable…

PS: El qui sembla que s’ha sentit provocat ha estat Jordi Basté, que aquest matí ha dit coses com ara aquestes:

«Encara visc indignat amb el piulet de l’amiga Reguant. […] No vull que ningú em freni la llibertat d’expressió, potser per un verb col·locat amb mala traça. No vull que ningú ens assenyali per alguna cosa que no pensem ni pensarem mai. No vull que ningú ens doni lliçons sobre…»

El parèntesi que hi ha entre «l’amiga Reguant» i «No vull que ningú» dura quasi un minut. És a dir, el senyor Basté triga un minut a reconèixer que va col·locar el verb provocar «potser amb mala traça». Abans i després, ja ho veieu: ‘a mi no em doneu lliçons’. En fi… I penso: no hauria estat més senzill de demanar disculpes primer i després, si voleu, parlar de demagògia? És a dir, costa tant de dir que ens hem equivocat si resulta que ens hem equivocat? És només una pregunta. Perquè, qui sóc jo, pobre de mi, per insinuar res? Déu me’n guard.

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat.

Al llibre Llengua standard i nivells del llenguatge, Lluís López del Castillo ja s’esfereïa per la manera de parlar d’una certa gent, sobretot de l’àrea de Barcelona. Descrivia una fonètica fortament acastellanada. Quan el vaig llegir, a divuit anys, feia pocs mesos que havia començat d’estudiar a Barcelona, i em va sorprendre de debò. Em va fer estrany, sobretot, que parlés de pronunciar malament les eles (les eles?, com es podien fer malament les eles?). I em va fer molt riure l’etiqueta que posava a aquell parlar: el català bleda.

Una descripció molt succinta: la ela bleda és la ela castellana o francesa, ço és, alveolar i no velar. És a dir, amb la punta de la llengua tocant els alvèols (damunt les dents de dalt) i la part posterior sense tocar el vel del paladar. La ela catalana (i neerlandesa i russa i de l’anglès americà…) és velar (amb la part del darrere tocant el vel del paladar). El professor Gabriel Bibiloni ho explica perfectament ací i encara ho detalla més ací.

Com que el Parlament de Catalunya és un reflex (lingüístic) de la societat, us convido a sentir una diputada de la legislatura anterior amb una gran habilitat a fer eles bledes. Us n’he seleccionat un fragment ben il·lustratiu:

Amb el temps, m’ha vagat prou de sentir les eles bledes i, quan els interessats (i interessades) s’hi han avingut, he provat d’esmenar-les. És evident que el fenomen s’ha escampat molt. També és evident que se n’ha fet mofa, però això no ha servit per a vèncer el problema, ni tan sols per a fer-lo recular.

A Callús, sortosament, fins ara aquest fenomen no hi ha arrelat. Tanmateix, molt sovint comprovem amb tristesa com els nostres fills (i filles) comencen a dir eles bledes quan fa uns quants mesos que han començat d’estudiar a Barcelona.

Per convèncer-vos que ací la canalla té fonètica genuïna, us convido a escoltar la veu tendra d’una callussenca de set anys que encara no ha après de fer eles bledes.

Deixeu-me, finalment, retre un petit homenatge a un programa que m’agrada especialment: Oh, happy day! En un parell d’articles anteriors (1 i 2) vaig dir què pensava d’un (o una) membre del jurat. Però avui he de parlar bé d’una concursant, una noia que em té el cor robat. Em refereixo a la Magalí Sare, l’ànima del Quartet Mèlt. S’ha de dir que tot el grup, a desgrat de l’edat, parla força bé. Afegeixo que a la Magalí no li surten totes les eles correctíssimes, però crec que n’és conscient i s’hi esforça. Escolteu-ne, només, aquesta brevíssima seqüència:

Us deixo amb una versió molt reeixida de la «Gallineta» cantada pels Mèlt. Ho diuen ben clar, cap al final: «Que quedi clar per sempre més que jo de bleda no en tinc res». Justa la fusta!

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat.

Si mai ningú llegeix aquestes ratlles —sobretot si és jove—, segurament s’estranyarà que en la descripció de les estances de la meva casa pairal hi inclogui aquesta o aquestes que ara vull descriure, com a peces entranyables dels meus records. Deurà pensar que són desvaris d’un vell que ja no hi toca. Potser tindrà raó, però jo no puc pas resistir la temptació de deixar constància escrita d’un lloc tan comú, i que em va proporcionar alguna cosa més que la possibilitat de satisfer les necessitats fisiològiques (cosa ja prou important). Us vull parlar, doncs, de la comuna.

Quan varen construir la casa només hi van fer una comuna. Era al terrat, on se solien situar una vegada perdut el costum que hi havia a les cases del segle anterior [1] de penjar-les fora de les parets de la casa —un costum certament poc estètic.

«Tot tenia utilitat, en aquell temps de reciclatge integral que tancava el cercle vital de la natura a pagès»

A la sortida de la galeria de sol ponent, tocant al safareig, era situada perpendicular al dipòsit o pou mort que hi havia al barri [2], al costat del femer, i comunicada amb aquest per un tub enterrat al paviment, cosa que en facilitava el desguàs constant i permetia de no haver-lo de buidar sinó un cop l’any, per treure’n la matèria espessa.

Evidentment, tot tenia utilitat, en aquell temps de reciclatge integral que tancava el cercle vital de la natura a pagès. Però no és pas d’això, que voldria deixar constància, sinó de les característiques del lloc reservat a satisfer les necessitats biològiques en el món de la meva infància i la meva joventut. Una estança petita, simple, acollidora i íntima, on el jovent, i també els grans, passàvem més estones de les estrictament necessàries per a la funció primordial.

A la paret de la dreta, a una altura de dos pams i mig, hi havia una fusta ampla per a seure-hi confortablement, acomodant el nostre cul, fossin més petits o més grans els malucs. El cas era que l’orifici dels esfínters s’escaigués al centre del forat rodó que hi havia a la fusta i que quedava al descobert en treure una tapa amb un petit pom de porcellana blanca al mig. Aquest forat deixava veure un tub de ceràmica blanca en forma cònica, que continuava encaixant amb uns altres fins al dipòsit del femer.

«Els eixugamans penjaven al costat del safareig i eren fets de roba de sacs vells durant la setmana i de sacs blancs de bri el dissabte i el diumenge»

Tot el voltant de la fusta, com també al davant, era revestit de rajola per facilitar-ne la neteja. La fusta es fregava cada setmana amb lleixiu i terra d’escudelles. Aquesta feina la va assumir fins a ben vella la padrina, amb una escrupolositat estricta. S’hi dedicava el dissabte, quan també canviava els eixugamans —de tovalloles, en aquell temps, només n’hi havia a les cases dels senyors—, que penjaven al costat del safareig i que eren fets de roba de sacs vells durant la setmana i de sacs blancs de bri [3] el dissabte i el diumenge.

En un angle hi havia una espècie de pica de porcellana blanca de forma arrodonida i oberta per davant com un quart de sopera i amb un escaire recte al darrere perquè encaixés amb la cantonada. Al fons tenia cinc orificis petits per on s’empassaven els orins dels mascles, que ho podien fer servir còmodament, situat com era a l’altura convenient.

Dalt de tot hi havia una postada amb lleixiu, fregalls i més coses de neteja. A la paret del fons, un ganxo de filferro amb papers de diari retallats o quadrats, d’un pam quadrat, que substituïa més o menys el paper higiènic, que llavors —a casa, almenys— ni es coneixia.

Se’ns recomanava de tirar mitja galleda d’aigua del safareig a cada servei, però no hi pensàvem pas sempre, ni de bon tros.

La comuna estava tancada per una porta un xic despintada i clivellada pel sol, que hi batia de ple perquè no era protegida. Al centre de la porta hi havia una obertura amb fulles de fusta en forma de persiana fixa, que en facilitava la ventilació permanent i, a més, deixava veure el defora de dins estant, sense que de fora es pogués veure a dintre. Amb un baldó es tancava i es preservava la intimitat de l’ocupant.

«Els germans hi vàrem passar bones estones llegint incansablement “pàgines viscudes” de l’inoblidable Folch i Torres, algun llibre i qualsevol cosa llegible que caigués a les nostres mans»

Quan érem petits aquesta era l’única comuna de la casa. Amb el temps, com que els nois i el mosso dormien al pis de dalt, fou necessari de fer-ne una altra, per al servei nocturn sobretot. Es construí a sobre de la primera per aprofitar el mateix desguàs, allargant la canonada fins al pis superior. Com que hi havia més espai, es va fer més gran, però de característiques semblants. Per accedir-hi, calgué obrir una porta foradant la paret de la casa a l’indret de la galeria del pis superior.

En totes dues els germans hi vàrem passar bones estones llegint incansablement pàgines viscudes de l’inoblidable Folch i Torres, algun llibre i qualsevol cosa llegible que caigués a les nostres mans. A la del pis de dalt, l’hereu fins i tot hi va escriure moltes poesies de joventut, cosa que demostra que per a la cultura i el somni qualsevol racó pot ésser bo.

Als grans els costava d’entendre que sempre busquéssim quelcom per llegir quan ens calia anar a la comuna. Aquest costum encara em dura, i penso i veig que no sóc pas l’únic.

I ara se m’acut que no entenc per què avui ningú no en diu la comuna, d’aquest lloc tan íntim, però alhora tan comú, sinó un nom ridícul com excusat, o l’anglicisme vàter, o simplement lavabo… Comuna donava una idea més exacta d’un lloc que havia d’usar tothom, un lloc per a tots i que tots necessitàvem i agraíem… per a les funcions pròpies i per a poder llegir tranquil·lament sense que ningú ens destorbés. A mi m’agrada més el nom d’aleshores. Potser pels records que m’evoca. Segurament.

[1]: Es refereix al segle XIX
[2] barri: Espai tancat davant la façana d’una casa.
[3] bri: Teixit fet de la fibra pura del lli o del cànem, sense estopa ni borra.

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat

Observacions sobre el capteniment lingüístic del president Puigdemont

Diumenge la majoria de catalans vam poder sentir un discurs i una intervenció molt especials del candidat a president de la Generalitat de Catalunya. Especials pel moment i, sobretot, per les circumstàncies en què es van esdevenir.

S’han comentat a bastament les qualitats oratòries amb què ens sorprengué Carles Puigdemont, la fermesa i l’agilitat amb què s’expressà i es defensà. I s’ha lloat també –per bé que no tant– el nivell lingüístic d’aquelles intervencions.

Sense afany d’aprofundir-hi, voldria fer alguna aportació a l’anàlisi sobre la qualitat de la llengua del nou president. M’hi estendré una mica més, això sí, que els piuladors que, aquell vespre mateix, en directe, van voler anar desgranant les meravelles amb què es van trobar sobtats per un polític que deia els pronoms febles. Aquests piulets foren aplegats en un article molt interessant de la Montserrat Serra a VilaWeb, amb un títol encertadíssim: ‘El president @KRLS diu els pronoms febles’. (S’ha de dir que algun d’aquests comentaris de menys de 140 caràcters van resultar traïts per la precipitació i van deixar constància d’il·lustres relliscades, fins i tot d’algun membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans…)

«En Carles Puigdemont és un president lletraferit. No és estrictament un escriptor, però és un home que escriu i que té inquietuds lingüístiques. A més, és ‘de comarques’. I tot això es nota»

En general, els presidents que hem tingut de l’any 1980 ençà han gastat un català correcte (hi ha alguna excepció, però ara deixem-ho estar). N’Artur Mas, per exemple, parla amb molta correcció i gosaria dir que amb un grau de formalitat remarcable. Res a dir. Ara, en Carles Puigdemont és un president lletraferit. No és estrictament un escriptor, però és un home que escriu i que té inquietuds lingüístiques. A més, és ‘de comarques’. I tot això es nota.

Es nota en la tria lèxica. No parlo tan solament del famós capteniment (paraula que també fa servir –més moderadament– en Mas, en compte de comportament), sinó de l’ús deliberat de mots com ara esdevenir (alternatiu a convertir-se en), concernit (per a reposar del suat interpel·lat), recança (en comptes de pena), altrament (i no pas si no fos així), dringar bé (en un bell sentit metafòric, per alternar amb sonar bé), brama (per rumor), colla (en compte de grup), no li escau (per no és propi de vostè)…

«Em refereixo a aquell mal que li pesi (alternatiu a ‘encara que li sàpiga greu’), fluixos de cames (per ‘covards’, ‘pusil·lànimes’, ‘porucs’), no m’ha fet res de (en compte del suspecte ‘no m’ha importat’)…»

Es nota en la fraseologia. Em refereixo a aquell mal que li pesi (alternatiu a encara que li sàpiga greu), fluixos de cames (per covards, dubitatius, porucs), no m’ha fet res de (en compte del suspecte no m’ha importat), a mitjan segle XIV (i no l’aberració a mitjans del segle XIV, tan difosa per alguns –massa– diaris i televisions).

Es nota fins i tot en la sintaxi, amb una tria clarament genuïna. Per exemple, del relatiu qui distintiu (i no que) quan el pronom es refereix a persona (els qui em coneixen, entre els qui jo sé…), o de l’ús –tan fonedís– de la preposició de entre un verb conjugat i un infinitiu (no els impediran de donar-nos). El súmmum va ser una combinació pronominal que devia fer saltar de la cadira els defensors del català light: No tinc cap problema de reconèixer-li-ho.

De la fonètica, cal parlar-ne? El president Puigdemont parla un català central amb una dicció quasi impecable. En alguns trets vocàlics, delata l’adscripció nord-oriental, que no ha pas d’amagar, només faltaria. Em va sobtar gratament que digués claredat allà on quasi tots els polítics (no tan il·lustrats) dirien claretat. I també em vaig fixar en aquell a partir amb erra que el seu predecessor insistia a fer amb vibrant sensible i que ell va emmudir.

«El fet d’ésser de les comarques dites gironines li impedí d’amagar alguna estructura sintàctica corrent en aquella àrea: Endavant, ho intenti! (on la resta diríem ‘intenti-ho’)»

El fet d’ésser de les comarques dites gironines li impedí d’amagar alguna estructura sintàctica corrent en aquella àrea: Endavant, ho intenti! (on la resta diríem intenti-ho), Si passa això, m’ho retregui; o bé l’ús de formes clàssiques del condicional del verb anar: No iria malament, Ja m’hi iré acostumant.

Que en Carles Puigdemont té una oratòria ben estructurada, ho va demostrar improvisant frases llargues, molt llargues, sense entrebancs. Un exemple paradigmàtic: «I si és així ho veurem, perquè, com que, al llarg de la legislatura, aquí s’hi presentaran moltes qüestions que demanaran molta claredat de posicionament polític –i és aquí on es veurà si es fan diferències entre catalans que voten sí o que voten no, perquè les mesures socials que es presentaran aquí seran per (a) tots els catalans–, jo estic convençut que els seus prejudicis a l’hora de posicionar-se amb relació al procés d’independència no els impediran de donar-nos suport.»

Oportunitats de millora
Les intervencions de Puigdemont diumenge, especialment la resposta als grups (totalment improvisada), no foren impecables lingüísticament. És clar. El nou president és un home que va per feina, també quan parla (tot i administrar els silencis magistralment). El fet de parlar tan de pressa, juntament amb els nervis propis de l’avinentesa, van menar-lo a algun embarbussament. Vam poder sentir, per exemple, arbolir (‘abolir’), nutural, li empediria… Però això rai no és pas preocupant. Només cal que parli més assossegadament.

Després hi ha les formes col·loquials, genuïnes però potser impròpies d’un registre formal: onta (‘on’), aixís, trascendim, donguin. I, al costat, alguna incorrecció que no sembla controlada, com ara la pronunciació amb una sola síl·laba tònica d’adverbis acabats en -ment (atentament i completament, amb la primera e neutra).

En l’àmbit sintàctic, no sempre va fer caure les preposicions davant la conjunció que (Abans de que es conegués), ni va tenir en compte tothora que els complements directes no porten a (Coneix a gent que em coneix)… Potser per la insistència, em va cridar l’atenció aquest reflexiu espuri a M’hi deixaré la pell (en compte de Hi deixaré la pell). Al costat d’aquesta interferència hi havia algun pleonasme simpàtic, però inadequat, com ara Hi podria estar-hi d’acord.

En el lèxic, en fi, es va escapar algun bueno i va apretar allà on havia d’haver pitjat, premut o empès. Va ser més divertit, però massa informal, que digués que se’n van ensortir on tocava se’n van sortir (a mi, que no he dit mai ensortir-se’n, em va recordar en Clos quan deia amb gent o amb sense).

S’ha d’agrair que només digués una vegada tots i totes, per bé que va fer reaccionar la professora Carme Junyent. Ves que no formés part d’una clàusula secreta de l’acord amb la CUP…

«No oblidarem fàcilment la cara desencaixada de la nostra Inés entomant la galleda d’aigua freda, ni aquell serrar de dents indissimulat de n’Albiol»

President, us dono l’enhorabona pels vostres primers discursos. I espero de debò que ens en regaleu molts més. No oblidarem fàcilment la cara desencaixada de la nostra Inés entomant la galleda d’aigua freda, ni aquell serrar de dents indissimulat de n’Albiol. I no parlem de dimarts, quan vam veure l’elegància de la condecoradora de nazis i els seus amics, mandrosos fins i tot a l’hora d’alçar-se i picar de mans, tot i ser envoltats d’un poble que amb vós ha tornat a renéixer.

President, que vós sigueu un lletraferit pot ésser important per a la llengua, perquè sou una referència, un mirall social. D’una manera o altra, podeu contribuir a falcar el deteriorament de la llengua i, posats a somniar, podeu afavorir una millora general de la qualitat lingüística (que vol dir riquesa, genuïnitat, seguretat expressiva…).

«Amb la llengua no s’hi juga. Perquè la llengua, com la nació, no l’hem pas inventada al segle XXI»

Us demano que, en la defensa de la llengua, d’una llengua vigorosa i digna, no defalliu. Potser algú us voldrà convèncer que digueu tranquil·lament apretar i deixeu estar això de reconèixer-li-ho, perquè tot alhora és com una frontissa que grinyola. Però jo no en faria cabal. Sabeu què? Si la frontissa és bona, amb una mica d’oli ja deixa de grinyolar. Si la canvieu i n’hi poseu una d’aquestes d’ara (d’obsolescència programada, que en diuen), no aguantarà ni divuit mesos. Amb la llengua no s’hi juga. Perquè la llengua, com la nació, no l’hem pas inventada al segle XXI.

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat.

 

Reneixo (renasc)

Reneixes (renaixes)

Reneix (renaix)

Renaixem

Renaixeu

Reneixen (renaixen)

Parla Odisseu:

«I [Èol] m’envia llavors l’alè d’un ponent, perquè ens dugui,
els vaixells i la gent; però no ens ho havíem de veure
complert, que havia de perdre’ns la nostra mateixa oradura.

» Nou dies vam navegar, per igual de nit i de dia;
i al desè ja per fi es mostraven els camps de la pàtria,
tan a la vora, que en vèiem els focs i la gent encenent-los.
Ara, a mi va venir-me un son dolç, rendit com estava,
car sempre vaig manejar l’escota jo, sense dar-la
mai a ningú, per fer cap més de pressa a la terra paterna.
I llavors els companys van posar-se entre ells a discórrer,
convençuts que m’enduia tot d’or i d’argent cap a casa,
per gentilesa d’Èol, el fill magnànim d’Hipotes.
I tal deien entre ells, canviant l’un amb l’altre mirades:

» —Ai, si n’és aquest home pertot d’estimat, i com l’honren,
sia de qui vulgueu la ciutat i la terra on arribi!
Ja de Troia s’enduia una bella part de la presa,
tot un tresor, quan nosaltres, que hem fet les mateixes jornades,
tornem a casa amb les mans que l’una és plena de l’altra.
I ara encara, per grat que d’ell ha tingut acollint-lo,
Èol li dava això. Veniu, mirem-ho tot d’una,
l’or i l’argenteria que dins aquest sac deu haver-hi.

» Deien, i prevalgué el funest parer de la  colla.
Deslligaren el sac; i tots els vents s’escaparen.
I arrabassant-nos de sobte, ens portava de nou mar enfora
el bufarut, i ploraven, veient que la pàtria els fugia.»

 

 «Èol i els lestrígons», L’Odissea (traducció de Carles Riba, 1948)

[Agraeixo al meu cunyat Ramon Caralt i Barris, home savi, que m’hagi menat fins a aquestes pàgines homèriques, profètiques]

 

Lletres de fa deu anys, amb un ‘post scriptum’

Dir-te els records és garbellar emocions de quaranta anys tocats, que es barregen les unes amb les altres i que fan de mal endreçar. Però bé ho hem de provar; si no, no entendrem pas res.

Comencem pel final, que és més fàcil i més agraït. Els darrers quinze anys hem estat a prop. Hem estat físicament a prop i hem viscut moments de gran comunió: l’abraçada impotent d’aquella matinada trista d’aquell maig trist; l’espera carregada d’incertesa —pocs mesos més tard— a l’Hospital de Terrassa, amb el confort de la presència del Fèlix i la Pilar… [1] I, més recentment, la il·lusió que m’heu demostrat en aquesta nova vida amb la Marta; la complicitat literària, sobretot amb el nexe de la Rosamunde Pilcher; el dinar de cada dissabte, el peix de cada dijous, l’Avui de cada dia…

D’aquests últims anys, et vull agrair l’amor que has abocat en l’Alba i la Queralt (i en tots els néts), que he viscut com una prolongació reposada de l’afecte amb què m’havies embolcallat a mi (i a tots els teus fills).

Tanmateix, la memòria, capritxosa i selectiva, s’entossudeix a oferir-me records de la joventut, l’adolescència i la infantesa. Una època que tinc en el pensament tenyida d’una estima intensa.

Et parlo d’aquell caramel de menta que em vas donar, al Congost, el 10 de setembre de 1976. A la grada de davant, hi teníem el teu home, a punt de fer un discurs que l’havia de dur a la presó. No va pas ser l’únic míting d’aquella transició tan apassionant en què tu i jo érem claca i ell, un de molts protagonistes. Tots tres (i la carlinada) vam recórrer un bon bocí de país aquells mesos. Gràcies per haver-me dut amb tu l’Onze de Setembre del milió i el dia de la tornada d’en Tarradellas (quin tip de caminar, i quin patir —tu per mi i jo per tu— aquella tarda a Barcelona). I tu sempre amb els caramels a la bossa, sempre a punt de subministrar-me aquella dosi de sucre, a què em va fer addicte la Nena el primer any de la meva vida, quan sucava la pipa a la sucrera perquè us deixés dormir.

«Érem asseguts en un parc de les Corts, poca estona abans d’entrar a la Model»

Et parlo de pocs mesos abans, quan el malxinat del Franco encara era viu. Jo tenia onze anys i era la primera vegada que em vas fer tastar el xoriço. Érem asseguts en un parc de les Corts, poca estona abans d’entrar a la Model a veure el Fèlix, detingut per una policia que et torturava abans de saber qui t’havia dat els fulls ciclostilats. El fet és que, de llavors ençà, cada vegada que menjo xoriço recordo el sol esmorteït d’aquell matí a Barcelona.

Et parlo d’aquella constància —i paciència de Balanguera— a fer mitja. Et recordo tardes i vespres asseguda fent jerseis per als primers néts i, abans, per als fills. Amb aquella tenacitat vas fer un jersei gruixut de llana, d’un blanc resplendent, amb una bandera prohibida al mig. El vas teixir amb un orgull heretat i massa temps reprimit; i el vaig lluir amb orgull de pre-adolescent, per dur la contrària a un pare que, tot i ser progressista, era també monàrquic. Alguna cosa me n’ha quedat d’aquell jersei, alguna cosa…

Et parlo d’aquelles nits que, mort de por, tornava d’allà-amb-la-iaia amb qualsevol excusa (me n’havia inventades tantes…), i tu solies fer veure que et creies que tenia mal de panxa, o que l’avi s’havia descuidat de deixar la clau a sota la porta. I també d’aquelles altres nits, a casa, quan em llevava perquè la veu de ràdio París i ràdio Pirenaica —que devoràveu amb avidesa clandestina— no em deixava dormir.

«Et parlo d’aquell amor silent i constant a la teva mare. Amor viu, tot i adonar-nos que s’anava fonent. Ens vas ensenyar a tenir-ne cura, a tirar-li les gotes als ulls, a lluitar amb la presència i amb els fets contra l’arteriosclerosi que l’anava allunyant»

Et parlo d’aquell amor silent i constant a l’àvia. Amor viu, tot i adonar-nos que s’anava fonent. Ens vas ensenyar a tenir-ne cura, a tirar-li les gotes als ulls, a lluitar amb la presència i amb els fets contra l’arteriosclerosi que l’anava allunyant, a pensar —amb un punt de distanciament, ironia o escepticisme— que faria riure si no fes plorar. Era la mateixa sensibilitat callada amb què ens havies ensenyat a tractar el Jesús. [2] Anys més tard, vaig reconèixer aquell amor de família en la mirada maternal de la Teresita de Tuixent (la meva segona mare); en les carícies candoroses de l’Alba i la Queralt; en el consol verbal de la Nena i el Fèlix —guies de desemparats. I l’he retrobat ara en la tendresa discreta i desinteressada de la Marta. Ens vas ensenyar, sense paraules, a estimar la família; humilment i resignadament, sense esperar-ne cap recompensa.

Et parlo també de quan dedicaves estones a preguntar-me la lliçó, o quan et preocupaves que llegís, i que llegís en català. És per això que vau decidir que, un cop extingit el Patufet, calia fer un esforç econòmic per subscriure’ns al Cavall Fort.

Et parlo de més petit, quan la pobresa (ho hem de dir amb totes les lletres) va impedir que un any passessin els Reis. I tanmateix, sense saber com, va arribar alguna cosa: una tarda de gener enllà, mentre jugava al carrer de les Parres, em vas cridar i, amb els ulls humits d’il·lusió, em vas fer obrir un paquet que contenia una antologia dels millors contes del món en tres volums.

«El moment més dolç era a l’hivern quan, en acabar la dutxa, cridàvem “Tovallola!” i, miraculosament, en aquella finestra que comunicava la dutxa amb el safareig, hi apareixia la teva mà i hi deixava la tovallola que havies fet escalfar vora l’estufa»

Et parlo de força més enrere encara, quan ens feies dutxar cada dissabte amb Mistol i una esponja aspra que arrencava, pel cap baix, la ronya. El moment més dolç era a l’hivern quan, en acabar la dutxa, cridàvem «Tovallola!» i, miraculosament, en aquella finestra que comunicava la dutxa amb el safareig, hi apareixia la teva mà i hi deixava la tovallola que havies fet escalfar vora l’estufa. Aquest record càlid dels hiverns contrasta amb un altre record hivernal, dels mateixos anys, quan ens venies a despertar fent lliscar la mà glaçada dins el nostre pijama. De bon matí ja ens acaronaves amb la teva fina ironia.

Et parlo del record més reculat que tinc. Va ser quan vaig fer tres anys i, il·lusionadament, et vaig lliurar la pipa, tal com havíem convingut. Encara et veig, d’allà baix estant, com vas acollir aquell gest pactat amb la solemnitat que pertocava per fer-me sentir un homenet.

Però de tot això ja fa molts anys. Tot això era quan encara no sabies fer pastissos (ni et vagava!); de quan l’esmorzar que em preparaves cada matí era un rovell d’ou amb sucre; de quan et passava —com ara— que anaves a la nevera i, en arribar-hi, no sabies què hi havies anat a buscar.

El passat és un fil continu, un camí ple d’obagues i solells. I també el present és un camí, un camí incert. «Què m’hi sé jo?», exclames sempre, quan topes amb qualsevol dubte. I tanmateix, amb certeses i incerteses, el camí continua. Devíeu ser vosaltres que ens vau ensenyar que qui dia passa any empeny. Si passant 29.220 dies has empès 80 anys, quan n’hagis passat 32.872 n’hauràs empès 90. Això serà el dia de Nadal de l’any 2015. Som-hi.

________________

PS: Així s’acabava l’escrit d’ara fa deu anys. De llavors ençà han passat moltes coses. Ja fa dos anys i mig que se’n va anar el pare. Tens els fills al mateix lloc, però els néts més escampats. I sis besnéts, més un que va venint. A casa nostra, hi van arribar el Marc i la Maria, tots dos de cop; l’Alba se’ns va instal·lar a Anglaterra i la Queralt a Barcelona…

Vas plegar de caminar i, de retruc, de cuinar, la teva gran passió. Però mantens la sornegueria i la clarividència que tant ens admira. Quan passeges amb l’Àngels i algun callussenc et diu: «Maria, fas molt bona cara», li respons: «És que a la cara no hi tinc pas res; són les cames, que no em porten.» I somrius, encara, amb aquells ulls vius i inquiridors. La clau, ho saps prou bé, és saber-se conformar. «S’ha d’estar amb el que vingui», sols repetir. Tan senzill i tan difícil com això.

[1] La Nena –la meva germana Maria– es va morir el 15 de maig de 1999. Al cap de dos mesos, a mon pare li van detectar un càncer de pulmó, que li van poder extirpar.

[2] El Jesús tenia vuit anys quan ens va deixar. Havia nascut amb una malformació cardíaca, llavors irreversible. La Mercè s’havia mort a pocs mesos d’edat: una nit, de sobte, al bressol; no la vaig conèixer. L’ordre dels nou germans és aquest: Joan, Fèlix, Josep, Maria, Isidre, Mercè, Jaume, Jesús i Jordi.

____________________________

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat.