El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

El Lluïset de cal Filosa

1
Publicat el 5 de juny de 2015

05-Lluïset

[Recupero el text que vaig escriure ara fa poc més d’un any, titulat «Dimecres vam enterrar el Lluïset de cal Filosa». De segur que al Lluís li hauria agradat de veure’s ací: la seva casa pairal no és pas gaire lluny del clot de les Ànimes.]

Tenia noranta-vuit anys. No feia gaire temps que me l’havia trobat que tornava de l’hort, amb la Felicitat, la seva dona. La meva mare m’explica que darrerament ell ja no hi podia anar a peu, però la seva filla, la Maria Dolors, l’hi acompanyava amb cotxe i, en acabat, pujaven tots tres.

«A final dels anys seixanta, el meu poble era un poble de pagès: els carrers eren de terra, la gent feia vida al carrer i tothom parlava català»

Del Lluís, en recordo els anys que vam ser veïns. A casa seva, davant per davant de la meva, hi havia el molí, i sempre hi veies carros que hi duien el gra a moldre. Així que sorties al carrer el senties parlar amb els veïns o amb els pagesos del terme, amb aquella veu aguda, tothora entrebancada de rialles. Eren les rialles del fill petit de la masia de cal Filosa, amb aquell posat i aquell fer d’home de la terra. Era un pagès de cap a peus, com tants n’hi havia encara, a Callús. A final dels anys seixanta, el meu poble era un poble de pagès: els carrers eren de terra, la gent feia vida al carrer i tothom parlava català. Tot això es va anar acabant al tombant de decenni.

Però aquell pagès amagava una intensa, dura i amarga història. La vaig saber més tard: la història d’en Lluís Sala i Sala és la d’un home com tants, que es va trobar amb una guerra que no havia demanat. I ell va acabar lluitant al front anomenat «de l’est»: primer a la secció de metralladores i després a la de transmissions. A la retirada, el gener del 1939, s’ajunta amb tres companys, passen la frontera i comencen a voltar pels camps de concentració de l’estat francès. És el primer de sortir del seu camp i tornar a casa, en un viatge rocambolesc, acompanyat de capellans i contrabandistes. Un cop aquí, el 1940, l’escarn dels derrotats: és cridat a files i ha de fer el servei militar a la Corunya. En tornant, finalment, es pot casar amb la Felicitat.

«El Jordi admet que va estudiar la carrera d’història per la passió amb què el seu avi li havia explicat les seves vivències»

La crua història de la guerra i l’exili, la reviu als anys vuitanta, en un viatge amb els seus companys de transmissions. I la torna a explicar al seu nét, el Jordi Algué i Sala. El Jordi admet que va estudiar la carrera d’història per la passió amb què el Lluís li havia explicat les seves vivències. I, ara fa tres anys, el nét decideix d’aplegar la vida de l’avi en un documentari (*),  que es va emetre al Canal 33 el 29 de març proppassat.

Del Lluís, me n’acompanyarà sempre aquesta vitalitat, aquesta perseverança i aquesta fidelitat. «No perdono», diu en el documentari. I qui li ho pot retreure?

 [Escrit el 17 de maig de 2014]

(*) Faig servir la forma «documentari» per aquestes raons.

Deu meravelles del «Llibre de meravelles»

2
Publicat el 5 de juny de 2015

04-Estellés

En un moment d’un dolor intens, arran de la mort de la seva filla Isabel, de tres mesos, Vicent Andrés Estellés escriu: «Després de certes coses s’ha de tornar a casa.»

Avui, quasi seixanta anys més tard, molts catalans del sud també tornen a casa, però amb un sentiment totalment oposat. Avui tots ens tornem a mirar el país, el País Valencià, amb l’alegria als llavis i la lluïssor als ulls.

Escric això sense saber quina fi faran les negociacions entre els partits d’esquerres. De fet, ho escric amb l’ai al cor. Però amb l’esplendor de l’esperança: el poble ha parlat. Les mesquineses dels polítics no podran deturar aquesta riuada, no podran tombar tantes torres.

No se m’acut res més sinó oferir-vos deu poemes del «Llibre de meravelles» de l’Estellés. Sense afegir-hi res. Perquè de llegir poemes, en sap tothom i no cal explicar-los. Es descabdellen tots sols.

És clar que no hi podien mancar ni «Els amants» ni «Ací em pariren i ací estic». Però a mi em sembla molt injust que no s’escampi més (encara més) la veu potent, adés aspra adés melosa, ferrenya, de color terrós, amb fortor de conyac i de semen, amb sang i amb plors, amb riallades i amb sexe (molt de sexe) que enclouen tots els altres versos d’aquest immens burjassoter. Per això us convido a assaborir també el «Cant de Vicent» i el «Cos mortal», dos bells cants a València, aquesta ciutat que ja comença a renéixer. I, si us plau, deixeu-vos enlluernar per sis meravelles més: «Un entre tants com no aguarden…», «Hi ha la sang, densa,…», «Creixen els fills,…», «No escric èglogues», «La collita» i «Fundacions de la ràbia».

Treballar per a l’editorial 3i4 amb el gran Ferran Carbó en l’edició d’aquests dos volums de l’obra completa de Vicent Andrés i Estellés ha estat una feina d’orfebreria, de precisió, complexa. Una feina de concentració absoluta, de mirar i remirar, de descobrir petites badades, de comptar totes les síl·labes i trobar un vers coix, d’unificar criteris, de decidir, d’equivocar-se i rectificar. I d’aprendre’n, aprendre’n, aprendre’n…

Gràcies, mestres.

                                      

Un entre tants com no aguarden i lluiten.

Un entre tants com foraden la nit.
Un entre tants com no dormen i guaiten.

Un entre tants.

Si l’amor rebentava les venes,
si l’amor, si la por, si les penes,
ja ni lliris, ni nards, ni assutzenes.

Un entre tants.

Un entre tants com trencaven els cants.
Un entre tants entre fúries i espants.
Un entre tants entre tots els amants.

Un entre tants.

Si l’amor era gràcil com l’ala,
si la vida era bona, era mala,
si el sospir, si el sonet, si la bala.

Un entre tants.

Un entre tants com es moren d’amor.
Un entre tants com foraden la nit.
Un entre tants com carreguen els morts.

Un entre tants.

 

                                           

 

Ací em pariren i ací estic.
I com que em passen certes coses,
ací les cante, ací les dic.
Ací em pariren, ací estic.
Ací treballe i done besos.
Ací agonitze i ací em ric.
Ací defense unes collites.
Deu veritats i quatre mites.
Ací em pariren i ací estic,
pobre de béns i ric de dies,
pobre de versos, d’afanys ric.
Cante l’amor i les parelles
que viuen, beuen i se’n van.
Cante un amor de contraban.
Cante l’amor, cante els amants.
No sé tampoc si açò són cants.
Dic les coses que vénen, van,
tornen un dia, altre se’n van,
l’esperança de contraban.

 

                              

Hi ha la sang, densa, en una allau.
Hi ha el calendari, com hi ha el frau.
Hi ha l’Epístola de sant Pau.

A l’endemà serà partera,
mes sempre es troba la manera
d’encobrir-ho, si es considera.

L’amor és com una llepassa.
Puja per les cames, passa,
ompli un ventre com una casa.

Vigilant la dilatació,
creix en un got, en un racó,
una rosa de Jericó.

Ai gloriós sant Ramon Nonat!
Sols us demane que al remat
ixca tan dolç com ha entrat.

                                        

Creixen els fills, el futur de la pàtria.
Carn de canó quan la pàtria ho demane.
Bella és la vida.

Ballen els fills la tarara vernacla.
Una mesquina i amable bucòlica.
Bella és la vida.

Creixen els fills; se’ns en van de les mans.
Mengen ous durs enramats amb la sal.
Bella és la vida.

Ells lluitaran per la pàtria i la pau.
Duran les mans totes brutes de sang.
Bella és la vida.

Meditaran el passat de la pàtria.
Prepararan el futur de la pàtria.
Bella és la vida.

Inventaran l’amistat i l’amor.
Es guanyaran dignament el seu sou.
Bella és la vida.

Es trobaran sols al mig de la vida.
Com si no hagués existit res abans.
Bella és la vida.

I ploraran vanament una nit,
i no entendran res de res en la vida.
Bella és la vida.

Creixen els fills, creix l’amor, creix la vida.
No hi ha per què recelar ni patir.
Bella és la vida.

Canten l’alegre tarara vernacla.
Em trencaràs un ou dur en el front.
Bella és la vida.

                                 

NO ESCRIC ÈGLOGUES

Irats e gauzens me’n partray
s’ieu ja la vey, l’amor de lonh.
JOFRE RUDEL

No hi havia a València dos cames com les teues.
Dolçament les recorde, amb els ulls plens de llàgrimes,
amb una teranyina de llàgrimes als ulls.
On ets? On són les teues cames tan adorables?
Recórrec l’Albereda, aquells llocs familiars.
Creue les nits. Evoque les baranes del riu.
Un cadàver verdós. Un cadàver fosfòric.
L’espectre de Francisco de la Torre, potser.
No hi havia a València dos cames com les teues.
Llargament escriuria sobre les teues cames.
Com si anasses per l’aigua, entre una aigua invisible,
entre una aigua claríssima, venies pel carrer.
La carn graciosa i fresca com un cànter de Serra.
I jo t’evoque dreta sobre les teues cames.
Carregaven els hòmens els ventruts camions.
Venien autobusos de Gandia i Paterna.
Eixien veus dels bars, l’olor d’oli fregit.
Tu venies solemne sobre les teues cames.
Oh la solemnitat de la teua carn tendra,
del teu cos adorable sobre les llargues cames!
Carrer avall, venies entre els solars, els crits,
els infants que jugaven en eixir de l’escola,
la dona arreplegava la roba del terrat,
l’home recomponia lentament un rellotge
mentre un amic parlava dels seus anys de presó
per coses de la guerra, tu venies solemne,
amb més solemnitat que el crepuscle, o amb una
dignitat que el crepuscle rebia de tu sola.
Tota la majestat amada del crepuscle.
No hi havia a València dos cames com les teues,
amb la viva alegria de la virginitat.
Sempre venies, mai no arribaves del tot,
i jo et volia així, i jo ho volia així:
nasquí per aguardar-te, per veure com venies.
Inútilment recórrec els crepuscles, les nits.
Hi ha els hòmens que carreguen lentament camions.
Hi ha els bars, l’oli fregit, les parelles d’amants.
Jo recorde unes cames, les teues cames nues,
les teues llargues cames plenes de dignitat.
No hi havia a València dos cames com les teues.
Un cadàver verdós, un cadàver fosfòric
va tocant les anelles, va preguntant per tu.
Es desperta Ausiàs March en el vas del carner.
Jo no sé res de tu. Han passat segles, dies.
Inútilment recórrec València. No escric Èglogues.

                                        

ELS AMANTS

La carn vol carn.
AUSIÀS MARCH

«No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l’amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l’amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d’una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l’enyorança amarga de la terra,
d’anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l’edat, i tot això i allò.
No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs.»

                                             

COS MORTAL

Si com aquell que és jutjat a mort
AUSIÀS MARCH

Trinquet dels Cavallers, La Nau, Bailén, Comèdies,
Barques, Trànsits, En Llop, Mar, Pasqual i Genís,
Sant Vicent, Quart de fora, Moro Zeit, el Mercat,
Mercé, Lope de Vega, Colom, Hernán Cortés,
Trenc, Ciril Amorós, Pelayo, Campaners,
Palau, Almirall, Xàtiva, Cabillers, Avellanes,
Pouet de Sant Vicent, Cavallers, Sant Miquel,
Roters, Sant Nicolau, Samaniego, Serrans,
Rellotge Vell, Sant Jaume, Juristes, Llibertat,
Soledat, Ballesters, Bonaire, Quart de dins,
Blanqueries, Llanterna, l’Albereda, Correus,
Nules, Montolivet, Gil i Morte, Espartero,
Miracle, Cordellats, Misser Mascó, Minyana,
el Portal de Valldigna, Porxets, Soguers, Navellos,
Querol, Reina Cristina, Mayans i Ciscar, Temple,
Ponts de la Trinitat, del Real, de la Mar,
d’Aragó, dels Serrans, de Sant Josep, de l’Àngel.
I l’Avenida del Doncel Luis Felipe García Sanchiz.

                                                 

CANT DE VICENT

…a unes tres milles de la mar, a la banda occidental del riu Guadalaviar, sobre el qual hi ha cinc ponts…

SIR JOHN TALBOT DILLON

Pense que ha arribat l’hora del teu cant a València.
Temies el moment. Confessa-t’ho: temies.
Temies el moment del teu cant a València.
La volies cantar sense solemnitat,
sense Mediterrani, sense grecs ni llatins,
sense picapedrers i sense obra de moro.
La volies cantar d’una manera humil,
amb castedat diríem. Veies el cant: creixia.
Lentament el miraves créixer com un crepuscle.
Arribava la nit, no escrivies el cant.
Més avant, altre dia, potser quan m’haja mort.
Potser en el moment de la Resurrecció
de la Carn. Tot pot ser. Més avant, si de cas.
I el tema de València tornava, i se n’anava
entre les teues coses, entre les teues síl·labes,
aquells moments d’amor i aquells moments de pena,
tota la teua vida —si no tota la vida,
allò que tu saps de fonamental en ella—
anava per València, pels carrers de València.
Modestament diries el nom d’algun carrer,
Pelayo, Gil i Morte… Amb quina intensitat
els dius, els anomenes, els escrius! Un poc més,
i ja tindries tota València. Per a tu,
València és molt poc més. Tan íntima i calenta,
tan crescuda i dolguda, i estimada també!
Els carrers que creuava una lenta parella,
els llargs itineraris d’aquells dies sense un
cèntim a la butxaca, algun antic café,
aquella lleteria de Sant Vicent de fora…
La casa que estrenàreu en estrenar la vida
definitivament, l’alegre veïnat.
El metge que buscàveu una nit a deshora,
la farmàcia de guàrdia. Ah, València, València!
El naixement d’un fill, el poal ple de sang.
Aquell sol matiner, les Torres dels Serrans
amb aquell breu color inicial de geranis.
Veus, des del menjador, per la finestra oberta,
Benimaclet ací, enllà veus Alboraia,
escoltes des del llit les sirenes del port.
De bon matí arribaven els lents carros de l’horta.
Els xiquets van a escola. S’escolta la campana
veïna de l’església. El treball, el tenaç
amor a les paraules que ara escrius i has dit sempre,
des que et varen parir un dia a Burjassot:
com mamares la llet vares mamar l’idioma,
dit siga castament i amb perdó de la taula.
Ah, València, València! Podria dir ben bé:
Ah, tu, València meua! Perquè evoque la meua
València. O evoque la València de tots,
de tots els vius i els morts, de tots els valencians?
Deixa-ho anar. No et poses solemne. Deixa l’èmfasi.
L’èmfasi ens ha perdut freqüentment els indígenes.
Més avant escriuràs el teu cant a València.

 

                                

LA COLLITA

E per ço acostumaven los cavallers que quan menjaren,
que·ls legissen les històries dels grans fets d’armes que’ls passats havien fets…

PERE III, Tractat de cavalleria

Passen els dies, i pengen
llàgrimes, llàgrimes, llàgrimes.

Passen els dies, i renten
la sang en les estovalles.

Passen els dies, i creixen
llàgrimes, llàgrimes, llàgrimes.

Passen els dies, i deixen
silenci i pols per on passen.

Amb el silenci prosperen
llàgrimes, llàgrimes, llàgrimes.

Els greuges i les ofenses,
el repertori de faules.

Passen els dies, i deixen
quallat l’oli de les llànties.

La por en les cantoneres,
la sang rebentant els cànters.

Amor amunt, van i vénen
llàgrimes, llàgrimes, llàgrimes.

Passen els dies, i deixen
caure insults i caure pactes.

Passen els dies, i pengen
les llàgrimes en els arbres.

En els arbres, en el vent,
llàgrimes, llàgrimes, llàgrimes.

 

Els ‘diguioiga’

0
Publicat el 29 de maig de 2015

Variacions sobre un tema de Pau Vidal (1)

bilingüisme

Fa pocs mesos que va sortir un llibre del qual es va parlar molt: El bilingüisme mata, de Pau Vidal. No és pas un simple estudi de la llengua. És un assaig que conté reflexions profundes i innovadores i, sobretot, propostes valentes i congruents. A més, tot hi és exposat amb un estil fresc i divertit, que ho fa molt llegidor.

El títol del llibre pot sobtar. És una provocació? És un simple joc per la comparació amb l’etiqueta ‘Fumar mata’ o ‘El tabac mata’ que hi ha als paquets de cigarrets? Si el bilingüisme mata, què mata? Doncs mata l’idioma més feble de tots dos. I en aquest llibre Pau Vidal descriu la situació sociolingüística actual i ens adverteix, argumentadament, dels perills per a la llengua catalana.

El bilingüisme mata conté un llarg capítol que pot semblar un acudit, però que no ho és. És dedicat a la gent que parla mig en català mig en castellà, que ell anomena «els diguioiga». Fa molts anys que sentim la llengua esquitxada de mots en castellà (expressions, frases fetes, acudits…). També fa molts anys que sentim gent que parla un català encara defectuós i hi fica paraules castellanes entremig. Però ara es tracta d’una «nova espècie», gent que fa servir una barreja total. No us hi heu fixat que aquesta «moda» és cada vegada més estesa? Però realment és una moda?

«Els ‘diguioiga’ barregen català i castellà en una mateixa frase, sense cap motiu aparent»

La «novetat» d’aquesta espècie és que la barreja de llengües se sent en una mateixa frase i sense cap motiu. En Pau Vidal s’ha dedicat a registrar fragments de conversa pel carrer i, un cop escrits, podem veure quina estructura més rara que tenen, quina absurditat lingüística regeix els qui les pronuncien. Un exemple: «Ja t’ho vaig dir que valia més no comprometre’s: con estos nunca se sabe.» O bé: «Va ser la típica costellada, però de postres ens van portar un tiramisú que estava bueno de la muerte.» O una d’encara més llarga, ben bé començada d’una manera i acabada d’una altra: «El menjador petit? No, sí que el fem servir, però per grups, sobretot. L’altre dia en va venir un de diecisiete niños y no sé cuántos padres y los metimos allí porque hacían un jaleo de miedo

Fins ara, ens recorda Pau Vidal, s’observava barreja de llengües amb finalitats humorístiques. Parlar en català i deixar anar alguna paraula en castellà feia riure. Per això molts acudits s’explicaven en castellà. A un nen que comença a parlar en català, veureu que si li dieu una paraula en castellà el fa riure.

«Abans esquitxàvem la llengua de castellanades per fer riure; després vam començar a recórrer-hi per dir frases fetes que ja no recordàvem en català i això va anar degenerant…»

Però després va venir una altra fase: fèiem servir el castellà perquè hi havia coses que no les sabíem dir en català. Per exemple, les frases fetes o els refranys. Al llibre hi ha exemples com ara aquest: «És el que dic sempre: zapatero a tus zapatos. Oi que no és joier? Doncs que es dediqui als rellotges.»

Després hi va haver gent que, en els diàlegs, va començar a castellanitzar tot allò que deia una tercera persona o tot allò que es deia a un desconegut: «Doncs jo no, jo entro a dins i dic “siete euros”; així no m’haig d’esperar.»

I l’última etapa és la dels diguioiga, els de la barreja total i capritxosa, com ara aquesta frase: «Ha sigut un moment com de dir: “¿Pero qué coño està pasando aquí?“»

«Quin creieu que serà el pas següent»

Unes preguntes, com a reflexió final: us sona extraterrestre tot això que ens diu en Pau Vidal? En coneixeu cap, de diguioiga? I sobretot: quin creieu que serà el pas següent?

                                                            
Si us ve de grat, també podeu llegir un article que vaig escriure fa tres mesos sobre una soferta visita de Pau Vidal a ‘Els matins’ de TV3. I per res del món no hauríem de passar per alt l’entrevista que li va fer la Bel Zaballa a VilaWeb.
Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

Pau Vidal a ‘Els matins’: un filòleg a la selva de la demagògia

0
Publicat el 29 de maig de 2015

Pau Vidal a 'Els matins'

‘El bilingüisme mata’ és un llibre que ja fa forat. Però de moment no ha aconseguit l’objectiu de l’autor —el filòleg, traductor, escriptor i enigmista Pau Vidal. El seu propòsit és doble: que la gent no opini a la babalà de qüestions de llengua, com ara sobre la supervivència del català o la conveniència de mantenir l’oficialitat de l’espanyol, i, en segon lloc, fer-se ressò de la veu dels qui hi entenen. Ras i curt: abans de dir inconveniències, informa’t.

Però de moment, com dèiem, no se’n surt. Aquest matí n’hem tingut un exemple. Al programa ‘Els matins’ de TV3, hi ha hagut un diguem-ne debat, ben moderat per na Lídia Herèdia, amb en Pau Vidal de convidat. Hi participaven en Joan Manuel Tresseras (ex-conseller de Cultura per ERC), na Milagros Pérez Oliva (del diari El País, políticament neutre, com sap tothom i és profecia) i en Joan López Alegre (ex-diputat del PP i —diuen— actual assessor de Ciutadans; és a dir, un no nacionalista). Hi havia també un ninotaire i en Carles Vilarrubí, que ha resultat que era del Barça i que no ha reeixit a confegir una frase sencera, per bé que ho ha intentat tres vegades o quatre, pobre.

La primera qüestió presentada per en Pau Vidal: a Catalunya sí que hi ha conflicte lingüístic. I encara més: potser sembla que quantitativament el català no retrocedeixi, perquè ho diuen algunes enquestes, però és cada vegada una llengua més desnaturalitzada, més interferida.

Ui, no, han dit tots. Només els faltava afegir: com es nota que no ets polític i no hi entens.

Joan Manuel Tresserras: ‘El paper del castellà a Catalunya com a primera llengua de comunicació global no està en discussió’

Segons en Tresserras, això de conflicte lingüístic vol dir ‘vàries’ coses. Però us les estalvio: a Catalunya no hi ha conflicte lingüístic per raó de llengua. Per què? Perquè aquest matí ell l’ha resolt, aquest conflicte. En molts llocs del món hi ha una llengua pròpia, però també n’hi ha una altra que serveix per a la comunicació global, amb ‘funcions internes’, diu. I afegeix, sense tornar-se vermell: ‘En el nostre cas, per raons diverses (entre les quals el fet de ser la llengua de bona part de la gent del país i que ha renovat les classes populars del país) aquesta llengua és el castellà.’ Per tant, hi insisteix, en el nou estat el català tindrà el paper de llengua nacional, de llengua pròpia, però la funció del castellà com a llengua de comunicació global, a què la població pot recórrer ‘i que li garanteix un coneixement gairebé universal no està en discussió’. I ha afegit, quan ja quasi es quedava sense alè: ‘i segurament l’anglès’. Segurament. Es veu que això s’ho havia d’acabar de rumiar.

Quant al deteriorament de la llengua per la interferència, el savi Tresserras també hi ha trobat el desllorigador: ‘La globalització genera un univers d’intensificació de les influències lingüístiques que inevitablement impacta sobre la sintaxi, el lèxic i “casi” tot.’ Ja sé que no s’entén gaire, això que ha dit. Però retingueu només un mot: ‘inevitablement’.

Milagros Pérez Oliva: problemes entre la essa líquida, la essa sonora i la essa ‘normal’

No recordo si na Milagros ha dit que no era filòloga o no ho ha dit. Però ja us ho asseguro jo: no ho és.

Ha començat dient que era trilingüe. La tercera llengua és… ‘el patuès de la vall de Benasc’, una llengua ‘una mica més arcaica que el català’ (bufa!, tant?) i que ‘té formes pròpies’ (ospa, formes pròpies i tot?). Bé, segons la Gran Enciclopèdia Catalana el benasquès és un dialecte de transició, però què hi deu entendre, l’Enciclopèdia? Bé, total: que això de tenir orígens patuencs és molt dur, ha dit, que et fas un embolic que no ho vulguis ni saber… Però no cal patir, perquè aquesta tortura s’ha acabat: ella és ‘la última’ persona parlant d’una llengua ‘que pràcticament ha desaparegut’ (no Milagros, que volem que visqueu molts anys, dona…).

El cas és que, sigui per naps o per cols, ella amb les esses no se’n surt: ‘Si per mi fos, la essa líquida… la essa sonora i la essa “normal” desapareixeria del català’ (no m’ha quedat clar quina desapareixeria: deu ser la líquida que ja s’ha evaporat, he pensat entre mi). Però per què? Què us passa, Milagros, amb les esses? ‘Perquè sóc incapaç, la meva oïda [i s’acosta els índexs a les orelles per si no l’havíem entesa] no “las distinyeix”. I els meus “fiis me ho” corregeixen cada dia. I jo no ho sento.’ I llavors, tot i que semblava que ella era un cas especial (trilingüe, patuenca, amb dificultats especials de recepció i emissió…), ha extrapolat el seu cas i ha dit que Catalunya havia rebut tres milions de persones que tenien una altra llengua materna. ‘I que per molt que s’esforcin (i que volen fer-ho, n’estic segura)…’ No ha acabat la frase, però potser val més. La seva dissertació científica ha continuat encara, amb moments estel·lars, com ara quan s’ha referit a ‘el pronom feble’, que es veu que només n’hi ha un, tot i que alguns s’entesten a veure’n pertot arreu. I aquí ha completat la frase d’abans, que resumeix el seu pensament: ‘Però, per molt que t’esforcis, és un problema de massa crítica, Pau. M’entens? És a dir, tu no pots esborrar del mapa de Catalunya tres milions de parlants que, fins i tot quan tenen la millor de les voluntats, no contribueixen.’

En Tresserras, que no ha volgut que na Milagros s’apropiés la massa crítica, ho ha reblat: ‘Sense aquests parlants, la llengua seria més feble. Altra gent, d’altres llengües maternes ens ha ajudat a fer més fort el català.’

Tinc una qüestió per a na Milagros. Això de les esses, us ho ha diagnosticat cap logopeda, cap fonetista, ni que sigui un trist filòleg? Dit d’una altra manera, si els qui hem tingut la desgràcia de néixer aquí i hem après la llengua d’aquí abans que la d’allà, diguéssim que la nostra oïda no ens permet de distingir ‘ciervo’ de ‘siervo’ o ‘paja’ de ‘Paca’, vós us ho creuríeu, Milagros? Rumieu-hi una estona. I de passada, també, penseu si és tan segur que aquesta incapacitat vostra la comparteixen els ‘tres milions’ d’homes i dones que dieu que van venir de fora. No és una mica insultant, això?

Joan López Alegre: l’espanyol, profilaxi contra el totalitarisme

Les raons de l’unionista no paga la pena d’exposar-les. Potser ha estat interessant quan ha demanat a en Pau Vidal si ell defensava l’oficialitat única del català. El filòleg li ha respost que més que llengua oficial volia que el català fos la ‘llengua de poder’, el tronc comú. I l’altre li ha engegat, amb posat seriós, com creient-s’ho: ‘Avui naixeran a Catalunya centenars de nens amb pares castellanoparlants. Si es fes això que dius, Catalunya seria un estat totalitari.’ En Tresserras s’ha enfurismat i li ha dit que allò era una gran bajanada. Però, sincerament, jo aquest senyor el veig més a prop d’en Tresserras que d’en Pau Vidal.

En Pau Vidal, que els ha trampejats prou bé, no ha tingut ocasió de respondre al senyor unionista una cosa molt simple: des del punt de vista que ha exposat, la immensa majoria dels estats són totalitaris. A Espanya, per exemple, avui naixeran milers de nens amb pares que parlen amazic, àrab, romanès… Ell pot afirmar que Espanya és, doncs, un estat totalitari perquè aquestes llengües no hi són oficials?

Però a en Pau Vidal no li ha vagat de respondre això, perquè ha hagut d’encarar les grans qüestions. I ho ha fet molt bé. La lluita del català és una lluita de supervivència, ha dit: ‘Oi que no volem que els pols es continuïn desglaçant perquè puguem posar benzina al cotxe? Oi que volem posar-hi remei? Doncs amb la llengua passa igual.’ I també ha desemmascarat magistralment la qüestió del conflicte lingüístic: ‘No conec cap monolingüe català. Cap. I en canvi hi ha més d’un 50% de la població que viu d’esquena a la llengua del país, que no hi té contacte. Això no és conflicte lingüístic?’

En Pau Vidal diu que si volem protegir aquesta espècie amenaçada que és el català —i no volem regar fora de test— hem d’escoltar la veu dels savis (per exemple, la de na Carme Junyent i la d’en Gabriel Bibiloni). Però també hem de llegir ‘El bilingüisme mata’. Tots els tertulians han dit que se’l llegirien. No sé si ho faran, però els convindria. Ens convé a tots.

[Voleu veure el vídeo sencer?]

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

Què és el clot de les Ànimes?

3
Publicat el 25 de maig de 2015

Europa – Països Catalans – Catalunya Central – Bages – Callús. Som en un poble normal i corrent del pla de Bages, al marge esquerre del Cardener. Entre Manresa i Súria, a quatre quilòmetres de Santpedor. El nucli poblat no té gaire més de cent cinquanta anys de vida. Callús és un poble que malda per sortir al mapa, i que es fa immens per Pasqua, amb unes caramelles de renom internacional, i a l’estiu, amb una acollidora piscina herbada que atreu com formigues la gent de la rodalia.

El terme, més aviat esquifit, encara conserva qui-sap-lo terreny de conreu, alguna vinya i bones extensions de bosc, en part abrusat pel foc del 1994. Una de les rutes boscoses més boniques és el camí de Viladelleva. I és en aquest camí, a l’indret on arrenca la pujada que va cap al mas del Cortès, on veureu —si hi sabeu— el clot de les Ànimes. Ignoro (i suposo que ho hauria de saber) si al nostre país hi ha gaires indrets que s’anomenin ‘clot de’. A Callús n’hi ha dos, que jo sàpiga: el clot de Garses i el clot de les Ànimes (i per què l’un va amb article i l’altre sense?). El cas és que al diccionari ens proporciona, si més no, una definició que fa el fet: ‘Lloc baix voltat d’elevacions.’

Per què es diu ‘clot de les Ànimes’ no ho sé. No he estat capaç de trobar ningú que m’ho expliqués, ara com ara. Però no desisteixo. Ho continuaré provant.

Publicat dins de Què és | Deixa un comentari

Qui sóc?

2
Publicat el 25 de maig de 2015

Em diuen Jordi. Fill petit del Josep de cal Badia, al cel sigui, i de la Maria de cal Pujol, el peixater. He treballat a la fàbrica de cal Ventura, he servit cafès i he criat conills a Tuixent, he organitzat festes majors a Molins de Rei, he mirat d’ensenyar llengua a adolescents… I, sobretot, he corregit moltes paraules. Cobrant i de franc. Llibres, llibrets, revistes, cartes, cartells… I notícies, moltes notícies. He fet feina per a editorials i per a mitjans de comunicació, però també per a amics i parents, i fins i tot per al meu ajuntament.

Com deia un gran amic, a la vida sempre s’és un aprenent.

Amb tot això pretenc anar omplint aquest clot.

@jbadia16

Publicat dins de Qui sóc | Deixa un comentari

Joan Badia, nou batlle de Callús

12
Publicat el 24 de maig de 2015

JoanBadia

Fa quatre anys era el tercer de la llista. I ERC, per molt poc, no va entrar a l’ajuntament. Llavors va marcar-se una fita: preparar-se perquè allò no tornés a passar. Han estat quatre anys d’implicació progressivament intensa: ha assistit a tots els plens municipals, ha promogut i coordinat reunions —restringides i obertes—, ha capitanejat els actes de l’Onze de Setembre, ha participat més que activament en l’assemblea local de l’ANC… Ha parlat amb molta gent, ha escoltat tothom, ha creat equip, s’ha fet conegut entre els qui no el coneixien…

«Si Callús s’ha salvat de la desgràcia d’un abocador d’escombraries és, en part, gràcies al Joan.»

Enmig de tot això, es destaca la seva feina d’impulsor de Salvem Callús, juntament amb la malaguanyada Dolors Codina i tot un equip dinàmic i potent… Sense Salvem Callús, avui tindríem un abocador d’escombraries a tocar del nucli del poble. Si Callús s’ha salvat de la pudor és, en part, gràcies al Joan.

Del seminari a la presó, de les Monges al govern

Format al seminari de Vic —amb beca del bisbat i treballant de cambrer per pagar-se la dispesa— es llicencià en filologia romànica a la UB i, força anys més tard, estudià la carrera de psicologia a la UOC. Tenia divuit anys quan va començar a fer classes de català a tot d’escoles, com ara a les Monges de Súria, d’on es va endur un record molt grat. A vint-i-tres anys, ja llicenciat, va començar a fer classes a l’Escola de Formació del Professorat d’EGB de la UAB. El 1979 va guanyar les oposicions de catedràtic de llengua catalana de secundària (les primeres que es convocaven) i de llavors ençà aquesta va ser la seva feina principal, amb interrupcions més llargues o més curtes, fent feina al Departament d’Ensenyament (en la confecció del currículum de llengua i literatura per a l’ESO), o bé fundant i codirigint l’Editorial Castellnou. A l’ensenyament, ho ha provat tot: professor, director de l’institut més gran de Manresa, secretari del més petit, cap d’estudis d’un institut nou, professor i corrector de proves de català per a adults, professor de formació de professorat, professor del CAP, professor de la universitat de Manresa… I en la gestió també ha anat passant per estadis diversos, fins a ser sots-director general de Formació del Professorat, director general d’Innovació i sots-director general al Departament d’Universitats.

«Té unes dues-centes obres publicades, entre llibres de text, assaigs, materials de suport…»

La seva experiència en el camp de la docència el va portar a escriure, juntament amb en Jordi Grifoll, els primers llibres de català per als alumnes de BUP i COU (us en recordeu del ‘Jonc’, el ‘Feix’, el ‘Marge’…?). En total, uns dos-cents llibres i materials per a tots els nivells, en una desena d’editorials.

A banda les dues carreres, ha fet estudis d’empresarials i ha ampliat el  coneixement de les llengües romàniques (llatí inclòs) amb el de l’anglès i l’alemany. Cada dia, a l’hora d’esmorzar, llegeix els titulars de Le Monde i The New York Times.

Ha participat en nombroses entitats del país, especialment a Òmnium, d’ençà que tenia divuit anys. Va presidir-ne la delegació del Bages i va ser-ne vocal de la junta general.

Va passar també per Comissions Obreres, on va elaborar la primera proposta de normalització lingüística del sindicat.

«Essent militant del PSUC, el 1973, a vint-i-dos anys, fou detingut i torturat»

El partit on va fer l’aprenentatge polític va ser el PSUC. Hi va militar del 1972 al 1987. L’any 1973 va ser empresonat i torturat per un tal Atilano del Valle, que va formar part del sumari instruït per la jutgessa argentina María Servini. El 1991 va passar a Esquerra, partit amb què ha guanyat aquestes eleccions.

Se li gira feina, però la feina rai…

El 2011, ERC va tenir 63 vots i cap regidor. Avui, n’ha tinguts 449 i cinc regidors. Han estat quatre anys de creixement enriquidor, però també hi ha hagut moments durs. I s’ha acomboiat amb l’equip, la xarxa que ell mateix havia sabut ordir amb paciència i esforç.

«Ell és així: tenaç, persistent. No deixa les coses a mig fer: les comença i les acaba. Té el cap fred, però és àgil.»

Tot això ha estat possible pel seu caràcter. Ell és així: tenaç, persistent. No deixa mai les coses a mig fer: les comença i les acaba. Té el cap fred, però és àgil. És racional, però actua amb determinació. L’he vist dubtar poc i, en canvi, l’he vist rectificar i disculpar-se amb una humilitat molt poc corrent.

Hi haurà feina, però la feina rai: el nou batlle del meu poble és un home preparat.

(I tot això no és —únicament— amor fraternal.)