Aquest títol pot semblar un elogi de la ignorància, però us convido a veure quatre casos que el justifiquen.

Cas 1: en Sergi
Té trenta anys i és independentista, fill d’aragonesos —ara també independentistes. El cercle d’amistats d’en Sergi és majoritàriament catalanoparlant. Va rebre tota l’educació en català. Parla en català amb la seva dona i amb el seu fill. Assegura que pensa en català. Però ha decidit d’escriure un bloc en castellà. Alguns amics seus no ho entenen, però ell els ho explica així: «Hi ha gent de les Espanyes que em segueix i si escrigués en català els perdria; en canvi, vosaltres m’entendreu tant si ho faig en català com si ho faig en castellà.» Si els seus amics d’aquí entenguessin el castellà com entenen l’anglès (és a dir, poquet tirant a gens), en Sergi potser hauria fet una altra tria.

Cas 2: la capatassa de l’ajuntament
És una dona competent, molt. Sap menar la brigada com no ho havia fet ningú. Té cinc treballadors: tres són nats aquí, un a l’Argentina i un al Marroc. A les set del matí, quan els explica les feines, s’hi adreça en el seu català de Casserres. Però n’hi ha dos que no l’entenen i li demanen que els ho repeteixi en castellà. I ella ho fa, és clar, perquè en sap, de castellà. S’hi esforçaran, ells, a aprendre la llengua pròpia del país? No cal, la capatassa ja sap castellà. L’única cosa que no acaben de capir és per què no els parla directament en castellà, a tots cinc.

Cas 3: en Gonzalo i en Marc
Mireu i escolteu aquest vídeo, si us plau. Només dura 1 minut i 38 segons.

Ara escolteu en Marc (40 segons)

Amb el cor a la mà: què heu pensat quan heu sentit l’àudio d’en Marc? Us ha fet riure? Potser no ens n’hauria de fer. En Marc, que té vuit anys, no sap fer —encara— la consonant /θ/ (interdental fricativa i sorda), un so que té l’espanyol, però que no tenen ni el francès, ni l’italià, ni el portuguès, ni… l’espanyol de la majoria del domini (tots els països hispanoamericans, mig Andalusia, Extremadura…). La gent que parla aquestes llengües també us fan riure si mai els sentiu parlar en espanyol? En canvi, en Gonzalo Bernardos no pronuncia bé ni les vocals neutres, ni les es i os obertes, ni les eles palatals (les «elles»), ni les eles (que haurien d’ésser velars i no pas alveolars, com explicàvem ací), ni…, malgrat haver nascut al Principat, fa 53 anys, i malgrat tenir estudis, i malgrat ésser professor universitari a Barcelona. I tot això li ho disculpem: encara gràcies que fa l’esforç de parlar català.

Cas 4: la meva àvia i els estudiants de la professora M. Carme Junyent
Al llibre Escoles a la frontera, la professora M. Carme Junyent explica una anècdota que fa riure, o no. Diu que una vegada l’ex-reina espanyola Sofía va anar a visitar el Parlament de Catalunya i es va interessar per unes escales. Volia saber on duien. «Arriba están las golfas», va dir un subaltern. Es veu que més endavant, el seu home —l’ex-rei Juan Carlos— hi féu una visita i també s’interessà per «las golfas». Fins aquí l’acudit que fa gràcia. Però M. Carme Junyent hi afegeix que alguns dels seus alumnes universitaris no entenen l’acudit, perquè no saben què són unes golfes. Us n’adoneu? La meva àvia no hauria entès l’acudit perquè sabia molt poc espanyol i el mot «golfas» no l’havia sentit mai. Els de la meva generació l’entenem, perquè sabem què vol dir «golfes» i «golfas». Els estudiants de M. Carme Junyent no entenen l’acudit perquè ja ignoren el significat de «golfes». Aquesta és l’evolució del català. Com hi ha món.

PS(1).  A mi, l’acudit que reporta na M. Carme Junyent em va fer gràcia. Però en Jem Cabanes, en tornant de la presentació del llibre a VilaWeb, em va fer adonar que no feia gràcia que em fes gràcia. Fou ell qui em va fer recuperar l’autocentrament. No agrairé mai prou aquests viatges amb el meu amic i mestre.

PS(2). En canvi, el gran Xammar sí que n’era, d’autocentrat. Llegiu això i us en convencereu.

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Hi ha llibres que t’impressionen, que et sacsegen. N’hi ha que et fan venir salivera, que et fan delir. N’hi ha que et fan riure i n’hi ha que et fan reflexionar. N’hi ha que et fan revelacions.

I n’hi ha que ho tenen tot. Contra les aules és un d’aquests llibres complets.

En Tomàs Llopis és un mestre en tots els sentits. Ens vam començar a tractar arran d’aquella gran novel·la que és Hi ha morts que pesen cent anys (guanyadora del premi Andròmina de narrativa del 2012, publicada per Edicions Tres i Quatre el 2013). Fou llavors que vaig saber que coneixia el meu germà gran i que havia treballat a Solsona. Però fins el novembre passat, als Premis Octubre, no ens vam poder saludar físicament. Pocs mesos abans havia tingut el goig de poder-li revisar també aquest assaig autobiogràfic, titulat finalment Contra les aules (Tres i Quatre, 2016), que la setmana passada li va presentar justament el seu amic Joan Badia.

Si en Tomàs és un mestre, aquest llibre és una lliçó, o una lliçó de lliçons. Amb referència a l’ensenyament de la literatura i la llengua catalanes, jo no havia llegit res que anés d’una manera tan transparent i directa al moll de l’os pedagògic. I si ens impregna de docència ben entesa és per una raó: per fer-nos entendre com s’ensenya ens explica com s’aprèn. Per això tenen tanta importància les pàgines dedicades als seus mestres, és a dir, a les lliçons que va rebre ell mateix quan estudiava (vegeu, més avall, «Com es fa un mestre?»)

Essent professor, ben aviat va fer una descoberta que el va acompanyar durant tota la vida docent: «Per aquell temps vaig descobrir John Holt. El pedagog americà deia més o menys que un alumne aprèn el que vol, quan vol i com vol; i si no vol, no aprèn.» Aquesta idea l’ajuda precisament a ésser exigent amb els qui se’n poden sortir i a ajudar els qui tenen dificultats. Ho explica molt bé en un fragment que reproduïm més endavant («L’alumne escriu bé quan vol»).

Però aquest llibre és també una lliçó de vida –per mitjà de la seva i de la dels adolescents que ajuda a créixer. «Com a professor, tinc la seguretat que el millor examen […] consisteix a mirar els alumnes als ulls, francament, i deixar que et diguen què senten», ens confessa en un fragment que copiem més avall («Estellés, Gilda i els ulls fits»).

El recorregut d’aquest professor és ben digne d’admiració: de Godella (Horta) fins a Pego (Marina Alta), passant per Solsona (Solsonès), Amposta (Montsià), Benissa (Marina Alta) i una altra vegada Amposta. I fent tots els papers de l’auca: professor, però també director, cap d’estudis…

Un tal itinerari, començat el 1978 i acabat ara fa pocs anys, li permet de parlar-nos d’episodis crucials en primera persona. Per exemple, quan passa per Amposta la primera vegada (curs 1983-1984), ens explica una anècdota que no cal pas comentar. Imaginem-nos en Tomàs i la seva dona que es volen instal·lar durant un curs a la ciutat:

Fou significatiu el diàleg amb un senyor que regentava un bar. Li vam demanar si sabia de cap pis de lloguer i, després de pensar una esto­na, l’home es va adreçar pel seu nom a un client que seia en una taula:

—Saps si el pis on hi havia aquells catalans ha quedat lliure?

L’altre no ho sabia. Sembla que els «catalans» eren uns de Barcelona.

Amposta i tot el Montsià era llavors un lloc de transició entre la Catalunya vella i el País Valencià. Abandonat tradici­onalment pel nord més ric i separat dràsticament del sud per una arbitrària frontera administrativa, gosaria dir que estava abocat a un procés incipient de pèrdua d’identitat.

Després d’un any a Benissa, torna a Amposta (curs 1985-1986) i ens diu això:

Tornar a Amposta va ser com tornar a casa. Ens vam ins­tal·lar a Sant Carles de la Ràpita i vam viure, humanament i professional, quatre anys inoblidables. En la nostra absència d’un any s’havien produït canvis molt importants en l’opinió pública. TV3 i Catalunya Ràdio havien fet una tasca decisiva; el sentiment de pertinença a Catalunya havia esdevingut tan poderós que no es podia dir «espanyol» a ningú sense que se sentís ofès o insultat.

Però la batalla dura era —i és!— al País Valencià. En Tomàs va viure l’anticatalanisme des de les aules, l’anomenada «batalla de València». Hem volgut copiar un fragment que retrata perfectament aquella època, que potser convé no oblidar.

Tot seguit, teniu una selecció de texts de Contra les aules i, al final, un poema recitat. Espero que us agradi.

Com es fa un mestre?

A la Universitat de València aprèn el rigor d’un bon comentari literari, una instrucció que l’acompanyarà en tota la seva etapa docent:

En aquella universitat, per on havien passat i havien fet escola professors com Miquel Dolç, Joan Reglà, Emili Giralt i Miquel Tarradell, l’estudi de la cultura catalana tenia un prestigi irrefutable i en aquell context cinc o sis companys i jo vam anar a parlar amb el professor Tomás Hernández i li vam dir que volíem estudiar literatura catalana; el professor andalús ens va sorprendre:

—De acuerdo, ¡ustedes me enseñan catalán y yo les en­seño teoría literaria!

I l’endemà ja s’havia comprat el Diccionari Català-Caste­llà de Francesc de B. Moll. Ens muntà un seminari al departa­ment, a les tardes, un dia o dos per setmana, i llegíem el Libre d’Evast e Blanquerna, el comentàvem, n’aclaríem els dubtes lingüístics i aplicàvem els models de Greimas i d’Eco tant al relat lul·lià com als de Berceo. Van ser uns mesos d’estudiar literatura com no ho havia fet mai: l’aproximació atenta al text, l’estudi de les paraules i la reflexió sobre els arcaismes amb les referències a la gramàtica històrica i al castellà medi­eval que ens feia el professor no van privar-nos mai de con­vertir uns moments d’aquelles sessions en una apassionant tertúlia literària on, ara que ho recorde, jo era el més oient de tots perquè no era ni de bon tros un lector prou destacable. Amb Tomás vam aprendre que el comentari literari havia de ser rigorós, científic, però també creatiu.

 _____________________________________

L’alumne escriu bé quan vol

A Solsona, per altra banda, en un curs de literatura catalana contemporània de COU, amb bons alumnes, vaig intensificar sense adonar-me’n l’exigència sobre les lectures i vaig compli­car el discurs metaliterari; aquells alumnes, molt competents i llestos, se’m van queixar després que els havia lliurat uns exàmens corregits amb moltes faltes d’expressió, al·legant en defensa pròpia que no els explicava ortografia. Jo no ho con­siderava necessari, intuïa que ja en sabien prou, però no hi posaven prou interès a l’hora d’escriure els exàmens o els tre­balls, no ho devien trobar prou important. Estic segur, tanma­teix, que per a ells era més còmode i relaxant assistir a la seua trenta-dosena explicació dels pronoms febles sense necessitat de prendre-hi gaire esment que no pas suportar una classe de literatura on calia estar més atent a la informació donada i a les novetats cognitives. No vaig cedir a les seues reclamacions i vaig intensificar l’exigència en la correcció dels treballs escrits. El problema es va acabar de seguida: els alumnes, temorosos de suspendre un examen de COU, van començar a escriure bé. Aquell dia vaig aprendre que un alumne escriu bé quan vol i com vol; i si no ho fa és o bé perquè senzillament s’hi nega o perquè necessita ajuda. Ambdós casos són fàcilment detecta­bles i cadascun demana una atenció diferent.

________________________________

Estellés, Gilda i els ulls fits

Sempre he pensat que Estellés és una enciclopèdia de la poesia i me n’he apro­fitat per a aprendre moltes eines del llenguatge poètic. Però això, ara, són obvietats que no caldria repetir. En parlàvem a les classes i també exploràvem el context cultural i social que evoca el poeta. Un dia, a propòsit dels cinemes i de la «qualificació moral» de les pel·lícules, que Estellés esmenta en alguns poemes, vaig citar l’escàndol que va significar en el seu moment l’estrena de Gilda. Els alumnes no en tenien gaires notícies i pocs coneixien la famosa escena del guant. L’endemà vaig portar la pel·lícula i en vaig posar justament aquella seqüència inoblidable. Abans vaig fer cinc cèntims de la història i quan ja havíem vist aquella escena, els alumnes em van demanar de continuar fins al final. Aquell dia em vaig adonar de les possibilitats que oferia el cinema clàssic per a les classes de llengua i imatge de què parlaré més endavant. Amb Estellés tinc la impressió des del record, com ell, que els alumnes se sorprenien de veure com un poema aparentment senzill i «fàcil» —quantes vegades hem hagut de combatre la idea que la poesia ha de ser necessàriament difícil— duia aparellada una càrrega tan potent d’estímuls, d’emocions i de vida.El programa del curs es completava amb un darrer tema sobre les últimes generacions literàries i la lectura d’una obra publicada recentment. Cada any era una novetat diferent, com si el curs hagués de tenir continuïtat, ja fora de les aules. I en tenia. Alguns debats de classe es van mantenir vigents durant molt temps i han forjat amistats que encara conserve i estime. De tant en tant m’arriben reconeixements d’aquells, o d’aquelles, alumnes que m’atribueixen el fet d’haver-los aju­dat a estimar els llibres. Crec que el mèrit no és meu, sinó dels llibres mateix. Entre nosaltres, alumnes i professor, allò que hi havia era un ambient cordial de treball plaent i de gran respecte a les paraules i a les persones. Com a professor, tinc la seguretat que el millor examen en casos com el que descric consisteix a mirar els alumnes als ulls, francament, i deixar que et diguen què senten. La resta ja és secundari.

_________________________________

La ‘batalla de València’

Som als darrers anys setanta del segle passat, a Godella:

Potser ja havia viscut algun incident menor, però tinc consciència que tot va començar quan el company que feia les classes de llengua espanyola em va dir que tenia un tema al progra­ma de primer de BUP —els alumnes devien tenir uns cator­ze anys— sobre les llengües de l’estat espanyol i no l’havia volgut explicar perquè no volia provocar cap conflicte a la classe. No ho vaig creure una solució digna i em vaig oferir a explicar jo mateix aquell tema delicat. Els meus mestres Pedro Benavides i Sanchis Guarner m’havien marcat el camí de no arronsar-me davant l’adversitat.

El company em va cedir una hora de les seues classes, a la següent jo havia de fer classe de francès al mateix grup i en volia fer. Tenia una hora, doncs, per a explicar allò tan difícil. Josep Iborra recomanava que s’anàs a classe amb els llibres que calia llegir. Era important que l’alumne els veiés, que els pogués tocar i fullejar. És per això que jo vaig anar a aquella classe amb tota la bibliografia. Recorde que duia La llengua dels valencians, Nosaltres, els valencians, el Dicci­onari de la llengua catalana i les Converses filològiques de Fabra. Devia portar també alguna gramàtica d’Enric Valor, els dos llibres sobre dialectologia que Joan Veny acabava de publicar i Llengua i cultura als Països Catalans de Badia i Margarit, una obra que m’agradava molt rellegir. Uns quants quilos de llibres en definitiva. Vaig fer una exposició ben documentada sobre la unitat de la llengua, els dialectes, la història de l’idioma, etc. Al final de la classe els alumnes em van aplaudir. Però quan estava a punt de començar la meua classe de francès i així ho vaig anunciar, els alumnes em van demanar de continuar tractant del «tema del valencià». Allò entrava dins la dinàmica del diàleg, de la tolerància i de la llibertat d’expressió. Recorde que va ser una classe distesa. Tot anava bé i en un moment donat un alumne em va dir que tenia un document escrit en valencià i no en català. Jo vaig dir que el volia veure i vam quedar que ell el portaria i el miraríem l’endemà.

Per a aquella sessió només vaig anar documentat amb el Diccionari general de la llengua catalana de Pompeu Fabra. Va començar la sessió i vaig ensenyar el diccionari remarcant que era de la «llengua catalana». Tot seguit el vaig donar a un alumne voluntari, el que fos més anticatalanista de tots, i vaig demanar al propietari del text presumptament en va­lencià que digués la primera paraula. La va dir —devia ser un article—, la vaig fer cercar al diccionari i vam comprovar que tot coincidia amb el significat i la funció que tenia en «valencià». La segona paraula devia ser un substantiu i vam fer la mateixa operació amb els mateixos resultats, després la tercera, la quarta, la cinquena… I quan ja havíem comprovat que les vuit o deu primeres paraules d’aquell text en valencià coincidien en tot amb les definicions del Fabra, un alumne va dir que totes no coincidien, que n’hi havia algunes que no eren al diccionari català.

—Quines? —vaig preguntar.

Al text apareixia «hui», em va fer notar l’alumne. La vaig fer cercar al diccionari i també hi era, naturalment. Ho vam provar amb alguna paraula «valenciana» més, que no recorde, amb resultats similars: totes eren al diccionari català de Fa­bra. Llavors algú va dir la frase per la qual he contat l’anèc­dota: «Sí, però no.»

«Si però no.» Que a catorze anys i en un col·legi on el diàleg, la tolerància i el consens presidien tota la vida, un alumne no fos capaç de donar-se a l’evidència mostra fins a quin punt la visceralitat havia impregnat un gran sector de la societat d’aquell temps. Era l’any en què Peris Soler, de qui hem parlat més amunt, era conseller d’Educació. No gai­re lluny, pels carrers de València, constantment anaven per aquell temps cotxes amb megafonia proclamant a bombo i platerets i una estètica filofeixista que «som valencians i no catalans», si no proferien algun insult encara pitjor als cata­lans, mentre per la ciutat no hi havia cotxe que resultàs in­demne al fet de dur una senyera sense blau penjada al retro­visor interior o en forma d’enganxina a l’exterior. Per aquells anys també, Sanchis Guarner i Joan Fuster van sobreviure als atemptats amb bomba, però Miquel Grau va morir assassinat. Estic convençut que sense l’acció d’aquell terrorisme evident, cap adolescent de catorze anys no hauria pogut dir en una classe «sí, però no.»

_________________________________

En voleu més? Escolteu la veu de Tomàs Llopis recitant Carner:

Aquest país l’han de salvar els mestres. I la llengua també. Tots sabem que la situació de l’ensenyament no és com voldríem, que hi ha mestres sense vocació, que n’hi ha que parlen malament la nostra llengua… Sí. Però al costat hi ha gent amb un coratge extraordinari, amb una creativitat fora mida, amb una força irreductible per a plantar cara a les maltempsades, amb una dignitat professional admirable. N’hi ha. En conec, en coneixem. Aquests canviaran el món, convertiran els plançons en arbres robusts, tornaran a alçar el país i redreçaran la llengua.

M’agradaria presentar-vos dos llibres que parlen de mestres, de bons mestres. Avui, Escoles a la frontera, de M. Carme Junyent (Eumo Editorial, 2016). Un altre dia, Contra les aules, de Tomàs Llopis (Edicions Tres i Quatre, 2016).

Sobre el de la Carme Junyent, que presentarem dilluns a VilaWeb, en vaig escriure una mena de ressenya per al diari. Espero que us sembli interessant. El llibre ho és molt.

Immigració a l’escola: tòpics i realitats segons Carme Junyent

Fa poques setmanes que es va publicar el llibre ‘Escoles a la frontera’, de la professora de lingüística de la Universitat de Barcelona M. Carme Junyent (Masquefa, Anoia, 1955). L’obra, que fa de mal classificar, és alhora un viatge per tots els racons de l’Anoia i un estudi detallat dels centres d’ensenyament primari i secundari de la comarca i, per extensió, del país. L’autora ha començat a presentar el llibre pels pobles de l’Anoia. La presentació de Barcelona serà dilluns vinent, dia 18, a les set del vespre a l’Espai VilaWeb (carrer de Ferlandina, 43); si voleu assistir-hi, envieu un correu a administracio@partal.cat.

Descobrir la comarca pròpia
En aquest recorregut, Junyent ens fa descobrir tot de racons que ni ella mateixa no coneixia; ens presenta les dificultats i envits que implica l’arribada de la immigració dels dos darrers decennis; retrata la vitalitat tant dels centres educatius com de les entitats socials; i, en darrera instància, ens revela tot de descobertes familiars que simbolitzen el dolor d’una societat encara marcada pel conflicte bèl·lic del 1936-1939.

‘En el transcurs d’aquest projecte he fet milers de quilòmetres, a cada poble hi he anat un mínim de tres vegades i a gairebé tots hi he anat algun cap de setmana’, ens diu al començament. El motiu que duu M. Carme Junyent a recórrer les escoles de l’Anoia és un projecte per a valorar la possibilitat d’aprofitar la diversitat lingüística dels alumnes com a font d’enriquiment social. L’estudi, titulat ‘Què hem de fer amb les llengües dels alumnes a l’escola?’, ja ha estat publicat (versió en pdf).

Però el projecte en si no centra pas l’interès del llibre. De fet, ni tan sols hi explica el contingut de les enquestes que reparteix a cada centre. L’interès està en l’aprenentatge que fa ella mateixa, en totes aquestes visites. L’estudi és l’excusa i l’estímul per a un recorregut molt més ampli, que l’emmena a reflexionar sobre la realitat de l’ensenyament i de l’ús de la llengua, a fer-nos veure els contrasts entre el món rural i el món urbà i a descobrir (i revelar) aspectes de la seva família i d’ella mateixa, per mitjà d’unes connexions que presenta magistralment i amb un estil planer d’una gran qualitat literària.

Immigració i ensenyament
Bona part de l’exposició, la dedica a descriure els municipis i les escoles: els llocs, els noms, els directors, els professionals en contacte amb els alumnes immigrats, els regidors de Cultura i d’Ensenyament… I, de retruc, el mapa escolar, el transport i els lligams –volguts o no– que la distribució de centres propicia. És, doncs, un retrat viu, pràctic, real de l’ensenyament a Catalunya en aquest segon decenni del segle XXI.

En aquest retrat, la nova immigració hi té un paper fonamental. Primerament, perquè és, d’alguna manera, allò que mou l’autora a visitar els centres. Però també perquè en sap copsar i explicar les dificultats que implica i, tanmateix, la voluntat i l’esforç de tractar el problema d’una manera eficaç. Quan parla d’Igualada, per exemple, explica un fet que es repeteix a moltes poblacions del país: que molts alumnes immigrants es concentren en uns centres determinats: ‘Entre els dos instituts d’Igualada, és evident que n’hi ha un que s’emporta el percentatge més alt d’alumnes immigrats. Si m’he de fiar dels alumnes que veig en l’un i l’altre a les hores d’esbarjo, jo diria que n’hi ha un que en té gairebé l’exclusiva. Pel que fa a les cinc escoles públiques, n’hi ha una que acumula un percentatge altíssim de famílies nouvingudes, i les altres diguem-ne que en tenen en proporció decreixent fins a arribar a percentatges residuals. La directora de la primera escola m’explica molt dolguda l’estigma que hi pesa i tot el que fan, no tan sols per a proporcionar un ensenyament de qualitat, sinó per a donar valor afegit a l’escola.’ I, en relació amb els pares, diu, poc més endavant: ‘En una de les escoles “marcades” em trobo que uns pares coratjosos no van fugir de l’escola, sinó que van lluitar per canviar-la, i amb la complicitat d’altres famílies van fer-ne una de les escoles més prestigioses d’Igualada.’

Exercici d’introspecció
Sempre a partir de circumstàncies fortuïtes, M. Carme Junyent ens va introduint també en la seva història familiar, marcada en bona part per la guerra del 1936-1939.

‘El meu besavi de Beseit va morir en un accident horrible. La veta de l’espardenya se li va entortolligar amb la roda del carro i el va fer caure. Quan va ser a terra, la roda li va passar per damunt i el va matar.’ A partir d’aquest fragment, i servint-se d’un estil literari atractiu, l’exposició de dades, llocs i reflexions es barreja amb una mena de confessió personal, amb tocs novel·lescs, que sedueix el lector pel caràcter íntim, sincer, despullat. Són fragments que ‘humanitzen’ el relat i l’autora. Que un científic ens parli de la seva família, de la seva vida o, fins i tot, dels seus trastorns no és gens habitual. I en aquest cas és, de totes passades, estimulant.

Recursos d’un llibre amè
Les explicacions, a més, són esquitxades de curiositats, de disquisicions lingüístiques –amb crítiques i elogis a Joan Coromines, per exemple– i, sobretot, de molts passatges irònics. De manera que, ultra les lliçons que ens transmet, M. Carme Junyent també ens fa riure. Perquè ella sap riure’s de quasi tot, començant per una professora universitària que es perd, indefectiblement, a tots els pobles que visita, encara que tinguin un sol carrer.

[VilaWeb, 13-4-2016]

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Ens hauria de caure la cara de vergonya. Enguany fa cinquanta anys de la mort de Rafael Tasis i no n’he llegit res, cap ressenya, cap trista notícia enlloc. Com si aquest home no hagués existit, com si en aquest país n’anéssim sobrats, d’escriptors i intel·lectuals de talla. Ho sabíeu, que va ser el primer escriptor de novel·la policíaca en català, abans que Manuel de Pedrolo i Jaume Fuster?

Ara l’editorial Tres i Quatre ha decidit de reeditar les tres novel·les policíaques de Rafael Tasis. La primera (La Bíblia valenciana) duu el pròleg original de Jaume Fuster, que li reconeix la condició de pioner en el gènere.

No fa gaire a l’Institut d’Estudis Catalans es va fer un seminari sobre Tasis. N’era un dels coordinadors el professor Àlex Martín, potser el més grans tasiòleg actual. Li devem en gran part aquesta recuperació, perquè ha assessorat l’editorial en les reedicions i ha escrit una introducció granment il·lustradora d’una de les tres novel·les.

Qui era?
Rafael Tasis (Barcelona, 1906 – París, 1966) va ser periodista, polític, novel·lista, dramaturg, crític i historiador. Va col·laborar en publicacions com ara la Revista de Catalunya, Serra d’Or i La Publicitat. Tingué un càrrec polític en la Generalitat republicana: fou director general dels Serveis Correccionals el 1937 i el 1938. Es va exiliar el 1939 a París i en va tornar el 1948. És autor de nombroses obres, entre les quals Vint anys (1931), Tres (Mèxic, 1962), La vida del rei en Pere III (1954) i La novel·la catalana (1954). De tornada a Barcelona, treballà d’impressor i llibreter, mantingué la seva activitat política com a enllaç amb l’exili i continuà la tasca d’escriptor.

Les novel·les
En les seves tres novel·les policíaques, hi ha sempre dos protagonistes, el comissari Jaume Vilagut i el repòrter Francesc Caldes. L’avinença i la tensió entre ells dos estableix un joc magnífic, carregat d’ironia, que fa avançar la trama amb agilitat i enjòlit. Heus ací un petit resum de cadascuna:

—La Bíblia valenciana (1955). Fou el seu primer llibre d’aquest gènere. Per tant, es pot considerar la primera novel·la policíaca catalana. Una trama construïda magistralment entorn de la troballa d’un llibre mític (la traducció de la Bíblia feta per Bonifaci Ferrer), ens submergeix en la Barcelona republicana, en una cursa vertiginosa d’assassinats en què llibreters de vell i bibliòmans lluiten per apoderar-se’n.

—És hora de plegar (1956). Ambientada en la Barcelona de la postguerra. Tenim un robatori i un assassinat en una argenteria. Alhora, des de l’ombra, el misteriós assassí va relatant-nos els fets en una mena de novel·la que el durà a ell a la perdició i a nosaltres… a la sorpresa final. La trama i el recurs narratiu fan d’aquesta novel·la, a parer meu, la millor de totes tres.

—Un crim al Paralelo (1960). Caldes i Vilagut resolen uns misteriosos crims que s’esdevenen en una Barcelona que viu, mig innocent, mig pecaminosa, entre el tercer i el quart decenni del segle passat: els baixos fons del Paral·lel, les actrius de varietats, els venedors de loteria, les tavernes polsoses…, tot amanit amb una visita ràpida i delirant a la València fallera de l’època.

Un tast
Tasis té la prosa dels grans escriptors: ferma, genuïna i enormement àgil. Tot això amanit amb una sornegueria fina —podem parlar de veritable humor català—, que te’l fa imaginar amb una rialleta per sota el nas. Entre l’una cosa i l’altra, no pots alçar els ulls del llibre.

Heus ací un fragment de Un crim al Paralelo, situat a València. Quan el llegiu direu: Camilleri? Montalbán? No, no: Tasis, Tasis, el nostre novel·lista oblidat!

Per bé que una mica tardà, el dinar havia estat reeixit. Sobretot la paella era suculenta, una verita­ble simfonia de gustos i colors, amb l’arròs daurat, ben deslligat cada gra, però fonent-se a la boca; els talls de pollastre, els musclos, els llagostins, les rodanxes de peix que formaven l’entrelligat del plat també estaven cuits al punt precís, i les llen­ques vermelles i verdes de pebrot que decoraven la gran paella no eren sols riques de paleta sinó de substància.

—M’estic reconciliant amb aquesta excursió policíaca! Qui era el malaurat que va dir un dia: «De València, ni l’arròs»? O bé allò altre de: «A Va­lència mataren tres —no per lladres ni per res— sinó perquè li furtaren la capa a Crist»? Devien ésser uns fumuts beneits. Quina paella, Senyor! —comentà Caldes, tot repetint abundosament del plat—. Aquesta mena de menges, cuinades amb oli, carregades d’espècies, barrejades, sense sal­ses ni artificis culinaris, són més aviat bàrbares, ja ho concedeixo. Un Brillat-Savarin trobaria que aquesta paella és una heretgia indigna de presen­tar-se a les taules de l’Europa gastronòmicament civilitzada. Però, què hi farem, si encara som tots una mica moros? I a València encara és més difícil d’oblidar-ho. Moros refinats, si vols, com aquells que van saber edificar l’Alhambra i la Mesquita de Còrdova i que van traçar el meravellós sistema de regadiu d’aquesta inefable horta de València. Però moros. De totes maneres, no hem d’oblidar que sant Vicenç Ferrer, tan cosmopolita que hom diu que gaudia del do de llengües, era valencià, i que els Borja, més coneguts a l’Europa del quinzè segle sota llur nom italianitzat de Borgia, eren va­lencians i que van seguir sentint-se’n en els honors com en els excessos.

—Jo no ho oblido pas, estigues tranquil —repli­cà Vilagut—. I no sé veure per què aquesta paella seria indigna de cap cuina europea ni àdhuc de dos papes del Renaixement.

—Què vols que t’hi digui, jo? Són coses de gust, de matís, de tacte, si m’ho permets. Aquest plat, en el qual troben tantes satisfaccions els nostres sentits de bàrbar, és massa violent, massa natural, massa poc químic. És com la pintura lluminosa i multicolor dels pintors valencians. O com aquest vi del Priorat, que d’altra banda no puc menys que recomanar-te. Quin grau fa? Setze, ben bé. No té gaire bouquet, d’acord; potser té un vague regust de brisa. És un most primitiu, fill de la terra i del sol, i que no ha anat a estudi ni té educació. Però, al darrere de la paella, quin licor meravellós! La gargamella se’t refresca i s’abran­da ensems. És com un raig de sol líquid, que re­conforta i dóna el punt d’eufòria necessària per a oblidar totes les misèries d’aquest món. Fins i tot els crims i els criminals!

—Sortosament per a la nostra seguretat perso­nal, no seràs tu qui durà aquest vespre el cotxe, per tornar a Barcelona! Perquè aquest Priorat, tras­colat a dosis massisses com estàs fent, no dóna gens de fermesa al pols. Però et concedeixo que estem dinant molt bé, tant si ho fem a tall de civi­litzats com de bàrbars, i no em ve d’aquí. El meló i les taronges que ara ens duen completaran d’una manera perfecta l’àpat.

Per què «Paralelo»?
En Tasis, a la introducció de la novel·la, fa una explicació lingüística. Per què fa servir Paralelo i no Paral·lel al títol?

Una cosa crec que he d’advertir, i fa referència al llenguatge: és volgudament acostat al que és propi en els llocs de l’acció. Ja es comprèn que les meves concessions no arriben al català absoluta­ment depauperat que s’hi sent a cada cantonada; però m’ha semblat que Paralelo lligaria més que Paral·lel, i moneder més que portamonedes. Així en tots altres casos. I ara, en revisar-la, m’he atès al mateix criteri.

Tasis s’equivocava de mig a mig: ara tothom en diu «el Paral·lel», però dubto que el català que s’hi parla tingui gran cosa a veure amb aquell dels personatges de la novel·la. Ni tan sols, segurament, amb el català depauperat a què es referia l’escriptor. I això, els pocs que parlen la nostra llengua… Pobre Tasis, si alcés el cap!

PS: Quan feia pocs dies que havia aparegut aquest article, vaig rebre una nota d’en Lluís Calderer, de Manresa, que he d’afegir ací perquè té molt d’interès:

«Benvolgut Jordi: He llegit amb molt de gust i interès el teu escrit sobre Rafael Tasis. Hi estic plenament d’acord. Només que m’hauria agradat que l’iniciessis en positiu perquè la recuperació d’aquest escriptor ja ha començat.

És important donar rellevància a la tasca de Montserrat Bacardí i Francesc Foguet com a curadors i prologuistes i informadors bibliogràfics de quatre llibres de Tasis: “Diari íntim. Escrits autobiogràfics”, “El revulsiu del catalanisme” (recull d’articles publicats en revistes de l’exili) i dues novel·les inèdites: “A reculons” i “Muntaner, 4”. I tot això a càrrec d’editorials que malden amb moltes dificultats per mantenir la dignitat literària: A Contra Vent de Barcelona, Cossetània de Valls i Ensiola de les Illes Balears. En el temps, parlem de llibres apareguts entre finals de 2011 i principis de 2016.

Després d’això seguim reivindicant la necessitat de disposar sobretot de la reedició de les altres novel·les, el seu teatre, els seus escrits sobre novel·lística i qui sap si altres coses. Així mateix que moltes altres veus s’afegeixin a una commemoració que no se circumscrigui a la data i que serveixi perquè la figura i l’obra de Tasis sigui de presència i actualitat permanent entre nosaltres.»

_______________________________

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Aquests dies s’ha parlat molt d’en Johan Cruyff. Es veu que jugava tan bé a futbol i que fou un gran entrenador. Si ho diu tanta gent, m’ho creuré. Però a mi el futbol no em fa ni fred ni calor, més aviat trobo que és una poca-soltada a què es destinen molts milions que podrien servir per a moltes coses útils.

Bé, deixem-ho. El cas és que aquests dies ens han presentat en Cruyff com un heroi, gairebé com un heroi nacional, un home que ens va inocular l’autoestima que no havíem tingut mai. Hi ha un abans i un després, com se sol dir. Bufa…

Aquest home va arribar aquí, es va acabar de fer ric aquí i, en agraïment al país que el va encimbellar, durant quaranta anys llargs no va dir ni una sola paraula en català. I encara hi ha qui el justifica recordant-nos que, amb una gran tenacitat, va posar Jordi al seu fill (un fill a qui tampoc no he sentit dir ni un mot en català). Uns altres diuen que si no parlava la nostra llengua era perquè no la volia fer malbé. I aquí hi ha gent que s’ho creu i fa una rialleta cofoia. Sincerament, si hagués decidit de parlar en català –en mal català, en català matusser– creieu que hauria passat a la història com un lingüicida? No us sembla que hauria estat una gran notícia, un gran exemple, que hauria fet la volta al món i hauria prestigiat la llengua?

Bé, ho diré ben clar per si de cas: el meu heroi no és en Johan Cruyff.

Els meus herois són en Pepe i la Dolores, tots dos nascuts a Andalusia. De joves van aprendre a parlar català malgrat que la gent –molta gent, massa gent– se’ls adreçava i encara ara se’ls adreça en castellà. Potser gràcies a aquests dimissionaris se’ls nota, que no són d’aquí. Van tenir dues filles i no els van pas posar noms catalans: Patri i Rocío. Eren els noms que els agradaven. Alguna cosa van saber transmetre’ls, a les filles, perquè totes dues són essencialment catalanoparlants unilingües. La Patri, a més, fou una de les portaveus de Callús Decideix, organitzadora de les consultes del 13 de desembre de 2009. Viu amb en Ferran i tenen dues filles: la Laia i la Txell. Són els noms que els agraden.

La meva heroïna és la dona del taulell d’informació de l’Instituto Nacional de la Seguridad Social de Manresa. Tant si ets negre com si ets blanc, tant si ets jove com si ets vell, el primer «bon dia, què voldreu» te l’engega sempre en la llengua del país. I després pot semblar que canvia de llengua, però no te n’adones que ja ha tornat al català. I als cartells de l’oficina, gràcies a ella, guanya de llarg la llengua d’aquí. Hi ha uns quants cartells només en català. No hi ha cap cartell monolingüe en espanyol: cap.

Els meus herois també són els homes i dones de les oficines de la policia espanyola de la mateixa ciutat. Així que has travessat la barrera de l’home uniformat, inflexible, amb cara de pomes agres i llengua (espanyola) única, entres a la sala llarga del fons i sents quasi una única llengua vehicular: el català. I això, a la policia espanyola, no em digueu que no tingui mèrit.

Les meves heroïnes són mestres de l’escola bressol de Callús. Molts dels nens que hi entren, a casa només senten castellà. Però –vejats miracle!– quan arriben a l’escola dels grans ja entenen perfectament les frases de comunicació bàsica en català. La llengua amb què et canten, la llengua amb què t’amoixen i et renyen, la llengua amb què et canvien el bolquer és –mira-t’ho com vulguis– també la teva llengua. Forma part del teu món, és casa teva.

I si hem de cercar un heroi holandès també en tinc un: l’enginyer Joep van der Laan. Quan en Joep va arribar a Solsona ja feia temps que compartia la vida amb la Mercè, amb qui havien viscut un parell d’anys a prop d’Amsterdam. Una vegada establerts ací, van tenir un nen i una nena. A diferència d’en Cruyff, els van posar noms neerlandesos: el noi, Henk i la noia, Aniek. Eren els noms que els agradaven. En Joep, com en Cruyff, tampoc no té facilitat per a aprendre una llengua neollatina, per bé que sap anglès, alemany i, és clar, neerlandès. Però, a empentes i rodolons, amb esforç i amor, va anar agafant destresa en la llengua d’aquest país. I amb això, a Solsona, n’hi ha prou i de sobres. Allà ningú, mai, no li va fer veure la necessitat d’aprendre cap més llengua que no fos el català. Tanmateix, a còpia de baixar a Barcelona, de seguida es va adonar que la cosa no era igual a tot arreu. Malgrat això, en Joep, tretze són tretze, va parlar i parla català a tot arreu. L’espanyol el va aprendre –a la força els pengen!–, però no el fa servir. Els fills –tot i no dir-se ni Jordi ni Núria– parlen català de Solsona, és clar. Ah, i neerlandès.

Potser trobeu que he parlat només de llengua. Doncs sí. He parlat només de llengua. Perquè, una pregunta: tot aquest moviment o procés o com se’n digui no el fem (sobretot) per la llengua?

________________________________

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Curiositats lingüístiques de les caramelles

«I només en un instant,/ pel misteri de la festa,/ els cors es van enlairant/ al compàs de la ballesta», diu la sardana Caramelles a Callús, d’en Pere Fons i Vilardell. Aquests versos, amb què cada any s’emocionen centenars de callussencs, potser avui dia no farien ni fred ni calor a un foraster. És normal. Les caramelles, com tots aquests vestigis de costums i tradicions, s’han de viure. M’estaré de dir que s’han de portar a la sang, que s’han d’haver mamat, perquè cada any veig casos que ho desmenteixen, veig nouvinguts que s’adhereixen a la festa i a l’emoció amb una facilitat corprenedora.

Si us animeu a venir a Callús, podreu veure i sentir caramelles tot el Dissabte de Glòria a la tarda per les cases de pagès i les colònies i tot el dia de Pasqua pels carrers del poble. La música envaeix tot l’espai, perquè el terme és petit i s’hi aboca mig poble, repartit en dues colles: la dels petits i la dels grans.

Si voleu informació sobre l’origen de les caramelles, us recomano les seixanta pàgines que hi dedica el Costumari català de Joan Amades, que aplega tota mena d’explicacions, costums, cançons i danses, i ens assabenta que abans era una festa escampada per tota la Catalunya Vella i el nord de la Catalunya Nova.

Sembla que el nom ve de caramella (‘flauta gran’) i té variants locals, com ara camarelles, camilleres, camigeres, camarleres. La gent gran de Callús encara en diu camilleres. I dels cantaires, camillaires. I sembla també que les caramelles van néixer dels goigs que es cantaven per Pasqua, que es van popularitzar i estendre.

A Callús, els caramellaires van guarnits amb totes les peces necessàries: espardenyes de set vetes, barretina, armilla i faixa els nois. Moltes noies porten el ret (el mot té origen castellà, però amb el gènere canviat, com les postres), el cosset (corpinyu, en diuen), les mitenes, les faldilles de flors…

Entre els caramellaires, hi ha els encarregats d’arreplegar diners per les cases. Com que abans recollien ous, s’anomenen lloques. Quan jo era petit, eren sempre dones. Avui són nois i noies, però continuen essent les lloques.

Però el vestigi més curiós de les caramelles de Callús és la ballesta.

A Callús, la ballesta és tot un símbol. Fins al punt que té una plaça dedicada. És un estri compost de llistons encreuats i articulats, que s’estiren i s’arronsen, com aquells estalvis de taula amb moviment acordiònic, però amb llistons de fusta. Quan la ballesta és plegada es pot dur còmodament agafada amb la mà, sota el braç. Quan s’estira pot assolir set metres o vuit d’alçària, de manera que és ideal per a arribar del carrer estant fins a un balcó. Els ballesters tiren la ballesta perquè els veïns, des del balcó, posin cèntims en una bosseta que hi ha en un cap i n’agafin, en bescanvi, un clavell. El Costumari explica i il·lustra aquesta pràctica:

«Cada colla sol portar una alta perxa i al capdamunt una cistella ben guarnida amb flocs de cintes, flors i picarols. Aquesta cistella, un cop feta la cantada, l’acosten a la finestra de la casa obsequiada per tal que hi posin el present destinat als caramellaires. Un parell o més d’aquests van proveïts de ballestes (mena d’estri plegable i extensible, format de llistons), per mitjà de les quals fan arribar flors a les finestres de la casa en agraïment al present rebut; aquest obsequi de flors s’intensifica en les cases on hi ha donzelles joves. Els fadrins que trameten les flors reben el nom de ballesters.»

Però per què se’n diu ballesta? És només pel mecanisme –extensible– i la capacitat de disparar, d’arribar lluny? Podria ésser. Però, sigui com sigui, Amades ens parla d’una lluita en l’origen de les caramelles, una lluita entre gojaires i «caramelles», mot metafòric que no sabem exactament a què es refereix. Els cantaires de goigs deien:

«Caramelles van darrera
tot ens ho volen robar;
nosaltres som valents homes
que tots ens defensarem.»

I Amades fa, més avall, aquesta especulació:

«És interessant d’advertir que, encara avui, els caramellaires del Penedès porten ballestes amb les quals fan arribar a les donzelles que surten a la finestra ramellets de flors, que reben de mans d’una nina posada al cap de la ballesta. A jutjar pel que hem transcrit, aquesta ballesta, avui inofensiva, ahir devia tenir tot el caràcter propi de l’arma i deu recordar uns temps en què les colles anaven armades per defensar-se d’uns lladres enemics, que la cançó anomena caramelles i que avui resulta molt difícil de saber qui eren.»

Les ballestes d’avui, a Callús, no són armes defensives, sinó símbol d’un cant bell i joiós. Quan s’alcen ningú no pot resistir l’emoció, sobretot en la cantada final davant el cafè, mentre l’orquestra i els cantaires fan sonar les notes més vibrants de la sardana o del vals.

Voleu veure ballestes en acció? Les teniu en aquest vídeo (al minut 1.30).

I, com diem a Callús per Pasqua: «Felices!» (que prové de «Passeu-les felices!»).

PS: Alguns amables lectors, suriencs —amb un xic de sorna— m’han dit: «Molt bonic, però la fotografia és de les caramelles de Súria.» Valga’m Déu, em desterraran! Bé, ja l’he canviada.

_________________________________

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Del doll de mossèn Ballarín, n’he aplegat vint-i-quatre gotes al vol. Parlen del país i de la llengua. Clar i català.

La nació

«El poble. Els polítics parlen, garlen i xerren. El poble només espera el matí d’un dia que sigui seu.»

«El Pi és mort. Però aquesta ossada és i serà viva mentre algú cregui en aquesta pàtria. Mort, el Pi és senyal que els pobles ressusciten.»

«Confessar-se català, fill d’aquests rostolls i d’aquesta gent no és fer política, és ser fidel a la pròpia mare, fidel a la llengua amb els planys de la qual em va treure al món. Una pàtria, sobretot per a nosaltres, és una llengua.»

«Sóc un ciutadà del món, però sense fer-me trampa. No ho sóc buidant-me les tripes per oblidar on vaig veure la llum per primer cop, quina és la meva llengua. Única. Quina és la meva llenca de terra i la meva mar.»

«Així com cal acceptar els pares, siguin com siguin, també cal fer-nos nostra aquesta terra, sabut o no sabut, tan nostra com els pares, que ens afesomia tant com el mas.»

«La nostra llenca de terra és una xarxa de pescador penjada als Pirineus, que s’allargassa i s’esprimatxa fins a Guardamar. La xarxa es fica mar endins per fer eixir, a flor d’aigua, mitja dotzena d’illes. Sense la divina i mesurada grandesa, som grecs d’espardenya.»

«Aquest és un país de gent calmosa i peu segur, on de tant en tant surt un tractor. Ronca, arrenca i no hi ha qui el pari.»

«Com cap altra de la Mediterrània, som una terra pobra. Les feixes del pagès s’engarristen quers amunt; cal treure pa de les pedres.»

«Segles i segles de migradesa no han pogut matar l’olor de les places. Encara som. L’alfals dels conreus, la vidalba dels boscos, la pólvora de les ciutats, el fum de les passions ocultes i «lo somni» amagat. Rebrotat misteriosament.»

«Nosaltres som una nació ja en els temps medievals. Érem tant a l’estil medieval que mai no fórem un regne, fórem un comtat, i així vam continuar fins a la carallotada de dir-nos «Principat», que encara tirava aigua al vi.»

«Cada país té el seu tipus representatiu: el coronel anglès, la francesa chic, el tenor italià. Nosaltres tenim el garneu assenyat.»

«Aquest país és com és gràcies als pagesos de rostoll, als pastors de flabiol i paraigua, als rectors amb prou fe per descuidar-se Déu.»

«Els afraus d’ací fan gent de pas de bou, senalla, escó, torrada amb all i caliu. Però, de tant en tant, surt algú esverat a pas de cabra, bossot, catau, trabuc i flamarada.»

La llengua

«He de confessar que, sentint el català d’alguns de la televisió o de la ràdio, fent gàrgares amb les vocals, em dic que si allò és català jo sóc suec. Però m’ho giro a les bones. Aquella bona gent parlen un dialecte del gosolà.»

«Tinc un gran respecte per mestre Pompeu, però, més que ell, els filòlegs de sabata ciutadana oblidaren l’ample terrer.»

«Vaig començar a parlar barceloní. Després vaig anar a parar a Matadepera. Fins que vaig arribar al Seminari de Solsona. Urgellencs, segarretes, piteus, solsonins, cardonins, berguedans […]. Cada contrada amb el seu color fonètic. Moltes de llurs paraules no són al Fabra. Moltes dites són rodones com la saviesa del poble. Algun cop estrafan els sons, mai no erren la sintaxi.»

«Visc en una contrada que parla un català àgil com els esquirols.»

«El menorquí és la més musical de les nostres llengües.»

«La jovenalla de per ací ha perdut el deix de muntanya i engeguen les horribles vocals de qualsevol xerraire amb català light.»

«Amb mossèn Cinto, la poesia trobà la llengua del poble, la parla directa i l’ample lèxic de les pairalies de Vic, amb ressons de la plaça de Balaguer, les hortes de Sueca i les pinedes de Formentor.»

«Amb mossèn Cinto, la llengua del poble trobà la poesia, aquella flama colgada des de Llull i Ausiàs March.»

«En la litúrgia de missa, el traductor del llatí sempre tria el mot més proper al castellà.»

«Aquest idioma de missa no és català rodó. A la curta, val més això que res. A la llarga, si seguim per ací, se’ns abarnegarà l’idioma.»

«La més bella obra de Déu fou una pageseta de poble. No parlava la llengua fina dels de Jerusalem, parlava galileu com Pere o Andreu. Si hagués nascut als nostres verals, no hauria pas parlat el català finet de Barcelona, sinó el pintoresc de Fondarella.» 

Extret de Mossèn Ballarín per ell mateix (Ed. Pòrtic),
amb permís exprés del curador, en Jaume Huch

 __________________________________

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

La mort de Josep M. Ballarín, mossèn Ballarín, hauria d’ésser una avinentesa per a llegir-lo. I per a llegir-ne alguna cosa que no fos Mossèn Tronxo. Perquè aquest home duia dins seu un doll de vivències i un doll d’humanitat. I era un doll de paraules.

No us en diré pas gran cosa. Penso que els escriptors no s’han de comentar, s’han de llegir, que per això escriuen. Només tres apunts. Primer de tot, encara hi ha algú que diu (i aquests dies de segur que algú ho publicarà) que mossèn Tronxo era ell mateix. En Ballarín no podia ésser mossèn Tronxo, sobretot perquè ell era de ciutat i no pas «del tronxo», és a dir, del terròs, de pagès. El mossèn Tronxo de la novel·la s’inspira en Ramon Anglerill, el capellà que ja hi havia a Gósol quan ell hi arribà, provinent de Queralt (no em vull estendre sobre les causes del trasllat de Queralt a Gósol, perquè ara no toca). No em sé estar de dir-vos que conec en Ramon Anglerill i que no és estrany que en Ballarín hi connectés i el volgués literaturitzar. No és veritat, doncs, que mossèn Ballarín fos un «capellà de poble». Era, com he dit, ben ciutadà. Nascut a Barcelona en una família benestant, tot i que es va arruïnar. Fou, si de cas, un capellà «del poble».

Segonament, tenia Déu sempre al cap. El Déu cristià, el Pare i el Fill. I l’Esperit, que esmentava ara i adés. Ballarín era amic de Déu, veia Déu com un amic. I per això el feia sortir pertot arreu, parlés de què parlés. I per això també li sabia greu que molts atacs contra la jerarquia eclesiàstica (uns atacs que ell solia compartir) anessin acompanyats d’un menyspreu a la idea de Déu i, de retruc, als creients de bona fe (com molta de la gent —bona gent— amb qui ell tractava).

En tercer lloc, era un català de pedra picada. No cal estendre-s’hi. Només, això sí, s’ha de remarcar una idea que repeteix: Catalunya ha sabut sobreviure, però no sap viure. Al primer text que teniu tot seguit ho explica d’una manera magistral.

Us deixo, doncs, tres lectures triades. Si no transcric cap fragment de Mossèn Tronxo no és perquè cregui que no paga la pena de llegir la novel·la. És perquè crec que paga la pena de llegir-ne més llibres.

 _____________________________

DUROS A QUATRE PESSETES

Després de voltar per aquests mons de Déu, el retorn a casa sempre és una sorpresa. I no parlo d’allò inexplicable de sentir-se a casa de bell nou.

És la sorpresa de veure aquest país, el més pobre d’Europa. La nostra terra és secanera, cal fer-hi pujar les feixes ròssec amunt, plou quan plou i gairebé mai no plou quan hauria de ploure. Al costat de la Champagne o de Suffolk, Vic i Olot semblen rabasses; en recordar la Picardia i les pollancredes del Po, els nostres pagesos fan tendresa. Han tret pa de les pedres, literalment.

Hi ha una altra sorpresa encara més sorprenent. Aquest país és l’únic d’Europa que ha salvat una llengua i una cultura normals dintre d’un estat d’altra llengua i d’altra cultura. D’Occitània en resta ben poc, Bretanya és un enyorament, Borgonya història passada, Escòcia unes faldilles, Gal·les uns versos. Potser cap d’aquests pobles no pot llegir Sòfocles traduït a la llengua pròpia, si és que els resta llengua pròpia.

Tornant de fora, aquest país emociona, et sents cofat de pertànyer-hi. Al cap de segles ha estat capaç de sobreviure. Ai. El mal és que no ha estat capaç de viure, de viure respirant a pler.

Aquest país té més virtuts que no sembla. Malgrat que el Dant parla de la nostra «avara povertà», la gent d’ací sap ser generosa quan cal. La nostra bescantada burgesia, amb tots els defectes, ha estat molt més generosa que el «señorito» andalús.

Aquest és un país de bona cultureta, amb pobles tan vius que els d’Igualada van al Kilimanjaro amb moto, els de Manresa pugen l’Himàlaia i els de Sant Feliu de Codines estudien les plataformes fluvials del Nil.

Però aquest país de belles jeies no viu.

Sobreviu i no viu. Vés a saber per què. Potser la resposta és a la plaça de Vic, la plaça que explica tantes coses nostres.

Diu que el Rusiñol i el Casas van posar parada al mercat de plaça. Hi venien duros a quatre pessetes. No en van vendre ni un. Cap dels pagesos, curials, majordones, botifarrers, capellans, menestrals, xerraires, sans i beats de la ciutat levítica no es va fiar del qui venia duros a quatre pessetes. No es van fiar d’aquell barret de rialles del Rusiñol, però tampoc no s’haurien fiat de ningú que els fes un do gratuït. El nostre pecat és la malfiança.

Sobrevivim perquè mai no ens fiem ni de la mare que ens va parracar. No vivim perquè no ens fiem ni de la dida que ens va alletar.

La vida d’un poble, el caminar d’un poble avant, és una lligada de confiances mútues. Sense confiança, l’home es torna un musclo. Sense confiança en el veí, aquest país nostre, tan bell, tan treballat, tan fidel, només serà una musclera. Només serà un poble de pobles, mai no arribarà a poble.

Òbviament, no faig política. I ara provaré de fer teologia.

Aquest país nostre és un dels més vells països cristians. Almenys a les terres velles, els moros no van tenir temps de treure-hi verol. Requi a qui requi, tenim cristià el rerefons del rerefons de l’ànima. Tenim virtuts cristianes, però ens costa de ser cristians. Mentre d’altra gent es trenca per una altra banda, la nostra fe se’ns trenca perquè, en no saber confiar en els homes, no sabem confiar en Déu, en la seva gratuïta paternitat.

Déu meu. Déu sempre ven duros a quatre pessetes, sempre. Sovint sentim dir que no podrem entendre Déu perquè és infinit. Infinit, rai. El que ens costa entendre d’Ell és que sempre, sempre, sempre ven els duros de la gràcia a quatre pessetes de desgràcia. I quan fa un capmàs, dóna els duros sense canvi.

Déu és un ésser de gratuïtat. Mai no dóna a tants per cent.

Si un poble és la resultant de totes les confiances dels uns en els altres, l’església és la comunió de totes les esperances confiades en Déu i en la bondat humana. Malgrat tot. Malgrat que morin infants innocents, malgrat que el veí ens la faci coronada. Malgrat tot.

Més val que ens pengin la llufa cent vegades per massa confiats, que mancar un sol cop a la confiança d’un amic que se la mereix.

Direu que amb aquest codi és impossible de viure econòmicament, i que ningú no podria fer bancs. No és cert. Un banc amb caixes per a ficar-hi dinerons també és una confiança. I si no que ho digui la borsa.

Sense confiança no podríem ni fer banc. Més. Sense confiança no farem un país. Sense confiança en Déu i en els homes mai de mai de jamai no serem bellament cristians.

Escolta, avara pobresa de la meva terra beneïda.

Aprèn, aprèn a comprar duros a quatre pessetes.

Vent sense paraules 
(Publicacions de l’Abadia de Montserrat), 1982

 ____________________________

LA GALLEGA I EL «JEREZANO»

El primer record que tinc no serveix per a cap recalada. Nevava, el meu pare em va dur a veure la palmera i el cedre del jardí de ca l’avi, que eren tots florits de blanc. Hi havia estrelletes que es deixaven llepar als vidres, fresques.

Sempre més he estimat la neu, no puc dir que aquella neu em fes pensar en Catalunya. Però alguna cosa havia començat; els primers mots, amb la primera neu, ja eren en català. Per sempre més no tenia altra parla.

Entorn de l’infant es va fent un univers. De primer petit, després s’eixampla, fins que hi trobes persones com tu que es mouen. Si he de dir la veritat aquest primer univers meu no fou fet ni de cançons d’en Llongueres ni de cançons psicomotrius. Era una univers de dides. Per aquells anys havíem nascut cosins i cosins, cada cosí amb dida. La meva tenia una piga a la galta i es deia Carmen, era gallega. Les altres eren totes del mateix tirat, ufanoses, molsudes, generoses de pit i de llet, engarlandades de farbalans, puntes, randes, còfies, arracades de marqueteria de plata i pas d’oca feixuga. Dides i dides i dides, i algun cosí escanyat de llet. Ve-t’ho aquí.

Vaig creure en els Reis, i això sí que val la pena, encara hi crec. No podré deixar mai de creure  que de dalt i de lluny arriben camells amb joguines. Ep. I amb carbó, perquè no se’l descuidaven mai. També he cregut sempre més en el carbó, que no tot són flors i violes. I jo menys.

L’oncle solter era l’únic que parlava de política a taula, els altres se l’escoltaven. El meu pare va morir sense deixar-me saber per on les veia. La mare i l’àvia tenien feina i massa a sargir mitjons per a perdre el temps.

L’oncle, en els monòlegs, parlava d’un tal Primo. No en sabia cap afegitó del nom, era el Primo. Ara resulta que es deia don Miguel Primo de Rivera i no sé què més. Durant anys només fou el Primo, el «jerezano».

El Primo havia enllestit la guerra d’Àfrica, a la guerra d’Àfrica hi havia hagut la batalla del Gurugú. Mai més no he sentit parlar de la batalla del Gurugú. Pel que fa al domicili nacional, el Primo feia córrer el sabre.

L’oncle, davant meu, se’n callava més d’una. A mitges i mitges vaig saber que el Primo era borratxo, fatxenda, gall de panses i que «ni catalanes, ni vascongados, ni ni castellanos». No ho vaig entendre gaire, sembla que una tal Niní Castellanos era amiga del del sabre. A mi em va semblar molt bé que el del sabre tingués alguna amiga. Amb el sabre tot sol s’hauria avorrit molt. No sabia que això d’amiga vol dir més que amiga, tant se val.

Em sap molt de greu haver-ho de confessar. Abans de saber res de Catalunya vaig ser del Barça. No puc confessar quan va ser, em temo que ja hi vaig néixer.

Una minyona que es deia Remei em deia «Catalunya està trista, vestida va de dol», per la mort del Guimerà. També cantava «Rosó, Rosó, llum de la meva vida» i se li posaven els ulls en blanc.

La Remei em deia que tots els castellans eren com el Primo. Els cosins de Vic venien a dir el mateix i es fumien de mi perquè em deien Pepe. L’oncle Lluís no anava tan lluny, només em deia que no em fiés massa dels castellans.

Un cop que, fent sonar un plat esquerdat, vaig dir que el plat parlava castellà, el meu pare em va ventar un bolet, em va recordar que tenia un avi de Madrid, que em deia Pepe i que no era cap vergonya dir-se’n.

No m’ho puc saltar.

Vaig fer la primera comunió a set anys. Set anys. Tenia un Culapi, el pare Valentí Soler, que era un geni de la pedagogia, tant que no ho semblava. No sé com s’ho va fer, només sé que tota la meva vida ha sigut una recerca d’aquell parenostre de la primera comunió. Encara el duc, marcit i polsós, encara espero que se m’avivi i se’m desempolsegui.

Quan sento parlar dels catequistes d’ara, no els entenc. Si una criatura no pot fer la primera comunió a set anys no serà pas per ruc ell, els rucs seran els catequistes. O potser els rucs són els que fan aquests catecismes.

Torno a la meva primera comunió. Solemnement: no fou el dia més feliç de la meva vida. Després dels silencis a la capella de col·legi, em vaig atabalar. No vaig ser ni feliç ni desgraciat.

El país deuria fer la seva, jo no en sabia gairebé res. Però ja començava a dur cançons de mossèn Cinto. Mossèn Cinto havia donat la primera comunió al meu pare, en guardava un vers dedicat que no va ensenyar mai i que perdérem amb la guerra.

No puc dur gaire res més sobre el país i els seus homes. Fins que va marxar el Primo i va morir al cap de poc a París. Ves com el món: em van dir que el Primo havia mort desafiat pel Duc d’Alba. Sigui com sigui, em sembla que tothom va trobar bé que marxés el Primo. Tots menys l’àvia Carmen, la Ballarín, que tenia un retrat del Primo dintre de l’«escaparate» de la marededéu del Carme voltat de flors.

Van deixar de parlar del Primo i ara parlaven del Cametes. El Cametes era el Rei, tots els volien treure menys l’àvia Carmen. Sense dir-ho, el meu pare tampoc no n’estava, del Cametes.

Més d’un dia de mil anys
(Club de Butxaca), 1989

 _________________________

LA CALÀNDRIA

La Renaixença té noms amb renom.

De nom, però, només en té un. Mossèn Cinto.

És un fill del tronxo i potser la seva vida tràgica li venia d’això, mai no va ser capellà de marina, molt menys limosnero de cal Comillas, encara menys futur canonge.

Entre goigs, passió i glòria, sempre va ser ànima d’espardenyes i barretina.

Els companys capellans, gent de molt seny, li van fer vores, el bisbe, que l’havia llorejat de poeta nacional, li va treure la missa. Els menjacapellans del Diluvio se’n van aprofitar. Va morir sol i vern a Vil·la Joana.

Els savis d’avui se’l salten, no sé pas quin banastre d’institut l’entafora entre la culivada de poetes de la «restauració d’Alfons XII». Que vagin fent. Aquest país té bons poetes de rajolí, algun bell poeta de raig, només el te a ell amb la torrentada poètica dels genis.

Aquell noi de Folgueroles que, sense haver vist mai el mar, va somniar Atlàntides, se sabia el Canigó pas a pas i greny a greny.

Tan seu, el poble no n’ha oblidat pas els virolais.

Sap que és el poeta més gran que ha donat aquesta terra.

Catalunya, terra de mar menuda. Història de quatre barres i quatre barruts
(Planeta), 1998

 __________________________________

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

La gran Empar Moliner es posava les mans al cap l’altre dia perquè en una sèrie de TV3 una actriu havia dit: «No has acabat de treure la taula.» «Treure la taula, no! Desparar!», exclamava l’escriptora, que se’n feia creus. Empar Moliner deia això en un programa de ràdio presentat per Sílvia Cóppulo. Tan excitada es va notar pel disbarat lingüístic que va demanar un calmant a la presentadora («Dóna’m la píndola!»). I tot seguit inquiria, atemorida: «Tots dieu treure, ja?» Quan les companyes de taula li van dir que no, encara hi insistí, compungida, com si la resposta li pogués fer mal: «I els fills adolescents, diuen treure?». Sílvia Cóppulo ho demana al públic, nois i noies d’una escola. I se senten veus que responen: «Parar i desparar.» «Ah!», respira, alleujada, la Moliner.

Paga la pena d’escoltar l’escena, ací [minut 3.37].

Aquesta seqüència, tan ben interpretada, tan valuosa, m’ha fet pensar en l’evolució de la nostra llengua, és a dir, en l’empobriment accelerat que tant ens espanta. Barrinant sobre desparar i més espècies en perill d’extinció, m’ha vingut al cap un mot molt popular al Principat i que els grans mitjans sembla que s’entestin a fer invisible i inaudible. Parlo de pas, aquest reforç de les oracions negatives: «No m’esperis, no vindré pas», per exemple. I dic que perilla perquè ho he comprovat. Agafo un diari fet a Barcelona i escrit –se suposa– directament en català. Marco tots els «no» de la pàgina 2, la primera pàgina de notícies. Quants n’hi ha? Tretze. Quants es reforcen amb el mot pas? Ni un. Us en poso exemples, perquè vosaltres mateixos pugueu veure si hi esqueia un pas o no:

—Però no és això, no cal [pas] dissimular.

—No es retirarà [pas] sol.

—[…] conscients que no sabíem [pas] ben bé què fèiem allà.

—[…] som quatre homes que no sabem [pas] què signem.

—Aquí Sánchez ja no és [pas] un fracassat, sinó la víctima.

Però i si ha estat casualitat? I si és una mania del diari? Escolto TV3: no pas una sèrie, sinó un informatiu. Aquest és el resultat de quinze minuts de Telenotícies: Oracions construïdes amb «no»: nou. Reforçades amb pas: zero. Exemples:

—El Banc Central Europeu intenta reactivar l’economia europea, però no se n’acaba [pas] de sortir.

—[…] es proposa un pressupost no [pas] inferior a deu milions.

—Els que treballen amb els més desafavorits no volen [pas] que es parli únicament de pal·liar emergències.

—Ha dit que anar a eleccions [sic] seria un fracàs, però que això no pot [pas] ser una excusa per continuar fent el mateix.

—No és [pas] una facultat qualsevol.

Quantes vegades hem sentit dir que la llengua dels mitjans de comunicació ha de ser un reflex de la llengua viva? I com és que als grans mitjans es bandeja un element com aquest, tan viu, encara, i tan genuí?

Una darrera reflexió: aquest mot, avui dia, només és viu al Principat. El Diccionari català-valencià-balear ens ho explica així: «L’ús de pas és desconegut en el llenguatge viu del País Valencià i de les Illes Balears.» Tot amb tot, a la mateixa entrada pas hi trobem una munió d’exemples antics, de tot el domini lingüístic: de les Homilies d’Organyà a Ramon Llull, de la Crònica de Jaume I a Bernat Metge. Això vol dir que abans es feia servir a tot arreu i en alguns indrets ja s’ha perdut.

També passarà al Principat? Si depèn de mi, no recularem pas ni un ‘pas’.

 __________________________________

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Dia 3 de març, dijous. El Telenotícies migdia de la nostra ens ofereix aquest bonica notícia, sobre l’empresari modèlic dels Països Catalans, l’home que fa de les pedres pans, que dóna feina a la gent del país, el gran empresari que no para d’obrir botigues on pots comprar de tot bo i bé de preu.

La presentadora ens explica que l’any passat Mercadona va abaixar preus i, a desgrat d’això, va obtenir un benefici rècord: 611 milions d’euros, un 12% més que el 2014.

I com ho va fer? Fa miracles, aquest home? No ho sabem, de moment. Però n’Agnès ens assabenta que l’empresa va augmentar vendes i va donar feina a un miler de desocupats, dels quals 400 a Catalunya, on va obrir 26 supermercats. L’empresari Juan Roig —continua— ha creat un «clúster agroalimentari»: 240 fàbriques treballen en els seus productes. I afegeix, com de passada: «Entre els agricultors hi ha queixes, perquè Mercadona exigeix preus molt baixos. Però Roig ha promès que el 2020 tothom hi guanyarà.»

No pot ser que hagi dit això: si el 2020 tothom hi guanyarà vol dir que l’any passat i enguany, i durant tres anys més, hi perdran cèntims, els pagesos (d’això, a Callús, en diem treballar per a les putes). Vols dir que pot ser? N’Agnès es deu haver confós.

Calla, calla, que surt el senyor Roig en persona: 

Tradueixo per als qui no entenguin l’espanyol:

«Sabem que no tots els llauradors que avui venen als proveïdors de Mercadona guanyen diners, però ens hem compromès —i això per a nosaltres és molt important— que el 2020 tots els llauradors i ramaders i pescadors que venguin a la gent que treballi per a Mercadona guanyaran diners. Ara, per arribar ací han de fer allò que jo dic en valencià: “el que faça falta”»

Bé, amics. Ho veieu clar, no? Si feu bondat, si feu allò que mana l’amo Roig (el que faça falta), si pagueu sous miserables, si exploteu el personal… el senyor Roig està disposat a guanyar només uns 600 milions d’euros l’any perquè tothom hi guanyi.

Sabeu on no compraré mai, oi? Justa la fusta: ho heu endevinat.

________________________________

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat.

Fa vint-i-cinc anys que es va morir, a Palma, Francesc de Borja Moll i Casasnovas, un dels més grans lingüistes dels Països Catalans. A ell devem el gran ‘Diccionari català-valencià-balear‘, que va començar a elaborar mossèn Antoni Maria Alcover i Sureda l’any 1900 i que Moll no va acabar de publicar fins el 1962.

Enlluernat per Alcover
Moll, nat a Ciutadella el 1903, va estudiar al seminari de la seva ciutat. Fou allà on, a l’edat de catorze anys, va conèixer mossèn Antoni M. Alcover, que hi havia anat per estudiar sobre el terreny el parlar de Menorca. Aquesta coneixença tan primerenca va portar un autèntic trasbals en el jove Francesc de Borja Moll –que fins llavors no havia tingut cap contacte acadèmic amb la seva llengua– i va inspirar la seva trajectòria. L’admiració pel mestre el va dur a escriure-li una carta en sortint del seminari (a disset anys) i, de seguida, a establir-se a Palma per treballar al seu costat en l’elaboració del diccionari que Alcover ja tenia ben embastat.

Tot i no cursar cap carrera universitària, l’estudi de Moll fou profund, rigorós i exhaustiu, no tan sols per l’exigència i els coneixements que requeria l’elaboració del diccionari, sinó també perquè Alcover el va enviar a formar-se a Alemanya i el va posar en contacte amb experts en lingüística romànica com ara Meyer-Lübke, Leo Spitzer i Bernhard Schädel.

La responsabilitat de redreçar i culminar el diccionari
Quan es va morir Antoni M. Alcover (l’any 1932) s’havia publicat solament un volum del ‘Diccionari català-valencià-balear’, que havia començat a aparèixer en fascicles el 1926. Per què no s’avançava més en aquesta publicació? Un dels impediments era que no arribaven ajuts del Principat, especialment perquè el caràcter d’Alcover havia estat una barrera en la seva relació amb l’Institut d’Estudis Catalans. A banda el caràcter, l’impediment més gran era que Alcover no acceptava les normes ortogràfiques del IEC. Aquest fou l’entrebanc que va tombar Francesc de Borja Moll poc abans de la mort d’Alcover. Ho explica ell mateix en la introducció del diccionari:

«El problema ortogràfic continuava perjudicant l’acceptació del Diccionari. Jo proposava a Mn. Alcover de renunciar al seu sistema ortogràfic personal; ell no s’hi decidia, però em digué que, de mort ell, jo fes el canvi d’ortografia així com volgués. Per tenir garantia pública d’aquesta bona disposició seva, li vaig demanar d’editar, com a publicació anexa al Diccionari, un tractadet d’ortografia, que jo redactaria, segons les normes de l’Institut. Ell hi vingué a bé.»

Havent mort Alcover, Moll va adquirir els drets del diccionari i s’encarregà de revisar-lo i anar-lo publicant, fins que fou completat, trenta anys més tard.

Què és el ‘diccionari Alcover-Moll’?
El ‘Diccionari català-valencià-balear’ (DCVB), més conegut per ‘diccionari Alcover-Moll’, és un diccionari descriptiu i etimològic que recull tot el cabal lèxic del català des d’un punt de vista molt ampli: de totes les èpoques històriques i de tots els dialectes. El DCVB és una gran font per a qualsevol professional de la llengua i, en general, per a qualsevol usuari interessat en la varietat i l’etimologia dels mots catalans. A banda Alcover i Moll,  en aquesta obra magna hi van contribuir una munió de ‘corresponsals’ repartits per tot el país, que hi aportaren fitxes lexicogràfiques.

El diccionari és format per deu volums, un total de 9.850 pàgines que inclouen més de 160.000 articles i una gran quantitat d’il·lustracions. L’any 2003 l’Institut d’Estudis Catalans el va informatitzar i de llavors ençà s’ha pogut consultar per internet.

La tasca editorial
El 1933 va fundar l’Editorial Moll, continuadora de l’Editorial Alcover. S’hi van destacar la biblioteca ‘Les Illes d’Or’ i, més tard, la ‘Biblioteca Raixa’, on publicà més d’un centenar de volums. Amb l’ajut dels seus fills i la col·laboració de l’escriptor Josep M. Llompart, aconseguí d’arrencar i mantenir l’empresa, que fou l’única editorial de les illes Balears amb una llarga continuïtat i un catàleg considerable.

La crisi del sector va portar els responsables de l’editorial a anunciar-ne el tancament l’any 2014. Tanmateix, fa poc, es va impulsar la institució Francesc de Borja Moll per a salvar l’empresa.

Un home compromès, sense fer soroll
L’obra de Francesc de Borja-Moll no s’acaba pas en aquest impressionant diccionari, sinó que comprèn gairebé una trentena de llibres i estudis monogràfics de tota mena: des d’una imprescindible ‘Gramàtica històrica catalana‘ fins a dos llibres de memòries, passant per diccionaris escolars, exercicis de gramàtica, cursos d’espanyol, estudis dialectològics, etc.

Fou nomenat doctor ‘honoris causa’ per diverses universitats, entre les quals Barcelona, València, Palma i Basilea. Fou membre de l’Institut d’Estudis Catalans i vice-rector de l’Estudi General Lul·lià.

Així mateix, va tenir una vida pública notable i va fer una tasca extraordinària en la difusió de la cultura catalana a Mallorca. Fou un dels fundadors de l’Obra Cultural Balear (1962) i pronuncià conferències a tots els Països Catalans. Entre els reconeixements més importants, hi ha el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1971), el premi Ossian de la RF Alemanya (1978) i la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (1983).

Malgrat que el seu caràcter era reservat i mostrava poca tirada a fer-se veure, va concedir algunes entrevistes als mitjans de comunicació, entre les quals es destaca aquesta en el programa ‘Personatges’ de TVE-Catalunya, dirigit i presentat per l’escriptora Montserrat Roig.

Francesc de Borja Moll es va morir el 18 de febrer de 1991, ara fa vint-i-cinc anys.

[Publicat a VilaWeb el dia 19 de febrer de 2016.]

L’Institut d’Estudis Catalans ha incorporat noves eines a la versió en línia del ‘Diccionari de la llengua catalana‘ (DIEC2), de manera que es poden consultar fàcilment la resta de diccionaris del IEC. Ara ja no cal cercar una mateixa paraula en tots aquests diccionaris per a obtenir-ne els resultats. Des de la web del DIEC2, després de fer la cerca d’un mot, hom pot accedir directament als resultats del ‘Diccionari descriptiu de la llengua catalana‘, del ‘Diccionari català-valencià-balear‘ (DCVB) –conegut per diccionari Alcover-Moll–, del ‘Diccionari de sinònims‘ d’Albert Jané i del portal Terminologia de Ciències i Tecnologia (CiT).

Quan un usuari cerca una paraula al DIEC, immediatament li apareix el resultat de la cerca, juntament amb quatre botons que fins ara no hi eren, corresponents als quatre diccionaris que s’hi han vinculat. Aquesta nova eina té una gran utilitat per a qualsevol usuari de la llengua, però especialment per a lingüistes, professors, periodistes i escriptors, que d’ara endavant s’estalviaran passos i temps a l’hora de fer consultes i cerques terminològiques.

Les quatre obres que ara es poden consultar des del ‘Diccionari de la llengua catalana’ (DIEC2) són aquestes:

Diccionari Alcover-Moll
El ‘Diccionari català-valencià-balear’ (DCVB), més conegut per ‘diccionari Alcover-Moll’, és un diccionari descriptiu i etimològic que recull tot el cabal lèxic del català des d’un punt de vista molt ampli: de totes les èpoques històriques i de tots els dialectes. El DCVB és una gran font per a qualsevol professional de la llengua i, en general, per a qualsevol usuari interessat en la varietat i l’etimologia dels mots catalans. La direcció i l’elaboració principal de l’obra anaren a càrrec de mossèn Antoni Maria Alcover i Sureda i el seu col·laborador principal, Francesc de Borja Moll, que és qui va poder-la culminar el 1962. Però en aquesta obra magna hi van contribuir una munió de ‘corresponsals’ repartits per tot el país, que hi aportaren fitxes lexicogràfiques.

El diccionari és format per deu volums, un total de 9.850 pàgines que inclouen més de 160.000 articles i una gran quantitat d’il·lustracions. L’any 2003 l’Institut d’Estudis Catalans el va informatitzar i de llavors ençà s’ha pogut consultar per internet.

Diccionari de sinònims
El Diccionari de sinònims d’Albert Jané, obra de referència de la lexicografia catalana, es podia consultar en línia des del desembre passat. Conté 27.542 articles i ofereix diverses opcions de cerca.

Cada article consta d’una entrada (el lema, que és la forma que la identifica i encapçala) i d’una llista de sinònims o més d’una, disposades per accepcions, és a dir, per significats. A més a més, també s’hi dóna informació sobre la categoria lèxica i gramatical de cada mot.

Diccionari descriptiu de la llengua catalana
El ‘Diccionari descriptiu de la llengua catalana’ (DDLC) presenta els mots des del punt de vista del contingut i de l’ús. El concepte de diccionari descriptiu s’oposa al de diccionari normatiu, perquè intenta reflectir els usos lèxics reals i no únicament els que són considerats admesos per la normativa lingüística establerta o convinguda.

El DDLC és una obra en elaboració permanent. Forma part del Diccionari del Català Contemporani (DCC), un projecte lexicogràfic de gran abast desenvolupat al IEC des del 1985, que té per objectiu general d’aplegar sistemàticament les dades sobre el lèxic català. Els articles del DDLC es difonen per internet durant el procés de redacció de l’obra a mesura que vagin assolint un nivell d’elaboració prou avançat.

Terminologia de Ciències i Tecnologia
El portal Terminologia de Ciències i Tecnologia (CiT) conté essencialment tres apartats: una biblioteca en línia d’obres terminològiques (BiblioCiT), un motor de cerca avançat i la interfície ContextCit, amb informació de revistes especialitzades.

La biblioteca BiblioCiT aplega un total de 170.000 unitats terminològiques catalanes. A més, les 58 obres que formen part de la biblioteca poden ser consultades individualment.

El motor de cerca CercaCiT, permet de consultar totes les obres de la biblioteca BiblioCiT simultàniament o per grups temàtics.

Finalment, la interfície ContextCiT ens presenta contextos d’ús de termes apareguts en les revistes especialitzades recollides en l’Hemeroteca Científica Catalana.

Un cas pràctic: cercar la petjada
Si entrem al DIEC i escrivim ‘petjada’ a la casella ‘Entrada a cercar’, obtindrem un resultat simple, la definició del mot, amb dos exemples:

«Senyal que deixa el peu d’una persona o d’un animal a la terra per on ha passat. Es veien les petjades d’un ós. Seguint aquestes petjades, arribarem segurament a alguna cabana de pastors.»

Des d’aquesta mateixa pàgina, damunt el resultat, podem consultar el diccionari Alcover-Moll pitjant el botó DCVB. La informació que en resultarà serà molt més completa: definició, traducció a l’espanyol, exemples literaris (de ‘Lo Somni’ de Bernat Metge, per exemple), locucions, refranys, transcripció fonètica i possibilitats etimològiques.

Tornant a la pestanya inicial, podem consultar sinònims de ‘petjada’. No tan sols obtindrem la llista que cerquem (‘petja’, ‘rastre’, ‘pas’, ‘senyal’, ‘empremta’), sinó els sinònims de tots els mots que contenen ‘petjada’ com a sinònim. I encara més: fent doble clic damunt qualsevol mot de qualsevol llista anirem a parar a una pàgina amb tots els sinònims del mot clicat. És molt fàcil de navegar-hi i molt difícil de no trobar-hi el sinònim exacte.

Si retornem a la pestanya del DIEC, premem damunt el botó DDLC i demanem ‘Mostrar l’article’, obtindrem la informació del ‘Diccionari descriptiu de la llengua catalana’. Ací hi ha definicions detallades, informació estatística, variants, etc., però sobretot una gran quantitat d’exemples d’ús, essencialment contemporanis. Per exemple, en el sentit de ‘Senyal que deixa el peu d’algú o d’algun animal en un terreny o en una superfície’, hi trobem exemples de Marià Manent, de Rubió i Tudurí, de Vicens Vives i de Pedrolo; són exemples que ens ajuden a entendre el significat del mot i el contextualitzen. És un diccionari molt complet i útil especialment per a comprovar si el sentit que volem donar a un mot ha estat usat pels autors seleccionats.

Finalment, clicant damunt CiT, podem comprovar que ‘petjada’ forma part del ‘Vocabulari forestal’ i que és un terme emprat en l’àmbit de la caça; així mateix, trobem informació del ‘Diccionari de geologia’, que ens diu que ‘petjada’ és un terme de paleontologia i de sedimentologia, concretament de petrologia sedimentària. Ens presenta la definició i traduccions a l’anglès, a l’espanyol i al francès.

[publicat a VilaWeb el dia 1 de febrer de 2016]

De tant en tant, els fets de l’actualitat tenen contingut lingüístic. Ahir i avui n’hem vist un cas.

Resulta que ahir, després de l’incendi catastròfic en una estació de Renfe abandonada, el programa d’en Jordi Basté, de RAC-1, va publicar aquest piulet: «L’incendi l’hauria provocat un grup d’indigents. Els bombers han trobat matalassos a l’estació abandonada»

Diuen que la diputada de la CUP Eulàlia Reguant es va indignar i va respondre amb uns quants piulets, entre els quals aquest:

.@elmonarac1 El llenguatge no és neutre. Per mi utilitzar “provocar” indueix a voluntat. Compartim indignació. @jordibaste

— Eulàlia Reguant Cura (@aramateix) 9 febrer, 2016

És més que probable que el piulet de RAC-1 volgués dir una cosa que no deia. Vaja, a mi no em sembla que els responsables volguessin dir que els sense-sostre haguessin calat foc expressament a casa seva per originar el caos que es va originar.

Però, en el fons, l’autor del piulet de RAC-1 va ser víctima d’un abús lingüístic (un entre tants). El verb provocar, originàriament, vol dir «excitar a lluitar o a fer alguna cosa indeguda o inconvenient». En un sentit ampli, també pot arribar a significar «suscitar (alguna cosa)», però sempre partint del significat inicial, és a dir, contenint la idea d’incitació («provocar les rialles», per exemple). Tanmateix, la banalització i la influència de l’espanyol han escampat aquest verb en comptes de originar, causar, motivar…

I d’aquí ve que sentim frases com ara aquestes:

—«El partit admet que la votació per investir Mas pot provocar fractures internes»

—«Els tornados provoquen més de quaranta morts» (provocar un mort: ens podem imaginar una cosa més desagradable, de més mal gust?)

—«El conductor que va provocar un accident a Girona conduïa sense carnet» (podem saber que el va causar, però com se sap que el va ‘provocar’, és a dir, que va fer alguna cosa deliberada perquè passés?)

Sempre ho dic: el llenguatge és com les drogues: cal saber-ne fer un ús responsable…

PS: El qui sembla que s’ha sentit provocat ha estat Jordi Basté, que aquest matí ha dit coses com ara aquestes:

«Encara visc indignat amb el piulet de l’amiga Reguant. […] No vull que ningú em freni la llibertat d’expressió, potser per un verb col·locat amb mala traça. No vull que ningú ens assenyali per alguna cosa que no pensem ni pensarem mai. No vull que ningú ens doni lliçons sobre…»

El parèntesi que hi ha entre «l’amiga Reguant» i «No vull que ningú» dura quasi un minut. És a dir, el senyor Basté triga un minut a reconèixer que va col·locar el verb provocar «potser amb mala traça». Abans i després, ja ho veieu: ‘a mi no em doneu lliçons’. En fi… I penso: no hauria estat més senzill de demanar disculpes primer i després, si voleu, parlar de demagògia? És a dir, costa tant de dir que ens hem equivocat si resulta que ens hem equivocat? És només una pregunta. Perquè, qui sóc jo, pobre de mi, per insinuar res? Déu me’n guard.

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat.

Al llibre Llengua standard i nivells del llenguatge, Lluís López del Castillo ja s’esfereïa per la manera de parlar d’una certa gent, sobretot de l’àrea de Barcelona. Descrivia una fonètica fortament acastellanada. Quan el vaig llegir, a divuit anys, feia pocs mesos que havia començat d’estudiar a Barcelona, i em va sorprendre de debò. Em va fer estrany, sobretot, que parlés de pronunciar malament les eles (les eles?, com es podien fer malament les eles?). I em va fer molt riure l’etiqueta que posava a aquell parlar: el català bleda.

Una descripció molt succinta: la ela bleda és la ela castellana o francesa, ço és, alveolar i no velar. És a dir, amb la punta de la llengua tocant els alvèols (damunt les dents de dalt) i la part posterior sense tocar el vel del paladar. La ela catalana (i neerlandesa i russa i de l’anglès americà…) és velar (amb la part del darrere tocant el vel del paladar). El professor Gabriel Bibiloni ho explica perfectament ací i encara ho detalla més ací.

Com que el Parlament de Catalunya és un reflex (lingüístic) de la societat, us convido a sentir una diputada de la legislatura anterior amb una gran habilitat a fer eles bledes. Us n’he seleccionat un fragment ben il·lustratiu:

Amb el temps, m’ha vagat prou de sentir les eles bledes i, quan els interessats (i interessades) s’hi han avingut, he provat d’esmenar-les. És evident que el fenomen s’ha escampat molt. També és evident que se n’ha fet mofa, però això no ha servit per a vèncer el problema, ni tan sols per a fer-lo recular.

A Callús, sortosament, fins ara aquest fenomen no hi ha arrelat. Tanmateix, molt sovint comprovem amb tristesa com els nostres fills (i filles) comencen a dir eles bledes quan fa uns quants mesos que han començat d’estudiar a Barcelona.

Per convèncer-vos que ací la canalla té fonètica genuïna, us convido a escoltar la veu tendra d’una callussenca de set anys que encara no ha après de fer eles bledes.

Deixeu-me, finalment, retre un petit homenatge a un programa que m’agrada especialment: Oh, happy day! En un parell d’articles anteriors (1 i 2) vaig dir què pensava d’un (o una) membre del jurat. Però avui he de parlar bé d’una concursant, una noia que em té el cor robat. Em refereixo a la Magalí Sare, l’ànima del Quartet Mèlt. S’ha de dir que tot el grup, a desgrat de l’edat, parla força bé. Afegeixo que a la Magalí no li surten totes les eles correctíssimes, però crec que n’és conscient i s’hi esforça. Escolteu-ne, només, aquesta brevíssima seqüència:

Us deixo amb una versió molt reeixida de la «Gallineta» cantada pels Mèlt. Ho diuen ben clar, cap al final: «Que quedi clar per sempre més que jo de bleda no en tinc res». Justa la fusta!

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat.

Si mai ningú llegeix aquestes ratlles —sobretot si és jove—, segurament s’estranyarà que en la descripció de les estances de la meva casa pairal hi inclogui aquesta o aquestes que ara vull descriure, com a peces entranyables dels meus records. Deurà pensar que són desvaris d’un vell que ja no hi toca. Potser tindrà raó, però jo no puc pas resistir la temptació de deixar constància escrita d’un lloc tan comú, i que em va proporcionar alguna cosa més que la possibilitat de satisfer les necessitats fisiològiques (cosa ja prou important). Us vull parlar, doncs, de la comuna.

Quan varen construir la casa només hi van fer una comuna. Era al terrat, on se solien situar una vegada perdut el costum que hi havia a les cases del segle anterior [1] de penjar-les fora de les parets de la casa —un costum certament poc estètic.

«Tot tenia utilitat, en aquell temps de reciclatge integral que tancava el cercle vital de la natura a pagès»

A la sortida de la galeria de sol ponent, tocant al safareig, era situada perpendicular al dipòsit o pou mort que hi havia al barri [2], al costat del femer, i comunicada amb aquest per un tub enterrat al paviment, cosa que en facilitava el desguàs constant i permetia de no haver-lo de buidar sinó un cop l’any, per treure’n la matèria espessa.

Evidentment, tot tenia utilitat, en aquell temps de reciclatge integral que tancava el cercle vital de la natura a pagès. Però no és pas d’això, que voldria deixar constància, sinó de les característiques del lloc reservat a satisfer les necessitats biològiques en el món de la meva infància i la meva joventut. Una estança petita, simple, acollidora i íntima, on el jovent, i també els grans, passàvem més estones de les estrictament necessàries per a la funció primordial.

A la paret de la dreta, a una altura de dos pams i mig, hi havia una fusta ampla per a seure-hi confortablement, acomodant el nostre cul, fossin més petits o més grans els malucs. El cas era que l’orifici dels esfínters s’escaigués al centre del forat rodó que hi havia a la fusta i que quedava al descobert en treure una tapa amb un petit pom de porcellana blanca al mig. Aquest forat deixava veure un tub de ceràmica blanca en forma cònica, que continuava encaixant amb uns altres fins al dipòsit del femer.

«Els eixugamans penjaven al costat del safareig i eren fets de roba de sacs vells durant la setmana i de sacs blancs de bri el dissabte i el diumenge»

Tot el voltant de la fusta, com també al davant, era revestit de rajola per facilitar-ne la neteja. La fusta es fregava cada setmana amb lleixiu i terra d’escudelles. Aquesta feina la va assumir fins a ben vella la padrina, amb una escrupolositat estricta. S’hi dedicava el dissabte, quan també canviava els eixugamans —de tovalloles, en aquell temps, només n’hi havia a les cases dels senyors—, que penjaven al costat del safareig i que eren fets de roba de sacs vells durant la setmana i de sacs blancs de bri [3] el dissabte i el diumenge.

En un angle hi havia una espècie de pica de porcellana blanca de forma arrodonida i oberta per davant com un quart de sopera i amb un escaire recte al darrere perquè encaixés amb la cantonada. Al fons tenia cinc orificis petits per on s’empassaven els orins dels mascles, que ho podien fer servir còmodament, situat com era a l’altura convenient.

Dalt de tot hi havia una postada amb lleixiu, fregalls i més coses de neteja. A la paret del fons, un ganxo de filferro amb papers de diari retallats o quadrats, d’un pam quadrat, que substituïa més o menys el paper higiènic, que llavors —a casa, almenys— ni es coneixia.

Se’ns recomanava de tirar mitja galleda d’aigua del safareig a cada servei, però no hi pensàvem pas sempre, ni de bon tros.

La comuna estava tancada per una porta un xic despintada i clivellada pel sol, que hi batia de ple perquè no era protegida. Al centre de la porta hi havia una obertura amb fulles de fusta en forma de persiana fixa, que en facilitava la ventilació permanent i, a més, deixava veure el defora de dins estant, sense que de fora es pogués veure a dintre. Amb un baldó es tancava i es preservava la intimitat de l’ocupant.

«Els germans hi vàrem passar bones estones llegint incansablement “pàgines viscudes” de l’inoblidable Folch i Torres, algun llibre i qualsevol cosa llegible que caigués a les nostres mans»

Quan érem petits aquesta era l’única comuna de la casa. Amb el temps, com que els nois i el mosso dormien al pis de dalt, fou necessari de fer-ne una altra, per al servei nocturn sobretot. Es construí a sobre de la primera per aprofitar el mateix desguàs, allargant la canonada fins al pis superior. Com que hi havia més espai, es va fer més gran, però de característiques semblants. Per accedir-hi, calgué obrir una porta foradant la paret de la casa a l’indret de la galeria del pis superior.

En totes dues els germans hi vàrem passar bones estones llegint incansablement pàgines viscudes de l’inoblidable Folch i Torres, algun llibre i qualsevol cosa llegible que caigués a les nostres mans. A la del pis de dalt, l’hereu fins i tot hi va escriure moltes poesies de joventut, cosa que demostra que per a la cultura i el somni qualsevol racó pot ésser bo.

Als grans els costava d’entendre que sempre busquéssim quelcom per llegir quan ens calia anar a la comuna. Aquest costum encara em dura, i penso i veig que no sóc pas l’únic.

I ara se m’acut que no entenc per què avui ningú no en diu la comuna, d’aquest lloc tan íntim, però alhora tan comú, sinó un nom ridícul com excusat, o l’anglicisme vàter, o simplement lavabo… Comuna donava una idea més exacta d’un lloc que havia d’usar tothom, un lloc per a tots i que tots necessitàvem i agraíem… per a les funcions pròpies i per a poder llegir tranquil·lament sense que ningú ens destorbés. A mi m’agrada més el nom d’aleshores. Potser pels records que m’evoca. Segurament.

[1]: Es refereix al segle XIX
[2] barri: Espai tancat davant la façana d’una casa.
[3] bri: Teixit fet de la fibra pura del lli o del cànem, sense estopa ni borra.

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat